La veu poètica de Cèlia Nolla

divendres, 5 de desembre de 2014

Cèlia Nolla i Yeste (Barcelona 1985)

És llicenciada en Filologia Catalana i gestora del patrimoni cultural. Interessada en el patrimoni literari del país, col•labora amb la Fundació Joan Brossa fent rutes literàries i d’altres activitats. També escriu articles culturals a la revista Quadern de les arts, les idees i les lletres (Fundació Ars). Ha guanyat dues vegades el premi de relats breus per a dones Joana Raspall (2009 i 2011).

També ha participat en l’antologia poètica Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans (Editorial Germania, 2014) i en el projecte Lletra UOC, 33 poetes de menys de 35 amb motiu del Dia de la poesia catalana a internet. Envoltada de projectes, idees, paraules i arrels mont-rogenques, sempre alça la mirada amb ganes de recitar allí on faci falta. Creu en les passes, les paraules clares i els remeis antics de la farigola.



LA VEU POÈTICA DE CÈLIA NOLLA

Ecs

Beirut va ser el principi de la descoberta que es podia estimar.
Després dels crits, insults i aquelles violacions transvestides, em van començar a néixer de la boca paraules clares. Em venien del cor.
Tu ja no hi eres. Havies mort o ja no hi eres.
Paraules clares com algues que havien restat ofegades, com la bèstia inconscient que duem dins, com aquelles cendres brutes que no acabem d’apagar mai. Llengua negra, porus malalts, desitjos foscos i insalvables, el purgatori de la roba de les fembres, mel per a les nines. Regalaves por als ossos per morir. Mastegaves pell de ruda per enfollir.
Beirut va ser el vaixell de les mans que encaixen, les paraules tendres i les hores compassades al ressol. Va ser un coixí ple de saliva i el poder sortir al carrer. Mirar-te als ulls. Covards, indecisos. Fills de les llavors agres i seques com bales corcades que premen dins el cor.
Tu no saps què és beirut perquè no tens amor, tu no saps què és beirut perquè menjaves rocs mentre jo rentava les pells de plata amb l’aigua de la matinada.
Ara, tot s’ha desfet i les tardes són de romaní. Camino amb la passa ferma i duc estepa blanca a les orelles. Aquesta llum és de llibertat, aquest cos és de feminitat, i aquell gel ja és un riu que sona com un cascavell de còdols i desemboca mar enllà. Canto beirut i la tranquil•litat arrela.                          
Canto beirut i és quan crec que no m’has tocat MAI.


Orígens

Ho duc tot a la matriu.
És un cementiri
de flors inundades,
un passeig per l’oblit,
és un camí llarg de
paraules cantades,
és l’arrel de l’ombra,
el precipici buit.

És el lloc on l’amor
quan penetra, hi aflora,
és el lloc que té por
de les gàbies rituals.

És el lloc dels ancestres
quan pintaven cavernes,
és el mite arrencat
de la llum, la raó.

És la casa de l’àvia,
la melmelada encesa,
són les postres del monstre
que ja mai en té prou.

És la metamorfosi
de les ales i escates
és el tot i el principi
de la sang i del cor.

L’orgull ferit i ben podat:
la primavera dels volcans
i les roselles, tan delicades
que es tornen cendra en
un sospir.

Ho duc tot, a la matriu.
Amb les cançons del
rentar roba,
el ventre roig,
cireres belles,
llàgrimes d’ambre,
planter d’estrelles.


Belles guerreres

També som terra. I hem vingut per quedar-nos. Ens enfilem a les branques per destapar el cel de silencis i crits que hem hagut de guardar durant segles, i ara sortim. No tenim fons, ni final, som mars eternes, riuades de vida, i mans arrugades de fer anar el morter.

La revolta és aquesta guerra de les dones fortes. La veu de les àvies, de les mares, i de les parets blanques que encara ens queden per pintar. En els avions dels somnis lletregem R-E-V-O-L-U-C-I-Ó, mentre el mànec de l’escombra no és més que una eina per volar a les hores bruixes.

Estripem les lleis del falus eternum i anem cap a la rebel•lió: tornem al camp, collim paraules, disparem pedres, nem sense calces. Compartim mons, nius i eixams, que no volem ser més xecs dels bancs. I la porta oberta, sempre oberta, perquè mai ens en puguin fer fora. 

Que ningú ens enfonsi, que ningú ens faci callar, que a la propera vegada sapiguem dir “prou” o aturem la mà de qui ens l’alci. Que pelem bajoques amb amor, que bullim patates perquè tenim gana, no perquè en té l’altre. Que ningú ens digui “estàs cansada”, o “tens la regla” i que rentem la roba perquè estimem l’aigua, no la obligació de la rentadora.

Llencem el maquillatge si ens l’obliguen! Cremem el davantal si mai ens ha agradat cuinar! Notem com la lluna s’intal•la dintre nostre i palpem-nos els batecs de vida. Toquem-nos. I que ens toquin si nosaltres també ho volem. I fem l’amor amb qui de gust ens vingui.

Que decidim si volem ser mare. I en acabat, que decidim si volem un pare. I que cap anunci ens faci replantejar la bellesa del nostre cos, belles guerreres, que d’arrels en som plenes i d’ovaris també.

Tot això o res: la revolució és aquest món, però del revés. O sigui, tot el que hauria de ser normal, i no ho és.



Bressol

Vèiem el món a un pam de terra sense asfaltar
i posàvem nom a tots els gats que passaven pel carrer.
Alguns es quedaven, i els donàvem les engrunes del sopar:
espines de sardina, pa sec sense mullar.
Cada matí els controlàvem des del terrat, amb un got d’aigua
amb sabó a la mà i una canya a la boca. La hi sucàvem, bufàvem,
 i el món de l’estiu era una bombolla cosida amb música de tractors. 
Volíem ser grans i caminar ràpid. Direcció mar.
I menjar olives i figueres, collir  ametllons sense parar,
els peus descalços per les branques;  la bicicleta, vora el tancat.
I beure síndria i estimar els avis
i picar pedra per esmolar.
Llegir l’escorça de les paraules i entendre els garrofers. Perquè hi ha arbres que t’ensenyen, t’estrenyen i t’engoleixen: et confessen veritats. És llavors quan camines lenta per veure que et fas gran. És llavors quan la nit t’encega amb el dol dels grills. És llavors que les arrels cap al cel són la buidor infinita. I vés, que plores! Direcció mar.
Perquè és llavors quan t’adones que dins la butxaca sempre has dut una maleïda espina que mai vas donar als gats.
I t’acompanyarà sempre.


Quan m’alci diré el nom del monstre

No em fa falta cap arma
que duc la veu. I no m’amago
rere cap gest. I no em faig feble
en cap moment. Ni més petita
quan tu no em veus.

Duc la veu i en tinc prou
per convertir-te en pols,
monstre escarabat.

Aixeca el cap, mira’m als ulls,
a poc a poc ja vas morint.
Et put l’alè de sang podrida
i pèls virils mig enquistats
-cabells rissats que et fan més home-.

Però ets un malson
que mors de dia, mors amb la llum,
i amb les paraules intel•ligents.

Mors amb l’enyor i en ple oblit.
Mors amb l’amor perquè et fa por.
Mors quan tinc ales pel mal d’alçada.
Mors amb les flors que duc al cap.
I amb peus de plom no saps on vas.
Mors quan jo vull cremar-te en somnis.
Dins un conjur, vas beure sang
i busques víctimes ben dolces.
Però ja m’he alçat. Tinc pit i veu.
I sóc més dona que les dones
i que la terra amb farigola.

