Àlbum d'absències d'Anna Rossell, Per Manolo Ávila.

divendres, 6 de desembre de 2013



Manolo Ávila 
 

Va acabar magisteri l'any 1969 a l'Escola Normal de Magisteri de Barcelona.
Enginyeria tècnica, especialitat informàtica, en 1975 a Bonn i Düsseldorf (Alemanya).
Va cursar estudis d'Enginyeria a l'Escola Superior d'Enginyers de Terrassa i de matemàtiques a la Universitat de Bonn (Alemanya).
Durant tota la seva carrera professional ha exercit com a informàtic.
La seva excel•lent formació en humanitats, gràcies a l’educació rebuda als salesians, on va cursar els seus estudis, l’ha permès d’escriure, de manera paral•lela a l’exercici de la seva professió, de manera amateur, esporàdicament, poesia, narrativa breu i crítica literària.




Àlbum d'absències d'Anna Rossell, Per Manolo Ávila

Anna Rossell
Playa de Àkaba, Barcelona, 2013, 55 pàgs.




Reivindico el dret al silenci / per escoltar les més senzilles veus / d’aquest planeta en el que visc immersa …

Així comença a parlar un ànima que lluita contra una solitud interior i que vol aferrar-se a qualsevol estímul que converteixi les seves absències en presències. Perquè el fil conductor d'aquest poemari és l'esquinçament espiritual d’algun que en realitat no es resigna a veure el que li envolta com alguna cosa que està a l'altre costat, impermeable, com una projecció en un altre plànol.

Anna Rossell carrega la seva veu d'un ànsia que explota reclamant una proximitat que no es realitza: Les sents, com amb les boques foradades / clamen pel dret de fer real el somni? / Incorpòries, amb ànsia de cos, / busquen la teva concreció, la meva. […] / per penetrar aquell món d’intimitat serena / d’on mai no et sortiré, / perquè tu em pensis. (Desig de realitat), i ho fa amb una lírica escruixidora, manifestant-se com algú a qui no li serveix el deixar passar, l'esdevenir sense més de la vida, no, ella exigeix concreció, i l'exigeix amb majúscules, amb la impaciència de qui no es resigna a coexistir. Enyorança i frustració: Forçosament ha de vagar, / condemnat, l’espectre, / si la seva mirada / no té ulls, / si la seva besada / no troba la concreció precisa / de dos llavis / que li diguin el nom, / el seu.

Llegir aquest Àlbum d’Absències i llegir-ho furgant fins a l'últim rastre del mínim significat, intentant veure a través dels seus versos, porta al lector a extrems en els quals ha d'interrompre la lectura, tan denses i esquinçadores poden ser les seves paraules. No malgasta en la seva densitat ni una síl•laba. Tot és imprescindible, com quan diu Concretament, / exactament em sento / desplaçada, / fora del centre, / desficiada, / obscenament llançada / lluny de mi per una mà / entranyable i familiar. (Anhel de viatge)… o bé, Descobrir el tu: / percebre el jo. / És per això que descobrir-te / és veure’m. (Cosa de dos)… i també, Quins buits et cal omplir amb tanta insistència / que de neguit no vius fins no pots veure’ls plens? (Vertigen)

El joc que manté en una apel•lació directa a algú que habita en un altre plànol vital, com a absent, és en realitat un reclam vehement: Quin ofec em sent l’esperit, d’un punt / al mateix punt! Quin alè de mort / m’arriba per l’esquena, mentre tu, / davant meu, inútilment, em mostres / la teva ànima! (Obsessió). Escruixidores i extremadament poètiques són les imatges que evoca la visió de la seva pròpia mort: Perdre la llum dels ulls teus, / la teva imatge meva, / la flor inútil que em respires / quan penso l’aigua, / això és morir. (La meva mort)

