La veu poètica de Francesc Xavier Simarro Montané

divendres, 4 de desembre de 2015

Francesc Xavier Simarro Montané, Nascut a Barcelona, viu a Cornellà de Llobregat des de l’any 1986. Està casat i té dues filles. És mestre d’escola, especialista en educació especial.

Soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Soci de la Societat Coral “La Unió “ de  Cornellà de Llobregat ( fundada l’any 1854 ) i responsable de la revista de l’entitat.

Membre del grup Aut@rs de Cornellà, presentat a la Biblioteca Central de Cornellà de Llobregat el dia 1 de desembre del 2011
http://autorscornella.blogspot.com.es

Membre de l’equip d’autors ( responsable de la redacció i edició del text ) que va publicar el llibre: “ CORNELLÀ, Bàsquet i Ciutat. 70 anys creixent junts ” , editat per Ediciones Gràficas Rey, S. L.  1ª edició, Març 2001, que recull la història del Club Bàsquet Cornellà.

Autor convidat al cicle Lectures insòlites dins del programa NITS D’ESTIU ’09 organitzat per l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat.

Autor convidat al programa Activitats ESTIU Bellver de Cerdanya 2014
Presentació del llibre de poemes “ Passatger” de STONBERG editorial el dia 8 d’agost al Jardí de Ca les Monges.

Autor convidat al recital poètic Festival poètiques, organitzat pel Centre Cívic Pati Llimona ( Barcelona ) i Abadia Editors en el decurs de Barcelona Poesia del 15 al 21 de maig. Acte celebrat el 15 de maig del 2008.

Durant les temporades 2003, 2004 i 2005: autor convidat al micro espai: “La pissarra”, emès a COM Ràdio i dirigit per Joan Barril.

Autor convidat a l’espai: “ La magia del verso “ de Ràdio Cornellà dirigit per Jordi Subirà.

Autor dels llibres: “ Poemes des de la vorera ” (Col•lecció Lluerna, Abadia Editors, abril del 2005,  amb pròleg de Jaume Ten)  “ La deriva del camí ” (sèrie poesia marbre, número 18. Editorial Òmicron, gener del 2008, amb pròleg de Vicenç Ambrós i Besa)  “ La roda de l’afilador” (amb pròleg de Marita Osés. Setzevents Editorial, juliol del 2010 )  i “ Tocat pel temps “ ( pròleg de Vicenç Ambrós i Besa. Setzevents Editorial, maig del 2012 )

El mes de març del 2013 publica una breu col•laboració en el llibre “ Paper de vidre. Una nova polida “  ( pròleg de Guillem Miralles ) de Labreu Edicions.
El mes d’abril del 2013 publica amb el grup Aut@rs de Cornellà el llibre col•lectiu: “Ovnipresentes“, una antologia de relats de ciència ficció prologada per Jorge Gamero i editada per Ediciones Dédalo, dins de la seva col•lecció, Viaje al Misterio.

El 21 de gener del 2014 presenta a Cornellà de Llobregat el seu cinquè llibre d’autoria individual. “ Passatger “ és un recull de tankes i haikús publicat per STONBERG Editorial amb pròleg de l’escriptora Montserrat Galícia.

Autor convidat al Bloc d’en Jordi Cervera dins de la seva antologia de poemes d’amor: entrada del 29 de juliol del 2008 amb el poema “ La mare del silenci “ www.icatfm.cat/jordicervera

Autor convidat al fanzine MALALLETRA. Núm. 20.  Maig 2009 i Núm. 21. Desembre 2009. www.fanzinemalalletra.blogspot.com

Ha publicat poemes en les antologies:
“ La Catalana de lletres 2003, 2004 i 2005 ” totes tres editades  per Cossetània Edicions dins de la seva col•lecció de poesia, Sinalefa.

I en el volum: “ Erotisme som tu i jo ” Recull de poesia eròtica de relatsencatala.cat
Emboscall Edicions (El taller de poesia,156 Abril del 2007)

Així mateix, ha publicat a: “ Paper de vidre ” ( Labreu edicions, març del 2005) i
“ Poesia 2006 ” ( 2n Premi de poesia Penya Joan Santamaria ) La Busca Edicions, Barcelona 2006.

També ha publicat a la revista Atenea, editada per l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonés. Concretament als números: Atenea 7 maig 2003,  Atenea 9 Primavera/estiu 2004,  Atenea 10 Tardor/Hivern 2004  i Atenea 11 Primavera 2005.

Trobem escrits seus en diversos portals i revistes de literatura a Internet com: Alfabet, Poemes al nas de la lluna,  www.joescric.com, www.relatsencatala.cat i www.paperdevidre.cat

Manté força inactiu un bloc literari a Internet:
www.lesgotesdeplujamullen.blogspot.com.es


MOSTRA POÈTICA 


No vaig a la festa

No, avui no he volgut anar a la festa.

Tot i els dubtes, m’he volgut quedar a escriure.

M’he estimat més seure davant del full
i treballar collint fruits del no res;
d’aquests mots esquerps que no piquen l’ham.

Quin verí sens fre, aquest pas del temps!

La finestra s’omple de dol, i res.

El convit a fons, és a taula amb mi.

Festa de l’absència, de cap gir
que m’aparti del blanc que vull tocar.

És cert que les espelmes bufareu,
mentre el fum dels mots absents em fa mal.

El meu full és un pastís sense foc.

Bufa el vent, mentre la tarda se’n va.

Tocar

A partir d’un pensament de Iorgos Seferis llegit al llibre “ Dillatari ” de Ponç Pons:
“ On sigui que la toquis la memòria dol ”


On sigui que la toquis ella em dol,
i també ho fa el present, aquest mirall
des d’on tastem glopades de minuts.