Duc les armes a la veu
que et sulfura les orelles
i et fa petits els timpans
i el penis tan depravat.

Monstre dels contes, i de les ombres,
el teu alè ja no m’espanta.
Has nat morint a cop de vers,
mig ennuegat per la veritat.

Mort i ben mort i cel rogent.

Plantaré flors, en el teu nom,
cantaré amor, en el teu nom,
m’aixecaré, en el meu nom.

Com un trofeu, mort i ben mort. Vet aquí un gos.

Anava a dir el nom del monstre,
i ja no el recordo.

Torno a tenir mans de cirera i
les llavors em floreixen als dits.


Postal
Estimar sense ressaca
és estimar per primer cop.

No et puc estimar
per primer cop:
massa fanals invertits
a la llum de la lluna,
infinites hores comptades
amb devoció,
munts de sal als
talls de sang,
en tolls de flors,
en plecs de llit
i en gots de vi.

La ressaca de l’amor
és el vi de la vida.

No et puc estimar
per primer cop.
   

AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS (part II), per Marian Raméntol

divendres, 31 d’octubre de 2014

Marian Raméntol (Barcelona, 1966). Poeta, traductora i directora de la revista cultural "La Náusea". Membre del grup musical O.D.I. Ha traduït a poetes contemporanis italians al català i al castellà. Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en deu antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.

 http://marianramentol.blogspot.com/






UN PROJECTE AMB COMPROMÍS: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS

Per aquells lectors que s'hagin incorporat aquest més, recordar-lis que la primera part de l'article es va publicar el mes passat en aquesta mateixa secció, no obstant en farem ara un petit resum conceptual:

Cada llengua té un mon sencer de sonoritats diferents i precises. I aquestes sonoritats tenen també geografia i fins i tot orografia. Així és exactament la llengua catalana, àmplia, extensa, rica i complexe.

El projecte sota el títol: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA AL LLAVIS,   comprèn un poemari en vers lliure d’uns 800 a 1000 versos (dels quals aquí en publicarem tant sols una mostra), realitzat sota un criteri d’inclusió de les distintes variants lingüístiques que conformen la nostra llengua, disposa per tant de diversos registres propis del català de les distintes zones culturals, pronuncia, mots, dites, figures, fraseologia, metàfores, les fórmules de tractament, etc,  Despertar interès per una figura lingüística, per un so, per un joc de paraules, amb la mateixa força tant en català oriental com occidental o balear, dotar-ho d’unitat sonora sense oblidar les particularitats àmplies i riquíssimes de la llengua catalana, és un dels objectius del desenvolupament d’aquest treball.



Mostra poètica:


LES ALES QUE VAS INVENTAR PER A VOLAR AMB LO SILENCI

Una febrada nova
és la munició precisa
per a tatuar l’aigua dels teus ulls perduts
en el duel de les ones que bateguen
entre mons pits,
amb la precisió d’un relotge fosc que partix
els minuts de la meva vesprada.

El teu bes dilatat a la galta
amb lo color de la tragèdia que no cap a la boca
sortint-te del cos, deslligades les mans que conec,
fent puntes de coixí amb la memòria de les hores
que pengen de la paret i es vessen,
abandonades sense la teva ombra,
obscenes sense les ales que vas inventar
per a volar amb lo silenci.

Em tens clavada sobre el mar,
arterial i sobtada,
salobre i expectant,
per si et veig tornar sobre les coses
i em dóna temps a despenjar-te de la mort
amb la urgència de totes les escumes.


FA POR PASSAR DE PUNTETES A N’ES COSTAT DE SES ESTÀTUES


No veim sa bala
que engolim diàriament al brou.

Llogam els darrers sagraments per a poemes
i desapareix sa corba on se suïcida s’esguard
mentre mos fumam tants besos de neó
que ja no som capaços
de captar sa subtilesa d’un accent francès
en ses fibres d’un parell de calces.

Quina poca llum
crema dins sa fosca de ses mans.
I mos deixam els ulls cosint, fil per randa,
ses deixalles que bategen als homes
en els fossats.

Crec que estem perdent totes ses vocals
i fins exigim que s’abraçada d’un nin
se renti en sec i se serveixi
planxadeta i sense trencadisses.

Potser hàgim confós es ritme dels pulmons
amb es calaix on posam a dormir
s’ànima en coma.

Poc queda d’aquells abrils que exercien
d’audiòfons per a un munt d’emocions
amb defecte de fàbrica
que llançaven globus sonda a n’es camp de batalla.

Se’ns està morint sa paraula tan dignament
que fa por
passar de puntetes a n’es costat de ses estàtues.


ABANS QUE LA BASTIDA DE LA MENT ENS JUBILI


En l’hora punta
en la què el cel es congela
i escoltem als àngels tremolejant
el nom de totes les estrelles desnonades,
decideixo obrir sempre els ulls
en el costat fronterer de la mort
i mossegar amb força
aquest desert que m’habita.

Els anys passen,
es traduïxen com gavines eròtiques
sota un firmament agrari
que res entén d’immolacions
i li lleva importància
al fet que els meridians
es consumeixin
abans que la bastida de la ment ens jubili.

Qui està darrere de tot, qui és
lo instructor de vol dels pianos fantasmals
que es deixen veure des de la cúpula
mateixa dels nostres precipicis?

L’ozó, si, o tal vegada altre gas noble
de la seva mateixa mena.

Sempre hi ha hagut mil estratègies
per a cridar l’atenció de les marees.


AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS


La llum escorxada sobre els meus muscles,
un truc de màgia per a aquest museu de cartrons,
cendres i una col•lecció de tardes
embolicades en paper d’embalar,
protegides del fibló de l’aigua,
del seny del pa sense llevat
o l’estoic aplom del ponent,
mentre s’ennuvola la sang cuita
i un petó travessat de bales,
hòsties sense sagrament i infinits ximples,
deixa orfes les mamelles sense partió
que aromen les meves mans.

No reconec aquesta mort,
aquesta solitud amb cos de xicota,
nua i retorçada, amb tota la nit de carn
clavada als llavis, aquesta tristesa entre llums
sense mare, aquesta habitació tan magre
on tot just caben els somnis. No hi tinc lloc
en aquest cel mossegat, en aquesta humanitat
de silencis molt greus, en aquesta fossa de mandíbules
vives on ens traiem l’esperança pels ulls.


NO CALLA L’AIGUA

La ferida té sempre el seu lloc exacte,
des d’abans d’haver-la suposat
el seu nom és real entre les cames,
en les converses del silenci repetit
i en el mapa
que atresora la geografia de la sang.

Amb el cel per calidoscopi
i la galta cara en dins
cap a la tomba del torb,
resem perquè calli l’aigua
però les parpelles pensatives
obren escletxes d’escuma
sobre els ulls
naufragats en alguna llàgrima.

El poema plou
i deixa el gebre borrós sobre el món,
sobre el buit de la boira
i les hores rendides
en la intermitència d’un toll,
el poema cau
de futurs rojos i valerosos groguencs,
de joveneses
fredoroses i pallassos morts,
cau i fa olor a duel nòmada,
a equivocació nerviosa de la llum,
com un holograma de la seva estructura adolorida
que ens nomena,
i no calla l’aigua, no calla.


EN UNA INCORPÒRIA SIMFONIA ON ENS PLORA LA NIT A DINS

Hi ha camins que amb pretesa calma
s’alcen a dues potes sobre les ombres
i ens ensenyen les impudícies
dels dies que moren enganxats a les parets.

Claven les dents a la sorra
d’aquest univers erm i solitari
on s’immola el cos tot portant
a les esquenes els noms
que no saben emprar els botxins.

No hi ha retorn en aquest costat
del vers, vivim condemnats a ser violes
en una incorpòria simfonia
on ens plora la nit a dins.

AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS (part I), per Marian Raméntol

divendres, 3 d’octubre de 2014

Marian Raméntol (Barcelona, 1966). Poeta i traductora. Membre del grup musical O.D.I. Ha traduït a poetes contemporanis italians al català i al castellà. Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en deu antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.

marianramentol.blogspot.com 









UN PROJECTE AMB COMPROMÍS: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS  LLAVIS


Definint l'art poètic:
L’art, com qualsevol disciplina que contempli l’abstracció, o que intenti comunicar més enllà del llenguatge, és difícil de “classificar”, “encasellar”, “compartimentar”, i molts altres “ar” que sens dubte podrien afegir-se, i que al final, ens duen irremeiablement a un carreró sense sortida, és a dir, és gairebé impossible de definir. I ho és perquè el concepte mateix d’”abstracció” implica l’aïllament conceptual, el qual  atempta directament contra els mecanismes habituals de la nostra ment. És el que ens lliga de peus i mans, i la capacitat mental del ser humà per a poder “deduir”, “intuir” o “olorar” l’essència d’un concepte, és l’únic llenguatge que podrà servir-nos de suport per a intentar “torejar” el repte d’una suposada definició de la poesia.


Partint d’aquesta base, dir que la poesia és la manifestació de la bellesa o dels sentiments per mitjà de la paraula, em sembla, sent tremendament amable, molt pobra.

La poesia no pot ni ha d’explicar-se, perquè el seu camp d’acció cobreix aquella esplanada on ho real és intangible, on la paraula s’aprima fins a convertir-se en un mer perfil, una silueta de la seva veritable naturalesa. Mai arribarem a la poesia únicament a través de la paraula; la poesia no “explica”, no “narra”, el seu idioma és suggerir, convidar al lector a deixar que les seves fibres es sacseixin sense intentar identificar quina d’elles ho fa o per què, provocar que una pupil•la es dilati, que hagi un curtcircuit en els porus de la pell, que el ritme cardíac senti de manera primària, no conscient.

I aquí hem arribat al quid de la qüestió, quan un poema es converteix en poesia es situa en “una altra escena”, i allí no ens serveix per res el conscient, el repte és deixar de considerar aquest altre tipus d’idioma com animal mitològic i lliurar-nos sense reserves al poder dels sentits, perquè en realitat, la poesia bé podria ser el llenguatge d’una psique que està més enllà de la raó.

La sonoritat i complexitat idiomàtica:
Cada llengua té un mon sencer de sonoritats diferents i precises. I aquestes sonoritats tenen també geografia i fins i tot orografia. Així és exactament la llengua catalana, àmplia, extensa, rica i complexe.

El projecte sota el títol: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA AL LLAVIS,   comprèn un poemari en vers lliure d’uns 800 a 1000 versos (dels quals aquí en publicarem tant sols una mostra), realitzat sota un criteri d’inclusió de les distintes variants lingüístiques que conformen la nostra llengua, disposa per tant de diversos registres propis del català de les distintes zones culturals, pronuncia, mots, dites, figures, fraseologia, metàfores, les fórmules de tractament, etc,  Despertar interès per una figura lingüística, per un so, per un joc de paraules, amb la mateixa força tant en català oriental com occidental o balear, dotar-ho d’unitat sonora sense oblidar les particularitats àmplies i riquíssimes de la llengua catalana, és un dels objectius del desenvolupament d’aquest treball.


Mostra poètica:

LA MEVA POBRA PARAULA DESMUNTADA

Rellisca la paraula,
les veritats baixetes i rodones
dimiteixen dels titulars i del cafè a peu de pàgina,
s’amuntonen en la caixa del pit
que res sap de respiracions de fusta,
es contreuen en la gola blava del bolígraf,
i m’ofereixen el seu cos assetjat
per ones d’ofecs i naufragis.

Pobra paraula desmuntada,
que malament et veig a aquest costat de l’inèdit,
amb els punts dels teus ulls suspensius
penjats del front, dels núvols
sotmesos pel Jazz  que no cap en la nit.

Si m’haguessis mostrat el teu cor
de braços allargats, la teva deformitat
congelada en l’ego majestàtic de la teva arquitectura
t’hagués dit sense recel que la vida val més,
encara molt més que la humitat del sol en els teus dits,
i encara que no m’haguessis cregut en absolut,
almenys, el meu cor de valleta hauria sobreviscut
un minut més
a la viduïtat d’aquest rellotge sense temps.


AMB ES CLOTELL OBERT PENJAT DE SA CONDEMNA

Me reconec lliure d’horabaixes,
emancipada de desaparicions i fantasmes,
eximida de tots els punts suspensius
que rastregen els meus penya-segats de sang,
progenitors de ses dents que supliquen
en cada execució, en cada tomba.

Sa condonació de sa meva gramàtica
està implícita en sa suor del vers,
en cada patíbul
embarassat de crims, en es malbaratament
de llençols il•legítims en s’exili del blanc,
assassinats en un calaix totpoderós,
mossegades ses puntes més públiques.

Me reconec exceptuada de sa paràlisi de s’aire,
exclosa del part de ses fulles, del desmai
dels globus de colors, amb es clotell obert
penjat de sa condemna.


L’ESCAMOT DE CAPS QUE HE DUT A LA TRINXERA DEL VERS

La paraula posada en peus
m’indica l’eixida
on la sang fa cua enfront del cor,
i m’acusa de frivolitzar l’ombra, de cavar-li
un fossa al món, de morir així,
de cop i volta, sobre la cicatriu de les meves parets,
sobre la pluja del meu cos, sobre la debilitat
de la llum que respectuosament em suïcida.

Un rober impecable espera, impacient,
a l’escamot de caps
que he dut a la trinxera del vers,
a aquesta cavitat orgànica de teixidura encesa,
amb l’esperança gravada
en les pedres que s’esquitxen d’infern,
en el cànem d’un horitzó armat,
que vigila tot sofert,
l’auba de la meva promesa
sobre les vísceres de l’oblit.


UN NÀUFRAG D’ESGUARD VEGETAL


En el claustre de la meva boca
escric per a penedir-me.

Los dits es tornen locos en aquest desert
d’olles interminables
on el fang és de dona cristal•lina
quan t’ofega lo cor sencer,
mort de fe i oracions.

Llavors semblo un nàufrag
d’esguard vegetal,
amb els peus de tornada als petons
reunits dins un febrer de sandàlies amples,
molt gastat de ribes i safrans
que camina perdent lo nom en les ones, en les dents
primerenques d’una ciutat, en los silencis
habitables més enllà de l’aigua,
en la humilitat d’un acomiadament
pegat als llavis
o en qualsevol racó del meu cos.


UNA RECEPTA DE NIT INTERMINABLE

Se me’n va la dignitat sota les rodes,
neda per una rambla sense llei a la boca ,
els somnis passen sense fer soroll,
es refreda la pell, l’aritmètica d’una besada es deté
per agranar els soterranis de llum molt magre
i contar d’un en un els verbs
que s’avien ,dolorosos,
cap a l’àcid desguassat entre les síl•labes.

En aquesta habitació amb la maternitat als braços,
la pressa és el nou sobrenom d’un litoral
on lactar la veu
des del primer embornal obert.

L’hi llevo els vestits a les brànquies,
i els peixos són corxeres sostingudes
en el palmell de la mà,
callo boira, boquejo plom,
imagino excessos de carn, el mar,
la seva llengua i la textura del dol
em lliura un món postrat en coma,
amb la llei de la tragèdia a l’abdomen
i una cintura ablaïda de tirs.

La conca dels meus ulls és el límit de la fugida
quan rebenten les parets,
una recepta de nit interminable
a la butxaca, una foguera d’aigua no molt neta
tan real com allò que oblidem,
i el volum d’un infinit relliscant pel tòrax
d’aqueixa tarda que es queda.

UNA PEPA AMB PÈL DE LLUNA

Uns ulls de pelfa fan balanç,
repassen ses batalles entre els pits,
conten ses vegades que se van fregar
amb una careta consagrada,
i la varen engronsar a poc a poc,
amb sa complicitat dels grapissos,
en un acte de tendresa clandestina.

Un cos de drap pot ser un regalimó
de centímetres de besades, pot aprendre
dels grills i acompanyar s’horabaixa
en el seu mutisme, pot mirar pels repunts
i descobrir-nos saborosos, enfornats,
amb es faiçó tranquil,
pot mirar-nos dues vegades i aprimar sa tristesa,
ficar-se al llit i abraçar els nostres desembarcaments,
aterrar sobre els silencis autoritzats
que ens amoraten i mos podreixen ses primaveres.

Una pepa amb el pèl de lluna,
pot venir avui a perdonar-me.

DIMARTS, per Gerard Vilardaga

divendres, 5 de setembre de 2014

Gerard Vilardaga Cunill (Berga, 1977).  Sóc llicenciat en antropologia i submarinista. La meva primera incursió literària seriosa fou a Teas+de 30 (Teas, 2008): un assaig sobre el món de l’art en les persones amb discapacitats.
    Poc després, va aparèixer El Convent del tèxtil: biografies mínimes (Edicions de l’Albí, 2009): un llibre que recull el testimoni de les dones vinculades a una colònia tèxtil del Berguedà. Abans havia treballat en el documental Ciutat abandonada (U. B, 2007): una crítica a la Barcelona de la colonització turística; també he portat a terme diversos projectes fotogràfics que s’han exposat a diferents indrets d’aquest país petit, sempre amb la complicitat del Moviment.0.
    L’any 2010 es va publicar IB6123 (Editorial Tria, 2010): recull de narrativa heterogènia. El 2011 i de nou el 2014 és el torn de la poesia amb el poemari Diumenge (Cejeb i Moviment.0, 2011) i Dimarts (Cejeb i Moviment.0, 2014): unes obres que m’han obert portes surrealistes, entre elles un passatge a la Polinèsia.

http://gerardvilardaga.blogspot.com
http://polinesia-poetica.blogspot.com


DIMARTS


Dimarts
Gerard Vilardaga
Centre d’Estudis Josep Ester Borràs i Konvent.0
Berga, 2013


Dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte, diumenge, dilluns i altres dies de guardar, de guardar-nos dels mals auguris, de la mala astruga, del mal d’amors i de la pluja fina, en Gerard escriu com qui menja préssecs a boca plena i et fa sentir la dolçor de cada mossegada mentre te’l mires, o el llegeixes, sense deixar-se entabanar, aquests dimartstari en dóna fe.

Fe, una paraula d’aquelles que pesen, que per qui el coneix, potser d’entrada els sona estranya, però després de llegir DIMARTS personalment em queda clar que en Gerard és un creient. És creient perquè és un descregut amb arguments de pes, apresos a les facultats ortodoxes d’aquí i de l’estranger.

No trobarem dreceres falses en els seus poemes, ens exposa el sexe, el desig, el desamor, la tristesa, l’astorament i el desmenjament de més d’un dimarts al costat de la voracitat, la lleugeresa, la cerca sense pudor de la millor postura, de l’avidesa per provar tots els conys possibles del seu entorn, com si es tractés d’un viatge iniciàtic, conscient que només és pulsió humana, mascle i terrenal, sabedor que el temps s’escapa entre els dits i cal aprofitar cada ocasió sense donar-hi massa voltes, sabent, això sí, que hi voltarem després, en els dies posteriors, o a les hores que vindran sigui caminant vora la platja bruta de la ciutat, sigui perdut en un hotelet de tercera amb les comoditats justes. Hi ha poemes cafres i poemes dolcíssims, poemes a la ratlla del pornògraf i poemes sublims (La petita evasió), poemes de cada dia i poemes endiumenjats, poemes per passar l’estona i poemes que et fan tornar a la primera ratlla tres vegades per assaborir i descobrir exactament quin devia ser el paisatge emocional en el que foren escrits, quina cara d’aquest Gerard és la que hi ha al darrera: el Gerard núvia? El Gerard Kinoplatz? El Gerard pirata? El Gerard espantat? El Gerard familiar? L’amic o l’enemic? Diria que el que més present hi trobarem és el que es vol invisible aconseguint que te’l miris i el vegis, justament per aquesta capacitat tan seva, de no ocupar l’espai dels altres però fer sentir que hi és present. Aquests dimarts ens portaran vers a vers a la introspecció sense fatuïtat,( Ell mai no ho faria) una mirada lúcida sobre una paraulota molt de moda, la masculinitat, un home que parla dels homes i de la seva relació amb les dones, la dona, la que el fa sentir únic, la que el fa sentir una merda, la que l’ha traït, la insuportable o la imprescindible i tots ells i elles, ell i ella són dibuixats amb cruesa, quasi crueltat , no hi ha pietat a la punta d’un bisturí, al traç de la ploma d’en Vilardaga, tampoc.

Dimarts és un poemari consistent. Net de cinisme. No hi trobareu paraules sobreres, està construït com les cases antigues, amb bon gust i material durador. Les finestres ben encastades, fetes a mida, cada poema està treballat i s’hi ha passat el ribot per fer encaixar la cadència de la paraula amb l’emoció provocada en dir-la, o llegir-la. Són poemes per dir en veu alta, amb públic i poca llum, amb focus zenital, potser al Konvent, potser al carrer, potser al Llantiol o al cau dels darrers anarquistes de muntanya.

Vilardaga ens remet al lirisme de Papasseit, al dir voluptuós i aspre alhora de l’Ovidi (Montllor) a l’ Estellès més terrenal, els dels amants de València, i també té regust de Puntí – l’home dels mil noms i ànima polièdrica -, del Riba lúcid i malparit de bona gent com és  - en Pau, no en Carles -  llegir aquest Dimarts t’apropa a una sensibilitat que té valor perquè es mostra tal com és, sense artificis, amb el punt just de mala llet, de frustració, de vagareig i de saviesa apresa vivint entre l’amor i el desamor, l’encanteri i l’encaterinament, la quotidianitat i l’estultícia imperant dels nostres dies, les ganes de revolta i la frustració per la inacció general, són poemes carregats de present que fan palesa la necessitat de viure, escrivint o caminant, sabent-se fràgil com aquell que no ho sap, sabent-se sublim sense envanir-se, més aviat se’n fot, sabent l’hora exacta del plor, del no i del desig.

Sembla que en Gerard Vilardaga no vol lluir, i llueix justament per això. Dimarts és un poemari per dur a la butxaca tots els dies de la setmana i quan la boira baixa, o el fred, o la pluja, ens facin entristir cercant  somriures allà on no se’n troben, agafar-lo i obrir-lo, un cony saborós, una rata peluda, una mar grisa,  o  el padrí astronauta ens tornaran la connexió amb la vida, la nostra, la petita, la real. Dimarts és el gran dia.

