VA DE CONTES: Isocispmetem, per Cesc Fortuny i Fabré

 

Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona (1971):
Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.

La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d'unes societats neoliberals, postindustrials i alienants.

Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l'assaig.

És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.

Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d'esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.

Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros o Noche Laberinto entre d'altres.

Isocispmetem

Cop de martell i el gran asfalt que arrossegarà els anhels i els somnis, segrestarà les ales d'un àngel i les empentarà una mica més lluny fins que escampi físicament la seva força i les faci fugir espantades per efecte de la violenta sotragada.

Al gran asfalt absolutament desdelitat ja no hi quedaran núvols per plegar l’aigua sobre els caps de la floridura arrossegada. Quants cops no el veuràs desconfortat, bullint les ales d'un àngel sobre la llengua?
Aquesta serà la tragèdia d’en Bru Claravall. La llum que es masturba i devora els morts, mai floreix jova a la falda d'una digestió encesa, ni recorrerà la promesa de l’au decapitada.

Cop de martell, i un altre plat a taula serà servit, brac de l'ànima. No hi ha feines indignes, oi?

– Ens alimentem dels teus cops de martell –li dirà na Eduvigis Belarmí al seu marit Magí Claravall, i aquest assentirà orgullós amb la boca plena.

Per a en Magí serà molt important omplir-se la boca. "Sempre la boca ben plena", filosofarà estúpidament i es farà veure i parlarà ben fort amagant així el tenaç festí al sant sepulcre d'un estómac esfilagarsat per tal d’escampar físicament l’energia del petit abisme.

Moltes tardes viatjarà al temple polsegós de les fosses nasals, on mal escombrat un llençol blanc perseguirà cors de fantasmes per podrir les entranyes d’una gran sala amb poques imatges i bancs buits.

El pare Odolí Puigsacabra i el sagristà faran el possible per a mantenir el temple, però serà del tot inútil, no hi haurà almoines, ni feligresos, ni ganes. D’ençà de la gran desgràcia, els temples seran ben buits. Enormes magatzems de pols i de fantasmes. Ja no hi cremarà l’encens, i hi ploraran molt pocs a la capella. Els temples hauran caducat.

Na Eduvigis serà una dona d’empenta, esperonada per tots aquells taüts que li hauran crescut a l’esquena, sempre endavant, abans que els ferments de la primavera acabin per fer retrocedir l’antropofàgia. De nena a dona ràpidament. Pares que moren joves. Tenint cura de compartir els malsons amb la germana sifilítica. Una mala herència de les ombres de la terra.

La germana petita es criarà al llit, creixerà com una planta entre llençols, com un fong entre el filat de cotó, i finalment, com un lepòrid mixomatós, saltarà de la flaçada a la mortalla.

Anys de malaltia i penitencia. La follia de la germana serà molts cops insuportable. Els seus crits seran estels que creuaran com un vaixell de pesca, aquella pudor d’agre, i els orinals plens a besar que cavalcaran la víscera dolenta de l'astre, enfitant-se de fer menjars. Invariablement a punt de vessar-se, la memòria relliscarà i muntarà sobre el llom d'un fal·lus, com un llimac de llum que la nit de les llàgrimes i les mossegades mastegarà amb la boca plena de forats, l’esclavatge encobert.

– Tu en tindràs cura, oi? – dirà la mare quan encara sigui viva.

Una pregunta que la obligarà, que la lligarà com a una amazona d'èter a congelar-se viva on s'amaguen els minuts i l’odi. Una maleïda estesi enganxada a una malaltia que no tindrà cura. La mort de la germana o la d’ella mateixa, indistingible.
La mirada ens aguaitarà com uns nens que desitjaran la mort i el descans, guardians dels ulls darrere els ulls, i així, quan l’enterri, sentirà que s’alleugereix, viurà aquella escissió forçada entre elles dues com un riure entre dents.

Completa, se submergirà la gasela quan s’empassi el flux dels nadons i alguna cosa recobrarà el sentit i coneixerà a en Magí i no es podran abandonar al festeig perquè els morts corren per les venes empunyant la saba igual que un ganivet.

Després de respectar el període de dol rigorós, és casaran. Voldria haver escrit, feliçment.

I ara, absoluta, sobre els ossos que són el sopar del voltor, tindrà cura d'en Magí i del seu fill en Bru, i l'ombra ardent que és un reflex de lava, estampara els difunts a la pedra.
Li haurà costat venir al nano, mirant la flama fins que la vista serà ja sang, i na Eduvigis sospitarà que els espermatozous del seu marit, igual que l'alcohol que li mastegarà el fetge, no sabran nedar prou be, i com capgrossos d’ulls emmudits, no podran apunyalar el suc negre de l’òvul, que com un oceà esperarà inútilment i amb la boca desencaixada que les tropes de suïcides esnifin la seva bava.

Quan quedi en estat els dofins en seran testimonis, llavors les seves entranyes de llot relliscaran i paladejaran l'èter per estremir l’esperma del celler de càrrega. Cap dels dos no s’ho podrà creure, en Magí donarà cops de martell amb més ganes que mai i li semblarà que els crits son una musiqueta tranquil·litzadora, una melodia que omplirà els plats de la família.

Cop de martell, i el nen tindrà sabates noves.

Cop de martell i en Bru podrà anar a l’escola.

En Bru serà una tomaquera ferotge escopida amb una força terrible cap al sostre de la Terra. Seguirà el fil que Ariadna regalarà a en Magí, i bategarà com un ossari inflat de morts.
En Bru udolarà sobre la carn d'aquest vast congost i s'estremirà tou deixant anar a cada llàgrima una riallada, doncs completament enamorat del seu pare arrelarà preciós com escorça d'au, implícit al xiuxiueig de les flors, i el mar serà una tribu de crits que mastegui la roba violada.

Per a ell tot el que faci en Magí serà perfecte.

El durà a passejar molts cops a la platja i li ensenyarà com s’amaga el Sol.

– Si escoltes amb atenció sentiràs com xiula en tocar l’aigua –i en Bru escoltarà embadalit.

A l’escola els nens nedaran la vida lents com llangardaixos, esgarraparan la boira de la xemeneia dels dimonis, i es llançaran al precipici i desapareixeran sota un estel amb sentit de l'humor que vomitarà al vast abisme d’una estranya carn marina. I en Bru presumirà de pare, alimentarà aquest riu cec que li entolla les còrnies, caramells d'òxid vessats pel cuc que s'agitarà al buit sense companyia.

– Quan em duràs a veure com treballes? –dirà en Bru amb uns ulls enormes mentre estirarà de la jaqueta a en Magí.
– Ja tindràs temps fill, tu aprendràs l’ofici i em substituiràs, seràs el millor amb el martell.

Un cop dels molts que anirà al temple, en Magí obrirà ell mateix la porta pesada i encortinada amb teranyines, i entrarà per pregar. Al terra arraconada com un borrissol de pols, hi haurà una xeringa.

“Ni al temple hi ha respecte” pensarà, i pregarà com tants cops per a que el seu nano estudií i no hagi de fer anar el martell.
En veure al pare Odolí, li donarà la xeringa. El pare Odolí acotarà el cap com un be, vençut per l'alè de la vergonya, i tot desant-lo a la butxaca, recollirà l'estri de les mans plenes de durícies que amb fermesa li oferirà en Magí.

– Vaig a escombrar –dirà la veu sense ànima, eixuta com un vi del Priorat.

En Magí perdrà als capvespres la mirada, i aquells ullots blaus faran com el ble d’un llum de cera.

– No és fàcil el martell, no és fàcil –i negarà amb el cap.

Na Eduvigis ho tindrà clar, en Bru serà l'úter dels glacials poetes que han d'empènyer el fang, serà el Sol vestit de saba saltant al món esmicolat dels versos, serà el millor de tot Ceciràcap, i amb la instrucció del seu pare, l'última bomba de gel proscrita a les entranyes del borrós designi es rendirà als seus peus, i la feina serà per a ell.

– No paguem lloguer –presumirà cofoia.

A Ceciràcap, els lloguers estaran impossibles.
Viuran justos, humils, però sense haver de donar tots els caus, ni rebutjar el bosc de sorra ni trair la saba de l'home, tampoc hauran de pentinar la gana que llisca silent com el sol que s'esgota a l’aspror de l'aigua.

– Què més és pot demanar? –exclamarà na Eduvigis.

En Bru conrearà com un pagès supersticiós ballant igual que lleons muts, una actitud beata i servil cap als fills de la humitat que s'evadeixen de les carícies allà on va néixer l'huracà bufat per les brises de l'exili.

– Mai podré pagar tot el que heu fet per a mi, Mare –dirà amb els ulls encara més grossos, i amb un somriure que li fugirà del rostre buscant un lloc més còmode.

– Ai! fill, algun dia el teu pare i jo serem molt vellets i necessitarem el teu suport per a que tinguis cura de nosaltres –i la veu de na Eduvigis sonarà com un cop de martell.

I així ho entendrà de ben jove en Bru, algun dia tindrà cura dels seus pares com abans n'hauran tingut d’ell.

En Magí estarà cansat, amb cent àngels que li cauran sobre l'estora negra, una massa compacta feta de gossos i aliments podrits. En Magí suplicarà als fanals i a l'horitzó de la carronya, que és fet de les llàgrimes trencades que com un ritme fresc, reflexionen sobre el tremolor de la carn i sobre la religiosa mort del plom que desitja la misteriosa impaciència del gat. I s’adonarà de com ha perdut precisió amb el martell, de com la barca prosperarà pacient i fosca mentre el rellotge de quitrà bavejat sobre una brisa de llums, i en empunyar el martell, molts cops li relliscarà i ja no serà tant polit.

– Fill, avui anirem junts a treballar, i si et sembla, a partir d’ara t’ensenyaré l’ofici –una llum dolça tocarà el rostre d'en Bru, i amb els ulls obturats com claveguera, tornarà a somriure il·luminant el menjador.

No s’ho podrà creure, per tots els ossos turgents que es mengen el murmuri dels somnis, per fi podrà començar a treballar. I es morirà de ganes d’aprendre allò que fa el seu pare per portar les garrofes a casa.
Cop de martell sense mirar, cop de martell precís, quirúrgic, intuïtiu, la mà ja sap on ha d’anar.

L’edifici sòrdid, dislocat per teranyines que abraçaran els anys com un matrimoni de pols i sutge amb aquella olor que fan els gossos quan les suors de la carn embarassada, incòmoda sota les ungles dels fongs, que rebenta putrefacte i apareix com una enorme nau gris, bruta i plena de finestres que s'ofeguen al vèrtex de la llum. Una llum que no respirarà de fa anys, que no podrà travessar els vidres ni amb ajuda de mil litres de lleixiu. I les rajoles que viuran dins de l’edifici i que creixeran a les parets, buscaran la matèria a la presó que aferra l'escassetat a l'arrel del moribund i s’amuntegaran esquerdades aquí i allà formant un brutal oceà de velles rajoles blanques on reneix el mar de les veus rebotant com un suïcida que es despenja d’un satèl·lit de comunicacions, per florir com un rellotge que marca els minuts d’alguna cosa corrupta.

Els dos homes es llençaran les mirades amb la rabia que viatja sense substància pels glacials abjectes del món.

– Sí fill, sí fill ... –assentirà en Magí com un autòmat amb els ulls perduts a les alçades, amb la cara del gurú que ha entrat en un transit que és vehicle lent i alcohòlic.

En Bru caminarà oscil·lat, trencat com un mar de petites xeringues translúcides que volguessin desaparèixer i fondre’s com la mantega calenta, i negarà amb el cap com si no volgués que les imatges li violin els ulls d’aquella manera tan salvatge.

El martell serà un riu desbocat que se li retorçarà com una escorça vella i que s'adaptarà perfectament a la mà d'en Magí, com la serp que s'enrosca per a asfixiar a la víctima, com els amants lascius que tenen pressa per acabar la feina.