I malgrat tot Anna Rossell no deixa de jugar a embullar paraules i idees, una mostra de la seva capacitat per expressar-se: Descobrir el tu: / percebre el jo. / És per això que descobrir-te / és veure’m. / Dibuixar el tu: / definir el jo. / És per això que definir-te / és fer-me. (Cosa de dos), sense oblidar la profunda tendresa, elegantment sensible, de les seves estrofes d'amor, en absolut equiparables als versos buits que volen passar per amorosos: Les veus que em sento a dins / parlen de tu, / em diuen cada bri / de l’herba del teu cos / perquè m’hi ajaci. I aquests altres: Si et penso el cos, / els meus ulls dibuixen contorns de follia / nítidament certs: / els bucles dels cabells que et besen / les espatlles brunes / acompanyen la carícia del vent al teu perfil. (Dibuix a l’aire lliure)

Es pot dir molt més d'Anna Rossell, tant pel que fa a aquest Àlbum d’Absències com tota la seva producció en general, però ho deixo per a millors plomes. Només em quedo amb el regust final d'aquesta denúncia: parlen milions de morts des del ciment / des de la pedra freda i uniforme de l’horror / […] el camí de la mort és ben igual diferentment igual / prové de distints llocs aboca al mateix lloc (Berlín, Porta de Brandemburg).

© Manolo Ávila

RECULL DE RELATS de Núria Mirabet i Cucala

divendres, 1 de novembre de 2013

NÚRIA MIRABET I CUCALA



ESTUDIS:
Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:
Alemany, Francès, Italià, Txec
AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS:
“Vidal Alcover”
“Ciutat de Barcelona”
 


RECULL DE RELATS


LA FINESTRA

M’ofego, aquesta habitació minúscula, aquesta finestra oberta a la nit fosca, aquest fanal de llum malaltissa. Asserena’t, torna-te’n al llit, dorm, dorm profundament. Demà, des d’aquí dalt, tornaràs a veure la vida al carrer. Homes, dones, infants passejant gossos. Adults apressats, o passejant, o fent footing, o aturats davant del semàfor, o empenyent cotxets amb criatures. Nens, vehicles, parelles d’enamorats, vells asseguts al banc assolellat. Soroll de motors, de frenades, de clàxons. Moviment, agitació, calma. Canvis de claror, matí, tarda, vespre, llums artificials. I la nit, inquietant, silenciosa.


L’HOME QUE VA SEGUIR UNA ESTRELLA

En Pere Roig era vell i ja s’havia quedat sol. Cada vespre contemplava el cel estrellat, assegut al balancí, tal com havia fet sempre. Pensava en la idea fascinant d’estar veient el passat, uns objectes còsmics que es trobaven a milers d’anys llum, que tal volta ja feia segles i segles que s’havien extingit, pensava en el pas de la vida.
La mort havia segat la vida de totes les persones estimades, recordades amb nostàlgia. Alguns dies li passava pel cap que ningú no servaria el record de la seva existència i li venien al cap les paraules de Roy Batty a la pel·lícula Blade Runner: “Aquells moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja”.
I cada nit les estrelles, fent pampallugues, canviant de posició parsimoniosament, gairebé de forma imperceptible: l’únic canvi en la vida lenta d’en Pere. Una nit, assegut al balancí, li semblà que una de les estrelles li feia un senyal, el seu esperit la seguí. El cos no l’acompanyà.


PARÍS
                Variació de “La bella Julinka” de Bohumil Hrabal

Sára, filla de Samuel Löwy, un important home de negocis de Praga, va anar a estudiar a París i s’allotjà a l’Hotel Ritz.
Al març de 1939 va rebre un telegrama dels seus pares: “Torna a casa. Urgent”. Quedà desconcertada, intuí que havia passat alguna cosa greu. Va anar a la seva habitació, es va treure les joies que portava, va agafar totes  les altres, les va embolicar amb un jersei a mig fer, tancà el farcellet amb les agulles de fer mitja travessades, i el donà al conserge de l’hotel. Ell el va dipositar a la casella de les cartes i els paquets per a Sára. Immediatament després, la noia va reservar un bitllet d’avió i tornà a Praga. No sabia ni podia saber que aquell era l’últim vol entre totes dues ciutats, que després els nazis, que havien envaït i dividit Txecoslovàquia, tancarien l’aeroport.
Tornà a la torre familiar, amb un jardí esplèndid, amb grans sales i habitacions, quadres originals dels millors pintors contemporanis i de l’escola holandesa, catifes perses, porcellana de Saxònia i de Sèvres, serveis de taula d’argent, objectes provinents de la Xina...
Els Löwy sabien que corrien perill, però no van fugir com molts altres membres de la seva comunitat. Lentament, massa lentament, van anar portant les seves pertinences a casa de l’advocat de la família, d’alguns amics, d’alguns coneguts.
Havien actuat amb tanta parsimònia que tots foren deportats. Només Sára tornà. Va anar a la torre familiar, havia servit de caserna. Va parlar amb l’advocat, amb els amics, amb els coneguts. A les parets de les seves cases veia els quadres que l’havien acompanyat abans de la monstruosa hecatombe, caminava per les catifes dels Löwy, reconeixia els serveis de te, de cafè, els coberts de plata amb les inicials familiars, els objectes xinesos, endevinava les joies de la seva mare, ben amagades... Però ningú no l’ajudà. Tothom li deia que s’havia quedat amb els béns de la família perquè mentre els seus membres eren als camps de concentració els havien anat enviant paquets. Sára sabia que no era així, però se sentia impotent. No tenia esma de reclamar res.
Vivia a Praga. Al cap de molt poc el seu país esdevingué la República Socialista de Txecoslovàquia. Sára va haver de fer una feina feixuga, humiliant. El seu somni era recollir prou diners per demanar un visat i anar a París, l’última ciutat que havia trepitjat quan encara era lliure. Al cap dels anys ho aconseguí.
S’allotjà a una pensió barata, però un dia, malgrat el seu aspecte i la senzillesa dels vestits, va entrar al Ritz. Hi trobà un altre conserge.  Sára li va explicar molt breument la seva hstòria, el conserge nou li va dir que tenien el costum de no llençar mai cap de les pertinences dels hostes, que les conservaven en un armari de les golfes, i que l’antic conserge li havia parlat d’una senyoreta que havia hagut de marxar precipitadament cap a Praga uns anys abans que esclatés la guerra.
Tots dos van pujar fins al lloc més secret de l’hotel. El conserge obrí l’armari, en tragué tota mena d’objectes: paraigües, sabates, maletes... i del fons de tot, un paquetet amb una etiqueta amb el seu nom. Van estripar el paper i va aparèixer el jersei inacabat. Sára va desfer el farcellet. Les joies, especialment un diamant, ompliren de llum aquella mansarda inhòspita.
Sára va dir:
-Senyor conserge, triï la que més li agradi.

LES SABATES ROSSES
Vam néixer a Mallorca cap allà els anys cinquanta, en un petit negoci familiar. Érem unes sabates rosses, de batalla, resistents, d’un número petit, per a nens. Ens van posar en una capsa de cartró barat i vam anar a parar a una pila amb tot de companyes, després ens van enviar al magatzem d’una sabateria de barri, fosc, que feia olor de resclosit.
Totes esperàvem amb ànsia que ens compressin ben aviat per poder respirar l’aire lliure, córrer pels carrers, saltar, posar-nos als tolls d’aigua, caminar de pressa o a poc a poc, segons si el nen estava content, si n’anava a trobar un altre que veia de lluny, si jugava, si estava cansat, si feia el ronsa, si estava enfadat...
Vam tenir la sort d’arribar al magatzem quan faltava poc perquè comencés el curs escolar, no ens hi vam estar gaire temps, de seguida ens van comprar. Va arribar una família amb molts nens, però només volien un parell de sabates per al més gran. Primer van treure la capsa del costat de la nostra, però es veu que no eren del número d’aquell peu i van agafar la nostra. Érem de la mida exacta.
A la mateixa botiga vam saber que el nen es deia Joan, com son pare, però només tenien el nom en comú, en Joan petit estava ple de vitalitat mentre que al Joan pare se’l veia cansat de treballar.
El primer dia de curs va ser molt important, en Joan ens va estrenar. De camí cap al col·legi ja vam veure que el noi tenia encara més vitalitat del que ens havíem imaginat, donava cops a totes les pedres que trobava pel camí, saltava per donar clatellades als companys, ens feia aturar per recollir qualsevol fotesa del terra..., però el millor de tot va ser l’hora del pati. Va jugar a futbol!
Érem unes simples sabates de batalla, però cada dia, així que arribàvem a casa, ens llustraven i quedàvem ben lluents. Ens encantaven les pessigolles que ens feia el raspall.
Amb tanta activitat ens vam anar desgastant. Un dia ens van embolicar amb un paper de diari i ens van dur a cal sabater, ens havia de posar tapetes i mitges soles. Amb aquell bé de déu de companyes ens hi vam trobar la mar de bé, vam descobrir que no totes érem iguals, que no ens feien servir per a les mateixes ocasions, parlàvem i ens explicàvem tot d’aventures, a més, sentíem aquella olor tan bona i intensa del betum.
Al cap de pocs dies ens van venir a buscar, va tornar l’activitat frenètica que ens agradava i ens desagradava alhora. Fer exercici ens anava molt bé, però fer-ne tant ens cansava molt, ja començàvem a ser velles. És clar que de tant en tant reposàvem a cal sabater.
Ja feia temps que rondàvem pel món i per més que ens embetumessin no hi havia manera de tornar al color original. El sabater ens van tenyir, no vam ser mai més unes sabates rosses, vam ser unes sabates negres.
En Joan es va anar fent gran i al final ens portava a disgust perquè li fèiem mal. Ens va heretar en Pere, un germà una mica més petit, que, por sort, no era tan tabalot.