Judith Cobeña i Guàrdia
Poeta i traductora


MOSTRA POÈTICA:


ROBINSON CRUSOE A BINIGAUS

He d’oblidar un somni
S.Iborra
El nostre últim dia de platja
ens vam socarrar la pell a plapes.
Et vigilava des de la sorra
sota l’obaga escassa
la mínima parcel•la
d’un para-sol del Decathlon
quan nedaves
ningú hauria gosat dir
que eres filla dels suburbis.
Tornaves xopa d’aigua clara
amb les onades
i executaves l’ocurrència previsible
d’esquitxar-me amb un trosset glaçat de mar
que et guardaves a la boca
amagat
pels teus llavis
per mi
per despertar-me de la letargia
de la infantil il•lusió
de creure que
l’estiu amb tu
era per sempre.


CURES PAL.LIATIVES

Quan et vas despullar
al meu davant
bocaterrosa
sobre el llit
em vas mostrar
predisposada
sense vergonyes
un univers de llunes fosques
i les cicatrius que t’estripaven
els talls amb que et castigaves
una pell seca
aspre.
En aquella suite
de puces, polls i llum punxada
ens vam grapejar la sal
de les velles ferides.


NACIONALISME (VERSIÓ III)

Un remolí de fulles senils
branques seques
i cadàvers d’insectes
s’enlaira dòcil
amb parsimònia
ple de pols
per creuar sense mirar
el camí estret que porta a casa.
Passa així
aliè a mi
pel meu davant
senyorial
con si no hi fos:
una brisa suau
que renova l’alè
i mou les coses petites en cercles,
un tros enllà
c
a
u
per podrir-se amb modèstia
i fer més fèrtil aquest tros de terra ingrata
orfe de tuteles
latifundis
i padrins.


DILLUNS

Reposo
vestit per l’ocasió
-bata d’estar per casa
sabatilles a quadres-
colgat de mantes
vora l’estufa de butano.
Des del promontori del sofà
tafanejo el cel tacat de fum
d’un carrer desert
fred
i abans que arribi el sopar
em ve l’escalfor de les històries perdudes
-noms de dones extraviades-
amb qui vaig somiar tantes coses.


SENSE

M’imagino sorolls
m’invento passes
corredisses
trucades
afectes
epístoles
les teves carícies
en aquest pis
que fa temps
que no trepitges.


CÒMPLICES

Ens vam aturar a una plaça de Gràcia
a embrutar-nos els dits de sucre gelat
per veure passar les hores d’un divendres a la nit.
Em vas explicar que era el singlot
i com aniquilar-lo des de la biomecànica,
havia de posar els braços així
rere el clatell
abraçats
alçar-me i respirar profundament.
Al principi creia que te’n reies de mi
però aquella postura ridícula va funcionar.
Llavors vas demanar-me com sabia que l’estimava
perquè tinc por de perdre-la
vaig confessar-te.
I tu?
Vaig preguntar
perquè amb ell tot funciona millor
vas contestar.
I ens vam acompanyar al metro
abans de dir-nos adéu.


SALDUS D’ULTRAMAR

I tu
i jo
a la deriva d’un somni
aspres
rossegats pels peixos
plens d’estelles
com la fusta vella.
Som els orfes d’un naufragi
els amants bords de 100 tempestes
sense mapes
ni tresors.


HIPERREALISME

Devalues l’amor
quan jures que
encara
m’estimes,
ja no ens queda ni el teatre
-l’absurda eufòria-
de la reconciliació.


LA PUBERTAT DELS PARES, per Anna Rossell

divendres, 1 d’agost de 2014

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/
LA PUBERTAT DELS PARES

Michele Serra, Els escarxofats.
Traducció d’Anna Casassas, La Campana, Barcelona, 2014, 132 pàgs.

 Una lectura lleugera, amena, fresca, aquest llibre de Michele Serra (Roma, 1954), periodista, prolífic escriptor, autor televisiu i humorista italià, que aborda en aquesta novel•la l’espinós tema de les relacions paterno-filials al segle XXI. No és una temàtica fàcil, i cap millor registre que el que Serra domina, la sàtira, la fina ironia, l’humor, per assumir en primera persona, des de l’empatia, el rol del pare sense naufragar en la travessa. Se’n surt prou bé.
Els escarxofats, títol enganyós que prepara el/la lector/a per visualitzar l’ànima de la generació jove, no és únicament el retrat del fill i d’aquells els quals aquest representa sinó també –i sobretot- el dels pares. Perquè el text, concebut com un llarg monòleg d’un pare dirigint-se a un fill en plena efervescència adolescent -el qual monopolitza obsessivament el seu pensament- ve a ser com la crònica d’una gran frustració del progenitor: la frustració d’una relació que el pare –qualsevol pare del nostre entorn i de la nostra actualitat- desitjaria ferventment que fos una altra, càlida i propera. Coneixem, doncs, el fill a través i únicament de la mirada paterna i, més encara que el fill, coneixerem el pare, també ell representant de tota una generació: és ell qui es manifesta, és ell el decebut i és ell, en definitiva, qui ens fa testimonis del seu desencontre, dels seus momentanis dubtes educacionals. Conscient que el que el fereix i l’enutja pot ser precisament el fruit d’una educació conscientment aplicada per principi, antiautoritària, permissiva i liberal, la veu narradora reflexiona en la seva impotència: „Qui preferiries trobar-te al davant, algú que parla una llengua clara però que no és la seva, o bé algú que parla la seva però que no s’entén què coi diu? [...]. Si no exerceixo el poder no és únicament per mandra [...]. És sobretot perquè en el poder, tal com està estructurat des d’abans de tu i de mi, ja no hi puc creure. De manera que no puc enganyar-me a mi i així enganyar-te també a tu.“


A mode de colofó dels llargs monòlegs que conformen els capítols, a manera d’interludi entre ells, recorre tot el llibre un leitmotiv: el desig del pare de fer amb el fill una excursió al Coll de la Nasca, una empresa que el primer té per la fita significativa de l’apropament entre els dos i que es proposa com a objectiu de la seva vida. L’acompliment final d’aquesta fita atorga el premi desitjat als esforços d’un pare que no renuncia al seu model educatiu, malgrat els conflictes que aquest comporta.

Formalment el text traspua la frescor d’una veu narradora que s’expressa amb la dosi d’humor necessària per mirar-se el seu problema amb la distància suficient per no desesperar i mantenir viva la il•lusió que un dia l’enteniment generacional serà possible. L’obstinat soliloqui del narrador –substitut de l’enyorada conversa amb el fill- s’interromp en alguns moments amb la intercalació de la narració de la „Gran Guerra Final“ –la que lliura en la imaginació del pare l’exèrcit dels Vells contra l’exèrcit dels Joves-, un enginyós recurs de l’autor per trencar la uniformitat estilística. Sovint reproduïnt amb intenció crítica el llenguatge del fill, d’altres vegades per un gest de propensió afectuosa vers el criticat, el jo narrador es deixa contaminar pel registre lingüístic del fill aconseguint un resultat simpàtic que fa del llibre una lectura atractiva tant per a fills com per a pares.

© Anna Rossell 

Konvent.0, una trobada referent, per Marian Raméntol

divendres, 4 de juliol de 2014



FESTIVAL KONVENT.0 - 2014 


El Festival del Konvent.0 s'ha convertit ja en un dels referents artístics de Catalunya. Les instal•lacions del Konvent de Cal Rosal  (Berga),  reuneixen cada any el bo i millor de l'expressió artística en qualsevol de les seves manifestacions.






