La veu sense fronteres d'Anna Rossell

divendres, 2 de desembre de 2016

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/
MOSTRA POÈTICA (català-castellà)

Demanar perdó
per fugir de les bombes que tu pagues,
per petjar la sorra de la teva platja,
per respirar el teu aire lluny de casa,
per elevar a un déu per a tu ignot una pregària,
per espargir el meu hàlit en la teva albada,
per delejar un bocí de la teva herba,
per ser com sóc, perdó,
per existir, perdó.

I quan arribi la fi de ma existència,
llença el meu cos al mar,
on reposen tants i tants germans;
que les meves restes no malmetin
la teva sacrosanta, venturosa, afortunada terra.

(Inèdit, El Masnou, 25-09-2015)



Pedir perdón
por huir de las bombas que tú pagas,
por pisar la arena de tu playa,
por respirar tu aire lejos de mi casa,
por elevar a un dios para ti ignoto mi plegaria,
por esparcir mi aliento en tu alborada,
por anhelar una pizca de tu hierba,
por ser como yo soy, perdón,
por existir, perdón.

Y cuando llegue el fin de mi existencia,
tira mi cuerpo al mar,
donde hallaron reposo mis hermanos;
que mis despojos no arruinen
tu sacrosanta, venturosa, afortunada tierra.

(Inédito, El Masnou, 25-09-2015)
***********************
Encara no han prohibit somiar,
no encara. Afanyat amic,
obre la finestra de la teva cambra;
ara que pots, deixa que entri l’aire,
L’oreig fresc del matí de les espigues blanques;
ressegueix amb la mirada l’horitzó,
la terra castigada per les plagues,
el territori erm on bull l’infern,
on el sol no és sinònim d’esperança.
Potser hi veuràs l’albada,
albiraràs potser, ajustant els ulls,
un home nou, germà del seu germà,
no un bíblic paradís de cel molt blau,
fors de colors i sembra germinada,
no cabalosos Rius de plata i or,
no una quimera. Veuràs potser un infant,
sols un infant,
amb els ulls ajustats, mirant-te a tu,
somiant el mateix somni,
encara



Soñar no está prohibido todavía,
todavía no. Date prisa, amigo,
abre la ventana de tu alcoba;
ahora que puedes, deja que entre el aire,
la brisa fresca de la mañana de las espigas blancas;
resigue con la mirada el horizinte,
la tierra diezmada por las plagas,
el territorio yermo donde el infierno bulle,
donde el sol no entraña la esperanza.
Puede que allí atisbes el alba;
si entornas los ojos, vislumbrarás quizás
un hombre nuevo, hermano de su hermano,
no un Edén bíblico de cielo transparente,
de flores de colores y siembra germinada,
no caudalosos ríos de oro y plata,
no una quimera. Verás quizás a un niño,
tan solo a un niño,
con los ojos entornados, que te mira,
soñando el mismo sueño,
todavía.

(El Masnou, 15-09-2015)

********************

(Poesia del nostre temps)

Fugir de l’espant de la terra esbotzada
amb un fardell sobtat i a l’esquena l’esglai
de l’ull encalçador; travessar confins i més confins
amb la incertesa de tot i la certesa de la fam,
al caprici d’oratges i de sort, la vida com a fi;
emprens el llarg camí sense cabdill,
cap Moisès et guia pel desert, cap manà per a la boca
dels teus fills, un miracle del teu Déu per tot consol;
les nits de paor al ras confiant
que la fosca preservi els pocs matolls, vostre recer,
de la gossada hostil. Seguir fugint quan pensaves
haver arribat a port, després de tants morts i tanta set,
i l’arena de la platja que t’ha vist t’ha retornat
a la frisança de la mar. Seguir fugint
quan el camí s’alimenta dels teus fills i la urgència et nega
fins el plor del dol per salvar, potser, la vida del petit.
Seguir fugint quan present i futur s’han coalitzat per a ensems
exigir seguir fugint sense repòs. Seguir fugint quan
enrere i endavant són el mateix infern i el lloc on ets
no t’ofereix un lloc. Seguir fugint perquè tot t’empeny
cap endavant per assolir redós i et negues a pensar que no n’hi ha.
Seguir fugint per ancorar en el teu somni a Creta
a lloms de Zeus i trobar uns ulls que et regalin l’aixopluc
del seu somrís, sembrar al vell continent una sement, esperma del teu nom,
que permeti créixer l’esperança,
i dir-li vida.

(Poesía de nuestro tiempo)

Huir del espanto de la tierra rota
con hato improvisado y a la espalda el espanto
del ojo amenazante; atravesar confines y confines
con la inseguridad de todo y la seguridad del hambre,
al capricho de los vientos y la suerte, por todo fin, la vida;
emprendes travesía sin caudillo,
ningún Moisés te guía en el desierto, ningún maná para la boca
de tus hijos, sólo un milagro de tu Dios como consuelo;
las noches de terror al raso confiando
a la negrura el escaso matorral que os sirve de refugio
de la hostil jauría. Seguir huyendo cuando pensabas
haber llegado a puerto, después de tanta muerte y tanta sed,
y la arena de la playa al verte te ha retornado al mar
y a la zozobra. Seguir huyendo
cuando el camino se alimenta de tus hijos y la urgencia te niega
hasta el llanto doloso para salvar, quizá, la vida del pequeño.
Seguir huyendo cuando presente y futuro se han confabulado
y te obligan  a seguir huyendo sin reposo. Seguir huyendo
cuando atrás y adelante son el mismo infierno y el lugar donde estás
no es para ti lugar. Seguir huyendo porque todo te empuja
hacia adelante para alcanzar refugio y te niegas
a pensar que no hay refugio.
Seguir huyendo para fondear en Creta a lomos de Zeus, como en tu sueño,
y encontrar unos ojos que te den cobijo en su sonrisa,
sembrar en el viejo continente una semilla, esperma de tu nombre,
que deje germinar a la esperanza,
Y llamarla vida.

(El Masnou, 07-09-2015)
********************


                                     (A Cristina, a Eloy)

Un dia qualsevol
-anaves a comprar-
t’ha vingut a festejar
la Dalladora,
els homes de les bates
t’han dit que t’esperava davant
de la finestra amb un somrís,
has girat a poc a poc
l’esguard i l’has vist
recolzada a l’ampit
al fons del passadís.

Cap lluna l’acompanya.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa desbocat sense genet,
cavalca en la foscor, cavalca
al seu destí,
l’estrèpit solca l’aire al vertigen
del seu pas, cavalca cert.

I tu no l’acompanyes.

El crit t’esfereeix el pit,
et retruny al cervell l’espant de l’abisme
de l’ignot, la gola insondable
del no-res, davallaràs l’avenc, t’engolirà
un fred ventre sense llum, sense llindar.

Cap lluna t’hi acompanya.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa desbocat, porta un genet,
cavalca en la foscor, cavalca
al seu destí,
l’estrèpit solca l’aire al vertigen
del seu pas, cavalca cert.

I tu no l’acompanyes.

Una veu tèbia a cau d’orella et diu
el nom, t’acarona la llum que encara tens,
t’ofereix un balcó –hi ha tantes veus a baix-,
et xiuxiueja versos de bressol.
El balcó té un llindar.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa amb el genet, cavalca
per la nit vers l’horitzó, cavalca
amb la manada, les brides
a les mans.

Despunta l’alba. 

    
                                                         (A Cristina, a Eloy)
Un día cualquiera
-ibas de compras-
te ha venido a cortejar
la Segadora,
los hombres de las batas
te han dicho que ella te esperaba
sonriente delante de tu reja,
has vuelto lentamente
la mirada y la has visto
apoyada en el repecho
al fondo del pasillo.

Ninguna luna la acompaña.

Luna, luna, tu caballo
galopa desbocado sin jinete,
cabalga en la negrura, cabalga
a su destino,
el estrépito surca el aire al vértigo
de su paso, cabalga decidido.

Y tú no le acompañas.

El grito te desgarra el pecho,
retumba en el cerebro el espanto del abismo
de lo ignoto, la garganta insondable
de la nada, descenderás la sima, te engullirá
un frío vientre sin luz, sin umbral.

Ninguna luna te acompaña.

Luna, luna, tu caballo
galopa desbocado, lleva un jinete,
cabalga por lo oscuro, cabalga
a su destino,
el estrépito surca el aire al vértigo
de su paso, cabalga decidido.

Y tú no le acompañas.

Una voz tibia te dice al oído
el nombre, te acaricia la luz que todavía tienes,
te ofrece un balcón –hay tantas voces abajo-,
te susurra versos de cuna.
El balcón tiene un umbral.

Luna, luna tu caballo
galopa con el jinete, cabalga
por la noche hacia el horizonte, cabalga
con la manada, las bridas
en las manos.

Despunta el alba.



El particular mon de Joan lluís Sagués

divendres, 4 de novembre de 2016

Fotografia de Sergi G. Oset
Joan Lluis Sagués Alvarez

Joan Lluís Sagués Álvarez (Manresa, 1966) és l'autor del llibre GRTL, publicat a l'abril del 2016, abans cambrer, abans i mitjançant universitari d'història i estudiant de biblioteconomia i fins fa poc llibreter a l'antiga Contenciós poscavourià de Manresa.













Primer capítol del nou text e,? (ecomainterrogant) / THE CITY DIARY 2008"

"Nascut al 66, fill d'un fill de pagesia i ciutat morta i una catalana de primera generació i d'Almeria. Criat fins a l'època del compressor d'ous a diversos pobles de verges florides destacant l'última, pintada en la paret que un dia va ser blanca d'un edifici blau. Acadèmicament passà per tres egebés, un efepé, dos instituts, un bar de cantonada austeriana, una estació d'autobusos, un accés de biblioteconomia i una via a la història a partir dels 25 anys; ara visc on la descendent de Benn posa les taules entre palés enamorats de blaus i reposen els ocells que busquen refugi a l'entrecuix. Un senyor passeja un gos vestit de ciclista i em llança un atac cap al bosc on els pits atapeïts en xandall reposen entre mallots grocs comprant alleujaments i substàncies. Ara és tal hora, Gottfried es barreja entre el préstec i les deveses, i jo cerco l'estranyesa, un cèrcol entre els cèrcols de psiquiatria i la geografia que m'assaona.


