GRAPAT DE LLUMETES-LLEPAMENTS, per Andreu Navarra Ordoño

Andreu Navarra (Barcelona, 1981) és escriptor i historiador. Ha publicat els poemaris Suicidio Súbito, Fiebre y ciudad i Canciones del bloque. Actualment prepara novel•les i biografies. El seu últim llibre publicat és Aliadòfils i germanòfils a Catalunya durant la Primera Guerra Mundial (Generalitat de Catalunya, 2016).










GRAPAT DE LLUMETES-LLEPAMENTS


no acabes de comprendre la teva constitució
els espais interiors que no tenen massa a veure amb el teu cos
la protuberància o plegament extern
la joia de jeure sobre un formiguer
per dins una planura blanca borratxa de sol
per fora una superfície dura
enfrontada amb objectes de fusta
però a voltes la tonyina mineral s’esvaeix
i envaeixes la realitat com un gas inert
tranquil no vexat
avances per les rajoles com un llepament
ets un animal que deixa d’existir
abandones la teva pròpia pell sota el pi que pateix
deixes d’estar dibuixat en l’horitzó
perds la teva ombra o et fons en ella
arbres com aplecs de serps de granit
t’absorbeixen i sents com el teu cos s’esquartera
pels camins amb ganivets i pols
contra el peu que es liqua


arribes a la vora del mar i la cara se’t desintegra
núvol xop de sang que davalla cap a tu
i es vesteix amb les espines
oblides el teu idioma i l’abandones a la paperera
com la teva identitat
no serveixes per a caminar si no et despulles de tu mateix
el teu crani és com les fulles cobrint aquest terra
moll de semen amarat d’humus blau
la cadira de la forma o vas amanyaga la mirada de la vaca
la fusió ha anul•lat la intel•ligència
només necessites seure
la llum rostollant-te les celles farà tota la neteja



liquat com una tonyina en desintegració
empegat al mur del mar vertical
perquè jec sobre una sorra clara i única
sobre un idioma horitzontal
ple de llum i de crancs fantasmàtics
que mosseguen com onades microscòpiques
segueixo fugint de mi cap a mi entre els arbres
el coll o carena de mi mateix darrere de mi
el poble més alt que només puc veure si m’ajupo al cim
fatigant-me les cames
un martell de sol repicant-me les venes
m’aixeco i torno a l’òrbita de mi
sense material sobrant
havent assumit les vèrtebres de fora


com un peix abissal ilumino diogènicament
el cos d’ombres conegut com una via pública
viscuda d’infant
acostumo a trepitjar els records com un most llunyà
que perd el color i la potencialitat
en un recipient erroni


envaint casa teva d’espurnes mig sagrades
fent sonar unes trompetes airoses
escàndol de pitàgores
que generen parracs sota els mobles
sota el teu sofà com tentacles
les imatges d’aquell film de terror cutre
la llum violada i a voltes verda
ja maceren les vísceres del follet
penjat com un pernil d’un ganxo
corredisses rients pel passadís
decantant el matràs de l’oïda ho perceps millor
el llop dins del pis
una adolescència prematura
la bruixa dutxant-se a la porta del costat
desempar de l’infant
cervesa sense vàlvules
els contes prenent cames i saltant per la finestra
fi de l’eternitat en un mot
o la música que ha fet esclatar la vaixella


passejo per un nou àmbit
lluminós com una estrada o una catifa amb pèls
el sòl de la infància
moltes i rodones finestres
el mar aquí fora
mullant-me les mans en la font del meu hoste
que sóc jo
de sobte me n’adono que necessito vernissar-me de fúria
aquest nou espai verd llimona
onades de sang ocre o quadrada
necessito escampar el verd pel meu moll de l’os
ja ni l’orgue no em motiva
ell és massa amable
porteu-me si us plau a una galeria d’art
necessito ser un estúpid ara
necessito més empenta
menys introspecció
molta menys nit
poca mística
escampar el meu cos amb un curró de fer pa
escampar les meves vísceres
exposar-me davant d’un tribunal noucentista
escopir sobre prat i sobre tots els altres
estripar les novel•les
trencar els vinils
tallar-me les venes amb fragments de mi mateix
amb porcions d’un disc car de l’elvis presley
arrencats de la finestra
mai més negra
mai més un montseny desdibuixat
la rotunditat del jo contra la mirada de la truja


fujo pel cercle que em quadra
per la reixa que fragmenta la carn que torna a néixer
com trencant la teranyina de la nit impossible
on dormim tots els que no som folls ni tenim esperit
els ulls oberts com els del centinella que esguarda el president fixació de la mirada
trinxeres de pústula
carreus robats de l’aqüeducte
esclafats com en una picada d’alls
fent aquest castell amb fragments del palau romà
tot aquest teatre per a infants
aquest director d’escena que crema els decorats
mentre la funció és en el seu clímax
aquest actor suïcidant-se en una lectura de tesi doctoral
aquesta lluna empaitant criminals de guerra
les estrelles amb pancartes de l’u de maig
la nit freda en carrers molt humits
en pierrot cobrant el rebut de la llum
l’inspector d’hisenda que tots duem a la sang
transfigurat en l’ogre que volíem evitar
transducció de valors violeta
pobres femelles de ca mortes de gana ressuscitant
repoblant l’horta de tortosa amb frares mai totalment morts
no serà que el vampir és aquell espill
que s’activa mentre mors o dorms

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris