Amor Negre (parts 11 i 12), per Francesc Oui

divendres, 2 de febrer de 2018





Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.







AMOR NEGRE (parts 11 i 12)

11

He retrobat l’Artur un sol cop, aparentment per casualitat. Un bon matí d’abril vaig anar a l’hospital a una consulta externa. Me’l vaig trobar assegut en un banc, en una sala d’espera oberta al passadís, desfet, prodigiosament envellit, amb una cadena metàl·lica suspesa de dues baguetes del texà segons la costum d’aleshores, i una xupa de cuir sintètic que amagava una samarreta penjada en un tors esquàlid. Crec que em va reconèixer però el seu narcís, marcit de mort, va deixar caure al cap, rendit a la gravetat del gres impol·lut. Com un reflux d’all dues hores després de menjar-te’l, em va tornar al punt mig entre la respiració i l’alè un ofec de sofre, geomètric i implacable com una fórmula matemàtica. Era l’escaig, la resta del quocient, la deixalla aritmètica de l’amor negre. Era l’absència de remordiment servida de bell nou, intensa com un perfum concentrat i tòxica com un rebrot de l’abisme. Era la falta de consideració amb què, segons el meu parer, vaig entrar en el seu cul afamat, i la de tots als altres a qui l’haurà ofert amb la mateixa desgana de perdre el temps. Des d’aquell dia no l’he vist mai més. O potser sí, si és mort, perquè crec... crec que la matèria morta s’escampa per la terra fins la metamorfosi en humus o en qualsevol altra forma de biomassa o de deixalla humana. Crec que, de la mateixa manera, la matèria immortal del pensament que s’ha resistit a ser pensat per altres, la del desig que ha quedat insatisfet, de l’esperança que ha romàs estoicament o per impertinència, i fins i tot la matèria d’allò que s’ha deixat anar abans no s’ho quedés l’Estat o els fills o la mort, tot això, crec, deu acabar escampat per l’aire podrit de les ciutats homogènies, pel clavegueram dels afectes pertorbats, per l’exhalació dels vagabunds que viuen de no se sap quina maledicció o miracle. Artur. No t’he vist mai més. Em sents?
 
12

No em sent ningú. La Judit se’n va a dormir molt d’hora i, quan es queden amb mi, l’Isaac se’n va just després. I en Simó, que seria un home, ja no és entre nosaltres. Creieu-me: aviat aniré amb en Simó i abraçaré de nou el meu fill estimat. Seré un fil de malenconia escorrent de l’Èufrates i ell serà un polsim de desil·lusió, una guerra santa desfeta entre els dits. Junts farem un regalim espès de reconciliació i inspirarem el bon judici en el cor d’algun polític inviolable. La merda resseca dels cadàvers és un fertilitzant per a les ànimes que desitgen la redempció. Ara no parlaré del meu fill mort ni de la Maria, que ha mort d’una altra mort, estèril i impugnada, però tot i així mortal i definitiva. No sé si la nostra... separació, diguem-ne, va començar en aquella nit en què li vaig parlar del Salvador de la Nit. Jo freqüentava un bar de marietes que es deia Salvador. No sé si el propietari era d’El Salvador o si, senzillament, es deia Salvador. El cas és que, passada la porta, no veies els típics cartells amb catxes ni transvestits sinó un escapulari enorme amb un Sagrat Cor que es diu així perquè el cor ix del pit del profeta amb moltes ganes i rajos de llum daurada que disparen en totes les direccions. Encara no havien arribat les botigues de xinesos amb reproduccions tridimensionals a piles o endollades a l’electricitat amb efectes estroboscòpics, cristos de fira, tristos i frenètics, verges apoteòsiques com llumetes d’avet, i fins i tot un Ganesh esclatant d’emocions peristàltiques. Sota el Sagrat Cor, una esquela sinistra amb espai per a un nom de qui fos, recordant que cadascú de nosaltres podia estirar la pota en qualsevol moment. Però jo no anava al Salvador amb motiu del Sagrat Cor, ni de l’esquela universal, ni perquè esperava salvar la meva ànima. Jo hi vaig anar gairebé per casualitat. Aquella nit vaig conèixer un home particularment femení. No, no tenia ploma de gai, no era efeminat i no era una caricatura de la Sara Montiel. Era més aviat un tronc, una arrel que es desplaçava amb pes i seguretat. Tenia un cos duríssim d’halterofilista, una pell diabòlicament suau, i els ulls negres com dues fosses comunes. Allà cabien, mortes, totes les mirades de rebuig que se li havien llençat. Aquest home, profundament tendre i imprevisible, que podia ser un mafiós o un intrús de la secreta, es feia dir Salvador de la Nit.

Cicle de Conte Infantil: "LA MÀQUINA DE RENTAR" i "EL DIA DE LA MÚSICA", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 5 de gener de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 




CICLE DE CONTE INFANTIL

LA MÀQUINA DE RENTAR


Quan vam tornar de vacances ens vam quedar amb un pam de nas. La rentadora havia desaparegut. Qui la podia haver robat? Els lladres s’enduen joguines, collarets, ordinadors, i coses així, però, una rentadora? Els pares no sabien què fer. Havien de trucar a la policia? Però, qui truca a la policia per dir que t’han robat una màquina de rentar? Els policies es pensarien que els estaven prenent el pèl i més val que no els empipis explicant-los coses rares, perquè allò era una cosa ben rara.

—Potser se l’han enduta els avis, potser la seva es va espatllar i van venir amb una camioneta —vaig dir.
—No home! Que ens ho haurien dit —va dir el pare.

Tots estàvem esverats i de sobte va aparèixer un robot. Un robot que tenia totes les peces d’una màquina de rentar però posades d’una altra manera. Quina sorpresa! Li vaig posar robot al revés, “Tobor”. Juga sense fer trampes, sap totes les cançons i infla globus. És el millor saltant a corda, jugant a un dos tres pica paret i muntant el lego. Ah! I també renta la roba! A més em podria ajudar a fer els deures, però els meus pares sempre ens vigilen i no em pot ajudar mai, ni a fer una suma.

És com una pel•lícula! Tots els meus amics el vénen a veure i ens ho passem guai. La mestra no s’ho va creure fins que un dia el Tobor em va acompanyar a l’escola.
Li agrada molt anar pel carrer, i a la nit, quan els llums estan apagats, se’l mira des de darrere els vidres de les finestres.

Aviat serà carnaval! Tota la família ens disfressarem de robot. Guanyarem el primer premi, a més, tothom veurà que tenim un robot de veritat.

*****************************************************************


EL DIA DE LA MÚSICA


Un matí, quan el Nil es va despertar, va sentir que els cotxes, les motos i els trens no feien soroll. Feien música!

    —Que guai!— va dir el Nil tot content.
    —Avui és el dia de la música— li va contestar el seu pare.
    —Oh, que bé! Avui no aniré a l’escola —va dir el Nil.
    —Com que no? Avui també hi has d’anar

       El Nil va fer mala cara, però quan va sortir al carrer va veure que tothom cantava i ballava. Els que desafinaven també cantaven. Els que no sabien ballar també ballaven. Al carrer tot era una gran festa.
La música anava canviant, sonaven cançons de nens, música de la tele, música de grans. Tot era música i més música.

       Els nens i els mestres es van passar tot el dia passejant pels carrers, hi trobaven nens d’unes altres escoles i van fer molts amics. Canviaven cromos, s’explicaven que eren de la classe dels esquirols, de la classe de les tortugues, de la classe dels peixos... Hi havia una pila de classes! Parlaven dels programes que més els agradaven, del menjar que trobaven més bo, de les joguines, de les vacances. De tot el que volien.

       Aquell dia ningú no es va barallar amb ningú, a tothom li agradava el menjar que li donaven, encara que fos verdura i no una pizza o patates fregides. 

       Tots estaven molt contents i la música va durar tot el dia. L’endemà hi tornava a haver el soroll de sempre.

—Com és que avui hi torna a haver soroll?
—Perquè a les dotze de la nit es va acabar el dia de la música.
—Tant divertit que era...

       Però qui era el director de l’orquestra? Perquè n’hi havia d’haver un. I sabeu qui era? El semàfor més vell de tots. Quan canviava de color també canviava la música.