                                                                          1

Em vas cridar al cap de pocs dies de la mort del pare amagant la xicoteta polla dels teus 18, eixint de l'amagatall com per a reivindicar-te amb un cop de porta.


-cinq versos d'un inèdit per a una presentació:


Foster Wallace amb la xica de pèl rar.

Tom al saló de ball
dibuixant baralles a Finlàndia.

Al riu de Withman i Lorca
d'aigües dolses i vermelles.



Per fi t'escric, potser influït per Vila-Matas i els seus duets d'artistes, potser pensant en Scott i Hemingway i el bar on el segon dóna l'aprovació a la grandària del penis del primer. T'escric a tu, perquè, encara que no tenim un Bonaparte on conversar, ets l'artista amb la qual utilitzo més varietats diafàsiques encara que el context i el lloc siguin sempre els mateixos i perquè el meu nou text ja té un títol. Digues que et sembla. Una frase: "Un tirano de moco y pañal", en què penses?



Carey Mulligan singing New York, New York
(balconades amb les portes obertes
gessamins que perfumen mànigues
i un somni que fa figa
(excedint els marges
més enllà del llenç
...
les sabates de l'ancià
sóc
esperant l'anihilació del jo
gràcies a un tu
amb un tornavís a la mà:
per anciana vegada:
tirat en les roques
examinat el missatge
més que això, l'oració,
trencant el desig de
per i des de la
solució d'un dos x dos
sabent que existeix el quatre
més allà dels arbres que impedeixen el penya-segat


Ella contesta infanteses i senectuts

GRAPAT DE LLUMETES-LLEPAMENTS, per Andreu Navarra Ordoño

divendres, 7 d’octubre de 2016

Andreu Navarra (Barcelona, 1981) és escriptor i historiador. Ha publicat els poemaris Suicidio Súbito, Fiebre y ciudad i Canciones del bloque. Actualment prepara novel•les i biografies. El seu últim llibre publicat és Aliadòfils i germanòfils a Catalunya durant la Primera Guerra Mundial (Generalitat de Catalunya, 2016).










GRAPAT DE LLUMETES-LLEPAMENTS


no acabes de comprendre la teva constitució
els espais interiors que no tenen massa a veure amb el teu cos
la protuberància o plegament extern
la joia de jeure sobre un formiguer
per dins una planura blanca borratxa de sol
per fora una superfície dura
enfrontada amb objectes de fusta
però a voltes la tonyina mineral s’esvaeix
i envaeixes la realitat com un gas inert
tranquil no vexat
avances per les rajoles com un llepament
ets un animal que deixa d’existir
abandones la teva pròpia pell sota el pi que pateix
deixes d’estar dibuixat en l’horitzó
perds la teva ombra o et fons en ella
arbres com aplecs de serps de granit
t’absorbeixen i sents com el teu cos s’esquartera
pels camins amb ganivets i pols
contra el peu que es liqua


arribes a la vora del mar i la cara se’t desintegra
núvol xop de sang que davalla cap a tu
i es vesteix amb les espines
oblides el teu idioma i l’abandones a la paperera
com la teva identitat
no serveixes per a caminar si no et despulles de tu mateix
el teu crani és com les fulles cobrint aquest terra
moll de semen amarat d’humus blau
la cadira de la forma o vas amanyaga la mirada de la vaca
la fusió ha anul•lat la intel•ligència
només necessites seure
la llum rostollant-te les celles farà tota la neteja



liquat com una tonyina en desintegració
empegat al mur del mar vertical
perquè jec sobre una sorra clara i única
sobre un idioma horitzontal
ple de llum i de crancs fantasmàtics
que mosseguen com onades microscòpiques
segueixo fugint de mi cap a mi entre els arbres
el coll o carena de mi mateix darrere de mi
el poble més alt que només puc veure si m’ajupo al cim
fatigant-me les cames
un martell de sol repicant-me les venes
m’aixeco i torno a l’òrbita de mi
sense material sobrant
havent assumit les vèrtebres de fora


com un peix abissal ilumino diogènicament
el cos d’ombres conegut com una via pública
viscuda d’infant
acostumo a trepitjar els records com un most llunyà
que perd el color i la potencialitat
en un recipient erroni


