La mirada poètica de Margalida Garí Font

Margalida Garí Font. Petra, Mallorca. 1991.

Vaig nàixer a un poble petit d’una illa envoltada de mar i de dues illes més. Aquest fet m’ha marcat el caràcter, l’estil i la prosa. Tinc la sort d’estar enmig del mar i la muntanya al mateix temps, un avantatge que em manté viva quan em trobo lluny de casa. 

Sóc infermera i escriptora (també he fet dos intents fracassats d’estudiar Filosofia entre i entre) tot i que no em sento ni una cosa ni l’altre. Tampoc concep la meva identitat sense ambdues. He perdut el rumb tants cops que tinc dubtes de si fusionar el Nord i el Sud per fer una sola direcció. Cuidar dels demés és una professió que m’omple el cor d’orgull però facilita que una s’oblidi de cuidar-se a sí mateixa. No obstant, el piló familiar del que gaudeixo són el meu àngel de la guarda i els meus infermers per excel•lència. Encara ara, no puc quedar-me a una llar on no hi hagi llibres ni puc acomodar-me a un mateix lloc més d’un any sense tenir un brot psicòtic. Aquesta és la meva malaltia. La poesia, la natura i l’exercici físic en són la cura. No ho puc evitar, cada vegada que miro les estrelles des de la muntanya penso una nova ruta per arribar-hi.  


Les cendres d’una ànima cremant-se
Les cendres d’una ànima cremant-se
és l’equivalent a entendre
que ja no hi haurà més horabaixes amb perfum d’amor.
   
Conta la Saviesa que només dins un ram de rosses
es pot aprendre a no acariciar una flor per les espines,
que hi ha històries més profundes del que l’ intel•lecte pot concebre,
que no és possible veure tota la llum del Sol
 si només es té oberta mitja finestra,
que hi ha finestres que fa anys estan tancades.
Passa que quan la Saviesa parla
 el temps sempre es calla.
 No obstant, això últim, sempre ens costa d’acceptar.

Dòcilment es torna amb calma la tempesta
i la bogeria és de cada cop més corda.

El pitjor dels mals de caps és aquell on la cura s’encapritxa
 a descansar sobre el mirall dels plans de futur
i les promeses més desitjades però incomplertes.

No en tenim prou amb una vida per alleugerar els somnis,
 no en tenim prou amb els somnis per alleugerar la vida.

La llibertat, la paraula d’excel•lència dins del món literari
fa dècades que decidí quedar-se a hivernar
dintre d’un llibre de poesia.

La pronunciació final fou clara i concisa:
 “Un esclava de la paraula que ni tant sols és lliure del silenci”.

L’amor per les lletres (o per la saviesa),
aquest sí és l’opi del poble,
 o del poble que encara insisteix
a escriure el que la tinta d’una màquina mai entendrà.

L’últim repte és aquell que ja hem passat.

No hi haurà més bell art que el que ara sentim,
tampoc tornarà la Julieta a morir per amor,
 ni hi haurà una segona lluna per colonitzar (molt menys Amèrica).
No obstant, us prometo sentir l’eternitat
tants cops com segons pugui posseir el temps.

La física i la paraula no han deixat mai
de tenir passió.
Els homes sí però elles no.

És tan senzill seguir els batecs del cor
que des de que tenim capacitat de consciencia i raó
lluitem per complicar-ho.
 Aquest acabarà sent el verí
que ens podrirà per dintre
o, per altre banda, el títol d’un escrit
profund i oblidat a un racó sense llum
del despatx més prestigiós de la ciutat.

No hi ha res més trist que escoltar els batecs llunyans
d’un cor podrit,
no hi ha acte més covard
que deixar que el cor se’ns podreixi. 

Començava aquest text dient que les cendres d’una ànima cremant-se és l’equivalent a entendre que ja no hi haurà més horabaixes amb perfum d’amor.
I ho completo ara dient que, les cendres d’una ànima cremant-se és l’equivalent a entendre que ja no hi haurà més horabaixes amb perfum d’amor a menys que reunim el coratge suficient per abocar una galleda d’aigua gelada a sobre del pit i apagar dràsticament un infern que ens crema.
Així, d’arrel, perquè és en el fons on hi ha el sentit de la paraula, perquè és a la paraula on hi ha el sentit del fons.

Margalida Garí Font
Març 2016


Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris