La veu sense fronteres d'Anna Rossell

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/
MOSTRA POÈTICA (català-castellà)

Demanar perdó
per fugir de les bombes que tu pagues,
per petjar la sorra de la teva platja,
per respirar el teu aire lluny de casa,
per elevar a un déu per a tu ignot una pregària,
per espargir el meu hàlit en la teva albada,
per delejar un bocí de la teva herba,
per ser com sóc, perdó,
per existir, perdó.

I quan arribi la fi de ma existència,
llença el meu cos al mar,
on reposen tants i tants germans;
que les meves restes no malmetin
la teva sacrosanta, venturosa, afortunada terra.

(Inèdit, El Masnou, 25-09-2015)



Pedir perdón
por huir de las bombas que tú pagas,
por pisar la arena de tu playa,
por respirar tu aire lejos de mi casa,
por elevar a un dios para ti ignoto mi plegaria,
por esparcir mi aliento en tu alborada,
por anhelar una pizca de tu hierba,
por ser como yo soy, perdón,
por existir, perdón.

Y cuando llegue el fin de mi existencia,
tira mi cuerpo al mar,
donde hallaron reposo mis hermanos;
que mis despojos no arruinen
tu sacrosanta, venturosa, afortunada tierra.

(Inédito, El Masnou, 25-09-2015)
***********************
Encara no han prohibit somiar,
no encara. Afanyat amic,
obre la finestra de la teva cambra;
ara que pots, deixa que entri l’aire,
L’oreig fresc del matí de les espigues blanques;
ressegueix amb la mirada l’horitzó,
la terra castigada per les plagues,
el territori erm on bull l’infern,
on el sol no és sinònim d’esperança.
Potser hi veuràs l’albada,
albiraràs potser, ajustant els ulls,
un home nou, germà del seu germà,
no un bíblic paradís de cel molt blau,
fors de colors i sembra germinada,
no cabalosos Rius de plata i or,
no una quimera. Veuràs potser un infant,
sols un infant,
amb els ulls ajustats, mirant-te a tu,
somiant el mateix somni,
encara



Soñar no está prohibido todavía,
todavía no. Date prisa, amigo,
abre la ventana de tu alcoba;
ahora que puedes, deja que entre el aire,
la brisa fresca de la mañana de las espigas blancas;
resigue con la mirada el horizinte,
la tierra diezmada por las plagas,
el territorio yermo donde el infierno bulle,
donde el sol no entraña la esperanza.
Puede que allí atisbes el alba;
si entornas los ojos, vislumbrarás quizás
un hombre nuevo, hermano de su hermano,
no un Edén bíblico de cielo transparente,
de flores de colores y siembra germinada,
no caudalosos ríos de oro y plata,
no una quimera. Verás quizás a un niño,
tan solo a un niño,
con los ojos entornados, que te mira,
soñando el mismo sueño,
todavía.

(El Masnou, 15-09-2015)

********************

(Poesia del nostre temps)

Fugir de l’espant de la terra esbotzada
amb un fardell sobtat i a l’esquena l’esglai
de l’ull encalçador; travessar confins i més confins
amb la incertesa de tot i la certesa de la fam,
al caprici d’oratges i de sort, la vida com a fi;
emprens el llarg camí sense cabdill,
cap Moisès et guia pel desert, cap manà per a la boca
dels teus fills, un miracle del teu Déu per tot consol;
les nits de paor al ras confiant
que la fosca preservi els pocs matolls, vostre recer,
de la gossada hostil. Seguir fugint quan pensaves
haver arribat a port, després de tants morts i tanta set,
i l’arena de la platja que t’ha vist t’ha retornat
a la frisança de la mar. Seguir fugint
quan el camí s’alimenta dels teus fills i la urgència et nega
fins el plor del dol per salvar, potser, la vida del petit.
Seguir fugint quan present i futur s’han coalitzat per a ensems
exigir seguir fugint sense repòs. Seguir fugint quan
enrere i endavant són el mateix infern i el lloc on ets
no t’ofereix un lloc. Seguir fugint perquè tot t’empeny
cap endavant per assolir redós i et negues a pensar que no n’hi ha.
Seguir fugint per ancorar en el teu somni a Creta
a lloms de Zeus i trobar uns ulls que et regalin l’aixopluc
del seu somrís, sembrar al vell continent una sement, esperma del teu nom,
que permeti créixer l’esperança,
i dir-li vida.