envaint casa teva d’espurnes mig sagrades
fent sonar unes trompetes airoses
escàndol de pitàgores
que generen parracs sota els mobles
sota el teu sofà com tentacles
les imatges d’aquell film de terror cutre
la llum violada i a voltes verda
ja maceren les vísceres del follet
penjat com un pernil d’un ganxo
corredisses rients pel passadís
decantant el matràs de l’oïda ho perceps millor
el llop dins del pis
una adolescència prematura
la bruixa dutxant-se a la porta del costat
desempar de l’infant
cervesa sense vàlvules
els contes prenent cames i saltant per la finestra
fi de l’eternitat en un mot
o la música que ha fet esclatar la vaixella


passejo per un nou àmbit
lluminós com una estrada o una catifa amb pèls
el sòl de la infància
moltes i rodones finestres
el mar aquí fora
mullant-me les mans en la font del meu hoste
que sóc jo
de sobte me n’adono que necessito vernissar-me de fúria
aquest nou espai verd llimona
onades de sang ocre o quadrada
necessito escampar el verd pel meu moll de l’os
ja ni l’orgue no em motiva
ell és massa amable
porteu-me si us plau a una galeria d’art
necessito ser un estúpid ara
necessito més empenta
menys introspecció
molta menys nit
poca mística
escampar el meu cos amb un curró de fer pa
escampar les meves vísceres
exposar-me davant d’un tribunal noucentista
escopir sobre prat i sobre tots els altres
estripar les novel•les
trencar els vinils
tallar-me les venes amb fragments de mi mateix
amb porcions d’un disc car de l’elvis presley
arrencats de la finestra
mai més negra
mai més un montseny desdibuixat
la rotunditat del jo contra la mirada de la truja


fujo pel cercle que em quadra
per la reixa que fragmenta la carn que torna a néixer
com trencant la teranyina de la nit impossible
on dormim tots els que no som folls ni tenim esperit
els ulls oberts com els del centinella que esguarda el president fixació de la mirada
trinxeres de pústula
carreus robats de l’aqüeducte
esclafats com en una picada d’alls
fent aquest castell amb fragments del palau romà
tot aquest teatre per a infants
aquest director d’escena que crema els decorats
mentre la funció és en el seu clímax
aquest actor suïcidant-se en una lectura de tesi doctoral
aquesta lluna empaitant criminals de guerra
les estrelles amb pancartes de l’u de maig
la nit freda en carrers molt humits
en pierrot cobrant el rebut de la llum
l’inspector d’hisenda que tots duem a la sang
transfigurat en l’ogre que volíem evitar
transducció de valors violeta
pobres femelles de ca mortes de gana ressuscitant
repoblant l’horta de tortosa amb frares mai totalment morts
no serà que el vampir és aquell espill
que s’activa mentre mors o dorms

La mirada poètica de Margalida Garí Font

divendres, 2 de setembre de 2016

Margalida Garí Font. Petra, Mallorca. 1991.

Vaig nàixer a un poble petit d’una illa envoltada de mar i de dues illes més. Aquest fet m’ha marcat el caràcter, l’estil i la prosa. Tinc la sort d’estar enmig del mar i la muntanya al mateix temps, un avantatge que em manté viva quan em trobo lluny de casa. 

Sóc infermera i escriptora (també he fet dos intents fracassats d’estudiar Filosofia entre i entre) tot i que no em sento ni una cosa ni l’altre. Tampoc concep la meva identitat sense ambdues. He perdut el rumb tants cops que tinc dubtes de si fusionar el Nord i el Sud per fer una sola direcció. Cuidar dels demés és una professió que m’omple el cor d’orgull però facilita que una s’oblidi de cuidar-se a sí mateixa. No obstant, el piló familiar del que gaudeixo són el meu àngel de la guarda i els meus infermers per excel•lència. Encara ara, no puc quedar-me a una llar on no hi hagi llibres ni puc acomodar-me a un mateix lloc més d’un any sense tenir un brot psicòtic. Aquesta és la meva malaltia. La poesia, la natura i l’exercici físic en són la cura. No ho puc evitar, cada vegada que miro les estrelles des de la muntanya penso una nova ruta per arribar-hi.  


Les cendres d’una ànima cremant-se
Les cendres d’una ànima cremant-se
és l’equivalent a entendre
que ja no hi haurà més horabaixes amb perfum d’amor.
   
Conta la Saviesa que només dins un ram de rosses
es pot aprendre a no acariciar una flor per les espines,
que hi ha històries més profundes del que l’ intel•lecte pot concebre,
que no és possible veure tota la llum del Sol
 si només es té oberta mitja finestra,
que hi ha finestres que fa anys estan tancades.
Passa que quan la Saviesa parla
 el temps sempre es calla.
 No obstant, això últim, sempre ens costa d’acceptar.

Dòcilment es torna amb calma la tempesta
i la bogeria és de cada cop més corda.

El pitjor dels mals de caps és aquell on la cura s’encapritxa
 a descansar sobre el mirall dels plans de futur
i les promeses més desitjades però incomplertes.

No en tenim prou amb una vida per alleugerar els somnis,
 no en tenim prou amb els somnis per alleugerar la vida.

La llibertat, la paraula d’excel•lència dins del món literari
fa dècades que decidí quedar-se a hivernar
dintre d’un llibre de poesia.

