Crítica cinematogràfica: El Erizo, per Cesc Fortuny i Fabré

divendres, 6 de gener de 2017

Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona, 1971:

http://www.cescfortuny.tk
http://www.facebook.com/cescfortuny
http://cescfortuny.wordpress.com

Ha realitzat les següents residències artístiques:
  • "Metáfora, en busca del lenguaje único". Projecte conjunt amb Marian Raméntol en el que s'experimenta amb imatge, so i paraula en perpètua mutació. Centre d'Art Contemporani Konvent ( España, Berga, Colònia Rosal, Agost 2011).
  • "El luto de los colores".  Projecte pictòric-poètic integrat per Jaume Vendrell, Cesc Fortuny i Fabré i Marian Raméntol. Acrílic sobre tela sense bastidor de 2 x 2 m.  Centre d'Art Contemporani Konvent, (España, Berga, Colònia Rosal, Setembre 2011).
 Ha format part i coodirigit:

•    Cofundador del col·lectiu artístic Tremó del 2009 al 2011.
•    Membre del grup poètic-musical "Oxímoron, piropoesía y música cuántica".
•    Director de la revista cultural "La Náusea" des del 2000 fins el 2016.
•    Membre del grup musical Entropia de 1994 fins el 2012.
•    Membre del grup musical Pleistocenne Mammals del 2002 al 2004.

Actualment:

A l'àmbit literari, combina la seva activitat de direcció de la revista cultural "La Náusea" amb el projecte discogràfic  "La Náusea Records", i a l'àmbit musical participa de bandes como O.D.I., Pandemonium, Nostromo, Zé Pekeño, Tavaskan,  Oxímoron, bandes sonores per a cinema i la producció d'audio, tant per a curts com per a llargmetratges cinematogràfics.

Ha participat a  certàmens i festivals de música i art experimental. Ha estat i està vinculat a diverses bandes musicals. Ha publicat tres poemaris i està present a diverses antologies. Interessat en esoterisme i religions comparades, de l'estudi de les quals s'alimenta la seva obra, que tant pictòrica, musical o literària, es centra en la concepció de l'art com eina per a treballar amb l'inconscient.

Escriu poesia i narrativa tant en català com en castellà, així com assajos sobre música en diversos mitjans a la xarxa, ha estat traduït al romanès, armeni i búlgar, i ha publicat també diferents treballs musicals vía net labels i segells independents. Acompanya a diversos poetes en recitals, presentacions i performances, amb els seus treballs de música experimental.

Festivals:

Ha participat:

•    VIII Festival Internacional de Poesía Moncayo (España, Saragossa, 2008).
•    I Festival Internacional de Poesía y Microrelatos de Viladecans (España, Viladecans-Barcelona, 2011)

Publicacions:
  • La Misteriosa canción de la sangre. Alkaid Ediciones. (España, 2014)
  • Avui fosquejo morta & El silenci plou sobre les pedres. Edició en català que inclou dos poemaris, Avui fosquejo morta, de Marian Raméntol i El silenci plou sobre les pedres de Cesc Fortuny i Fabré. Edita: Ediciones Alvaeno. (España, 2013).
  • Tres Heridas. Antología de nueva poesía amorosa española. Selecció de Carlos Vitale. Traducció a l'armeni de Hakob Sinmonyan. Presentació de Cristina Consuegra. (Armènia, 2012).
  • Maldiciones del lado de la sombra (Audiolibro-Objeto). La Náusea Audiolibros. (España, 2011)
  • Antología Vilapoética. I Festival Internacional de poesía y microrrelatos de Viladecans.  Parnass Ediciones. Antologada per Micaela Serrano. (España, 2011)
  • La misteriosa canción de la sangre/Canciones del bloque. Paralelo Sur Ediciones. (España, 2010)
  • VIII Festival Internacional de Poesía del Moncayo (Homenaje a Miguel Hernandez). Olifante Ediciones de Poesía. (España, 2009)
  • Comiendo Pelos como Herejía Poética. Ediciones Atenas. España, 2009)
  • Domicilio de Nadie (Muestra de poesía Barcelonesa). IslaNegra editores. (España, 2008)
Revistes en paper:
•    Número 4  Al otro lado del espejo. 2011.
•    Número 2 de la revista More/Mar. 2011.
•    Revista artesanal Iguazú de literatura y cultura , ciudades invisibles. 2010.


Crítica cinematogràfica: El Erizo


Títol original: Le hérisson
Any:  2009
Durada:  95 min.
País: França
Direcció:  Mona Achache
Guió:  Mona Achache (Novel•la de  Muriel Barbery)
Música:  Gabriel Yared
Fotografía: Patrick Blossier
Repartiment:  Josiane Balasko, Garance Le Guillermic, Togo Igawa, Anne Brochet, Ariane Ascaride, Wladimir Yordanoff, Sarah Lepicard, Jean-Luc Porraz, Gisèle Casadesus
Productora:  Coproducción Francia-Italia; Les Films des Tournelles
Sinópsi:
Relat de la trobada inesperada entre alguns dels habitants del número 2 del carrer Eugène Manuel, a París: Paloma Josse, una nena d'onze anys tremendament intel•ligent i amb un pla secret; Renée Michel, portera discreta i solitària que sota la seva aparença d'inculta i esquerpa oculta en realitat una personalitat intel•ligent i conreada, i l'enigmàtic senyor Kakuro Ozu, un japonès que acaba de mudar-se a l'edifici...

https://youtu.be/JVSWX4UD9MA

Del munt de crítiques que he pogut deglutir sobre el film de Mona Achache, m’esgarrifa especialment  la obsessiva comparativa entre aquesta i “Amelie” de Jean-Pierre Jeunet. No entraré ara a parlar de la de Jeunet, doncs com deia Michael Ende, axiò es una altra història que ha de ser narrada en un altre moment. Però si diré que entre tants “cortares y pegares” que es perpetren a la xarxa s’acaben repetint bajanades que algú, amb poc encert en aquest cas, inventa tot deixant-se dur per els tòpics de sempre Cinema francès, Jean luc Besson, Delicatessen etc.).
Sí home sí, és cinema francès, què voleu? Fins i tot us diria que es parisenc, però poca cosa més hi ha del conte de fades Jeunetenc, en aquesta curiosa i desafiant història existencial.

Més enllà d’una interpretació magistral, per part de Josiane Balasko, Togo Igawa , o fins i tot la petita Garance Le Guillermic. Destaquen aspectes técnics que encisen al primer cop d’ull.

Una fotografia càlida, però uns moviments de càmera distants i poc involucrats, que doten a la narració d’una estranya fredor. Com si el que s’explica fos vist a través de l’ull d’un pany. Cosa que enllaça perfectament, amb que la veu que ens porta a recórrer la història, sigui la d’una nena d'onze anys (Paloma) que armada amb una càmera de 8 mm, enregistra la buida i absurda vida d’una societat burgesa i benestant.

El vestuari, és d’una exquisidesa gairebé insuportable, tenint en compte que els contrastos entre personatges son gairebé abismals. Per una banda, una classe social freda, buida i desnaturalitzada, que ni tant sols és capaç de recordar el nom de la portera de l’edifici, un edifici  d’alta alcúrnia que aparenta poques plantes i pocs pisos. És a dir, on tots es coneixen perfectament. Per altra banda, un nouvingut i misteriós japonés, també de bona casa, però amb una sensibilitat fora de mida, que es gira d’esquena a tots els veïns, mantenint sempre una actitud educada i digna, per a posar els ulls en una portera insignificant, lletja, vella i carregada de mala baba. En aquest sentit, cal destacar la feina de perruqueria i maquillatge per a transformar a una Josiane Balasko, actriu espectacular però molt allunyada dels canons estètics tant manits del cinema U.S.A. en una persona que de cop i volta, ens resulta definitivament visible i atractiva. Sense oblidar, clar, una nena gens convencional que ha decidit que la vida adulta ha de ser tant absurda, que es suïcidarà en un termini de pocs dies.

També em semblen magnífiques escenes on es juga amb la simple óptica, interposant un got d’aigua buit davant l’objectiu de la càmera per a passar a omplir-lo d’aigua, i observar el miracle de la refracció. En aquest cas, significant la distorsió total de les persones que son capturades per l’ull de la nena en format 8mm.

No us perdeu tampoc les estonetes d’animació, de petits contes visuals d’una bellesa escruixidora i simple, com la filosofia de vida del senyor Kakuro Ozu, que com ell diu, si pot admirar la bellesa d’un arbre mort, pot admirar la bellesa de ...

Recomanable si voleu plorar, si voleu gaudir i si teniu ganes de rebuscar en referències a la literatura clàssica russa o japonesa (des de Tolstoy a Mishima).  Però alerta, no és un film amable ni fàcil, no hi entreu com si ho féssiu a una platja de finíssima sorra, feu-ho ben calçats, com si caminéssiu per un riu amb el llit farcit de pedres.