CRÍTICA LITERÀRIA: UN DOCUMENT CABDAL PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA, per Anna Rossell

divendres, 3 de maig de 2019

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com/


UN DOCUMENT CABDAL PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Montserrat Roig
Els catalans als camps nazisEdicions 62, 2017, 829 pàgs.


Resulta difícil trobar paraules per caracteritzar aquest assaig de Montserrat Roig, que fou la seva obra magna. Per resumir-ne breument l’essència, diria que aquest llibre és un document cabdal per a la memòria històrica, indispensable; ho segueix sent, ara que s’ha tornat a editar, quaranta anys després de la seva publicació, el 1977. I goso dir que ho seguirà sent sempre. Diria que Els catalans als camps nazis és un clàssic, un document amb majúscules que mai perdrà la seva importància per a la història i la memòria. Certament, del 1977 fins ara hi ha hagut treballs d’historiadors que n’han ampliat la temàtica, però també gran part d’aquests estudis es deuen a l’assaig de Montserrat Roig, que en aquell moment va fer una grandiosa feina pionera i va posar al descobert una temàtica pràcticament desconeguda, que els vencedors de la Guerra Civil espanyola es van esforçar a mantenir amagada.

Com diu la historiadora Rosa Toran en el seu ampli pròleg de presentació d’aquesta edició, Montserrat Roig (Barcelona 1946-1991) no va aplicar les tècniques de la historiografia a la seva recerca sobre el destí dels republicans i les republicanes que van anar a parar als camps nazis després del seu exili francès, un cop acabada la Guerra Civil. Tanmateix, aquest és precisament un dels trets essencials que fan d’aquest monumental assaig un clàssic. Perquè la seva metodologia —basada en entrevistes als deportats i les deportades que van viure en primera persona i en carn pròpia els horrors dels camps i les seves conseqüències— li atorguen la categoria d’obra única, que, lluny de perdre interès amb el pas del temps, la fan créixer en valor, en la mesura que van desapareixent els testimonis vius. Els catalans als camps nazis és fonamental per molts motius, però un dels més importants es el fet que dona fe directa del sofriment d’aquests homes i aquestes dones que van lluitar per la llibertat fins al seu darrer alè. Ho fa deixant-los parlar directament, relatant amb minuciositat esfereïdora els fets, sovint mostrant relats complementaris, altres divergents en certs aspectes, algun fins i tot oposat.

La idea d’escriure aquest llibre li fou proposada a Roig pel seu amic, l’historiador Josep Benet, i cal dir que fou un acte de valentia per part de la compromesa periodista i escriptora catalana d’acceptar el repte, tant per la magnitud del projecte com per la càrrega emocional que li van suposar les entrevistes i l’empatia amb els testimonis (en total quaranta-un: vint-i-set de Mauthausen, quatre de Ravensbrück, quatre de Dachau, dos de Buchenwald, dos de Sachsenhausen, un d’Éperlecques i un d’Aurigny). Joan Pagès Moret, un d’aquests deportats i principal impulsor de la creació de l’Amical de Mauthausen de Barcelona, l’any1962, molt ben relacionat amb altres exiliats i amb l’Amicale de París, va proporcionar-li els contactes, gràcies als quals l’autora va poder confegir el monumental document. I van ser altres tres deportats, que havien treballat a la secretaria del camp de Mauthausen —Casimir Climent, Joan de Diego i Josep Bailina—, els qui, arriscant la seva vida, havien fet còpies de les fitxes dels presoners, còpies que van lliurar, un cop alliberats els camps per les forces aliades, entre altres, a representants dels partits del Comitè Nacional Espanyol, en què s’havia organitzat la resistència dels republicans catalans. Montserrat Roig es basa en la còpia que va quedar dipositada posteriorment a l’Amicale de Mauthausen de París per parlar de les xifres fiables i/o desconegudes de deportats, de dates i camps de trasllats, de morts... les exposa al seu apèndix i les treballa segons el seu lloc de naixement, classificats per comarques.

Montserrat Roig aplica al seu projecte una metodologia intel·ligent i útil: divideix el volum en tres parts, la primera de les quals —Dels països catalans als camps de la mort— presenta una visió general per fer entendre la procedència dels implicats i les causes del seu exili; la segona —Un món d’espectres— ens mostra amb gran detall la vida quotidiana als camps i la tercera —El combat per la llibertat— dona fe de l’organització de la resistència als camps, de l’alliberament i del destí dels catalans després. Les tres parts se subdivideixen en capítols específics, que faciliten consultes puntuals.

Com la pròpia Roig escrivia en el seu pròleg a la primera edició «l’obra tracta dels ciutadans dels Països Catalans, nascuts o immigrats en aquestes terres [...]. No hi ha, però, cap intenció de distingir el comportament d’aquests amb els ex deportats de la resta de l’Estat espanyol [...]. Si m’he limitat als ciutadans catalans es perquè tractava de cobrir una parcel·la boirosa de la nostra història recent». Tot i això, com no podia ser d’altra manera, el text de Roig traspua la història d’altres republicans espanyols i de l’univers concentracionari general, que atorga al seu assaig un interès universal.

Més enllà de la importància del text per a la memòria col·lectiva, i no pas en segon terme, el treball de Montserrat Roig va tenir l’incalculable valor humanitari de desvetllar per a molts familiars dels deportats quin va ser el destí dels seus éssers estimats, dels quals no en tenien cap notícia. Ultra això, i per bé que per a alguns va tenir un efecte dolorós i negatiu rememorar l’horror, també per a molts deportats va suposar un consol i una descàrrega emocional parlar d’uns fets punyentment reprimits i saber que el seu sofriment i la seva lluita no caurien en l’oblit.

Gran importància tenen els paralipòmena del llibre de Roig, que, a més del pròleg de l’autora i d’una breu presentació d’Artur London, tot en la versió original, inclou: 1) un bon nombre de fotografies, moltes de les quals d’en Francesc Boix, una de les víctimes dels fets, que va col·laborar amb els seus documents gràfics a provar la culpabilitat d’alguns dels acusats als judicis que van determinar i sancionar responsabilitats després de la guerra, 2) la bibliografia consultada per Roig, 3) un apèndix amb els noms dels ciutadans dels Països Catalans morts al camp de Mauthausen o als kommandos exteriors d’aquest camp, que incorpora dades sensibles relatives a cadascun, 3) un annex a la relació general de deportats a Mauthausen o als kommandos, amb lloc de naixença i data de la mort o la desaparició, 4) altres llistes de deportats (a Eysses, Sachsenhausen, Neuengamme, Buchenwald, illa d’Aurigny, Ravensbrück, Dachau) i relacions més especifiques que Roig va poder confegir, 5) aclariments de vocabulari dels termes emprats als camps, 6) índex general de noms amb indicació dels capítols i pàgines on s’esmenten.
La nova publicació, com diu la nota editorial, «reprodueix fil per randa l’edició que Edicions 62 va publicar l’any 2001, que al seu torn reproduïa l’edició original. Tan sols l’hem volgut enriquir amb una àmplia introducció, a càrrec de la historiadora Rosa Toran, que contextualitza l’obra en el moment històric en què es va gestar, actualitza dades diverses sobre els camps i els deportats i exposa les dificultats de tota mena amb què Montserrat Roig es va trobar». Mereix una menció especial aquesta desgranada introducció de Rosa Toran, escrita per una historiadora de relleu, que ha publicat diversos llibres sobre el tema, compromesa i estretament vinculada a l’Amical de Mauthausen de Barcelona, una introduccio que comprèn vuit pàgines de notes i dona un valor afegit a aquesta edició per les informacions sensibles que hi incorpora, tant quant a la temàtica com a l’autora.

El llibre fou editat amb el títol de Noche y niebla, en traducció espanyola de Carme Vilaginés l’any 1978 per Edicions Península i s’ha anat reeditant al llarg dels anys, també la reedició del 2017, ara amb el títol de Los catalanes en los campos nazis, la mateixa traducció del 1978 —afegint-hi la de la introducció de Rosa Toran, a càrrec de Felip Tobar—, en paper i en suport electrònic. Un llibre imprescindible.

© Anna Rossell


Cicle de conte infantil: "EL LABERINT" I "EL GLOBUS", per Núria Mirabet i Cucala

divendres, 5 d’abril de 2019

NÚRIA MIRABET I CUCALA 


ESTUDIS: Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:Alemany, Francès, Italià, TxecAUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Luigi Pirandello, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, Olivier Weber.
PREMIS: “Vidal Alcover” “Ciutat de Barcelona”, "Concurs de Relats Catalanets de Berlín".






http://www.escriptors.cat/autors/mirabetn/


EL LABERINT

L’Abril va anar amb el seu cosí Ferran i els seus tiets a passejar per un parc que acabaven d’inaugurar. Era un parc molt bonic amb un espai molt gran amb tobogans, gronxadors, xarxes per enfilar-s’hi, pneumàtics que giraven, també hi havia un sorral per als més petits, estava ple d’arbres, de flors, de bancs perquè la gent més gran s’hi pogués asseure per xerrar, prendre el sol, llegir, o el que volguessin. Però l’atracció més important del parc era un laberint amb les parets de vidre gruixut com els dels aparadors de les botigues.
L’Abril va dir:
—Quin laberint més guai! Segur que és molt fàcil perquè sempre veus el que hi ha fora.
El Ferran va preguntar als seus pares:
—Que ens hi deixeu entrar?
—I tant!— va dir la seva mare.
—Va, entrem-hi! A veure qui en surt abans— va dir l’Abril
L’Abril i el Ferran van entrar al laberint i immediatament es van separar, un va anar cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra. Era molt divertit veure la pròpia imatge reflectida a les parets. La primera vegada que l’Abril i el Ferran es van veure cara a cara, es van posar a córrer per trobar-se però van donar-se un cop tan fort contra el vidre que els separava i es van fer un nyanyo. Quan tots dos avançaven en la mateixa direcció un es posava a saltar o a fer moviments estrafolaris i l’altre l’imitava, també s’acostaven a la paret i es feien ganyotes, a vegades un començava a cantar una cançó, callava a la meitat i l’altre la continuava, si es trobaven en algun moment s’agafaven de les mans i feien un tros de camí junts, després cadascun se n’anava pel seu compte. Però aquell laberint no era tan fàcil com semblava des de fora, per trobar els trencalls havien de resseguir les parets amb una mà veien el que hi havia a l’exterior però no hi havia manera de trobar-ne la sortida. Quan ja estaven cansats de moure’s per aquell laberint tan complicat, es van tornar a trobar, es van donar la mà i van avançar junts, sabien que un laberint, encara que sigui de vidre, sempre té una sortida.

EL GLOBUS

Un matí el Noah no va anar a l’escola perquè tenia febre. Es va llevar, va esmorzar, se’n va tornar al llit i es va adormir.
Quan es va despertar va veure que la cangur estava estudiant al menjador i no la volia molestar. El Noah va agafar els llapis de colors i la llibreta on sempre feia dibuixos.
Es va posar a dibuixar i a pintar totes les coses que li passaven pel cap, però en un moment tot va canviar, va dibuixar un globus aerostàtic i  va començar a fer tot de llocs vistos des del cel, com es poden veure des d’un globus aerostàtic. Va dibuixar ciutats plenes de cases, trens, boscos, muntanyes, deserts, cases de pagès amb vaques, bens i cavalls, autopistes amb cotxes, llacs, el mar ple de balenes i dofins, l’illa dels volcans, girafes i elefants,. I va continuar dibuixant i dibuixant. Sempre com es veurien les coses des del cel.
A l’hora de dinar la cangur li va dir:
—T’has passat el matí dibuixant amb molta afició, què has fet?
I el Noah li va contestar:
—Un viatge!

ENTREVISTA A L’ESCRIPTORA MARIA VILANOVA, per Anna Rossell

divendres, 1 de març de 2019


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com/


ENTREVISTA A L’ESCRIPTORA MARIA VILANOVA

Arran de la presentació de l’última novel·la de Maria Vilanova, Anaïs sota les voltes (Editorial Voliana, 2018) a la Casa de Cultura de Ciutadella de Menorca, l’escriptora i crítica literària Anna Rossell fa una entrevista a l’autora.
Podeu llegir la ressenya de la novel·la que ha fet l’entrevistadora a Núvol, El digital de Cultura en Català:

https://www.nuvol.com/critica/les-voltes-com-a-metafora/






ANNA ROSSELL (A. R.): La vostra darrera novel·la duu el títol, Anaïs sota les voltes; Anaïs Nin n’és la protagonista?

MARIA VILANOVA (M. V.): Jo diria que la novel·la té tres protagonistes: la Jana, la seva mare i l’Anaïs Nin. Tres dones, dues d’elles, mortes.

  1. R.: Què us interessa de l’Anaïs Nin?

M. V.: La seva personalitat, que es reflecteix en tota la complexitat en els seus diaris, tant en els censurats, com en els no censurats, que es van publicar després de la seva mort. I la seva manera d’escriure’ls, per descomptat!
I em va atreure també molt el fet que comencés a escriure el seu diari d’infantesa com una llarga carta al seu pare, sortint en vaixell del port de Barcelona rumb als Estats Units. Això em va dur a interessar-me per la seva vida i per la resta de la seva obra.


  1. R.: Llegint la novel·la el tema no és tant l’Anaïs Nin com les relacions familiars…

M. V.: Sí, las novel·la gira al voltant de les relacions familiars de la Jana, la jove protagonista. Però a mida que la Jana va aprofundint en la recerca que se li ha encomanat sobre l’escriptora, les vivències que descobreix en els diaris de l’Anaïs Nin qui també va tenir unes relacions familiars complicades i sobre les quals va reflexionar en els seus escrits— l’ajudaran a il·luminar el passat i a poder deixar enrere un llast que desconeixia fins que va arribar a Menorca. Podríem dir que l’Anaïs va donar l’empenta que li calia a la Jana, per desentortolligar la troca familiar.

  1. R.: En el decurs dels esdeveniments les relacions entre els membres de la família protagonista canvien. Això passa en la vida real?

M. V.: Espero que sí! Tots anem canviant al llarg dels anys i crec que el gran repte que tenim dins de la família és poder anar-nos adaptant a aquest canvis, tant si són els nostres com si són els dels altres membres familiars. Massa sovint tenim rols assignats i ens costa molt que se’ns accepti si no som la mateixa persona de sempre, la que han conegut de tota la vida, la que ja els està bé... Això, però, penso que no passa només dins la família, sinó també en qualsevol altre cercle en el qual ens movem.

  1. R.: Hi ha una afirmació d’Anaïs Nin que es repeteix com un leitmotiv: «No veiem les coses com són, sinó com som». No existeix l’objectivitat?

M. V.: Ui, quina pregunta! No crec que l’objectivitat “pura” pugui existir. Sense ser-ne conscients, probablement, cadascú de nosaltres ho passa tot pel seu sedàs personal: creences, personalitat, educació, emocions, etc. Si poguéssim recordar el leitmotiv de l’Anaïs cada cop que topem amb realitats que ens fan patir, que ens fan enfadar o que no ens abelleixen, tal vegada podríem viure sense tanta angoixa i podríem relativitzar-ho tot una mica més.
I, pensant-ho bé, com són les coses, de veritat, si tots les veiem, les sentim i les vivim de forma diferent?

  1. R.: També hi juguen un paper important la veritat i la mentida. Sembla haver-hi una justificació de la mentida amb què Anaïs Nin va embolicar la seva vida...

M. V.: L’Anaïs va triar molt conscientment fer de la seva vida una mentida creïble. I ho va fer perquè coneixia la veritat que li tocava viure i acceptar-la li era massa dolorós. Va ser una decisió valenta que va mantenir fins al final dels seus dies. És clar que també, probablement, va ser una mica egoista en la seva coherència, ja que, pel camí, els seus enganys van ferir algunes persones que l’estimaven.

  1. R.: Tanmateix, a la Jana, la protagonista, no li val la mentida, sinó descobrir la veritat...

M. V.: La Jana no ha triat la mentida, com sí va fer l’Anaïs. Crec que per poder rebutjar la veritat, primer s’ha de conèixer, i això és el que vol fer la Jana. Qui sap si un cop sabuda, decidirà canviar la mirada i viure en la mentida, com l’escriptora! Això seria una segona part de la novel·la...

  1. R.: El diari, com a forma d’escriptura, és també clau en la novel·la: la Jana llegeix els diaris de l’Anaïs Nin, i ella mateixa escriu un diari, que va conformant la matèria narrativa de la novel·la. Per què heu elegit aquest gènere?

M. V.: Primer perquè és un gènere que a mi m’agrada molt. I també, és clar, per aproximar-me al màxim a l’obra de l’Anaïs Nin, figura molt important en la novel·la. La mateixa Jana diu que vol fer-ho així, en forma de diari, per poder acostar-se més a l’Anaïs, sobre la qual ha de fer la recerca.

  1. R.: També s’hi reflecteix un interès pel text teatral...

M. V.: Des de sempre he estat vinculada al món del teatre i la interpretació. Com a actriu, com a professora de dramatització i com a professora d’anglès. De fet la meva tesi doctoral tracta de com aplicar tècniques teatrals a l’ensenyament de les llengües estrangeres. I jo ho vaig posar en pràctica al llarg dels meus anys de docència.

  1. R.: La protagonista és una dona molt jove; parla i escriu una llengua que reflecteix uns hàbits i una mentalitat d’una generació diferent a la vostra. Com aconsegueix un/a autor/a posar-se en una altra pell?

M. V.: Les tècniques dramàtiques de les quals parlava abans m’ajuden molt a l’hora de crear els personatges dels meus relats. Intento posar-me «dins les sabates de l’altre» i imaginar-me’ls dalt de l’escenari. A banda, és clar, de fer la recerca pertinent de l’ambient, època, extracte social, etc., per on s’han de moure els personatges; talment com els treballaria si els hagués d’interpretar en una obra de teatre.

  1. R.: Per què opteu per la narració en primera persona i no per la d’una veu narradora omniscient?

M. V.: Perquè en triar de fer-ho en forma de diari, havia de ser, forçosament, en primera persona. Però també m’atrau molt que els protagonistes vagin descobrint juntament amb el lector el que va passant. Que ningú s’anticipi ni tingui «informació privilegiada».

  1. R. : L’acció va acompanyada d’un ingredient important de misteri, d’intriga, sap mantenir la tensió. Us interessa especialment el gènere negre?

M. V.: He de reconèixer que no soc una gran lectora de novel·la negra. Crec que, com se sol dir, la realitat supera, en escreix, la ficció, i això es pot veure molt bé en el meu llibre Entre dos fills, basat en un fet real. Per això, quan escric, començo sempre buscant en l’entorn més proper, per inspirar-me. I la majoria de vegades en tinc prou i de sobres per teixir una trama amb suficient misteri, tensió, intriga...

R.: Els fets que narra la novel·la s’esdevenen a Ciutadella de Menorca... Per què l’elecció d’aquest escenari?

M. V.: Tots tenim llocs amb els quals ens identifiquem i en els quals ens trobem bé. Per a mi, aquests indrets són Londres i Ciutadella. De Londres ja vaig escriure una novel·la: London is London, i ara tocava Ciutadella... A més, hi havia de sortir l’Anaïs Nin, perquè tant Ciutadella com l’escriptora, les vaig descobrir al mateix temps, als anys setanta, i sempre han anat de bracet, l’una de l’altra.

  1. R.: Diria que la convivència de diferents variants del català —l’estàndard peninsular i el menorquí— són un valor afegit important del text...

M. V.: No sé si són un valor afegit, però, a mi, se’m faria molt estrany situar una novel·la a Menorca i no fer parlar els personatges de l’illa en la seva variant del català. Aquest és un aspecte amb el qual he volgut ser molt curosa i sortosament he trobat en amigues i veïnes menorquines molt bones «mestres» que m’han ajudat a que pogués reflectir fidelment la seva llengua. I és una llàstima que els diàlegs només es puguin llegir, i no sentir, perquè la musicalitat del menorquí és una meravella!

  1. R.: Teniu algun nou projecte literari en marxa?

M. V.: Sempre estic escrivint coses i fent gargots a les llibretes... Ara mateix tinc una novel·la al cap i espero asseure’m ben aviat davant de l’ordinador per començar a posar fil a l’agulla...


A. R.: Moltes gràcies per la vostra atenció.

Amor Negre (parts 19 i 20), per Francesc Oui

divendres, 1 de febrer de 2019


Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.












Amor Negre (parts 19 i 20)


19
Sento que amb la pèrdua d’en Simó, el meu primogènit, l’hereu per excel·lència, també s’ha perdut el símbol de la meva permanència en la terra. El pensament només s’entén si el pronuncio. Allò que pronuncio només queda si ho deixo escrit. Si no estimo, allò que escric haurà estat en va. I l’amor negre, que m’ha fet perdre la mirada amorosa, s’ha fet més present des de que el destí em va robar en Simó. Era el meu fill més estimat. No ho dic pas perquè no estimi la Judit i l’Isaac; els anys faran que me’ls estimi cada vegada més, sempre que no traeixin l’amor que tinc vessat en ells. Els anys faran que la innocència es transformi en sagacitat i la ingenuïtat en intel·ligència; que el seu món petit s’eixampli i no puguin seguir aquí, i vulguin viatjar encara que els calguin molts més anys per a descobrir que arreu és exili i en l’exili tot és vanitat. Però van ser els anys qui em van segrestar en Simó; ha estat el destí el lladre d’aquell bon home que ja havia crescut prou com per a fer-se digne d’amor, amorable. El servei militar, que jo vaig eludir amb trames i camàndules, el va endurir cos i cor. Seria una exageració dir que no el vaig reconèixer quan va tornar de la primera setmana d’entrenament, però d’alguna manera s’havia convertit miraculosament en una màquina de guerra. Parlar de conversió em sembla aquí, fins i tot, blasfem. En pocs mesos se li van marcar uns abdominals com una estora rígida, els dits de les mans se li van afilar com bales precises, els braços ferms i opacs com canons i el pit d’on sobresortia el batec vital s’havia ocultat sota una cuirassa musculosa que em va fer pensar en un màrtir. I la mirada... la mirada més freda que un te fred en una tarda breu de novembre. Serà la meva mirada crua la resta dejecta d’un Simó abduït, raptat pel deure patriòtic? Seré jo l’hereu d’un amor negre cultivat entre armes i rialles inconseqüents? No recordo si l’amor negre vivia en mi abans que en Simó marxés sense un comiat. El destí funest se’l va endur sorollosament. Tan sorollosament com els orgasmes de la Maria. Per primera vegada no em sembla descabellat comparar les dones amb explosius, ni la vida amb la mort, ni el sexe amb l’amor negre, que té les seves lleis no escrites i la seva pornografia invisible.

20 
Però abans estava recordant el filòleg, a qui m’ha portat el pianista, a qui m’ha portat el Salvador de la Nit, a qui m’ha portat la Maria. La Maria és on tot comença i tot acaba. Jo no podia endevinar qui era, què representaria per a mi, què faríem junts. Ja endevinava, però, que deixaria enrere les nits homosexuals, la gresca xarona dels bars d’ambient, el vici crònic de les mirades depredadores, els rostres malmesos per l’imperatiu de cardar, tot un circ entranyablement humà, àrid i circular com qualsevol abisme. Poc després ja deia al meu psicoanalista que volia deixar de ser homosexual i tot seguit em vaig adonar que no l’havia estat mai. La Muriel Spark va dir que un cop ets catòlic sempre ho seràs; el judaisme humanista pregona que és jueu qui s’hi identifica. L’una i l’altre apel·len a la identificació amb alguna cosa com a font d’identitat però avui sé que la meva identitat no pot trobar repòs en cap identificació, en cap objecte extern, sinó només en la diferència radical, inefable, i en la quietud de no voler imposar-la a ningú i de no voler convèncer ningú de la veritat. Els altres estan tan equivocats per a mi com jo l’estic per a ells, i qualsevol consens és una maniobra econòmica per tal de no perdre el temps. Em quedo amb la veritat de no ser homosexual ni heterosexual i de no participar en classificacions envellides pel temps i per la bellesa innegociable de les meves arrugues. Em segueixo desitjant? Aquesta és la qüestió. Si no m’identifico com a home ni com a dona, això és perquè aquesta divisió em sembla tan desinteressant i biològicament interessada com l’anterior. Hi ha prou gent en aquest món i penso que no va ser tan desgraciada la mort d’en Simó: ara queden dos fills per a dos progenitors, una proporció perfectament raonable. Llàstima que la Maria no se l’ha acabat d’estimar mai. Potser la mort és un trencament de partícules i de parentescs i en l’estat posterior les meves partícules i les d’en Simó es podran unir més enllà de tota construcció social i religiosa, alliberades de la carn i del gaudi. Llavors podrem estimar-nos de la manera més amoral i amorable: partícules casuals entre la pols acumulada sobre els quadres de Rothko a la Tate Modern. Tots volem un llit digne. Sembla que no acabaré mai de parlar del filòleg. 

CRÍTICA LITERÀRIA: NOVEL·LAR AMB ULLS DE PINTOR, per Anna Rossell

divendres, 4 de gener de 2019


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com/


NOVEL·LAR AMB ULLS DE PINTOR

Juli VallmitjanaDe la ciutat vellaEdició d’Enric CasassesEdicions de 1984, 2018, 189 pàgs.



Una tasca excel·lent, la que està fent des de fa anys Edicions1984 recuperant i difonent obres d’en Juli Vallmitjana (Barcelona 1873-1937), un autor tan interessant com, lamentablement, desconegut. De la ciutat vella, escrita el 1907, no va ser la seva primera obra en prosa, però sí la seva primera novel·la (la van precedir la peça teatral Els oposats i els reculls en prosa Coses vistes i coses imaginades, De la raça que es perd i Fent memòria, totes elles publicades el 1906.Nascut en el si d’una família benestant —el pare tenia un taller d’orfebreria que va heretar el fill—, Juli Vallmitjana es va sentir atret pels baixos fons de la seva ciutat, la Ciutat Comtal, que a principis del segle XX experimentava un fort creixement industrial i cultural en totes les arts i els oficis. L’interès per la gent humil dels barris més desfavorits el va portar a deixar la pintura, a la qual es dedicava en la seva primera joventut, i a adoptar la ploma com a mitjà més adient per a la seva expressió artística. 
Tanmateix, no hi ha dubte que les situacions i els ambients de la misèria humana i material que retrata aquesta seva primera novel·la les veu un pintor. Qui escriu és un escrupolós observador d’atmosferes i de personatges, que no perd detall i que en vol i en sap retratar la imatge viva. Aquest plàstic gest l’acosta molt al naturalisme literari, però el separa radicalment dels naturalistes el fet que Vallmitjana no creu en el determinisme. I malgrat que la seva escriptura dona protagonisme als oblidats i posa el focus sobre una realitat lletja, que no agrada contemplar, per fer visible el que interessadament s’amaga (inclosa una execució a Montjuïc), l’autor no es deixa endur per la tendència moralitzant ni sensiblera. La novel·la no cau en la temptació del maniqueisme de bons i dolents, tampoc analitza les causes de la misèria. Es limita a retratar-la. Però Vallmitjana és un mestre del retrat. Potser per subratllar amb més força la lletjor de la pobresa de la gran ciutat, el mestre busca el contrast amb ambients oposats de la burgesia. Bon coneixedor dels círcols intel·lectuals i artístics barcelonins, el narrador omniscient, per ell mateix o per boca d’algun personatge il·lustrat, ens fa partícips de la hipocresia i la superficialitat que impera en les relacions dels artistes burgesos, dominades per interessos poc dignes. Crítics, galeristes i literats, se’ns presenten com a esperits buits i pagats de si mateixos, i d’altres representants de les arts i del saber —escultors, poetes, músics, científics i filòsofs— ens en dona notícia un dels personatges, no per casualitat pintor, que ens en transmet una opinió nefasta. D’entre tots ells l’autor salva els pintors, i juga amb picardia amb amics seus, ficcionant-los amb noms fàcils de reconèixer. Així, Santiago Rusiñol apareix com a Pardal (o el Xistós), Ramon Casas esdevé el Noi de Casa Bona (o en Barraques). 
Com escriu Enric Casasses en el pròleg, que en poques pàgines sap presentar essencialment tant l’autor com l’obra, «[...] Vallmitjana intenta fer una novel·la però ja comença a veure que el fil seguit de la història argumentada [...] és simplement una corda d’estendre episodis, ambients, personatges... [...] ell no vol explicar la vida d’un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons». L’autor, que, sobre tot en els primers anys, trenca conscientment l’estructura ortodoxa de la novel·la, posa el seu accent en les escenes, els episodis; cada episodi és un retrat, diversos retrats de Ciutat Vella, com ja deixa ben clar el títol. La seva novel·la ve a ser un retaule. Podríem dir que la narració fluïda no és el seu objectiu, sinó la perpetuació d’instantànies successives que, només en segon terme, cerquen un fil conductor d’unió per presentar-les lligades. En el cas de Vallmitjana l’ordre d’importància de factors per construir la novel·la s’inverteix: la veu narradora omniscient pinta una seqüència de quadres i, després, busca uns determinats personatges que serveixin de nexe. En el cas de De la ciutat vella el nexe és una història d’amor entre dos joves —ella de família molt miserable—, el desenllaç de la qual no coincideix amb el final del llibre, cosa que corrobora la tesi que Vallmitjana no és un novel·lista gens tradicional.
Però, més enllà d’això, l’autor barceloní és extraordinari pel seu característic estil lingüístic, que, per bé que ple de castellanismes de tota mena que contaminen tant el lèxic com la sintaxi —o precisament per això—, són un valuós document del català que es parlava en aquells anys a Barcelona.
Juli Vallmitjana (o Juli V. Colomines, com signava les primeres obres) va tenir una exitosa acollida durant la segona dècada del segle XX, sobre tot com a dramaturg, gènere que va conrear a bastament. L’estil narratiu de l’escriptor va evolucionar sensiblement amb els anys i, malgrat que va deixar de publicar l’any 1930, va seguir escrivint. Tot un repte per a investigadors de la literatura catalana. 
© Anna Rossell