La pronunciació final fou clara i concisa:
 “Un esclava de la paraula que ni tant sols és lliure del silenci”.

L’amor per les lletres (o per la saviesa),
aquest sí és l’opi del poble,
 o del poble que encara insisteix
a escriure el que la tinta d’una màquina mai entendrà.

L’últim repte és aquell que ja hem passat.

No hi haurà més bell art que el que ara sentim,
tampoc tornarà la Julieta a morir per amor,
 ni hi haurà una segona lluna per colonitzar (molt menys Amèrica).
No obstant, us prometo sentir l’eternitat
tants cops com segons pugui posseir el temps.

La física i la paraula no han deixat mai
de tenir passió.
Els homes sí però elles no.

És tan senzill seguir els batecs del cor
que des de que tenim capacitat de consciencia i raó
lluitem per complicar-ho.
 Aquest acabarà sent el verí
que ens podrirà per dintre
o, per altre banda, el títol d’un escrit
profund i oblidat a un racó sense llum
del despatx més prestigiós de la ciutat.

No hi ha res més trist que escoltar els batecs llunyans
d’un cor podrit,
no hi ha acte més covard
que deixar que el cor se’ns podreixi. 

Començava aquest text dient que les cendres d’una ànima cremant-se és l’equivalent a entendre que ja no hi haurà més horabaixes amb perfum d’amor.
I ho completo ara dient que, les cendres d’una ànima cremant-se és l’equivalent a entendre que ja no hi haurà més horabaixes amb perfum d’amor a menys que reunim el coratge suficient per abocar una galleda d’aigua gelada a sobre del pit i apagar dràsticament un infern que ens crema.
Així, d’arrel, perquè és en el fons on hi ha el sentit de la paraula, perquè és a la paraula on hi ha el sentit del fons.

Margalida Garí Font
Març 2016


MICRO-RELATS per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 5 d’agost de 2016

NÚRIA MIRABET I CUCALA 

ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”

http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 









MICRO-RELATS


RÈTOLS
Quan van sortir de les cases respectives van veure que havien suprimit el rètol del carrer, van continuar caminant. Tots, tots els rètols de la ciutat havien desaparegut. Estaven desconcertats. S’havien de trobar. Tenien una cita amorosa. S’atreien com un imant. Volien arribar a l’hora. Caminaven i caminaven i cada cop se sentien més angoixats. Quan demanaven a algú que els indiqués el camí, les explicacions eren complicades i confuses. Avançaven a l’atzar. La casualitat va fer que al cap de moltes hores el seu camí es creués.

BLOW-UP
Era a una ciutat estrangera. A l’hora de sopar vaig veure un restaurant a la banda dreta d’una plaça. Hi vaig entrar. Em vaig asseure a l’única taula lliure. El cambrer va acostar-se’m. Amb les mans buides va fer el gest de donar-me la carta. Al cap d’una estona va tornar. Em va posar un got i uns coberts inexistents. Vaig mirar les persones del meu voltant. Vaig veure que mimaven els moviments de menjar i beure. Vaig sortir del restaurant. L’endemà vaig tornar a la plaça. A mà dreta hi havia un parterre i una filera d’arbres.

EL DIT
Li havia agafat el dit amb tanta força que li hauria costat trencar aquell lligam. La fascinava el cos indefens, menut i rodanxó del seu bebè.  L’olorava, l’acariciava amb els ulls i amb les mans, li deia paraules a cau d’orella. Tenia la certesa que ell li reconeixia l’olor, el cos, els passos, la veu quan li cantava i el  gust de la llet.

LES GLICINES
Avançava eixugant-se la suor del front amb un mocador ja xop. Anava molt en compte amb  els semàfors, només travessava quan acabaven de posar-se verds. Caminava lentament, arrossegant els peus. Desitjava arribar ben aviat al parc per asseure’s al banc sota l’ombra de les glicines i  assaborir el cúmul de records que li venien al cap.

DESPRENIMENT
Quan la metgessa el va cridar feia molt poc que estava assegut a la sala d’espera. Duia unes ulleres fosques. Tenia problemes de visió. Després d’un primer examen la doctora li va dir que hauria d’anar a urgències perquè li semblava que tenia un despreniment de retina. A l’hora d’acomiadar-se ella li va preguntar per la dona. Els ulls se li van enllorar. Feia tres dies que se n’havia anat de casa. Només li havia deixat una nota.

AGULLES
Sempre de pressa. Sempre amb estrés. Ja hauries de ser fora de casa. T’has de canviar de pantalons. Ara tenen la vora desfeta! Agafes la capseta de les agulles de cap. Totes per terra. Les has de recollir, no fos cas que algú se’n clavés una. T’hi entretens, primer agafes les que estan apilades, després les del voltant, al final repasses ben bé tot el terra. Aixeques els ulls, veus el cel i t’embadoques amb la pausada transformació dels núvols, mires el goig que fan les plantes de la terrassa i et poses a divagar, surts i te les contemples amb calma, en lligues unes quantes, treus flors pansides, fulles seques, somieges. Tornes a entrar i veus els pantalons. Mires el rellotge. Li han caigut les agulles.

