CRÍTICA LITERÀRIA: NOVEL·LAR AMB ULLS DE PINTOR, per Anna Rossell

divendres, 4 de gener de 2019


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell
http://annarossell.blogspot.com/


NOVEL·LAR AMB ULLS DE PINTOR

Juli VallmitjanaDe la ciutat vellaEdició d’Enric CasassesEdicions de 1984, 2018, 189 pàgs.



Una tasca excel·lent, la que està fent des de fa anys Edicions1984 recuperant i difonent obres d’en Juli Vallmitjana (Barcelona 1873-1937), un autor tan interessant com, lamentablement, desconegut. De la ciutat vella, escrita el 1907, no va ser la seva primera obra en prosa, però sí la seva primera novel·la (la van precedir la peça teatral Els oposats i els reculls en prosa Coses vistes i coses imaginades, De la raça que es perd i Fent memòria, totes elles publicades el 1906.Nascut en el si d’una família benestant —el pare tenia un taller d’orfebreria que va heretar el fill—, Juli Vallmitjana es va sentir atret pels baixos fons de la seva ciutat, la Ciutat Comtal, que a principis del segle XX experimentava un fort creixement industrial i cultural en totes les arts i els oficis. L’interès per la gent humil dels barris més desfavorits el va portar a deixar la pintura, a la qual es dedicava en la seva primera joventut, i a adoptar la ploma com a mitjà més adient per a la seva expressió artística. 
Tanmateix, no hi ha dubte que les situacions i els ambients de la misèria humana i material que retrata aquesta seva primera novel·la les veu un pintor. Qui escriu és un escrupolós observador d’atmosferes i de personatges, que no perd detall i que en vol i en sap retratar la imatge viva. Aquest plàstic gest l’acosta molt al naturalisme literari, però el separa radicalment dels naturalistes el fet que Vallmitjana no creu en el determinisme. I malgrat que la seva escriptura dona protagonisme als oblidats i posa el focus sobre una realitat lletja, que no agrada contemplar, per fer visible el que interessadament s’amaga (inclosa una execució a Montjuïc), l’autor no es deixa endur per la tendència moralitzant ni sensiblera. La novel·la no cau en la temptació del maniqueisme de bons i dolents, tampoc analitza les causes de la misèria. Es limita a retratar-la. Però Vallmitjana és un mestre del retrat. Potser per subratllar amb més força la lletjor de la pobresa de la gran ciutat, el mestre busca el contrast amb ambients oposats de la burgesia. Bon coneixedor dels círcols intel·lectuals i artístics barcelonins, el narrador omniscient, per ell mateix o per boca d’algun personatge il·lustrat, ens fa partícips de la hipocresia i la superficialitat que impera en les relacions dels artistes burgesos, dominades per interessos poc dignes. Crítics, galeristes i literats, se’ns presenten com a esperits buits i pagats de si mateixos, i d’altres representants de les arts i del saber —escultors, poetes, músics, científics i filòsofs— ens en dona notícia un dels personatges, no per casualitat pintor, que ens en transmet una opinió nefasta. D’entre tots ells l’autor salva els pintors, i juga amb picardia amb amics seus, ficcionant-los amb noms fàcils de reconèixer. Així, Santiago Rusiñol apareix com a Pardal (o el Xistós), Ramon Casas esdevé el Noi de Casa Bona (o en Barraques). 
Com escriu Enric Casasses en el pròleg, que en poques pàgines sap presentar essencialment tant l’autor com l’obra, «[...] Vallmitjana intenta fer una novel·la però ja comença a veure que el fil seguit de la història argumentada [...] és simplement una corda d’estendre episodis, ambients, personatges... [...] ell no vol explicar la vida d’un personatge sinó retratar persones de la vida, mostrar mons». L’autor, que, sobre tot en els primers anys, trenca conscientment l’estructura ortodoxa de la novel·la, posa el seu accent en les escenes, els episodis; cada episodi és un retrat, diversos retrats de Ciutat Vella, com ja deixa ben clar el títol. La seva novel·la ve a ser un retaule. Podríem dir que la narració fluïda no és el seu objectiu, sinó la perpetuació d’instantànies successives que, només en segon terme, cerquen un fil conductor d’unió per presentar-les lligades. En el cas de Vallmitjana l’ordre d’importància de factors per construir la novel·la s’inverteix: la veu narradora omniscient pinta una seqüència de quadres i, després, busca uns determinats personatges que serveixin de nexe. En el cas de De la ciutat vella el nexe és una història d’amor entre dos joves —ella de família molt miserable—, el desenllaç de la qual no coincideix amb el final del llibre, cosa que corrobora la tesi que Vallmitjana no és un novel·lista gens tradicional.
Però, més enllà d’això, l’autor barceloní és extraordinari pel seu característic estil lingüístic, que, per bé que ple de castellanismes de tota mena que contaminen tant el lèxic com la sintaxi —o precisament per això—, són un valuós document del català que es parlava en aquells anys a Barcelona.
Juli Vallmitjana (o Juli V. Colomines, com signava les primeres obres) va tenir una exitosa acollida durant la segona dècada del segle XX, sobre tot com a dramaturg, gènere que va conrear a bastament. L’estil narratiu de l’escriptor va evolucionar sensiblement amb els anys i, malgrat que va deixar de publicar l’any 1930, va seguir escrivint. Tot un repte per a investigadors de la literatura catalana. 
© Anna Rossell