LA PRINCESA DOLÇAINA
Una vegada hi havia un rei que tenia una filla d’una gran bellesa, es deia Dolçaina i vivia amb el pare i una madrastra que l’odiava perquè era molt més encisadora.
Un dia la madrastra va encomanar a un servent que s’emportés Dolçaina al riu més profund, li lligués una pedra ben grossa al coll i la llancés a l’aigua. El servent estava molt trist, perquè a la cort tothom s’estimava molt la princesa, menys la madrastra. Però com que tenia molta por de la ira de la reina, va complir les seves ordres.
La fada padrina va ajudar la seva fillola, li va treure la pedra i Dolçaina va anar pujant, pujant, fins que va poder treure el cap fora de l’aigua. En aquell moment una granota li va saltar al cap i s’hi va quedar per sempre més.
El rei de les aigües dolces va voler posar a prova la bondat de Dolçaina i li va donar un salabre. El príncep dels peixos li va demanar que no pesqués i ella el va obeir, la princesa vivia d’aigua.
El temps s’anava escolant, Dolçaina avançava i avançava amb el corrent del riu, el cos se li anava omplint de troncs, herbes i llot. Un dia arribà al punt en què l’aigua del riu s’ajunta amb la del mar. Allí vivia el príncep Salicorn que de temps i temps esperava la donzella més encisera, més dolça i més bona del món. Veié Dolçaina i va sentir un gran amor, li va fer un petó. La granota es transformà en una corona de diamants i la brutícia del riu es convertí en un vestit meravellós. Després se celebraren les bodes més fastuoses que mai s’havien vist.
Des d’aleshores, l’aiguabarreig de les aigües dolces i les salades, el reialme de Dolçaina i Salicorn, és un espectacle captivador.



SET POEMES DE CARLES HAC MOR

divendres, 4 d’octubre de 2013






Carles Hac Mor. Infrapoeta que no conrea el gènere literari de la biografia ni el subgènere del currículum, tret de casos com el present.













SET POEMES DE CARLES HAC MOR

1. TOT DE SERAFINS CAIGUTS
2. NO BADIS QUOVADIS
3. LES REALÇA I ESTILITZA LLUR COMPLEXIÓ
4. LLUNY D'OSQUES I DE NEULES
5. ME'N DIC TANTS DE NOMS
6. DEL CANT SILENT DE LA COSONA ÀURIA
7. APAREGUDA PER SOLIPSISME


TOT DE SERAFINS CAIGUTS

si la natura l’ha dotada amb una torxa
calarà foc a un apilament de perruques
sobre una gran ossera
al costat de la qual s’ajustarà uns guants
per llençar a la foguera mobles
un carnum greixós i de betzarruda
llibres i tot el que trobarà
sense martiritzar-se gota
àdhuc una mòmia egípcia i un estri
per convertir-se en un clauet
gegantí masturbador de donzelles
en un maremàgnum destarotador


NO BADIS QUOVADIS

si el meu problema és
oh ruca de mi
que tinc la cara rodona
i la panxa pantarquial
i amb borrissol
ajupida a la cuneta
una tracalada de dimonis
em ben aconsellaria
de mostrar-me planerament
amb un caire vaporós
i romàntic havent-me maquillat
les galtes amb una color
no gaire cridanera


LES REALÇA I ESTILITZA LLUR COMPLEXIÓ

allà on brollen fonts d’aigua salada
quan hi passa el bestiar
hi és afaiçonada la imatge sobrera
d'aquella que no sap quina paret toca
baldament al seu marit li caigué
una estaca pel darrere que l’abaté
de tan saberut despullada la voldria
sense veladures vels cintes cinyells
sivelles amb les seves llàgrimes
i mitja rialla de dents de marbre
i de llavis absents que no anirien pas
de buit com la guineu que té el cau
a tocar el racó ben quiet d'un brivall


LLUNY D’OSQUES I DE NEULES

amb disposicions
d’elements cromàtics
en voga emboniquits
amb pólvores i afaits
bastarà no deixar mai del tot
indeterminades captinences
mentre que hi ha homes
que tenen pèl a l'esquena
per donar i vendre
segons les taules argòliques
comptades i minutades
pels convidats amb blaus
a les cuixes i al pit
en mantenint desabotonada
la camisa si més no a l’estiu


ME'N DIC TANTS DE NOMS

un encís universal estereotipat
i de somnis tan daurats
que les qui tenen cames
de marededéu de guix
ben formades
en plena epidèmia de pigota
no usen pantalons llargs
ai capità manaia
que t'has begut la llet
en veiem cada dia la resurrecció
de les de bust venusià
que com a carn de vedelleta
persisteixen a posar-se’ls 
amb amor incestuós

DEL CANT SILENT DE LA COSONA ÀURIA

ben satisfet de poder respirar
en l'esoterisme herètic hermètic
de l'Hermes de can Taps
on tot és desordre
com el caos arrodonit i críptic
bo i travessant-lo
ningú no sap ben bé com
per més que l’obesitat estèril
de la nostra diversitat
no vol donar el braç a tòrcer
en una matinada xafogosa
a les cavallerisses amb senyals
com d'indiot enfaristolat
amb saliva dejuna

APAREGUDA PER SOLIPSISME

ha fet camí tot atorgant eixamples

i xarop de freixe per fer tecs 
bo i nedant i guardant la roba
i tots els déus riuran del fet
que el més petit es lliura al més gran
per tal d’obtenir-ne plaer i poder
damunt el més mínim i tant se val
si els intents de sedució

no secundats per la resta
de la seva persona un home inútil
no gens com cal i no cal gens
l’he tingut entre les meves cuixes
la meva iniciativa em diu

que és més meritori
de descobrir l’ombra que no pas la llum
de les tovallonetes perverses de la minyona
que suren a l’estany estrany del reracor

del paio de pa i tros tan tendre
al seu ull del cul aimia i coliflor
en les seves dejeccions no partia pas
del crit estrident de l'amanerament
dels arcàngels i dominacions
que ja tenen noranta-nou anys
i una necessitat peremptòria
de demanar la paraula afirmant
que neguen que ho neguin o reneguin

El particular virtuosisme pianístic de Clara Haskil per Albert Lázaro-Tinaut

divendres, 6 de setembre de 2013



Albert Lázaro-Tinaut (Barcelona, 1947) va gaudir d’una formació acadèmica italiana, fet que el va apropar de ben jove a les arrels de l’Humanisme i ha estat molt important en la seva vida. Ha treballat com a editor de llibres durant més de trenta-cinc anys i, alhora, ha exercit com a traductor a l’espanyol i el català de llibres per a infants i joves, assaig, narrativa i, sobretot, poesia, de l’italià i el francès. També ha cotraduït diverses obres de la literatura estoniana i uns quants poemes del lituà i el letó. Persona curiosa, interessada per la bibliografia i per les realitats diverses i les cultures de l’Europa central i oriental (especialment per les ugrofineses, les bàltiques, les balcàniques i les de les minories ètniques i lingüístiques europees), ha publicat nombrosos articles i estudis en revistes especialitzades d’Europa i Amèrica. A més, ha actuat durant molts anys com a intermediari entre les cultures de l’àmbit hispànic i les dels països pels quals se sent més atret. Es considera un viatger vocacional i, com a amant de la fotografia, ha anat construint un interessant arxiu d’imatges, fruit en gran part de les seves experiències com a rodamón. Edita els blogs Transeúnte en pos del norte i Impedimenta, i una col·lecció de plaquettes de poesia bilingües, Carmina in minima re, que presenta com a projecte de resistència cultural.