Alguns dies, quan l’ara es torna un vòmit;
serà que si la toques, ella ho vol?

Cerco un cel. Acaronar els seus pits breus
i ser hoste uns instants d’un llampec d’ulls.

Real o no, foll o madur, tacar
no és pas el que voldria. Hi ha una fonda
buidor que m’acompanya, d’aquell nan,
d’aquell noi, d’aquest ara que fa un vol.

Com sigui que la toquis, no hi ha res.

La vida, una dona, aquest dol.

Ens sol tocar ser adults, ui quin vol!


No en tinc

Jo no estimo cap princesa, no en tinc.

I no munto cap cavall blanc pel bosc;
però em sento estrany besant amb els ulls
a una dona que té vint-i-sis anys.

D’aquí estant, el meu regne és un carrer
a punt de ser esventrat en mil canals,
i la pols es fica per tot arreu,
mentre jo cerco els miratges d’un cos.

Ara no sé a que puc donar pas.

Quan sóc més hoste de la realitat?

A cavall de les hores que desfilen,
o travessant el fossar dels somnis?

No agita la dama cap mocador.

Agitat, voldria plorar i no en sé.


Ruta                                          

Enfilo la ruta del passadís,
llarg i fosc, de la cuina al meu despatx.

Deixo bruts a la pica, plats i gots,
i m’espera un futur que desconec.

De cop, m’assec i entro en un cul de sac.

Un mur de silenci ho esclafa tot,
malgrat la finestra vomiti sons.

Sóc un semàfor clavat en vermell.

Vestit amb el vers em miro de noi:
a la dreta, una dona que no veig.

Ara és el temps que em va mirant a mi.

El paradís pot ser uns gots i uns plats.

És la lluna sens mel de cada nit.

És la meva ruta que es va fonent.


Construccions

Un cop l’any, un joc de construccions;
de ben lluny, i amb un to misteriós,
venia a les meves mans. Quin regal!

Passejava els ulls pels colors ben vius,
i somiava fer cases com mai!

Sobre les bases de gris, construir.

Damunt les brases d’un nen, recordar.

De les cendres dels morts, un fumejar.

Aquell joc s’ha fet un núvol dins meu,
i la dona que me’l dugué, un estel.

Tornà d’Auschwitz fet miques el seu ser     
i jo no vaig veure mai el seu cor,

cremar de dolor pel seus, pare meu!

La tieta Nati i el pare trist, ves!


Pati

La canonada ja no empassa més,
com el cor quan se’m queda fet un nus.

Palplantada amb els braços creuats,
sembles un far que apunta decidit,
ancorat a la platja de ciment.

No m’atreveixo a seguir-te mirant,
a resseguir a fons el teu perfil.

En aquest mar dels anys que van passant,
els esculls són les boires i les llums.                                

Quan l’aigua em llepa la sorra de dins,
els petons de sal couen i fan mal.

Tu ets un cel, una illa de joventut.

Sóc al pati, mentre dansen els nens.

Em mulla el temps, i tu em deixes cec.


Desert

El carrer està desert, plantat de res;
travessat per la cinta gris i bruta
que espera un asfalt encara absent.

Comença a fer fred i la nit no cau;
és l’absència de claror que ve.

Veig que arriba gent i entra en un portal.

Jo sec aquí i vull que arribi tot:
la sorra de cada vers que bull dins,
el bàlsam que calmi el sol dels crits,
un portal on aixoplugar el meu bes.

Res m’arrela tant com el pas dels jorns,
caravana de segons vers la fi.

Veig les dunes d’un cos per travessar.

"A la punta de la llengua", per Marta Casadesús.

divendres, 6 de novembre de 2015

Marta Casadesús (Berga, 1989). Escric, dibuixo i faig fotografies de manera maldestre pràcticament des que tinc ús de raó, com a forma d’expressió natural i necessària. Em guanyo quatre cèntims amb els números, però les lletres em mantenen viva, i per això tot allò que sé m’ho ha ensenyat el temps. Diàriament intento tocar de peus a terra mentre visc als núvols, m’embolico sovint amb tots els esdeveniments culturals que m’ho permeten, opino a Nació Berguedà mes sí mes no, i dic altres besties al meu blog (http://trobesisirventesos.blogspot.com.es/), això de tant en tant. Si sabés de música també tocaria algun instrument, però per sort els del Col•lectiu Musicofoll em deixen almenys dibuixar-los.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA




EXPRESSIÓ

Comunicar només amb mots
és parlar a mitges, desaprofitar
el cinquanta per cent del llenguatge.
La pell no és impermeable i traspua
aquelles justes paraules que,
a la llengua,
s'encallen.
Per això és una llàstima que la culminació
d'algunes converses interessants
sigui només
un punt i seguit,
i no pas un orgasme.
--------

SINTONIA

Perdré aquest meu cos
(expressament)
per estrets carrerons desconeguts
de cases velles i llambordes gastades
tot perseguint el cor despistat
que també s’ha extraviat
(involuntàriament)
per viaranys poc amables.
Espero que així, en l’embolic,
es retrobin i reprenguin
la mateixa direcció unificada.
--------

TUNDRA

Com un camp de batalla
després de la desfeta,
la pell encara fumeja.
L’han abandonat
després de deixar-la erma.
Simplement resta allà,
com un cadàver surant a l’aigua,
bressolat pels fluids elementals.
Només aire i aigua damunt el cos,
fredes llepades d’éssers invisibles.
Tot es glaça i esdevé paisatge àrtic.
El desert que neix als llavis
s’escampa i clivella la pell.
Fa temps que no hi ha carreteres
que ressegueixin el ventre.
Aquell cos és ara un cos inert,
un paradís de tundra verge.
--------

HIVERN

Estalactites al meu llit,
l'edredó és una balma.
Perduda en el bosc humit,
no en sé el camí de tornada.
Sóc jo qui s'ha enfosquit,
la nit és clara.
Les mirades que no he dit,
al meu pit se'm glacen.

Tinc aquella son estranya
de no haver dormit quan tocava,
que no és son:
és martiri, fuetada.

Tot és de textura de gel,
quan et sé feréstec,
escalfant la nit,
en alguna casa.
I el fred, com una adou,
neix de les meves entranyes.
--------

AUTOAJUDA

Mirar la por cara a cara,
adonar-te que és transparent,
veure-t’hi a tu a l’altra banda.
Demanar-te què hi fas, amagada.
Convidar-te a venir, a tornar en tu,
a no viure més en una ment llogada.
Aquell no ser, o ser desfigurada,
no ser tu, ser ningú, ser una altra.

Vine, dic, i m’estenc la mà.
Em dono l’altra.

Vine, dic, i em miro endins.
És només un pas que fa basarda.
Travessar la porta.
Dir adéu.
Alliberar-te.

La veu poètica de Carlos Torres de Dalmases

divendres, 2 d’octubre de 2015

En Carlos ens fa arribar un brevíssima biografia que diu:

Carles Torres i de Dalmases

Naixement el 10/ Abril de 1953 a Barcelona

Actualment visc a Portocolom (Mallorca)

Metge. Especialista en Medicina Intensiva (UCI).

Cap publicació l'iteraria.

I així, amb els ulls nuus, ens endinsem en la seva particular veu poètica...









LA VEU POÈTICA DE CARLOS TORRES DE DALMASES


1


L'anhel de conèixer-te
per endinsar-me
en el color del teu plor
sota una estora de fulles caigudes

Anirem sense mirar
pel cos de les tardors persistents
per tornar a la suavitat
del mar
i reconèixer-se aquells ulls
més tristos que una llàgrima

Anirem de nou
davant del mirall
i et veuràs nua,
trencada per sempre,
asseguda a l'altre cantó
a on dorm l'amant.

I tu buida
després de la pluja.

Per què va tornar l'octubre?

Per què muda
quieta
pàl•lida
i sense veure?

--------------------------------------------------------------

2

Llaça’m tan fort
com puguis i
parlem
amb gestos antics
per deturar la memòria
als anys que no existia
la por.

Arrelat a cada passa
el temps  esdevé fràgil.

Llaça’m a temps
de tornar amb tot desat
dins del mateix rostre.

Cridem abans
que s’esvaeixin
els últims colors del camp
i tornin les branques nues.

Llaça’m tan fort
com els records t'ho permetin
i que no calgui escriure
ni escoltar cap so
fora del nostre pols
incomprensiblement ajornat.

No deixis colgar
els últims paisatges
que encara ens pertanyen.

-----------------------------------------------------------------

3

Matins  de fulles grogues
ajagudes al meu pas
I aquella llum
neta de tan freda
que em travessa.

Solitud dolça
i arrossegar els peus
pel tapís de pedres ancestrals.

Matins  d’esperances
i pors retrobades.

Sota cada ombra.

Al mig del passeig.

Matins tendres.

I vaig d'un nom  a un altre
per no quedar orfe de somnis.

Matins lents.

Omplerts de desconeguts.

I jo mudat  amb les sedes
de l’indiferenciat.

------------------------------------------------------

4

Quin enyor em reprendrà
per fer hivern 
a les primeres pluges de Setembre

Escurçar la llum del dia
i abraçar ferotgement l'alba
abans del primer somriure
del primer estel
de la primera nit.

------------------------------------------------------

5

Si el blanc dels dits trenqués l’alè
i la remor esdevingués
un llenguatge que quasi bé no reconec
et buscaria lluny de la geografia dolça
de la teva pell
i entendries per què em crida tant el silenci.

Si el frec d'una carícia
sabés llegir l'adreça del meu amagatall
i el nom que encara em setge,
ho aturaríem tot
i defugiríem plegats.

---------------------------------------------------------------------

6


Et podria explicar
que les tardes ja tenen
el color de la palla cremada
i que duc l’enyorança  enganxada a la pell.
Que els vespres són plens
de cançons perdudes.

Que a la platja regna el fred
i que el mar em fa por.
Que les distàncies s’escurcen
si seus sobre la roca del càntic grec.
Et voldria recordar
que des de la barana
el blau és el mateix
i que a estones  la lluna te nas.

-----------------------------------------------------------

7

En mig del vol de mil gavines
prendre un paper en blanc
i escriure alguns noms.

Ja he après que sols de la teva mà
puc fugir de les fumeres que s’alcen
i del soroll rítmic del martell sobre el metall.

Us explicaré mirant els traços del vostre nom
que aquí les tempestes no tenen trons
i la pluja és un plor.

-----------------------------------------------------------------------

8
Tornarà la plata a seure als esgraons
i parlarem a les hores
de com era el teu jardí.

Pesaran els últims insomnes.

Potser algú regarà l’asfalt.

On vàrem escoltar per última vegada
 el grinyolar dels gronxadors?

Sempre hi ha sols una flama sobre la taula
i la mirada es perd
mentre modelo els mots amb mans d’artesà
el fang de la sorpresa.

Ens detindrem en cada pedra
del laberint de l’aigua
i un bri de vent ens retornarà a Bach
les ombres de les espelmes.

El tel de les parets
és ara la grandiosa decadència del palau
que fa temps que ens esperava.


------------------------------------------------------------

9

Mai més tornaré a veure les oliveres grises
Vetllant la mar.

Ni les besades blaves de l’aigua.

Baixarem però ara mateix per les terrasses
sortejant safareigs i herbes altes.

Camines i tens la mirada dissolta,
nua de robes blanques sempre tacades.

Aquí, al mig d’un polsim lleu,
les passes t’allunyen dels crits de la fera
i ja no caldrà tornar als espais sense repòs
on tots som vent que no atura

MASTURBACIÓ MENTAL , per Pep Espelt

divendres, 4 de setembre de 2015

Pep Espelt, artista multidisciplinar. Comissari i director de konvent.0. Projecte que promou la difusió d’artistes, cultura i creativitat des d’una visió àmplia i creativa, promovent i defensant aferrament el patrimoni i el territori amb criteri de respecte i allunyat dels conceptes institucionals.

Col·labora, entre d'altres, amb el diari Regió 7, amb articles d'opinió relacionats amb l'art.




MASTURBACIÓ MENTAL 

TOMANOVA és sexual.


Obrir calaixos, flors, plàtans i porcs de fusta ​entre dislèxies i cames peludes. Les ungles s’allarguen i els cels es pinten de rosa, daurat o punts i comes. Si ho vetllem des de la contemporaneïtat, pot acabar amb un ball de bastons ​d'anarquistes i preciosismes.

Les relacions interpersonals van rebre un fort impacte quan ​e​l cinema americà es va introduir a les nostres vides. Risc de multitud d’estudis psicològics per no arribar a la mitja passional.



Before I (You) Masturbate  és una sèrie de fotografies que la txecoslovaca Marie Tomanova va realitzar a Nova York, ciutat en la que resideix.

El treball vol ​mostrar i fer reflexionar sobre el panorama sexual en la comunicació virtual. Tomanova explica que els extrems construeixen les relacions actuals. Erotisme sense intimitat ni identitat. Por al contacte directe i a establir una relació seriosa. Les esperances utòpiques de trobar a la persona desitjada, es desinflen o exploten dues hores més tard de que la testosterona hagi tocat límits. Relacions serioses tipus Starbucks.



Els autoretrats de Tomanova són performàntics i emulen la provocació de quan s’arriba al segon nivell del Tinder. Busquen encendre la tensió eròtica, perquè la persona que els rebi, desitgi impulsivament tocar el timbre de casa teva en menys de dos segons i posar-se al llit sense demanar-te el nom.

Com panoràmic és buscar-se dins dels jardins interiors, les imatges de Tomanova, recorden a Francesca Woodman. Una línia freda on les persones mostren la part més solitària, personal, dels immensos i durs móns anteriors.

http://www.marietomanova.com/

ARTICLE PUBLICAT A REGIÓ7 24/07/2015

QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA, per Anna Rossell

divendres, 7 d’agost de 2015

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/



QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA


Dacia Maraini
Passos lleugers,
Trad. de l’italià d’Iban Leon Llop
Edicions 96, 2009,613 pp.



De vegades allò més genial es basteix amb els materials més senzills. Aquest és el cas de Passos lleugers, una breu, però densa i temàticament profunda peça teatral de l’escriptora italiana Dacia Maraini (Fiesole –Itàlia-, 1936), que coneix tots els gèneres literaris i és considerada l’escriptora italiana actual més prestigiosa i traduïda arreu del món.

Maraini, que es va estrenar com a dramaturga en la dècada dels seixanta del segle passat i va fundar amb altres escriptors/es la companyia Teatro del Porcospino -nom que suposa tota una declaració programàtica d’intencions-, ja havia manifestat en els anys setanta la seva especial sensibilitat per la temàtica de la dona: l’any 1973 va ser cofundadora del Teatre de la Maddalena, gestionat i dirigit per dones. I el que tracta Passos lleugers és un tema candent en la nostra societat, que arrossega fa mil•lennis l’estigma patriarcal com una herència maleïda, vigent encara. 

Basant-se en “testimoniatges de dones encara presoneres a causa de la discriminació històrica i familiar”, Maraini confegeix una mostra panoràmica de la violència a què tantes dones arreu del món es veuen sotmeses per “raons” socio-culturals-religioses i/o econòmiques, venudes pels seus familiars com una mercaderia menyspreada, o bé víctimes d’agressions per part de les seves parelles, que des de la infantesa han viscut immerses en una espiral de maltractaments i/o són fruit de l’educació masclista.
Passos lleugers ens permet acostar-nos a la història personal de vuit dones –Lhakpa, Aisha, Carmelina, Civita, Juliette, Amina, Teresa i Viollca- en un ventall geogràfic prou ampli com perquè el públic no caigui en la temptació de pensar que el que veu i sent a l’escenari és una lacra localitzada en un racó concret del planeta. No, Maraini deixa ben clara l’extensió generalitzada del mal. Les protagonistes són d’arreu: del Tibet (vivint a Xina), d’Algèria, d’Itàlia (dues de les històries), de Bèlgica, de Nigèria, de Mèxic (vivint a Califòrnia) i d’Albània. L’equilibri, geogràficament ben distribuït i cronològicament contemporani, està ben sospesat per l’autora, que situa excepcionalment dues de les històries a Itàlia, una d’elles en temps de la Segona Guerra Mundial, per incloure les violacions tristament recurrents en tots els conflictes bèl•lics per part de tots els fronts, i per donar protagonisme també a un moment històric diferent de l’actual.    