Les seves cel•les ens sorprenen durant 6 dies, oferint-nos  un passeig  on en cada racó ens pot sorprendre un bocí  d'art, una performance,  mostres pictòriques, l'interior d'un armari albergant una instal•lació escultòrica ben curiosa...



un altra cel•la que vomita  video-art i curtsmetratges en sessió continua, escultura en petit i gran format, fotografies que ens  porten i transporten, un veritable joc de clars -obscurs que fa bullir la pell ja no tant sols d'aquells visitants amb inquietuds artístiques, si no de qualsevol parell d'ulls que hi hagin fet cap.











Per si això no fos suficient, el festival  alberga el "Freqüència.0", un veritable repte musical i sensorial  que allarga els seus braços i gira entre la capella del Konvent i el seu jardí. Al Freqüència es pot gaudir des d'opera a soroll passant pel rock, dark ambient, poesia i Jazz  per posar tan sols un petit exemple.  

Ja tant sols amb aquesta proposta hi ha per a deixar-se anar durant tres dies seguits i acabar amb el cos sencer electritzat.






Pels amants de la música Electrónica, el Jardí del Konvent no para durant aquests dies, i ofereix actuacions i música fins a les tres de la matinada, per si encara li queda alè suficient el visitant pot, a més a més, gaudir del recentment estrenat "Konventcuina", a on un grup de magnífics professionals posen també el seu art per regalar-nos el paladar.
 


Konvent.0  és una de les propostes més interessants i artísticament més sinceres que existeixen actualment a Catalunya, i no els podem perdre de vista.



Marian Raméntol (Barcelona, 1966). Poeta, traductora i directora de la revista cultural "La Náusea". Membre del grup musical O.D.I. Ha traduït a poetes contemporanis italians al català i al castellà. Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en deu antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.

Revista cultural La Náusea: http://www.lanausea.tk
Servicios Literarios Profesionales: http://www.lanauseaservicios.tk

VIATGEN AMB MI, d'Agustín Calvo Galán

divendres, 6 de juny de 2014


Agustín Calvo Galán (Barcelona, 1968) és llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona. Ha publicat els llibres de poemes: Letras transformistas, (2005), Otra ciudad (llibre objecte, 2006), Poemas para el entreacto (2007) i A la vendimia en Portugal (2009).
La seva obra com a poeta visual ha sigut recollida en antologies especialitzades com Poesía experimental española (1963-2004) Ed. Marenostrum (2004), Breviario de poesía experimental y mail-art. Ed. Corona del Sur (2006). Poesía visual española (antología incompleta) Ed. Calambur (2007), Esencial visual. Instituto Cervantes de Fez, Marroc, (2008)
Ha realitzat nombroses exposicions amb els seus poemes visual, com Lletres transformistes, juny 2003, Centre Cívic Drassanes (Barcelona); Fotopoemes, desembre 2006, La Vaqueria (Tarragona); Proyecto Desvelos, abril-maig, 2008, C. C. Valentina (Barcelona);  Poemes i Objectes, octubre 2008, Ateneu Igualadí (Igualada);  Fotopoemes, juliol-agost 2010, Sala d’Exposicions de l’Ajuntament de Porbou (Girona); i Poemes Visuals i Paisatges, abril 2011, Biblioteca de Ripollet.

Coordina els blogs de interrelació entre poetes:

El seu blog personal: http://proyectodesvelos.blogspot.com/ 


VIATGEN AMB MI




The  intellect of man is forced to choose.
W.B. Yeats


Je me moque des courants, j’admire seulement les navires.
Paul Valery

Hablar una lengua traslúcida.
Juan Vico


I em creix al pit
la flor més dura de la nit
Miquel Desclot



Es pronto para situar también la felicidad.
Álex Chico




*

Ni tan sols l'idioma
ens ajuda
a ser nosaltres mateixos.

*

La definició,
en la seva justa mesura,
excedeix el proporcionat.

*

Només la sintaxi
ajuda a tapar
les meves vergonyes.

*

Aquestes línies em porten la contrària,
són l'antídot
a favor de mi mateix.

*

El cel es va construint
de passos i papers.

*

Podar la foscor
exigeix mans de ferro
i entranyes de disculpa.

*
                                      A Helena Cuesta

Estimo les petjades
que són tinta impredictible.


*
                                      A Luis Luna


Escric en silenci
per sentir-me llaurant la terra.


*


En cada línia escrita
segueix
enfonsant-se un horitzó.

*

Fingeixo tot el que dic,
o no ho dic, o sóc
o el que sigui

*

Travessem el temps
sense intuir el que ens procura
el passat.

*

Pell del dia a dia,
pa nostre envellit,
no ens deixis caure en la vulgaritat.

*
                                 A Isabel Bono


A peu
cap a l’aire.


*

Porta'm
cap als extrems
de la immediatesa.

*

Ocupo un espai,
només això em desequilibra.

*

                                     A Joan de la Vega

No escatimis la meva angoixa
de set també es viu
com de brevetat.

*

Anit va ser
o mai va ser
o era sense foscor.

Ara és tot el meu desig espuri.

*

Ets argent viu
per abocar-me.
M'ets.

*

                                    A Iván Humanes

L'heterodòxia ens va fer
ensordidors

*

No arribis encara,
estic buscant una sortida.

*

                                      A Eduardo Moga

Perquè m'entenguis
erro.

*

La creença es fragmenta als altars.


*

Agenollat vetllo la meva rebel.lia

*

Agustín Calvo Galán, 2014

Domingo Javier Sánchez Castelló, la poesia autodidacta.

divendres, 2 de maig de 2014


Domingo Javier Sánchez Castelló neix a Barcelona el 19 de juliol de 1959.

Després de més de 30 anys dirigint un pròsper negoci de venda de discos , la revolució de les noves tecnologies i Internet trunca la seva carrera. Desposseït de sobte de la seva activitat principal se sumeix en un període d'intromissió del qual surt re-inventat com a persona , després de molts dubtes , alts i baixos i de superar el cop que va suposar quedar-se sense res .

A partir d'aquí i gairebé a manera de revelació comença a escriure de manera amateur i autodidacta des de l'any 2004 , i a exposar la seva obra en els diferents fòrums de poesia i prosa que s'ofereixen a Internet , rebent premis i mencions pels seus mèrits en diversos d'ells com :

  •  El premi al relat "Més Llegit " a la secció " Relat Lliure " del concurs de Relats Curts organitzat per TMB de Barcelona , edició 2012 .
  •  Menció Honorífica al 23è Certamen Literari i de Poesia de Nou Barris a Barcelona , el 2011 .
  •  1r premi del Certamen de poesia organitzat pel fòrum " Un passeig pels núvols " , el 2010 .

Actualment és membre del col · lectiu d'escriptors " El laberint d'Ariadna " ( http://www.ariadna-web.org ) situat a Barcelona , en el qual participa activament .

També col · labora amb " Poesia en Acció ", també de la capital catalana , en els diferents maratons poètics anuals que organitza l'associació.

Darrerament l'hem pogut escoltar per les ones radiofòniques al programa de poesia "Poesia en viu" de Mataró Ràdio dirigit per ​​María José Robledo i en "Perfum de silenci " secció poètica del programa " Viu la vida dia a dia " de M. Lluïsa Aranaz amb la col·laboració del gran poeta Eduard Miró , també de Mataró Ràdio.

La seva activitat i obra poètiques segueixen de manera imparable i paral · lela i ara comença , amb força , a deixar constància dels seus escrits de manera impresa.



MOSTRA POÈTICA 


DEL COR AL CERVELL



Del cor al cervell,
amb prou feines un pas

o ni això,

el que has d'apropar-te.



Llenço fletxes enceses

assenyalant-te on estic,

poso coloms en els meus llavis

perquè vegis que arribes a una pau.



Apropa't a agafar-te d'aquest aroma,

a provar la febre que no baixa.



Vine fins al poema que ha fet fallida

d'un autèntic suïcida per l'amor.



No demoris, ja veus com estic

preparant per a la teva pell esmunyedissa

un ram d'algues.



Arriba't fins aquí

que t'ofereixo un zodíac

perquè escullis el que desitgis ser,

o bé, fins a una cambra fosca

on val tot

el que somies....



coneixeràs

i no ja de la meva gola, sinó dels meus llavis

una diferent gana,

una altra inesperada set.



Vine a la meva ombra, tu

el meu feix de llum

que sols "tu" ets el preferit pronom.



Puja al meu amor, via-riell secret

que et portarà fins als meus braços,

allà on el meu orgull i ofici

és, només: "Ser teu i res més"...







PER SER FELIÇ NO CAL GAIRE



La pols aixecada ens fa tancar els ulls,

dura una mica

i ens dol tornar a alçar-los



llavors, a l'estona

ens confessem

que dormint és com millor s'està



en tornar a casa

tenim els ulls sencers, ja només

per nosaltres dos.



Estem en aquesta edat en que ja no costa gens,

gens en absolut,

mirar-nos fixament.



Sabem que sempre ens anirem al llit junts

cosa que ni ens hem de dir,

mentre cerquem el nord per el capçal i per nosaltres

on ja és habitual

l'arribada de les tempestes.



Oh vent, siguis quin siguis

entra per les esquerdes, si vols

fes que tinguem els ulls sempre closos,

volem passar amb poc, ella i jo junts

només

i la mínima distància...





Somriures per saber tant;

fora s'escolten ja les xiulades

prenyades de partícules

de la mínima sorra d'altres caus



Som dos que, des d'un mateix interior

anem tancant els ulls

al mateix temps que a dintre

hem arribat fins a aquest quòrum de les ànimes



Oh, tancar els ulls, ara

quan és més aquest batec

i per ser feliç

no cal pràcticament gaire.







(SENSE TÍTOL)



Soc  de l'estirp de l'aigua

que envia ones a tota adreça i platja



per trobar-te, per arribar a tu

com sigui

i així vegis

que no es de fusta tota barca.



 

UNA LECTURA URGENT, per Anna Rossell

dijous, 3 d’abril de 2014

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/


UNA LECTURA URGENT, per Anna Rossell



UNA LECTURA URGENT 
Revolució sense enemics
Revolución sin enemigos
Daniel Gabarró Berbegal i Jaume López Hernández
Ed Boira, 2013, 177 pàgs. 


Crec que va ser Charles Bukowski qui va dir que intel•lectuals eren aquells que expressaven coses senzilles de manera complicada mentre que artistes eren els que transmetien allò complicat de manera senzilla. Daniel Gabarró i Jaume López són en aquest sentit veritables artistes, són mestres. Doncs magistral és aquest llibre que veu la llum en un moment tan propici com el que estan vivint no només Espanya, sinó també altres països europeus i tots aquells que pateixen les conseqüències d'un sistema de construcció d'Estat que se sustenta sobre el nostre model. Magistral en el sentit més genuí de la paraula, perquè els seus autors -com passa sempre amb els veritables mestres- fan gala d'una gran capacitat pedagògica . 

Basant-se en la ferma convicció que la veritable democràcia -oberta, universal i realment representativa -és possible, els autors elaboren amb aquest llibre una eina eminentment pràctica per aclarir els dubtes que amb més freqüència assalten al ciutadà del carrer. Aborden així temes suposadament complexos com són aspectes bàsics de l'economia, el paper de les multinacionals, el de petites i mitjanes empreses, del Banc Mundial o del Fons Monetari Internacional, els rescats econòmics i l'endeutament, desmuntant en un moment les fal•làcies instal•lades en la societat per uns mitjans de comunicació al servei dels anomenats mercats, que inoculen por per desconeixement i frenen així iniciatives ciutadanes que impulsin alternatives. El llibre és, doncs, altament recomanable per a qui vulgui aclarir idees i participar en la construcció d'un nou model de societat. I una de les seves virtuts principals és que està escrit en un llenguatge absolutament transparent i senzill, per a lectors de tot tipus, edat i condició. El llibre és un exemple en si mateix del que defensa: és autènticament democràtic. De la seva lectura, que és molt fluida i ràpida, se surt més cívic, més instruït, "millor persona", com diu el poeta Felipe Sérvulo de la poesia, i motivat. Tan senzill sembla canviar el món, que gairebé es diria que el seu contingut és d'una simplicitat maniquea. No obstant això el llibre no és ni simple ni maniqueu. Gabarró i López tracten temes complexos amb la senzillesa dels savis i donen al llibre una estructura eminentment didàctica que forçosament reclama un esquematisme a què obliga una orientació bàsica d'allò més essencial, un esquematisme que ells reconeixen i que urgeixen a trencar i enriquir amb informació complementària i possibilitat de participar en debats a Internet: www.sinenemigos.org, o www.senseenemics.org. Només és capaç de donar aquesta visió panoràmica, però essència , de la problemàtica qui s'ha documentat a fons, qui és sensible als problemes de la majoria i qui sap a què s'enfronta el món globalitzat i ecològicament amenaçat. I no obstant això, ens diuen, és senzill canviar el món. I sortim de la lectura pensant que veritablement ho és. 

Reprenent el millor de les tradicions cristiana i marxista i basant-se en Espanya, els autors diagnostiquen com estructural la crisi cíclica inherent al sistema capitalista vigent en el món anomenat occidental i posen en evidència les malignes conseqüències que se’n deriven per a la immensa majoria de la població nacional i mundial, un sistema que gira entorn dels diners deixant en lloc marginal les persones. La seva proposta rau en una cosa tan senzilla com en la inversió dels termes. I a partir d'aquí van deconstruint, un a un fins al final totes les fites d'una malaltia crònica que ha demostrat amb escreix la seva inutilitat per satisfer les necessitats de la majoria dels / les ciutadans / es del món. Revolució sense enemics, Revolución sin enemigos, diu les coses pel seu nom, desemmascara el frau dels anomenats mercats, posa en evidència l'economia especulativa i contraproposa amb exemples concrets i clars una economia productiva. El llibre, que pretén una veritable revolució pacífica, s'estructura en sis parts: 1) De què va aquest llibre i qui hauria llegir-lo, 2) Diagnòstic, 3) Remeis que no curen o com apagar incendis amb gasolina, 4 ) Solucions al nostre abast, 5) La seva posició personal, 6) Algunes idees clau per acabar. El seu pragmatisme és evident. Un llibre necessari i urgent, nascut d'un brou de cultiu que es va començar a forjar amb el Moviment dels Indignats del 15 M i que amb tan bon encert han sabut canalitzar Teresa Forcades i Arcadi Oliveres a Catalunya amb la seva iniciativa de l' Procés Constituent: http:/ / ww.procesconstituent.cat/ca/ (Procés Constituent). L'esperit que emana del llibre està en perfecta sintonia amb el Procés. Escrit des de l'honradesa més manifesta, i amb la intenció de difondre al màxim, es pot baixar gratuïtament d'Internet: http://es.scribd.com/doc/131695865/Revolucion-Sin-Enemigos http://sinenemigos.org/index_files/revolucio_sense_enemics_ed2_ebook.pdf 
 En la mateixa línia, i també gratuït: Vicenç Navarro, Hay alternativas: http://www.vnavarro.org/wp-content/uploads/2011/10/hayalternativas.pdf 

 © Anna Rossell

ELS GERMANS PENTACOSTA per Cesc Fortuny i Fabré.

divendres, 7 de març de 2014



Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona, 1971:

Fundador del col·lectiu de música experimental Artilleria Pesada. Coorganizador del “Festival Tremó” a Monistrol de Montserrat. Redactor i codirector de la revista cultural La Náusea. Membre del  col·lectiu artístic Grup Tremó durant l'any 2010.