El particular virtuosisme pianístic de Clara Haskil

Enmig de la legió d’intèrprets del piano que es van disputar els concerts arreu del món durant el segle XX, Clara Haskil és, segurament, una de les menys conegudes. Potser perquè el fet de patir una malaltia limitadora com ara el trastorn d’Asperger –una mena d’autisme que condiciona seriosament les relacions socials i, per tant, la vida, que li va ser diagnosticada als 15 anys–, i també per ser jueva en moments difícils per a aquesta comunitat en gairebé tot Europa.



Efectivament, Clara Haskil, membre d’una família sefardita instal·lada a Bucarest, on va néixer l’any 1885, va ser sempre una persona de tracte difícil que es refugià en la música i sovint en la soledat. La seva malaltia fou també un impediment per iniciar una carrera musical prometedora, sobretot si afegim que als 46 anys li detectaren un tumor cerebral, del qual va ser operada amb èxit a París, on llavors residia, i el fet que al cap de poc temps, a causa de l’ocupació de la meitat de França pels nazis, va haver de fugir, de primer a Marsella i després a Suïssa, on va passar la resta de la seva vida emparada per la nacionalitat d’aquell país, que li va ser concedida l’any 1945.
Gràcies al suport de la família, que la va enviar a Viena perquè estudiés en el Conservatori de la capital austríaca, d’alguns dels seus mestres i la protecció dels escassos amics que tenia en el món musical (especialment Winnaretta Singer, princesa de Polignac, que la va tractar com una mare... i qui sap si també con a amant), tot superant amb força dificultats la seva terrible por escènica, que era una de les conseqüències de la malaltia, aconseguí iniciar una carrera pianística brillant. Probablement, la introspecció la va ajudar a crear un estil propi que és palès, sobretot, en les seves particularíssimes –i extaordinàriament elogiades– interpretacions de Mozart; demostrà el mateix virtuosisme amb peces de Beethoven, Schumann i Scarlatti, entre altres grans compositors. 



També van ser cèlebres les col·laboracions que va fer amb intèrprets de prestigi, com ara Isaac Stern, Pau Casals i József Szigeti, i les actuacions com a solista sota la direcció de Leopold Stokowski, von Karajan, Georg Solti. Rafael Kubelík, Sergiu Celibidache i molts dels més destacats mestres de la batuta.
Reconeguda en alguns països, pràcticament desconeguda en altres, Clara Haskill va tenir la desgràcia de morir en caure accidentalment en l’estació de trens de Brussel·les el 7 de desembre de 1960. La seva discografia, escassa i de poca qualitat durant força temps (es tractava sobretot d’enregistraments en directe) ha estat finalment ben recollida el 17 CD per Decca, i aplega magnífiques interpretacions no únicament dels seus compositors favorits (els esmentats Mozart, Beethoven i Scarlatti), sinó també de Chopin, Ravel, Falla i Schubert, entre d’altres.
Desde 1963, cada dos anys  se celebra en el seu honor a Vevey (Suïssa), on havia fixat la seva residència, el Concurs Internacional de Piano Clara Haskil.

Podeu escoltar-la interpretant Mozart a través dels enllaços:
https://www.youtube.com/watch?v=NO-ecxHEPqI

https://www.youtube.com/watch?v=9WbZTLQHhYM
https://www.youtube.com/watch?v=Dcv21fo6kOU

Beethoven en:
https://www.youtube.com/watch?v=VyEQf8I2As8
https://www.youtube.com/watch?v=P0_6w_H3eDA

Scarlatti en:
https://www.youtube.com/watch?v=277kOiSj8QQ