Tècnicament el registre teatral més escaient a aquesta intenció panoràmica és l’èpic, una forma vanguardista dels anys vint del segle passat, que van desenvolupar els dramaturgs alemanys Piscator i Brecht. L’obra, composada per vuit quadres independents -hi traspua l’herència del teatre expressionista-, narra, més que no pas deixa veure a través del diàleg teatral, les vuit històries de les dones a partir de personatges formats per les protagonistes víctimes de la violència, per alguns familiars que la corroboren o que l’exerceixen i per representants d’institucions humanitàries que recolzen les víctimes. El registre emprat és èpic-narratiu i només en dos dels casos es desenvolupa un diàleg d’una certa llargària. El que llegim en el guió (i ens imaginem a l’escena) és una realitat propera que espaordeix per la quotidianitat de la seva cruesa, un capteniment vers la dona sovint infinitament pervers pel fet que prové de creences religioses profundament arrelades en la societat, pel caprici d’un individu trastornat per una educació encara de flagrant vigència en les societats suposadament desenvolupades i una indefensió esfereïdora d’aquelles que es veuen violades, profanades, apallissades, desfigurades, perseguides, torturades i humiliades, i han de viure sempre amb la por constant de tornar a ser sotmeses al mateix suplici pel fet d’haver nascut dones. Aquesta obra és un crit contra aquests fets i contra aquesta indefensió i res millor que el format teatral per remoure les consciències i per sensibilitzar sobre unes situacions i una desigualtat que mai enlloc haurien d’haver estat possibles. Clou l’obra un preciós poema anònim africà, recollit i adaptat per Dacia Maraini, que és un bell cant a totes les víctimes femenines de l’exclusió i de la violència.

L’estructura de l’obra és senzilla, només molt excepcionalment hi ha alguna acotació teatral molt breu i l’advertiment de l’entrada de la Música, que, sistemàticament al principi de cada història, indica el començament d’un nou quadre (d’una nova història). No hi ha actes ni escenes. Les vuit històries, numerades, se succeeixen en un sol fil narratiu. Cal donar la benvinguda a la iniciativa de l’editorial que amb el nom “de 6 a 96” enceta una col•lecció “amb Passos lleugers, un crit punyent que naix des del més profund de l’ànima i que a poc a poc s’obri camí fent enrogir de vergonya la societat.”

Passos lleugers és una obra de la més flagrant actualitat; és, doncs, una obra necessària. La peça està ben plantejada tant temàticament com dramatúrgica, és una obra que recomano a tothom de llegir. Però seria benvinguda la seva representació en els teatres de petit format d’arreu del país –n’hi ha prou amb un elenc de pocs/ques actors/actrius i no és necessari un desplegament tècnic d’envergadura-. És, a més, una obra més que aconsellable per ésser representada en instituts de secundària i més encara pels/per les propis/es alumnes com a actors/actrius.  

© Anna Rossell

"Un matí que es converteix en tarda" & "Only you a l'habitació" (relat curt), per Laia Ruiz Rull

divendres, 3 de juliol de 2015

Laia Ruiz Rull:

Vaig néixer el 1980 a Barcelona, on he viscut sempre i d’on soc una gran admiradora. Vaig llicenciar-me en Publicitat i RRPP, a l’Escola Superior de la Universitat de Barcelona i posteriorment vaig fer un Postgrau de Protocol i Relacions Institucionals a la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. 

He treballat en moltes empreses i agències, ocupant llocs força diversos, però sempre relacionats amb el món de la comunicació, oral o escrita, ja que és un tema que m’interessa moltíssim i una eina que considero essencial pel bon desenvolupament de qualsevol projecte, personal o professional. 

 He anat compaginant els meus estudis amb algun taller d’escriptura i el meu blog (bé, meu i de les meves germanes) www.lagentestreulesaarugues.blogspot.com. 

El 2014 vaig cursar, impulsada pel meu interès en aquest àmbit, un Certificat de Professionalitat d’Organització i Planificació d’Activitats Culturals, a la Facultat d’Educació Social Pere Tarrés, de la URL. 

Acabo de publicar la meva primera novel•la, “Qüestió de pell”, amb l’editorial La Busca Edicions i col•laboro com a redactora a la web d’ Espectáculos BCN. 



Un matí que es converteix en tarda…

Arriba l'estiu. Arriba amb la calor, amb el sol aquest pendó que no se’n va a dormir ni que el matin, amb les ganes de sortir, de passar tardes a la sorra de la platja, de fer terrassetes amb els amics. L’estiu arriba i tant li fot que nosaltres hàgim de treballar, que no puguem passar-nos el dia de “picos pardos”, que no puguem passar les hores de xafogor en remull, tan li fa si no estem de vacances... ell arriba i ens incita i això, jo què voleu que us digui... és molt dur senyores i senyors. Molt molt dur i quasi diria inhumà. Ara queden aquelles setmanes de fer creuetes taxant els dies que falten per ser lliures, per poder gaudir de les meravelloses i anhelades vacances, per poder fer el que vulguem, o com a mínim, rectifico, per no haver de fer allò que no ens ve de gust.
Per mi el millor de les vacances és poder passar un matí a la platja amb els meus amics, que es converteixi en tarda de cartes o de xiringuito, que acabi sent un vespre compartit, un cine, una sardinada improvisada, un monopoly, uns mojitos, un “digues-li com vulguis”, que acabi sent un dia que no tenia hora de començar ni de marxar... el relax del “fem el que vulgueu, com vulgueu... anem on us vingui de gust, jo no tinc pressa, avui no he fet més plans, demà també és nostre...”



Only you a l'habitació

Busco a l'spoty una cançó que em vingui de gust escoltar. Que hi ha dies en què fins i tot això costa... i et posaries alguna cosa com molt xunga i depriment i saps que no et convé, que el que has de trobar és un rollete ben animat, ... però que et dóna tres patades ara mateix.
Total, trobo en la llista de les meves preferides "Only you", de Yazoo. I me'n recordo i la poso. Play. I estic a la seva habitació, tinc 18 anys i és agost. Se'm dibuixa un somriure a la cara viatjant a la Calella de PAlafrugell de fa uns anys... perquè és inevitable... És fosc, és de nit, però no sé ben bé quina hora deu ser... entra claror per la finestra (llum d'algun fanal potser). I la cançó sona per casualitat, té la ràdio engegada.
L'habitació aquella a la que arribaves després de baixar unes escales, que feia olor de... com de fet feia olor de marihuana, no cal dir-ho de cap altra forma ara ja a aquestes altures. Aquella habitació on em vaig posar per primer cop uns cascos de DJ. Que fort... quants records, una cançó. I aquells pantalons de pota d'elefant de color blau gastat, el top de l'Aina amb l'esquena descoberta, ... els cabells tenyits de Henna... Ell que em veu després de 2 o 3 dies, després  d’una visita fugaç que vaig fer a Barcelona.

- Hola!... - I s'acosta amb la cara il•luminada i m'agafa de la cintura. - Que vermells! Que guapa!.
- Hola guapo...

LA PARAULA SUCCINTA, per Anna Rossell

divendres, 5 de juny de 2015


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/


LA PARAULA SUCCINTA

Aquells que ens dediquem a escriure i a analitzar la literatura sovint tenim dificultats per classificar els textos en alguna de les caselles que la història literària ens ofereix. En el cas de la prosa i si esmentem aquelles més extensament conegudes parlem de microrelat, conte, relat, novel•la i novel•la curta. Si mirem d’aclarir cadascun d’aquests conceptes trobarem les definicions més variades i difícilment coincidiran. Alguns entesos podrien estar-se hores mirant d’il•luminar aquests termes i segurament no arribarien a un acord complert. Les dificultats més freqüents les trobem a l’hora d’oposar conte vs relat,  relat vs novel•la curta i novel•la vs novel•la curta respectivament.

En el cas que ens ocupa –El hombre roto- jo diria que es tracta clarament i sens dubte d’una novel•la curta. Però aquesta denominació no fa referència només a l’extensió. De fet, jo diria que l’extensió és només una de les seves característiques, però no la principal. Perquè el fet de narrar una història en un nombre limitat de pàgines exigeix unes qualitats per part de l’autor/a que atorguen al text altres trets que són, a la meva manera de veure, els més essencials, aquells que caracteritzen més clarament allò que en diem novel•la curta: és a dir, recrear amb pocs personatges i en discrets escenaris tot un món. Aconseguir-ho reclama una destra habilitat per part de qui escriu. Jo diria que, contràriament al que pot semblar-li a un lector novell, és força més difícil reeixir en l’escriptura d’una novel•la curta que en una de dimensions estàndard. Perquè en una novel•la curta qui escriu no es pot permetre cap paraula supèrflua, ha d’estar amatent al més mínim detall significatiu que, de manera simptomàtica, ha de ser capaç de desvetllar en el lector sensible allò que hi ha al darrera, que sovint és tot un univers. Així, les condicions que imposa una novel•la curta exigeixen un control estricte i molt precís de la llengua, una extraordinària capacitat d’observació per captar i reflectir el perfil psicològic dels personatges i una habilitat remarcable en la construcció de la història que es proposa narrar, per tal de bastir una arquitectura sòlida amb els pocs materials de què disposa.


Cise Cortés, El hombre roto, Amazon KPD, 2015

La novel•la de Cise Cortés El hombre roto és un text que, en la breu extensió de 96 pàgines, sap desplegar la història de la Merian, una dona de classe mitja, inquieta i sensible, que, en arribar a un moment determinat de la seva vida té la valentia de creure en ella mateixa i en la seva capacitat de superació, i lluita per aconseguir allò que es proposa, malgrat que es troba en un entorn hostil. Per narrar la història de la Merian l’autora se serveix d’altres personatges amb l’ajuda dels quals o contra els quals ella s’anirà perfilant i definint: el seu marit Guillem, la seva amiga Elena i els dos fills del matrimoni Jean i Elien, que juguen un paper necessari, per bé que no el més fonamental. L’escenari en què es mouen la Merian i en Guillem és gairebé sempre Bourg-Madame, amb esporàdiques escapades a Barcelona per part de la Merian.

Paral•lelament a la història de la Merian coneixerem una altra història, la d’una altra parella, en aquest cas italiana, Sofia i Guido, relacionats tots dos professionalment amb el món de l’art i la restauració d’obres pictòriques. Altres personatges del seu entorn són en Luca, un marxant d’art, l’Etienne, director del museu on treballarà en Guido, i en Pierre, company de Guido i, com ell, també restaurador. Els escenaris on s’esdevé la segona història seran Florència i, sobre tot, Avinyó.

Curiosament les dues parelles, les vides de les quals són prou diferents i prou semblants alhora, no confluiran mai (o podríem dir que només conflueixen en certa manera al final de tot, en el moment en què es clou la novel•la). Els personatges no es coneixeran mai entre si, i no desvetllaré als futurs lectors de la novel•la el perquè. Només diré que l’alternança d’aquestes dues històries, que fa l’estructura de la novel•la i que vull remarcar molt especialment, és una altra de les virtuts d’aquest text de la Cise Cortés, i que amb aquesta estratègia narrativa l’autora ens ofereix, a més, l’oportunitat de reflexionar sobre el procés i el perquè de l’escriptura.

A tots aquests elements cal afegir-hi una porció d’intriga a discreció, perquè la segona història, la de Sofia i Guido, conté l’ingredient d’una mort inesperada i en condicions gens clares, que serveix a l’autora sobre tot per caracteritzar un dels seus personatges i, de retruc, el personatge principal de la segona historia, la Sofia L’escriptora té la perícia de no desvetllar del tot com s’ha esdevingut aquesta mort, només apunta possibilitats i fa insinuacions, i deixa al propi lector la feina d’imaginar-s’ho.

Lamentablement la novel•la no és assequible encara per a la lectura, lectura que jo recomano encaridament. Només espero que aviat en veiem la publicació per tal que es faci extensiu aquest plaer a tot aquell que el vulgui gaudir. Us asseguro que El hombre roto de Cise Cortés és un petit gran tresor. 

MOSTRA POÈTICA. PERE BESSÓ.

divendres, 1 de maig de 2015

Pere Bessó (València, 1951). Llicenciat en Filologia Moderna. Catedràtic de Llengua i Literatura Espanyoles en l'IES La Morería, de Mislata fins a la seua jubilació l'any passat. Va publicar, inicialment en castellà, una plaquette "Cenáculo d'Ombres" (1972) i un poemari "Imatges" (1976) pertanyent a una trilogia que l'autor va deixar inèdita. Va participar activament en la moguda generacional de la poesia dels 70: va dirigir la revista de poesia "Múrice" i va animar amb Carme Soto, Marc Granell i tants uns altres les tertúlies de "Almirall", "Sant Patricio", "Ascot", etc... Va codirigir la col·lecció de poesia "Limites" amb els professors universitaris i poetes Ricardo Arias i Ricardo BelIveser, i "Fuentearnera" amb el professor, editor i poeta Amós Belinchón.

L'hivern de 1986 assenyala el naixement de les tertúlies de "Els Dimarts literaris d'Arana", en l'històric Barri del Carmen de la ciutat de València, que va animar amb el manegador/manager oficial, Manel J.M. Romero. Prompte, a la seua calor, naixerien les reconegudes plaquettes de "La Forest d'Arana", la col·lecció de la qual arribaria a més de cinquanta quaderns representatius de la millor poesia valenciana, donant lloc, a més, a diverses edicions col·lectives (poetes valencians pel No a la Guerra) i homenatges, com els tributats als trobadores, Joan Valls i Jordà o Joan Brossa, i les lectures de les quals i presentacions de llibres, happenings i perfomances van durar més de deu anys consecutius.

En valencià ha publicat per aquest ordre: "Herbolari de silencis" (Miniatures de Bogues, 1978); "Mediterrània" ( Premi Pasqual Assins i Lerma, ed. Vila de Catarroja, 1979); "L'Alter ego" (Ed. Fernando Torres, 1980); "Una Estança a Alessandria" (Premi Ausiàs March-Senyoriu de Beniarjó, 1982, Ed. El Cingle, 1983); "Prims Homenatges" (Iº Accèssit del "Vicent Andrés EstelIés", 1979. Ed. 3i4, 1984);"Els llimes de la Vosgiana" (Ed. de la Guerra, 1987); "Pagaràs els ous de cugul" (Premi Ausiàs March-Aj. de Gandia, 1987. Ed. 62, 1988); "La Terra Promesa" (Ed. Bromera, 1989); "Planetari" (Ed. La Forest d´Arana?, nº 25, València, 1992); "Iteràncies, interferències i grafitis" (1993-1994) (2on Premi II Certamen de Poesia Vicent Andrés Estellés, Burjassot 1995, Ed. Bromera, 1997); "Minimals" (Premi IX edició dels Premis de Literatura Breu, Vila de Mislata, ed. Ajuntament de Mislata, 1999); "Narcís de la memòria" [Premi Vicent Andrés Estellés XXIX Premis Octubre, 2000, ed. Eliseu Climent , col. Poesia 3 i 4, nº 104, 2000], Premi de la Critica de l IIFV [Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana] (2000); "El pou de la set que no assacia" (Russafes Nº 1, Rialla  Ed, 2005); "El Quadern de Malta" edició bilingüe castellà-català (Ed. Llibres d'Alexandria, Buenos Aires, 2006); "Només per a dones" (Premi Josep Maria Ribelles-Aj. de Puçol, Ed. Brosquil, 2009); "Ephemera" (Ed. Germania, 2012) i "Les Roses de Lancelot" (Ed. Alupa, 2012); en premsa: "La mort del clown" (Ed. Alkayd).

Poemes i treballs seus han aparegut en diverses antologies, estudis i revistes especialitzades. Ha traduït poemes de D.H. Lawrence, Rustebues G. Apollinaire, I. Bonnefoy, M. Dupastre, Michel Déguy, I. Pound, J. Donne, Ronsard, A. Lowell, G. Grass, Robert Gurney...

Fins al curs passat va compaginar, la docència amb la traducció, la crítica i la creació literària. Des de principis del 2005 està obstinat en la confecció d'una Mostra bilingüe de la poesia argentina de la segona meitat del s.xx des de la perspectiva de gènere, la qual cosa li ha permès anar traduint algunes de les veus més representatives de segona meitat del s.xx des de la perspectiva de gènere, la qual cosa li ha permès anar traduint algunes de les veus més representatives d'aqueix país.


MOSTRA POÈTICA


AMINA POTSER

Com si Ella haguera arribat des del silenci per tal de reverdir la poesia en les brases de la pell regurgitada.
    

DE RES PÚBICA

A Francesc Mompó,
retort a la seua Oda.
Els cabells rulls
per a envescar-se a gust
de bon matí!


EL SOMNI FALS DE L’ARBRE

La meua pell és escorça de l’arbre
amb fulles que dormen correspondències
en la revolta entre el No-ser i l’Absolut.

    
A PROP DE L'ÀNGEL
Per a Angi Melania Cristea

Muda de serp
on s'amaga l'estel
que adorm les aigües...

    
AL TEU VOLTANT

La mar que ara somies contempla el cadàver que fores...


DE CERT L’ÀNGEL CAIGUT

Agua que no regresa tu pena ha de llevarse
Mario López


La peresa de l’espill vell a l’horitzó
plou l’armistici de les xifres de l’advers.


LA FALSA IDENTITAT
A Dana Banu

Parlar de la rosa o de les aus camallargues,
des de qualsevol cau del món,
l’eterna excusa de la història dels dies.


GEOMETRIA DE LA LLUM


A Vasile Şelaru
Darrera paraula a la neu,
amb l'ala ferida del cor.

    
COLP DE FUET

A trenc d’alba escampa un vi roig entre nosaltres,
la rosa que il·lumina el món sencer.

    
EL ROBATORI

El meu desig
-robí de papallona-
és sang del vent.

La rúbrica amarga de la seva desmesura (mostra poètica), per Marian Raméntol

divendres, 3 d’abril de 2015

Marian Raméntol (Barcelona, 1966). Poeta, traductora i directora de la revista cultural "La Náusea". Membre del grup musical O.D.I. Ha traduït a poetes contemporanis italians al català i al castellà.
Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en tretze antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, portuguès, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.

 http://marianramentol.blogspot.com/






La rúbrica amarga de la seva desmesura (mostra poètica)


La memòria cremada talla el dolor a porcions

La tarda inversa
posa nom als embenatges
que fan cruixir la llum, violentament bella.
Entre els giravolts tímids d'un i l'altre, 
s'escapen les petjades tristes
d'una pell que em porta a tu.

La memòria cremada talla el dolor a porcions
per tal de fer suportable, la làpida, la flor
i l'ombra d'aquest vuit  bullent
espinós i desconfiat.

No hi  ha prou blues al mon
per perdonar-te a poc a poc,
per cantar a aquesta nit engrossida
que a cada racó hi posa l'orgull.
No hi ha un cabell prou lent
per trenar aquesta veu solitària
que viu en el paper d'uns ulls esmorteïts.


Avui el crit de la sang és mut

S'esborra el cel i quedo nua sota una mirada incerta,
no duc cap dia de la setmana a les mans, ni cap mes
escrit als ulls, estic  únicament esventrada
sota aquest aire sense nom.
No et sabria dir si això s'assembla a la mort,
però és ben estrany aquest passadís decolorat,
tant discapacitat i estret,
que flueix com un riu sense llit.

Avui el crit de la sang és mut
i la humitat de la paraula és greu,
em sento una mica perduda amb aquest cor
mal il•luminat i sento com si el dubte
habités dins les mans lligades d'un despertar
lent on visc espargida per una  llum
que no em pertany.


Un coàgul nou al mig de casa teva

El cabell prim i llarg del capvespre
em parla de  síl•labes moribundes,
de silencis que escridassen els rostres
sota la bombeta de l'enllumenat públic
quan mostra les cantonades més íntimes,
els ulls rojos de la nit clavats a les voreres
que ja no saben com mantenir en equilibri
la pudor del mon.

A la vesprada, ja se sap,
la sang és més espessa
i l'ombra dels corbs batega fort, com la ferum
que viu de la misèria, més fort encara,
com si el campanar anunciés
un coàgul nou al mig de casa teva,  una mandíbula
trencada al cel de tots els matins,
un ulls trencats en aquesta selva teva,
més fort, molt més fort encara.

Si  és perillós l'esmorteïment  del dia,
 és perquè vius de la set, perquè et creixes
amb el xiuxiueig  d'aquesta fredor salvatge y perquè
encara no has descobert els bassals
quasi translúcids
que dormen, tranquils, als meus pits.


Els núvols practiquen el contraban del blau
dins pesants saques de pregàries esmorteïdes,
nosaltres les portem a l'esquena
pels carrers tallats
on l'amor no hi entra
i l'ombra besa
als penjats excessius de paraules fofes,
amb tots els records cosits al llavis
i els silencis clavats als mots que ens obliden.

La tomba perenne obra la boca com una ofrena
per llençar-me un fill al mig del ventre
i que mami de la meva llengua iridescent,
del meu presidi terrós, del meu delicte
innat i carnívor, que la mort gronxa amb delicadesa.

Deixarem que l'hivern faci la seva feina
i la sang deixi anar el trosset de vida
que encara ens anomena amb un amor difícil.



El nom intacte i mal cobert, de la mort

El meu oceà més sever
trena  horitzons mal tancats, i amb l'esglai
a les sutures encara tendres,
es descalça més enllà  i sorteja els còdols
agònics i pudents dels que en soc hereva.

Les paraules petites vetllen l'amagatall del  mar   
i abandonen tot record per a que ningú endevini
el preu del rescat, el nom
intacte i mal cobert, de la mort.



La rúbrica amarga de la seva desmesura.


El dolor es com un gep a l'esquena
que hagués amarat  a les meves platges,
clavat a la sorra de les paraules
no gosa aixecar el cap.

Els  meus dits d'aigua oberta
signen la defunció dels peixos  que em voregen, 
moren nus dins la nit que grinyola, esquerdada,
com un mal pas, com la rúbrica amarga
de la seva desmesura.

I el meu cos, inert,
es deixa  enfarinar les cicatrius a prop de l'escullera,
tota la sal a les mans, tota la tragèdia a la geniva,
tot el mal gronxant-se entre desert i desert.