POR
Tinc por. Tinc molta por. Tinc moltíssima por. Per què em volen mal? Ara aquesta dona em segueix, hauré de buscar un estratagema per despitar-la. Haig de canviar d’autobús, fan torns per vigilar-me. No puc agafar el metro, és massa perillós. Si em controlen, haig de canviar de bar. Els senyals: ahir vaig veure l’home que m’ha de matar, en un bar es va treure el barret davant meu. Sé quan és hora de tornar a casa, quan algú porta unes claus a la mà. No sé si allí també em volen mal. Els colors: qui porta alguna cosa de color verd em vol salvar, cal que el segueixi, l’haig de seguir. Als semàfors el verd obre el pas. Haig d’allunyar-me de tots els que porten una cosa vermella. El groc és segur, els taxis són grocs i negres. No ho sé interpretar tot. El diari em dóna pistes. No entenc per què no em volen escoltar els mossos d’esquadra. No sé desxifrar el ritme d’aquesta persecució. Tinc por. Tinc molta por. Tinc moltíssima por.

AIGUA
M’agrada sentir els salts d’aigua, el rierols de muntanya, les fonts que ragen contínuament, la remor de l’aigua al bany, a la cuina, també quan va omplint un got,  m’agrada el seu gust. Les llàgrimes són salades com el mar, el ritme de les onades m’asserena. M’agraden els rius amples com aquest, ara l’abric és com una esponja que es va impregnant d’aigua, m’està portant al fons, al fons més profund.

MEGAFONIA
De petit va anar a un gran fira amb els pares i els germans. De cop es va trobar sol i no va saber cap a on tirar. Es va sentir trist, perdut i desvalgut. Una altra família el va veure i el va portar al punt de megafonia. Van dir el seu nom. Van arribar el seu pare i la seva mare que s’havien separat. Ella pensava que era amb ell i ell que era amb ella. D’adult també se sent trist, perdut i desvalgut, però no hi ha servei de megafonia.

PLOR
El cel plorava. A la terra plovia. L’aigua arrossegava tot el dolor cap a la profunditat de l’oceà. El diluïa. El cel havia plorat. A la terra havia plogut.

FOC
I cridava i cridava amb la cara desencaixada  «Foc!» «Foc!» Tots el miraven esverats. El van ficar dins d’una banyera  amb aigua freda. De cop li va baixar la febrada.

LA DUTXA
Quan se li va acabar l’atur va tornar a casa del seu pare. Un matí quan va entrar al bany va veure sota la dutxa la noia amb qui feia poc havia passat la nit.

La veu poètica de Mercè Amat Ballester

divendres, 1 de juliol de 2016

Mercè Amat Ballester, Professora barcelonina de Filosofia, diplomada en Ciències Religioses i poeta. Membre de l’Associació de Relataires en Català, del Consell Editorial de la Revista Digital Universitària Creure i Saber del Col•lectiu de Professors Cristians, de l’ONG Poesia en Acció i de la Coral Interreligiosa, Per la pau, de la UNESCO (AUDIR). Forma part del grup Art i Espiritualitat de l’Espai von Balthasar de la Delegació Pastoral Universitària i col•labora com a poeta amb el Centre Edith Stein de Barcelona. És membre del grup Marinada Poètica. I col•labora com a autora i com a jurat de concursos literaris amb la Revista Digital de literatura, art i cultura Lo Càntich.
És autora del llibre de poemes A recer de les ventades (abril de 2015, Edicions Xandri), també de llibres d’Ètica de Secundària i de Filosofia i Ciutadania de Batxillerat (Ed. Edebé) i té poemes editats en dos reculls de poesia, Paraula d’Espriu i Somnis Tricentenaris, de l’Associació de Relataires, i en el llibre solidari Versos y relatos con Rett de l’Editorial Seleer. El poema El nostre amor va rebre l’accèssit de la Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella, el juny del 2014; el recull Poètica d’Enyor va ser finalista al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, l’any 2013; i el poema L’ànima i l’avenir va ser finalista en el I Concurs Literari del Centre d’Estudis Humanistes Noesis de Barcelona, l’any 2012.
Ha participat en diversos recitals de poesia que es realitzen arreu de Catalunya: “Concentración Mundial de 100 mil Poetas por el cambio” (Barcelona,setembre de 2015), “III Festival de Poesia des dels balcons” (Riba-roja, juliol de 2015), Incitació al Poeticidi (Reus, abril de 2015), Recital del grup Marinada Poètica: “L’art al servei de l’autisme-Univers Agatha Autisme” (Barcelona, juny de 2015), I Recital de poesia de l’Associació Salou Calami (Salou, març de 2015)I Recital “La dona té la paraula” (Barcelona, maig de 2015), “I Recital Solidario Internacional” (Barcelona, desembre de 2014), Recital “Trenquem el silenci”- Contra la violència de gènere (Barcelona, desembre de 2014), “I Jam Poètica dels Països Catalans” (Montblanc, novembre de 2014), etc.


MOSTRA POÈTICA


VEUS DE POEMA


El poema mai no es clou ni s’abandona
a terra mut, inert i en solitud!

Al vespre,
el xerricar dels sons s’hi enjogassa
com florides vinyes que despunten,
com jovenívoles flors que escampen els perfums.
I quan s’hi fa la clariana,
totes aquestes veus van persistint enlaire,
i en els mots creen el gest
del que és excels i en fan imatge
(amagatalls reclosos entre el rocam
i la sorra, entre els silencis dels astres
i el llampegueig d’una mar escumejant,
ens hi esperen imperibles,
captius i pensarosos!).

A mig camí, abandonem el poema
en un comiat que no és del tot sincer.
Els adéus d’amic mai no diuen adéu veritable
i són tan sols els preludis còmplices
d’enyors que nien corprenent-se en la mirada.

I així, són també les veus de la paraula:
línies allargassades reversibles
que poblen el fons de l’ànima
i la relaten, irrepetible!


DERIVA

Hi va haver paraules no dites arreu, escampades.                                   
Sòrdides allaus d’empaitades solituds
que adormien el crepuscle del dolor
dins la nascuda por que humitejava les cendres.

Avui, encara esperen les que foren pronunciades
ser l’anvers d’allò real enllà les aparences,
on res, cap cortesia ni ningú, insolents, no les aturen;
i enlloc més fugen rere ironies de la història.

Si no les reculls, persistiran incansables
en la boscúria, tal com les ombres empaiten
la indigència de les formes. Mira-les!
Dansen com les heures a galop de la cridòria.
Hi ronden folles esqueixant la bardissa de la lògica.

(Creu-me quan et dic:
“temoroses s’apropen, t’estrenyen i, si poden,
 t’encerclaran somiant-te”.)

És aquesta hora dels atzars de freturosa fressa
que empeny a fer renéixer un nou llenguatge,
però no saps pas quin i tanques el llum dels ulls.
Despertes. Te’n vas de pressa.

Hi va haver paraules no pronunciades
que llisquen en el fangar d’un subsòl inefable.
I aquelles altres, erràtiques, que foren dites,
violenten el silenci fent trencadissa:
    … dissonàncies … desdibuixades ...
                  … dissemblances ... descapçalades ...
                               ... dissorts … desconstruïdes ...

Vaguen enlaire, irreversibles!
Desencisades.



 CLAROBSCUR EN SET TEMPS

(i de fons: la Cavalleria Rusticana. Intermedio d’en Mascagni)


I

Discretament em moc,
quan sé del cert
que de lluny has de venir per poder reprendre’t.

 II

¿Te’n recordes que l’hem vist,
darrere fils desgavellats d’un cortinatge,
desdibuixar-se el desig i d’amagat esvair-se
en un temps deslluït,
que el pensa no merescut i maltractat
per les fúries de l’oblit?

Prou saps d’enginys que conjuren,
a mercè de velles arts, els destins en lletanies
de plugims i de meandres,
en accents desmesurats de qui neix submís
d’una passió i creix
sense deixar de ser-ne el seu fidel captiu.

III

I mentre tal vegada et batega aquest delit,
dins la consciència t’amoïna i no fa més
que trasbalsar el teu present que, ara,
sembla desarmar-te.
Els neguits t’immobilitzen. I tant t’atemoreix
ser-ne la presa, que de pressa els esborres.
I així has cregut: ja n’he fugit!

IV

Tanmateix, res no escapça
la cambra d’uns sentits que t’enxampen,
a voltes embriagat i distret; a voltes, covard.
Temorós sempre, si el desconcert et venç.
I arribes a tu, cansat, sotmetent-te!
Ja no coneixes recer si la follia t’empenta (penses).

És un moment inequívoc, aquest, en què revéns.
Revéns irrefrenable i et confies
al moment que t’ha atansat a beure a glops
la gosadia de les nits, a redós del cos que estimes
amb un deix prou destil•lat de placidesa antiga.

V

L’instant és breu, i el temps, ens el capgira.

 VI

Tot el teu ésser, el record l’ha cabdellat
Que, a deshora, ha desvetllat
el que tens inscrit, fent-te memòria.
Fent-te saber a on ahir, aferrats, foren desats
l’ombra d’amor i el mateix amor.

VII

Malgrat tot, no te’n pots estar
de vagarejar entre laments per sempre més
i ja res no pot tornar-te sense desfici.
(L’alba és voraç: ens ha engolit de cop i volta.)


Vivim enmig de les petites coses

Vivim enmig de les petites coses que conformen
sense fer massa soroll
el tast que fem del món que ens és desconegut.
Coses senzilles que conviuen
sota el mateix sostre amb posició d’espera còmplice
i semblen fetes per guardar
antics secrets de velles històries.
Coses atentes que ens revelen quines són
les avinenteses entre elles i la consciència
que arreu pretén comprendre’s.

La veu, el tacte, la mirada dins un paisatge.
Un gest amable.
El bes precís.
El despertar dels ulls, la ment inquieta
i un somrís engaltant-se a la mirada
dels llenguatges, mentre les mans més fermes
sostenen el pes del desconsol.
I la claredat en la parla
i la valentia de l’acció, davant petjades
de certesa a contrallum i enmig del desig nu.


ALBADA 
 

La casa parla sola en el ple de la nit
Susanna Rafart

T’escric aquest poema a la porta de casa
amb claus agosarades que descobreixen
com les amplituds llueixen diamantades  
a l’alba del nostre capvespre.

A la porta l’escric, on s’asseu
tenaçment la carena i teixeix
les hores d’una vida discreta.
I l’escric al llindar d’una consciència
que sap quan, com i per què
fou vençuda la indigència.

Ressona la cruïlla dels anys viscuts a les finestres,
l’alentiment del vent se sent acaronant-la
i la redreça. Així, talment despreses,
per casa nostra dansen les aromes
que parets i pedres desperten i eleven.

Olors que, nit i dia, van i vénen
i es festegen, com els esclats bells
i fulgurants d’unes nueses
que, conversant d’inquietuds, s’avenen.

Davant meu torna el gest de sempre, i la carícia,
mentre per parlar-se les veus s’engalten
rialleres als vidres. No se n’estan de tastar
la saba blanca del miratge que, amb intens delit,
compassa el risc d’enamorar-se.
Hem vingut de lluny i som tal com ens pensàrem:
escletxes amoroses d’un feix de ressonàncies!

 
ARA

Ara que han passat els anys
i els llampecs del cos s’aquieten,
de versos, en cap cas,
no n’escriuré ni un que enarborat no m’empaiti,
dins meu irreductible;
ara que el temps va desvetllant sense recança
el dany i el guany de l’ànima,
evocant-ne l’inacabable dels missatges;

ara que m’encén la ingravidesa de l’instant
les ànsies i ja sé
com i per què tot ens pertany
molt més que abans, aturo el pas
i et dic que el meu rostre té de l’existir
un fresseig tan incrustat
que, contra el temps, no em deixa caure encara;

ara que el pas és nòmada i s’alenteix el caminar
mentre transito l’oblit entre aurores de memòria;
ara que l’insabut nomeno i em commou
la diligència dels mots quan, enaltits,
llisquen d’insubmissió i de gaubança
per erigir-se de nou;

ara que la mirada no tanca cap porta
a un passat que giravolta les veu amb qui enraona;
ara, sobretot, que el gest és de mesura breu
perquè ja res no és pas sobrer, sàpigues amic,
que hi ha propòsits esperant-nos en nous mosaics,
fets de paraules nobles.



LINKS i ENLLAÇOS D'INTERÉS

1.Crítica literària d’Anna Rossell del poemari A recer de les ventades publicada a:

  . la Revista digital Núvol de cultura:

  . la Revista digital de literatura, art i cultura Lo Càntich de l’Associació de
   Relataires en català:
   (setembre 2015)

  . la Revista Ágora Digital:  


2.Presentacions del llibre de poemes A recer de les ventades a:

  . programa de la Ràdio Premià de Mar “ Viu l'estiu 2015”:
   (agost 2015)

  . Revista Lo Càntich de l’Associació de Relataires en Català: 
    (juny 2015)

3. Audio del poema Vida Nostra del llibre A recer de les ventades recitat pel
   rapsode valencià Joan Femenia:   

4.Poemes que han format part d’obres d’autoria col·lectiva:
  . Persistència: relatsencatala.cat/relat/persistencia/1051109

  . El caminar de la consciència:
    arcespriu.blogspot.com/.../el-caminar-de-la-consciencia-merce-amat.html

  . Diversos poemes inclosos al llibre Relatos y versos con Retto:
   
 5.Poema finalista, L’ànima i l’avenir, al I Concurs Literari del Centre d’Estudis
   Humanistes Noesis de Barcelona, l’any 2012: literariceh.blogspot.com/



 6.Escrits a la Revista digital universitària Creure i Saber:

   . l’article, L’esperança confiada:

   . l’article de presentació de la pel·lícula: Nebraska
    centreedithstein.com/.../presentacio-que-vol-dir-creure-de-la-revista-creu.

7. Treballs multidisciplinaris d’Art i Espiritualitat:

   . Exposició Espais buits, silencis interiors al Monestir Sant Jeroni de la Murtra,
    a Badalona (maig 2014):
    html

   . Exposició, TENEN ULLS I NO HI VEUEN! LUMEN FIDEI, a l’Espai von
    Balthasar, dins del programa MULTIARTS de l'Arquebisbat de
    Barcelona. (novembre 2013):

   . Exposició a l’Espai Von Balthasar de Barcelona: Benaurats? Feliços? (2013)