(Poesía de nuestro tiempo)

Huir del espanto de la tierra rota
con hato improvisado y a la espalda el espanto
del ojo amenazante; atravesar confines y confines
con la inseguridad de todo y la seguridad del hambre,
al capricho de los vientos y la suerte, por todo fin, la vida;
emprendes travesía sin caudillo,
ningún Moisés te guía en el desierto, ningún maná para la boca
de tus hijos, sólo un milagro de tu Dios como consuelo;
las noches de terror al raso confiando
a la negrura el escaso matorral que os sirve de refugio
de la hostil jauría. Seguir huyendo cuando pensabas
haber llegado a puerto, después de tanta muerte y tanta sed,
y la arena de la playa al verte te ha retornado al mar
y a la zozobra. Seguir huyendo
cuando el camino se alimenta de tus hijos y la urgencia te niega
hasta el llanto doloso para salvar, quizá, la vida del pequeño.
Seguir huyendo cuando presente y futuro se han confabulado
y te obligan  a seguir huyendo sin reposo. Seguir huyendo
cuando atrás y adelante son el mismo infierno y el lugar donde estás
no es para ti lugar. Seguir huyendo porque todo te empuja
hacia adelante para alcanzar refugio y te niegas
a pensar que no hay refugio.
Seguir huyendo para fondear en Creta a lomos de Zeus, como en tu sueño,
y encontrar unos ojos que te den cobijo en su sonrisa,
sembrar en el viejo continente una semilla, esperma de tu nombre,
que deje germinar a la esperanza,
Y llamarla vida.

(El Masnou, 07-09-2015)
********************


                                     (A Cristina, a Eloy)

Un dia qualsevol
-anaves a comprar-
t’ha vingut a festejar
la Dalladora,
els homes de les bates
t’han dit que t’esperava davant
de la finestra amb un somrís,
has girat a poc a poc
l’esguard i l’has vist
recolzada a l’ampit
al fons del passadís.

Cap lluna l’acompanya.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa desbocat sense genet,
cavalca en la foscor, cavalca
al seu destí,
l’estrèpit solca l’aire al vertigen
del seu pas, cavalca cert.

I tu no l’acompanyes.

El crit t’esfereeix el pit,
et retruny al cervell l’espant de l’abisme
de l’ignot, la gola insondable
del no-res, davallaràs l’avenc, t’engolirà
un fred ventre sense llum, sense llindar.

Cap lluna t’hi acompanya.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa desbocat, porta un genet,
cavalca en la foscor, cavalca
al seu destí,
l’estrèpit solca l’aire al vertigen
del seu pas, cavalca cert.

I tu no l’acompanyes.

Una veu tèbia a cau d’orella et diu
el nom, t’acarona la llum que encara tens,
t’ofereix un balcó –hi ha tantes veus a baix-,
et xiuxiueja versos de bressol.
El balcó té un llindar.

Lluna, lluna, el teu cavall
galopa amb el genet, cavalca
per la nit vers l’horitzó, cavalca
amb la manada, les brides
a les mans.

Despunta l’alba. 

    
                                                         (A Cristina, a Eloy)
Un día cualquiera
-ibas de compras-
te ha venido a cortejar
la Segadora,
los hombres de las batas
te han dicho que ella te esperaba
sonriente delante de tu reja,
has vuelto lentamente
la mirada y la has visto
apoyada en el repecho
al fondo del pasillo.

Ninguna luna la acompaña.

Luna, luna, tu caballo
galopa desbocado sin jinete,
cabalga en la negrura, cabalga
a su destino,
el estrépito surca el aire al vértigo
de su paso, cabalga decidido.

Y tú no le acompañas.

El grito te desgarra el pecho,
retumba en el cerebro el espanto del abismo
de lo ignoto, la garganta insondable
de la nada, descenderás la sima, te engullirá
un frío vientre sin luz, sin umbral.

Ninguna luna te acompaña.

Luna, luna, tu caballo
galopa desbocado, lleva un jinete,
cabalga por lo oscuro, cabalga
a su destino,
el estrépito surca el aire al vértigo
de su paso, cabalga decidido.

Y tú no le acompañas.

Una voz tibia te dice al oído
el nombre, te acaricia la luz que todavía tienes,
te ofrece un balcón –hay tantas voces abajo-,
te susurra versos de cuna.
El balcón tiene un umbral.

Luna, luna tu caballo
galopa con el jinete, cabalga
por la noche hacia el horizonte, cabalga
con la manada, las bridas
en las manos.

Despunta el alba.



Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris