Cicle de conte infantil: "LA SENYORA MAGDA" i "LA TERRA", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 5 d’octubre de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 


CICLE DE CONTE INFANTIL

LA SENYORA MAGDA


A la senyora Magda li va passar un cas com un cabàs.

Un matí d’hivern va sortir de casa seva a les nou per anar a treballar a la botiga on feia de dependenta. Al cap de deu minuts va començar a caure un gran xàfec. Hi havia qui s’amagava sota els balcons o sota els tendals de les botigues, els que tenien pressa s’aixecaven l’abric per tapar-se el cap, els que havien sortit més tard havien pogut agafar el paraigua i caminaven tranquils. Però per sobre de la senyora Magda no plovia, hi lluïa el sol i per caminar només havia de mirar de no posar els peus en cap toll.

La gent veia que hi havia una taca de sol que anava avançant pel carrer, tothom s’hi volia refugiar però no veien la senyora Magda i topaven amb ella. Pobra senyora Magda! No parava de rebre trompades per totes bandes! Ella vinga queixar-se, però el soroll de la pluja li tapava la veu. Sense mullar-se però tipa de rebre cops, la senyora Magda va arribar a la botiga i va veure que a la porta hi havia un rètol: «Tancat per inventari».

Al començament es va enfadar amb l’amo de la botiga perquè no l’havia avisada, però després es va posar contenta, va pensar que no s’havia mullat i que es podria passar tot el dia a casa fent les seves coses: llegir fins al migdia aquell llibre que li agradava tant i que no hi havia manera d’acabar, preparar un bon dinar per menjar-se’l amb els seus fills, fer la migdiada, parlar una bona estona per telèfon i totes les altres coses que li vinguessin de gust. Pel camí de tornada no es va mullar, però va continuar rebent cops.

Quan va arribar a casa es va adonar que el mirall del rebedor no reflectia la seva imatge, però sí que la va reflectir així que es va treure l’abric. En aquell moment la senyora Magda va entendre per què tothom li donava trompades pel carrer, però no va poder endevinar per què el sol l’havia acompanyada durant tot el trajecte.

****************************************************************

LA TERRA

Tothom pensava que la Terra era eterna i no es moriria mai. Però la Terra es va fer vella, el seu cor estava cansat de bategar i un dia se li va aturar. Tot el que hi havia damunt la Terra damunt seu va ser projectat cap a l’Univers, el que hi havia a les antípodes també.

Totes les persones, tots els animals, els arbres, les plantes, els cotxes, el menjar, els avions, els trens i totes les altres coses estaven perdudes per l’espai i hi volaven molt lentament. Les persones tenien por de xocar amb el que hi havia hagut a la Terra, i també amb una estrella o un planeta.

Ja feia molt de temps que la Leila vivia en un altre planeta, tenia un garatge d’autobusos espacials amb molts vehicles i moltes eines per reparar-los. També tenia un aparell que li permetia veure i sentir tot el que passava a l’Univers.

Així que es va adonar que la Terra s’havia aturat i que tot anava volant per l’espai, va pensar que li havia arribat hora d’actuar. Va pujar dalt d’un dels seus autobusos i va començar a recollir la gent que anava trobant i la portava al seu planeta. No era gaire fàcil perquè els autobusos no tenien parades ni trajectes fixats. Pel camí també anava recollint tot el menjar que trobava. Així que va tenir l’autobús ple, va tornar al garatge i tots els viatgers, menys els nens, van posar-se a conduir més autobusos.

De mica en mica la gent i el menjar van arribar al garatge d’autobusos d’aquell planeta, després hi van anar arribant les joguines, el bestiar, les plantes. Tot el que hi havia hagut a la Terra!

Tothom va poder continuar vivint com sempre. Però tot era una mica diferent. L’herba no era verda, era blava, les vaques vermelles, els bens carbasses, el terra morat. Les cases, les granges i tots els altres edificis eren rodons i tenien «S» ajaguda al capdamunt.

Jo no sé com s’acaba aquest conte, però potser vosaltres sí que ho sabeu i me’l podeu explicar.


CRÍTICA LITERARIA: VIURE DES DE DINS UNA CULTURA ALIENA, per Anna Rossell

divendres, 7 de setembre de 2018

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell http://annarossell.blogspot.com/
 
VIURE DES DE DINS UNA CULTURA ALIENA
 
 Najat El Hachmi
Mare de llet i mel
Edicions 62, 2018, 394 pàgs.


Llegir El Hachmi és un privilegi especial. I ho és perquè ens permet viure des de dins una cultura aliena, malgrat en alguns aspectes ressonen ecos dels nostres avis. I és un privilegi, perquè sempre ho és tenir l’oportunitat de participar de cultures diferents per reflexionar sobre aquestes i, de retruc, sobre la pròpia, per admirar-ne els aspectes positius i prendre distància dels que no ho són o no ens ho semblen.
Però, més enllà d’això, també és un privilegi quan la cultura de què parlem és la de molts veïns i moltes veïnes de casa nostra, que, per raons que se’ns escapen, desconeixem i semblem abocats a desconèixer sempre, malgrat els anys de veïnatge que compartim. Llegir El Hachmi fa prendre consciència de les possibles raons d’aquestes vides paral·leles, que diríem destinades a no trobar-se i per a les quals la literatura representa una possibilitat de confluència, un pont que facilita la desitjada trobada, que ens permet conèixer i saber, i, des d’el saber, comprendre i estimar.

Najat El Hachmi (Nador —Marroc— 1979), és una escriptora catalana entre dos mons (es va traslladar a Catalunya amb vuit anys), que, precisament perquè coneix els dos mons i participa emocionalment i racional dels dos, pot bastir aquest lloc de trobada. Els seus textos beuen de la més pura tradició biogràfica dels seus ascendents i de la pròpia, i és per això que resulta tan autèntica. Fins el moment autora de quatre novel·les i d’un llibre de relats, guanyadora de dos premis de les lletres catalanes, ha estat traduïda a moltes llengües i la seva literatura ha suscitat enorme interès i produït una considerable quantitat d’estudis.

Mare de llet i mel, traduïda també a l’espanyol, de títol literal, conta la història de Fatima, una nena nascuda en un llogaret aïllat, polsegós, però molt estimat, del Marroc rural, una nena que molt aviat esdevindrà mare. Les condicions de vida de la família, enmig d’un paisatge gairebé erm, lluny de veïns i de ciutats (només una àvia viu a prop), faciliten la mirada cap a endins del món familiar que constitueix l’únic món dels personatges que poblen la novel·la, sobre tot de les protagonistes per excel·lència, les dones. L’escriptura viva i emocional d’El Hachmi ens permet compartir casa amb la gran família: un matrimoni, vuit germans (set noies i un noi) i l’esposa del germà, nouvinguda per tradició a la casa paterna. L’estreta convivència del dia a dia facilita la intensitat amb què el lector comparteix l’aire que respiren els personatges, un aire íntimament entrelligat, a falta de relacions exteriors.

Com acostuma a passar amb la bona literatura, l’interès de la novel·la no rau tant en el què —que també— com en el com. Perquè el què i el com són indestriables.

És evident que el text beu d’antigues tradicions, tant pels esdeveniments que s’hi narren com per la pell formal que els embolcalla: la tradició oral hi és present des de l’inici; abans de començar una breu introducció ens posa en antecedents: «Set germanes eren, set assegudes al voltant d’una taula de fusta, damunt la catifa de ràfia estampada. Fumejant al seu davant, una safata plena de gots estrets on ja havien abocat el te fent borbolls. Diuen: explica’ns la teva història, germana nostra». I la dedicatòria —preciosa—  diu: A la meva mare que, sense saber llegir, em va ensenyar a escriure. Ja estem avisats; el que ens espera és una immersió en la tradició oral, en l’univers de les dones i de la maternitat. Una immersió conduïda per una veu narradora femenina que coneix el que narra de primera mà.
En aquesta atmosfera, aïllada, estreta i necessàriament íntima, on els rols estan estrictament repartits en funció del gènere, els lligams interpersonals, sobre tot els femenins, esdevenen d’una solidesa fèrria, i ho són tot: la taula de salvació per a la vida o una ofegosa trampa d’opressió fins a la mort. Abocada a l’estretor d’aquest limitat univers, Fatima, una noia desperta, intel·ligent i sensible, que no anirà mai a escola, percep el seu entorn amb avidesa i ull crític, observa i viu intensament. Malgrat que no disposa de referències diferents, Fatima intueix les mancances i el dolor que suposen per a ella i per a totes les dones unes tradicions culturals que les determinen des del naixement mateix i les aboca a un lloc que en cap cas hauran elegit elles i que, a partir del prematur casament emparaulat pels pares, deixarà de ser el lloc que les ha vist créixer i creien el seu. El matrimoni les portarà a la casa del marit, on tot, absolutament tot, és una incògnita. La seva sort, una qüestió d’atzar. 

El restringit espai físic i humà que conforma la seva vida fa més permeables els  personatges femenins a les emocions, a la dimensió poètica d’objectes i situacions, a tot allò emotiu. Això es reflecteix en el sensible i sensual registre lingüístic de la narració, on el pa i l’acte de pastar la farina adquireixen la funció metafòrica d’un leitmotiv, les paraules dels contes de l’àvia deixen una empremta inesborrable, l’alletament d’un fill esdevé el puntal que sostindrà la vida o la percepció dels canvis corporals, els impulsos i el llenguatge del cos, es fan molt més evidents i essencials.

Estructuralment la novel·la treballa dos fils narratius diferents que es van alternant al llarg de divuit capítols i un epíleg: un, en primera persona, que recull el relat de la protagonista Fatima a les seves germanes en una visita de vacances des de Catalunya —la història de la seva vida des que ella va emigrar amb la seva filla per anar a trobar el marit— i l’altre, en tercera persona, en què una veu narradora, de consciència femenina, ens explica els esdeveniments localitzats al Marroc.
   
I és a partir del coneixement íntim de la provinença de Fatima i de l’ambient cultural i social que la rep en deixar el seu país que els lectors d’aquí i d’allà ens podem fer una idea de què representa l’emigració per a la protagonista i la seva filla Sara, de la qual l’autora en poques línies sap donar les pistes necessàries per imaginar-ne el trasbals.

Najat El Hachmi va guanyar el premi Ramon Llull 2008 de novel·la per L’últim patriarca i el Sant Joan de narrativa 2015 per La filla estrangera.
 
© Anna Rossell   

Amor Negre (Parts 15 i 16), per Francesc Oui

divendres, 3 d’agost de 2018

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.











Amor Negre (parts 15 i 16)


15

La Maria no ha estat mai el tipus de dona que et retreu mirar altres dones sobretot si ho fas amb discreció; per a ella, la mirada desperta del company que vaig ser durant anys era la senyal de que el desig estava despert en mi per a satisfer-la també a ella. Tampoc no m’ha retret mirar altres homes, si bé ho feia més de reüll, fins no va sortir el nom d’en Salvador de la Nit. Aquest, però, ara que hi penso, no va ser l’únic que va dipositar en mi, inadvertidament, la llavor renovada del desig per les dones. Era el fet que el meu amor per la Maria –diguem-li amor, aquesta marca blanca de l’autoengany– hagués començat per homes allò que va posar en qüestió la seguretat amb què ella interpretava el meu afecte com un interès genuí. No sé què és un interès genuí per algú: un interès desinteressat? Una dedicació quasi devota? Un eufemisme piadós per a l’afecte asexual? No he tingut res de tot això ni per la Maria ni per cap home. Anava a escriure: ni per cap altre home. Potser ella té raó. Un dia vaig conèixer un estudiant de veterinària amable i esquifit que duia a l’entrecuixa un membre desproporcionadament gros. Era un jove culte i serè que no aparentava cap narcisisme fàl·lic o d’un altre tipus. De fet, en cap moment no havia esmentat la possessió d’un sexe que d’altres haguessin anunciat com qui treu una senyera al balcó. Ara que el recordo, penso que no em va atreure aquella cigala amb la qual jo no sabia què fer sinó el fet que la portés un cos que podia, amb una mica de pit i uns malucs més fins, pertànyer a una dona. Poc després de començar a endevinar-nos les formes en la penombra extrema del menjador, regat només per la llum avergonyida d’una espelma, vaig oblidar que aquell cos no tenia la silueta curvilínia d’un rellotge de sorra. Tanmateix, el vellut dels cabells llargs estenia un aroma de pàtxuli amb què s’havia perfumat el coll i els turmells. Aquella nit vaig fer un altre pas cap a l’oblit dels homes – començant per l’home que era jo.

16

El Pai Mu Tan és un te, no hi cap dubte, un te blanc, un te seriós, perfectament catalogat com a tal. Però te l’has de prendre a seques. Barrejat amb préssec i flor de lotus, tal com me’l va oferir el cambrer del bar al lobby de l’hotel, és impur. Se’n diu fantasia. Una fantasia són uns cavallets de fira, un far multicolor, una rondalla que va d’unicornes, una passamaneria. Això és una fantasia. Al lobby d’un hotel no t’has d’esperar una fantasia a menys que sigui un hotel de segona o de tercera, va dir. Era el cas. Jo l’estava esperant en un hotel de tres estrelles, ell era pianista i jo esperava que acabés. Cobrava per nit i mai no rebia propina. Era un pianista que sabia un munt de tes. Em temo que sabia més de tes que no pas de tocar però la distància altiva amb què mirava el món des del fons del piano de cua l’impedia de veure que cultivar el te o vendre’l era tan digne com l’ofici de pianista. Ell, però, hi tenia esperances. Va dir que volia tocar en algun Ritz-Carlton –la ubicació era indiferent– però quan es va assabentar que en James Rothschild estava sortint amb la Nicky Hilton, va decidir que el seu horitzó era tocar el piano en un Waldorf Astoria. No es va canviar per tal de poder sortir per l’entrada principal. Vam tornar a una casa modesta, gairebé lúgubre, on vivia aleshores, i no vaig amagar la malenconia que em causava el contrast entre la pulcritud del vestit i les esquitxades d’oli del dia anterior. Havia fregit bacallà que encara quedava i que vam menjar amb arròs de tomàquet i tàperes. Es va lamentar que era un àpat difícil d’acompanyar amb te, tot i que es va decantar per un genmaicha. Un cop bullida l’aigua, l’essència torrada de les herbes va colorar d’un verd amable l’interior de la tetera blanca a la qual vaig abocar els ulls i el nas. M’agrada la cremor gasosa del fum que ix del te, exòtic i domesticat com un encens llunyà. Potser el pàtxuli als turmells del veterinari m’ha conduit el record fins al pianista. Però hi ha més, i això ho vull explicar.

Cicle de conte infantil: "EL SENYOR ASTRÒNOM" i "LES LLETRES", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 6 de juliol de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 


CICLE DE CONTE INFANTIL



EL SENYOR ASTRÒNOM

El senyor Josep era l’home més vell d’un poble de pagès. Sempre estava mirant el cel, tant de dia com de nit. De dia mirava el cel serè, el cel fosc de les tempestes, l’Arc de Sant Martí... Mirava tots els cels. I sobretot els núvols, perquè són molt inquiets i molt capritxosos i canvien de forma sense parar, de nit mirava les estrelles, les coneixia totes i sabia el nom de totes les constel•lacions, si hagués pogut hauria mirat tot l’univers sencer.

Quan era petit li deien «l’astrònom» i quan ja era vell li deien «el senyor astrònom». Durant moltíssims anys tothom li preguntava quin temps faria i no s’equivocava mai.

Però al poble va començar a haver-hi teles a algunes cases i un dia ja n’hi havia a totes. La gent mirava l’home del temps. Tothom parlava amb el senyor Josep perquè era molt simpàtic, però ja ningú no li preguntava si plouria, o nevaria, o faria vent i aquestes coses, perquè la gent ja havia oblidat per què li deien «el senyor astrònom». A ell li sabia molt de greu.

Un dia la Laia va preguntar a la seva mare:

—Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
—Perquè sempre li han dit així —va contestar-li ella.

Aquesta resposta no va convèncer la Laia i va continuar preguntant:

—Com és que al senyor Josep li diuen «el senyor astrònom»?
—Perquè sempre bada—va dir-li el carnisser.
La mestra li va dir:
—No sé per què li diuen així, si fa faltes d’ortografia!

—I a mi què m’expliques! —li va dir la veïna.

El seu pare li va dir «Tu i les teves preguntes...»

I la Laia va anar preguntant i preguntant però no hi havia manera de treure’n l’entrellat.

Però com no hi havia caigut abans? La gent gran del poble no ho sabia, però segur que el Marcel que era el nét del senyor Josep i el millor amic de la Laia sí que ho sabia.

Un dissabte al matí la Laia ho va preguntar al Marcel i ell li va contestar:

—Em sembla que el meu avi és màgic perquè sempre endevina el temps que farà i no s’equivoca mai com fan els de la tele que a més fan servir uns dibuixos tan complicats que no s’entenen.

*********************************************************



LES LLETRES


—Va, Berta, lleva’t— va dir el pare.
—És que encara tinc son— va contestar ella.
—Sí, però t’has de llevar perquè si no faràs tard a l’escola.

La Berta es va llevar amb cara de son, mentre esmorzava la mare li va dir:

—Va acaba’t l’esmorzar, en què penses ara?
—En les lletres, en la forma de les lletres. N’hi ha que són una mica rectes o una mica corbes, però la «I» és recta com un pal i la «O» és rodona com la terra.

Quan va sortir al carrer amb el germà gran de seguida es va posar a llegir tots els rètols de les botigues que estaven escrits amb lletra de pal, això no tenia gaire mèrit perquè cada dia els llegia, però en un carrer havien obert una botiga nova i la Berta es va posar a llegir una paraula molt difícil «F O R N», «FORN».
Badant, badant va caure a terra. Havia ensopegat amb una lletra «B» de fusta molt gran, la va agafar i ja no la va deixar.

Quan va arribar a l’escola va veure que tots els nens tenien unes lletres de fusta que també eren molt grans. La Sandra tenia una «S», el Pau una «P», el Mohamed una «M». Tots tenien la primera lletra del seu nom.
A l’hora del pati volien jugar amb les lletres, però s’havien d’inventar el joc. La Berta va proposar fer servir les lletres per escriure paraules.

La Berta volia sortir la primera i van fer «boca», la segona paraula va ser «mare», després «pare», tot seguit van fer «germà» i després «amic» i «avi», no podien fer «germana», ni «amiga», ni «àvia» perquè tenen dues «as». La Noemí volia sortir, va pensar en la caixa d’eines del seu pare i van escriure una paraula molt llarga, «tornavís», i de seguida van pensar en «clau», i «broca». Com que no se’ls acudia cap més eina es van posar a escriure fruites, «raïm», «cirera», «meló», «síndria» i «pruna». El Quim va dir:

—No hi ha dret, tots heu sortit i jo no!

Després de rumiar-s’ho molt van escriure «croqueta», el Quim es va posar content perquè havia sortit.
Després van escriure més menjar, «flam», «pa», «vi»... L’última paraula que van escriure abans de tornar a la classe va ser «crusant», la van escriure amb una «t» al final perquè la Tània sabia que acaba així.

Art Basel Hong Kong, per Pep espelt.

divendres, 1 de juny de 2018

Pep Espelt, artista multidisciplinar. Comissari i director de konvent.0. Projecte que promou la difusió d’artistes, cultura i creativitat des d’una visió àmplia i creativa, promovent i defensant aferrament el patrimoni i el territori amb criteri de respecte i allunyat dels conceptes institucionals. Col·labora, entre d'altres, amb el diari Regió 7, amb articles d'opinió relacionats amb l'art. 
 
 
 
 
 Art Basel Hong Kong
 
 


D’Arenys de Mar a Arenys de Munt. Dos noms tan poètics com patètics si es compara amb un paquet de galetes. A l’art li cal més censura, dictadors de cera i uns quants graons més per aixecar dos pams del terra. Que bèstia és trobar artistes que s’arrisquen. Un diumenge qualsevol al jardí de casa. L’amplitud és el camp de visió. Les neurones aparentment desconnectades.

Hi ha dies en què tot és tan perfecte que només cal agafar el gos i passejar-lo per les contrades Berguedanes. Ara és tot verd, bucòlic i serè fins que t’ataquen dos animals salvatges, et mosseguen els turmells i se’t mengen mig gos. Al sofà de casa això no passa. Allà només hi passa el temps.

Hong Kong Art Basel. Shen Shaomin és un artista capaç de dissecar-ho tot. Fins i tot ha enterrat el Fidel Castro i a tot el comunisme: Mao Zedong, Vladimir Lenin o Kim Jong-il. Després que Eugenio Merino posés en Franco a la nevera de les Coca-coles, ja no queda dictador per ofendre.

Quin és l’art que actualment provoca, ofèn, fereix la sensibilitat, explica, emociona. No és qüestió de la gana que tinguis. La sorpresa, la innovació, les textures, els detalls, el discurs. La passió !! Tot té un futur inacabable quan parlem d’art, música, llibres i història o persones. Emfatitzo el risc, les noves tendències i els romàntics que van a classes de claqué. Els dictadors moren, les males herbes es queden.

 

Amor Negre (parts 13 i 14), per Francesc Oui

divendres, 4 de maig de 2018

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu. 











Amor Negre (parts 13 i 14)

13

El nom de Salvador de la Nit donava una sensació de propietat, d’algú que volia apropiar-se del local que freqüentava però fins i tot de la mateixa nit. Ningú no en sabia gaire, o bé evitaven explicar-m’ho. Més tard em vaig assabentar que ell no es revelava fàcilment però, per algun motiu que no puc deixar d’atribuir al meu fado d’amor negre, em va acollir en la meva primera nit al Salvador. Una de les poques informacions que tenien sobre aquest home la vaig obtenir tot seguit: venia coca. Ell mateix en consumia, amb parsimònia. Una ralla cap a les dues, quan s’omplia el local de bat a bat, una altra cap a les quatre, quan només quedava una hora per a tancar. Més tard em va explicar que havia treballat de gogo a una discoteca a Amposta i que allà mateix havia prostituït el seu germà petit. També vaig descobrir que era un aficionat de Memphis’ jookin tot i que no se’l veia molt més àgil que un hipopòtam. Al Salvador hi pagaves per a entrar i no et deixaven sortir ni tenien la costum de timbrar-te el canell per tal de poder fer-ho. Però en Salvador de la Nit em va demanar que l’acompanyés al caixer i que em pagaria l’entrada per què poguéssim tornar a ballar. No havíem ballat, de fet. Miràvem de reüll qui ballaven. Tan bon punt vam sortir, em vaig adonar de la textura llisa de la pell que duia perfectament afaitada. Era una pell d’un to que recordava un tallat clar. Es va fer una ratlla. Jo no en vaig voler. Em va mirar amb una tendresa maternal i em va agafar el cap contra el tors com si em volgués donar el pit. Em va deixar anar i ens vam mirar sense dir-nos res perquè no hi havia res a dir. Vam tornar a entrar, ell va despatxar mercaderia i vam tornar a marxar. Els porters em van mirar malament. Hi havia un parell de taxis a la porta. Vam entrar en el que hi havia davant, un Seat Altea nou de trinca. O seria un altre model? El cas és que era nou de trinca. Vam pujar a casa i pel camí va sonar Kardamoon de Juan Magan, que era l’èxit d’aleshores. No vaig deixar de pensar que potser m’agradaven les dones. Aquell home era dolç com una dona. No, ensucrat no és pas la paraula: era ensucrat. Vam arribar a casa meva on vam fotre un clau silenciós. Li vaig servir una tònica. Es va quedar a dormir. La tenia grossa però tot i així no em podia treure del cap que fos una dona. L’endemà va esmorzar un cafè amb llet llarg de cafè que no va acabar i un parell de torrades amb mantega i melmelada de gerds. Va marxar, em vaig apropar a la finestra despullat fins que el veí de davant va aparèixer per a rentar unes bambes i em va mirar de reüll i amb cara de mala folla. Vaig tornar a la taula. Vaig agafar la tassa d’en Salvador i vaig beure el cul de cafè que hi havia. No ha tornat mai més a casa meva.

14

No recordo què em va portar a explicar-li aquesta història a la Maria. Recordo, evidentment, haver-li explicat moltes històries amb homes, amb les quals ella confessava masturbar-se. Recordo la sensació de transparència que es desprenia de les bones intencions amb què vam començar a sortir. De fet ella sabia, des de bon començament, que jo sempre havia preferit estar amb homes, i el fet que ella hagués estat el motiu del meu trencament amb aquella inèrcia –perquè la suposada exclusivitat de la meva orientació cap als homes em sembla ara una il·lusió per inèrcia–, el fet que ella hagués trencat la meva abstinència de cony li donava una mena de seguretat blasée, sense complexos, cool, i li atorgava una sensació de superioritat cap a altres dones i olt concretament amigues del seu cercle que s’havien casat amb homes d’un atractiu lamentablement previsible. No recordo, però, com va anar la conversa, cosa que seria interessant de recuperar, perquè si almenys pogués recordar què em va fer pensar en el Savador de la Nit, llavors podria, potser, comprendre millor les raons de la Maria. El cas és que recordo, a més a més, que vaig emfasitzar la feminitat que m’arribava del cos de l’ex gogo d’Amposta. «Amposta?», responia. Responia amb preguntes, la Maria; preguntes plenes d’incredulitat i sarcasme, i també de dolor, un dolor que des de fora tenia l’aparença del núvol que creix des del pou enfangat de la meva angoixa. «Que era gogo! I narco! I què més, anarco?» Maria, t’estaves passant un ou. «Si algun dia el tornes a veure ja li preguntaràs quina crema fa servir per a tenir una pell tan suau.» Maria, estaves dolguda. El problema era l’amenaça directa a la teva feminitat. Que si el meu interès per tu havia estat determinat per quelcom que jo havia entès com a femení en un minotaure que no tenia res de femení. O sí? Que no hi ha dones com minotaures? A què juguem nosaltres, tan alliberats, tan post1968, tan kosher friendly, tan menfotistes de tot? «Un narco amb pell de bebè, aquesta sí que és bona!». No sóc bisexual. És això què penses, Maria? Perquè encara ho deus pensar cada vegada que ens passem els fills com pilotes de tenis. Els nens, diem. No diem pas l’Isaac i la Judit perquè llavors falta el Simó i del Simó no es parla. Al rebedor conservo una còmoda de la meva mare. Sí, una còmoda amb un solitari a sobre. Hi ha unes flors grogues marcides que la Maria va portar l’últim dia que va venir amb els nens. Recordo haver-me fixat que ja venien a punt de marcir.

Cicle de conte infantil: "L’AVIONETA" i "L’UNICORN", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 6 d’abril de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 


CICLE DE CONTE INFANTIL

L’AVIONETA

El senyor Valentí i la senyora Valentina eren inventors i tenien un taller molt i molt gran. Feia molts mesos que no s’inventaven res. Ells, vinga i vinga pensar, però no se’ls acudia res. Un matí la senyora Valentina es va despertar molt contenta, havia somiat que s’inventaven una avioneta.

Què havien de fer per construir-la? Primer de tot un bon dibuix, després calcular les peces que necessitarien i anar buscar trossos de cotxes, motos, tractors i barcos. Quan ja els tinguessin havien d’anar a la ferreteria a comprar claus, cargols, femelles. Necessitaven moltes coses més, però no havien de comprar eines, perquè de tants invents que havien fet, ja les tenien totes.

Es van posar a treballar, es van estar més d’un any tallant, soldant, lligant, collant, clavant, pintant... I per fi un dia van acabar l’avioneta. Hi van benzina i es van enlairar. No volaven tan amunt com els avions, però podien veure les teulades, els carrers, els cotxes, els rius, el mar. I els núvols!

El senyor Valentí i la senyora Valentina sortien cada diumenge a fer una volta pel cel. L’avioneta no portava GPS, però això no els importava gaire. Quan volien anar a un lloc, s’estudiaven bé les carreteres i els camins que hi duien i els seguien com ho fan els cotxes, però des de dalt. Com que anaven pel cel, els era igual volar per sobre d’una autopista o d’un camí estret.

Quan feia molt de vent s’havien d’agafar fort, perquè a vegades l’avioneta trontollava. Si plovia a bots i barrals els costava veure el camí i no veien res si els vidres s’entelaven.

Amb tot el temps que van tenir l’avioneta, el senyor Valentí i la senyora Valentina van passar moltes peripècies. Una nit sense lluna es ven perdre i els va costar molt tornar a casa. Un dia que feia mala mar es van passar molta estona mirant les onades i una de molt alta va arribar a la panxa de l’avioneta. Un altre dia es van equivocar de via de tren i no sabien on eren. Un altre van estar a punt de quedar-se sense benzina.


Però el pitjor de tot va ser un diumenge del mes d’agost. El cel estava ple de núvols grisos i espessos, van pensar que com que era ple estiu aviat sortiria el sol, però el sol no va sortir i el cel s’anava ennuvolant, ennuvolant, i els núvols es feien cada cop més foscos i més espessos. L’avioneta es va ficar dins del núvol més negre de tots. El senyor Valentí i la senyora Valentina no sabien on eren, no sabien si avançaven o volaven donant voltes, no sabien si volaven alt o baix. No sabien res, ni si podrien sortir d’aquell núvol. Després de passar molta estona fets un sac de nervis, van poder sortir del núvol i se’n van tornar cap a casa molt espantats.


L’endemà el senyor Valentí i la senyora Valentina es van inventar dos estels molt grans i amb moltes coloraines. Ara ja no fan volar l’avioneta. Ara fan volar els estels.

****************************************************************


L’UNICORN

La Clàudia i el Boris eren dos germans molt ben avinguts. De tant en tant es barallaven, això és normal, però de seguida tornaven a ser tan amics com sempre.


Els agradaven molt les bromes. N’hi havia una que feien en tots els àpats de Nadal, Sant Esteve i Reis, es posaven sota de la taula, desfeien els cordons de les sabates del seu pare i en lligaven un a la sabata de l’avi i l’altre a la d’un tiet.


Però les bromes que més els agradaven eren les que es feien entre ells. Treure la cadira de l’altre quan s’anava a asseure, fer-li olorar pebre perquè esternudés, fer-li la traveta posar-li coses al cap com per exemple una cassola, unes calces de la mare, un got de plàstic o un drap de cuina, i moltes coses més. Tot sovint feien tancar els ulls a l’altre i li feien una trapelleria. Un dia el Boris va haver de caminar pel passadís i la Clàudia hi havia posat una palangana d’aigua, van fer un bon xipi-xapi, un altre dia el nen va embrutar tota la cara de la seva germana amb un tap de suro negríssim perquè l’havia passat pel foc, també feien mossegar un grill de llimona a l’altre perquè sentís esgarrifances. I el que més els agradava era jugar a fet amagar.


Un dia de ple estiu, totes les finestres de la casa estaven obertes. La Clàudia tenia els ulls tancats i de seguida es va adonar que el Boris li havia lligat una cosa a l’esquena, era una cosa molt lleugera, notava que la tenia més amunt del cap i que li seguia els moviments, es girava si ella es girava, s’abaixava si ella s’ajupia, saltava si ella saltava, però tot ho feia una miqueta més tard. Era un globus! Però no un globus qualsevol, un globus en forma d’unicorn.


De sobte va fer una gran ventada i el corrent d’aire es va endur per la finestra la Clàudia i l’unicorn.

En Boris es va quedar amb la boca ben oberta mirant com la seva germana s’allunyava pel cel. Va cridar els pares i els va dir:


—La Clàudia se n’ha anat volant!

—Com que se n’ha anat volant? —va dir la mare —deu estar amagada en algun racó.

—Que sí, que se n’ha anat volant per la finestra.

—Que no veus que això no pot ser? Quan se n’ha anat volant? —va dir el pare.

—Ara mateix, amb un globus lligat a l’esquena.


El Boris va explicar als seus pares el que havia passat, tots es van posar molt tristos i molt nerviosos.

I sabeu què li havia passat a la Clàudia? Doncs que havia anat al país dels unicorns. N’hi havia molts, de grans, de mitjans i de petits. Eren de tots els colors que ella coneixia, però també d’altres que no havia vist mai. Es va passar molta estona jugant amb aquells cavalls tan estranys que tenen una banya al front. S’ho va passar molt bé. Però al final la nena es va posar molt trista perquè enyorava la família. Quan el seu globus-unicorn ho va veure, de seguida va volar cap a la finestra d’on havien sortit.


Tota la família es va posar molt contenta, la Clàudia els va explicar la seva aventura i els seus pares i el seu germà no sabien si creure-se-la. Però una cosa era clara: havia sortit per la finestra i havia tornat per la finestra amb el globus-unicorn lligat a l’esquena.


DIBUIXA EL CONTE

PORNOGRAFIA I PAISATGE , per Pep Espelt

divendres, 2 de març de 2018

Pep Espelt, artista multidisciplinar. Comissari i director de konvent.0. Projecte que promou la difusió d’artistes, cultura i creativitat des d’una visió àmplia i creativa, promovent i defensant aferrament el patrimoni i el territori amb criteri de respecte i allunyat dels conceptes institucionals. Col·labora, entre d'altres, amb el diari Regió 7, amb articles d'opinió relacionats amb l'art. 


PORNOGRAFIA I PAISATGE

Ren Hang

DESPULLAR-SE


ARTICLE PUBLICAT A REGIÓ7  9/12/2017


PAISATGE HUMIT
Despullar-se cada nit i cada matí, és com una solitària acció de gràcia. A la nostra cuina no hi ha ni mirall ni rellotges. És el que té viure a pagès. Com les gallines quan busquen el blat de moro sota la catifa o com qui xucla la distància pel forat del pany. Farts de tot arriba el divendres negre. Un mercat que defuig de les cavernes. Possiblement és la revolució més important de les primeres rebaixes on-line.

Ren Hang era un fotògraf xinès (1987 - 2017) detingut vàries vegades per la policia xinesa, degut als seus aparents treballs sexuals. La censura també viu dins d’aquest món. Les seves fotos són crues i simples. Algunes d’elles manipulades, altres com instantànies. Amb contingut eròtic i un alt grau poètic que torna a ridiculitzar el plaer de qui ho vol amagar.

Despullar-se cada dia i cada nit acompanyat, és un gest amable en el què mai hi decau el somriure i la bellesa extrema de les fotografies d’en Ren Hang. Qui anomena grollerament la nuesa és simplement un viure dins del forat.

Jo parlo tu parles ell parla pocs escolten. Recomano veure més pornografia i entrar menys als museus. L’educació elitista és l’assassinat dels plaers. L’executiu cau dins el cistell de la mala educació. Saps, l’amabilitat és innata. A Berga i Manresa també hi ha el carrer de Barcelona i a l’inrevés.

Qualsevol tarda abans d’adormir-se, degusteu de les fotografies d’en Ren Hang. Serà el nostre particular museu.










 

Amor Negre (parts 11 i 12), per Francesc Oui

divendres, 2 de febrer de 2018





Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.







AMOR NEGRE (parts 11 i 12)

11

He retrobat l’Artur un sol cop, aparentment per casualitat. Un bon matí d’abril vaig anar a l’hospital a una consulta externa. Me’l vaig trobar assegut en un banc, en una sala d’espera oberta al passadís, desfet, prodigiosament envellit, amb una cadena metàl·lica suspesa de dues baguetes del texà segons la costum d’aleshores, i una xupa de cuir sintètic que amagava una samarreta penjada en un tors esquàlid. Crec que em va reconèixer però el seu narcís, marcit de mort, va deixar caure al cap, rendit a la gravetat del gres impol·lut. Com un reflux d’all dues hores després de menjar-te’l, em va tornar al punt mig entre la respiració i l’alè un ofec de sofre, geomètric i implacable com una fórmula matemàtica. Era l’escaig, la resta del quocient, la deixalla aritmètica de l’amor negre. Era l’absència de remordiment servida de bell nou, intensa com un perfum concentrat i tòxica com un rebrot de l’abisme. Era la falta de consideració amb què, segons el meu parer, vaig entrar en el seu cul afamat, i la de tots als altres a qui l’haurà ofert amb la mateixa desgana de perdre el temps. Des d’aquell dia no l’he vist mai més. O potser sí, si és mort, perquè crec... crec que la matèria morta s’escampa per la terra fins la metamorfosi en humus o en qualsevol altra forma de biomassa o de deixalla humana. Crec que, de la mateixa manera, la matèria immortal del pensament que s’ha resistit a ser pensat per altres, la del desig que ha quedat insatisfet, de l’esperança que ha romàs estoicament o per impertinència, i fins i tot la matèria d’allò que s’ha deixat anar abans no s’ho quedés l’Estat o els fills o la mort, tot això, crec, deu acabar escampat per l’aire podrit de les ciutats homogènies, pel clavegueram dels afectes pertorbats, per l’exhalació dels vagabunds que viuen de no se sap quina maledicció o miracle. Artur. No t’he vist mai més. Em sents?
 
12

No em sent ningú. La Judit se’n va a dormir molt d’hora i, quan es queden amb mi, l’Isaac se’n va just després. I en Simó, que seria un home, ja no és entre nosaltres. Creieu-me: aviat aniré amb en Simó i abraçaré de nou el meu fill estimat. Seré un fil de malenconia escorrent de l’Èufrates i ell serà un polsim de desil·lusió, una guerra santa desfeta entre els dits. Junts farem un regalim espès de reconciliació i inspirarem el bon judici en el cor d’algun polític inviolable. La merda resseca dels cadàvers és un fertilitzant per a les ànimes que desitgen la redempció. Ara no parlaré del meu fill mort ni de la Maria, que ha mort d’una altra mort, estèril i impugnada, però tot i així mortal i definitiva. No sé si la nostra... separació, diguem-ne, va començar en aquella nit en què li vaig parlar del Salvador de la Nit. Jo freqüentava un bar de marietes que es deia Salvador. No sé si el propietari era d’El Salvador o si, senzillament, es deia Salvador. El cas és que, passada la porta, no veies els típics cartells amb catxes ni transvestits sinó un escapulari enorme amb un Sagrat Cor que es diu així perquè el cor ix del pit del profeta amb moltes ganes i rajos de llum daurada que disparen en totes les direccions. Encara no havien arribat les botigues de xinesos amb reproduccions tridimensionals a piles o endollades a l’electricitat amb efectes estroboscòpics, cristos de fira, tristos i frenètics, verges apoteòsiques com llumetes d’avet, i fins i tot un Ganesh esclatant d’emocions peristàltiques. Sota el Sagrat Cor, una esquela sinistra amb espai per a un nom de qui fos, recordant que cadascú de nosaltres podia estirar la pota en qualsevol moment. Però jo no anava al Salvador amb motiu del Sagrat Cor, ni de l’esquela universal, ni perquè esperava salvar la meva ànima. Jo hi vaig anar gairebé per casualitat. Aquella nit vaig conèixer un home particularment femení. No, no tenia ploma de gai, no era efeminat i no era una caricatura de la Sara Montiel. Era més aviat un tronc, una arrel que es desplaçava amb pes i seguretat. Tenia un cos duríssim d’halterofilista, una pell diabòlicament suau, i els ulls negres com dues fosses comunes. Allà cabien, mortes, totes les mirades de rebuig que se li havien llençat. Aquest home, profundament tendre i imprevisible, que podia ser un mafiós o un intrús de la secreta, es feia dir Salvador de la Nit.

Cicle de Conte Infantil: "LA MÀQUINA DE RENTAR" i "EL DIA DE LA MÚSICA", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 5 de gener de 2018

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES: Alemany, Francès, Italià, Txec AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/ 




CICLE DE CONTE INFANTIL

LA MÀQUINA DE RENTAR


Quan vam tornar de vacances ens vam quedar amb un pam de nas. La rentadora havia desaparegut. Qui la podia haver robat? Els lladres s’enduen joguines, collarets, ordinadors, i coses així, però, una rentadora? Els pares no sabien què fer. Havien de trucar a la policia? Però, qui truca a la policia per dir que t’han robat una màquina de rentar? Els policies es pensarien que els estaven prenent el pèl i més val que no els empipis explicant-los coses rares, perquè allò era una cosa ben rara.

—Potser se l’han enduta els avis, potser la seva es va espatllar i van venir amb una camioneta —vaig dir.
—No home! Que ens ho haurien dit —va dir el pare.

Tots estàvem esverats i de sobte va aparèixer un robot. Un robot que tenia totes les peces d’una màquina de rentar però posades d’una altra manera. Quina sorpresa! Li vaig posar robot al revés, “Tobor”. Juga sense fer trampes, sap totes les cançons i infla globus. És el millor saltant a corda, jugant a un dos tres pica paret i muntant el lego. Ah! I també renta la roba! A més em podria ajudar a fer els deures, però els meus pares sempre ens vigilen i no em pot ajudar mai, ni a fer una suma.

És com una pel•lícula! Tots els meus amics el vénen a veure i ens ho passem guai. La mestra no s’ho va creure fins que un dia el Tobor em va acompanyar a l’escola.
Li agrada molt anar pel carrer, i a la nit, quan els llums estan apagats, se’l mira des de darrere els vidres de les finestres.

Aviat serà carnaval! Tota la família ens disfressarem de robot. Guanyarem el primer premi, a més, tothom veurà que tenim un robot de veritat.

*****************************************************************


EL DIA DE LA MÚSICA


Un matí, quan el Nil es va despertar, va sentir que els cotxes, les motos i els trens no feien soroll. Feien música!

    —Que guai!— va dir el Nil tot content.
    —Avui és el dia de la música— li va contestar el seu pare.
    —Oh, que bé! Avui no aniré a l’escola —va dir el Nil.
    —Com que no? Avui també hi has d’anar

       El Nil va fer mala cara, però quan va sortir al carrer va veure que tothom cantava i ballava. Els que desafinaven també cantaven. Els que no sabien ballar també ballaven. Al carrer tot era una gran festa.
La música anava canviant, sonaven cançons de nens, música de la tele, música de grans. Tot era música i més música.

       Els nens i els mestres es van passar tot el dia passejant pels carrers, hi trobaven nens d’unes altres escoles i van fer molts amics. Canviaven cromos, s’explicaven que eren de la classe dels esquirols, de la classe de les tortugues, de la classe dels peixos... Hi havia una pila de classes! Parlaven dels programes que més els agradaven, del menjar que trobaven més bo, de les joguines, de les vacances. De tot el que volien.

       Aquell dia ningú no es va barallar amb ningú, a tothom li agradava el menjar que li donaven, encara que fos verdura i no una pizza o patates fregides. 

       Tots estaven molt contents i la música va durar tot el dia. L’endemà hi tornava a haver el soroll de sempre.

—Com és que avui hi torna a haver soroll?
—Perquè a les dotze de la nit es va acabar el dia de la música.
—Tant divertit que era...

       Però qui era el director de l’orquestra? Perquè n’hi havia d’haver un. I sabeu qui era? El semàfor més vell de tots. Quan canviava de color també canviava la música.