Ha participat en certàmens i festivals de música i art experimental. Ha estat i està vinculat a diverses bandes musicals. Ha publicat dos poemaris i està present en diverses antologies. Interessat en esoterisme i religions comparades, de l'estudi de les quals s'alimenta la seva obra, que tant pictòrica, musical o literària, es centra en la concepció de l'art com a eina per treballar amb l'inconscient.

Escriu poesia i narrativa tant en català com en castellà, així com assajos sobre música en diversos mitjans a la xarxa, publicant també diferents treballs musicals a través de “net labels” i segells independents. Acompanya a diversos poetes en recitals, presentacions i performances, amb els seus treballs de música experimental.




                   ELS GERMANS PENTACOSTA


 

Al mig del carrer, una escena tristament poc inhabitual a Ceciràcap, el guàrdia Fermí Bonavista, el doctor Domicià Santolalla, i na Hortènsia Montgrony, contemplen un home jove, mort a terra.
Els dos darrers, s’engresquen en una conversa pujada de to, víctimes d’un esverament après de telenovel·la.
“Doctor això és terrible, un noi tant jove, disset punyalades”
“Era un pinxo, si te la jugues, acabes dormint la negra”
“Que fa barrila?, era un petarrell encara, just deslletat”
“Són els pitjors, no s’escagarrinen ni a la de quatre, li ho dic jo senyora Hortènsia, un pinxo”
“Doncs tenia cura del seu germà, en Bonifaci”
“Una altra bona peça, els germans Pentacosta, l’un el pinxo, i l’altra l’idiota del poble, i així han acabat els dos”
Na Hortènsia continuava fent escarafalls i posant-se les mans al cap horroritzada.
Va intervenir el guàrdia Fermí, tot dirigint varies mirades als pits de na Hortènsia.
“Aquest era un lladre, les fruiteries el temien, i els quioscs, que sempre s’enduia llaminadures pel germà” i va tocar-lo amb menyspreu amb la punta de la bota.
“Pobres criatures” deia na Hortènsia.
“Uns paràsits” deia el doctor Domicià. Dedicant-li un somriure.
Aquella tarda, a Ceciràcap hi regnava un vent de melangia, el cos mort pertanyia a Baldiri Pentacosta, un jovenet  espavilat que vivia de rampinyar i ratejar pel barri. Era inofensiu, tenia cura del seu germà, un noi cinc anys més gran, però que  patia les conseqüències d’haver caigut de les mans de la mare quan era un nadó. La mare anava totalment embriaga i el nen va esclafar-se contra el terra, quedant coix d’una cama i a mal bullir com deien els veïns, “li falta un bull com a les guixes de mal coure”.
Ningú sabia qui era el pare, possiblement ni la mare n’estava segura, les bruixes deien que els dos germans eren massa diferents, que no eren del mateix pare. Però que més té, les bruixes diuen moltes coses. Es posen les tres a la plaça del poble i remuguen mentre fan mitja.
La infantesa d’en Baldiri va ser terrible.
Mala alimentació, cap amic, un germà idiota del que tenir cura, dies de gana i de fred, suportar les baralles de la mare.

 


L'Estruch va fer que el noi fos bo com un troç de pa, ratejava a les fruiteries un parell de pomes o peres i els botiguers feien veure que no ho sabien, mai agafava res més.
Molts cops entraven a dormir als magatzems amb el seu germà, però mai no es va trobar a faltar res.
El poble, és pot dir que els estimava, tot el que pot estimar un poble.
A l’escena anterior el doctor continua amb la seva càrrega moral d’home recte i de principis.
“A aquestes alçades de segle, no és pot tolerar que personatges d’aquesta espècie, terroritzin a la gent honrada. Cal fer neteja, i si les drogues o la mala vida que porten acaba amb ells, millor. Tindrem menys feina”
Na Hortènsia Montgrony va marxar plorant.
“Estic totalment d’acord doctor, aquest bandarra s’emparava en la forma d’un  nen, però era el mateix Pere Boter, insolent i pledejaire” deia el guàrdia Fermí, tot posant la mà a l’esquena del doctor, en un gest de complicitat.
“Quina edat tenia aquest monstre?” va dir el doctor.
“Dotze anys escassos.”
Tres dies més tard, a la taverna, en Tonet Vilajuïga i na Nicasia Rebordosa comenten la noticia entaulats i en mig d’una atmosfera de fum i pudor d’alcohol.
“Has sentit Nicasia? l’ha dinyat el pinxo aquell, el nano, el que vivia com un gos de carrer, el germà de l’Idiota”
“El fill dels forners? el de la guenya? el que tenia un sol testicle?”
“No dona, el que tenia un sol testicle era el germà de la Virtu, la que diuen que és puta” deia en Tonet informatiu.
“La Virtu és puta?” va interrogar la Nicasia.
“Ja ho crec”
A l’escena va aparèixer el taverner amb uns plats de mongetes amb botifarra, unes patates braves, uns daus de pernil salat i una safata de formatge, tot això regat amb un porró de vi blanc.
Els dos, amb la boca plena continuaven la dissertació.
“A mi em fan molta pena”, va dir la Nicasia tot devorant la botifarra d’una forma que a en Tonet li va semblar força obscena.
“Ja veurem com sobreviurà el germà, és completament idiota, no pot cordar-se sol les sabates, et partiries de riure” va dir en Tonet clavant la cullera a les mongetes.
I van fer un interludi a la tertúlia per traguejar per torns del porró. Reprenent de seguida el fructífer debat.
En Passar el taverner, se’ls va adreçar  a crits com només ho saben fer els taverners.
“Sabeu de que va morir aquell nano?, doncs de gana, de gana sí senyor.”
La Nicasia atacava a les patates, “és horrorós” va dir ennuegant-se, “pobre criatura”.
“La mare era una bagassa” va aclarir en Tonet abans de veure del porró.
En aquell moment va entrar el doctor Domicià Santolalla, i en veure a la parella entaulada, s’hi va adreçar per veure si queia alguna invitació a la pantagruèlica trobada.
“Segui doctor i piqui alguna cosa” va dir la Nicasia davant de la mirada reprovadora d’en Tonet.
“Parlàvem de la mort del nano, del trapella d’en Baldiri, una desgràcia” va recomençar la Nicasia.
El doctor s’afanyava a afartar-se per por de que la invitació fos curta, tot i això, va encertar a intervenir.
“Res de desgràcia, Ceciràcap està d’enhorabona, aquestes rates han de morir totes, i si la llei no hi fa alguna cosa, ho haurem de fer entre tots”
“Com què?” va interrogar embadalit en Tonet.
El doctor va dubtar uns segons improvisant una resposta i menjant una mica més de pernil.
“Com apallissar-ne a més d’un, un bon escarni, això”
La Nicasia va escurar el suc de les mongetes amb un tros de pa, i encara amb la boca plena, va argumentar.
“El que més m’esgarrifa és que hagi mort de gana, pobre criatura, deu ser terrible morir de gana”.