La cua serà eterna, centenars de rostres llanuts i espantats, de petits núvols de llana amb formes molsudes i rodones que caminaran empentant-se pel corredor, dins d’aquella enorme nau, horrible i pudent, cavalcaran sense voluntat en vers l'exili dels rius. I sobre ells, a les balconades, grups d’homes cansats, de rostres gravats en marbre, de cares rígides com la roca, contemplaran les plantacions d’animalets atordits que s’esfondraran a manera de pedres en un estany de llot, a càmera lenta dins l’escorxador.

Un dels homes que es mourà com un robot de carn, llençarà la cendra de la cigarreta sobre el petit caparró d’un dels xais.
Al final del corredor, com els immigrants a la patera, s’abraçaran a en Magí que sempre els espera, i els torna l’abraçada amb força, no s’han de moure. En Magí sabrà com fer-ho, un mal cop i la carn quedarà dura, no seria bo això. Sabrà com donar el cop.

Un cop de martell sobre els nostres boscos nocturns que formen catifes de fantasmes. Un cop de mall ferotge que esquinçarà la muntanya més enorme com una placa tectònica ancorada al cor mateix del Big Bang, un dolor de paisatges famolencs que vomitaran rierols de rovell, retrunyirà dins el cap d’en Bru, i retrunyirà per sempre més fins a la fi dels seus dies, un cop de martell que com un oceà de pedra trencarà l’univers per la meitat, que desfarà la Terra com un Sol que rellisca, que trepitjarà la monotonia de la tribu, i bell com el tremolor de mans del Parkinson, en Bru caurà al vigor dels llums oscil·lats que suren dins la tenebra.

Un cop de martell, mentre la pacient i experta mà esquerra d’en Magí subjectarà el llom del xai, que sense ignorar el seu destí, es deixarà fer. El terrible cop plegarà a l’animalet de quatre potes, gairebé al mateix temps que caurà inconscient en Bru, dos cossos en un terra brut de sang i serradures pudents.

En Magí veurà milions de llunes darrere les parpelles del seu fill, que somiaran pluja en un bosc regat de fusta. S’eixugarà la sang al davantal, i auxiliarà al noi. Amb amor concentrarà els genolls del jove nàufrag en els acords despoblats dels dies i es reinventarà els naufragis als seus braços forts, fins que les galtes pàl·lides d'en Bru, prendran un color rosat fruit de la sang del davantal.

– No t’amoïnis Bru, això passa, ja t’hi acostumaràs.

Però no s’hi acostumarà mai, en Bru no podrà refer-se d’aquell cop de martell terrible, del drama de l'oceà despenjat i gris pels núvols del terror, del pubis batejat a l'ullal esquerre de l'abric de la mort. I es convertirà amb els anys en el millor de tot l’escorxador, i els seus cops de martell seran mítics i fins i tot a vegades hi haurà cua per veure com els xais cauran l’un rere l’altre com una bateria antiaèria, o com una pedregada bíblica.

En un dia en farà caure ell sol molts més que el seu pare, en Magí estarà orgullosíssim del seu noi, i un cop jubilat a vegades continuarà anant a veure com treballa, i espiarà les artèries del color, les noctàmbules cames del silenci, i encendrà els ulls d'un anyell per atraure les mosques, esperant de bades que aquesta sagnia de llums li toqui el cor, encara que sigui amb el peu.

Cues d’homes afamats d’imatges brutes, suor i sang, i cops de martell, això serà la vida d’en Bru.

En Bru emmagatzemarà catedrals de rancúnia on la lluentor del sofre es queixarà per tant de sexe de diumenge i subjectarà una claveguera d’odi, per a penjar-la a milions de quilòmetres del sepulcre de l’estiu.

Els trons li faran de banda sonora, i no veurà mai més als seus pares com abans.

El noi passejarà els ossos dels herois com un exèrcit de lletres que vomitaran sobre la platja de Ceciràcap, sòrdida i freda, per fornicar el dolor que es diverteix amb només un suïcidi, quan dorm sobre la nit de les hores més extremes. Caminant amb el cap en blanc, buscarà la salvació que penja de l'excrement, i veurà tropes de vampirs recórrer els cementiris de les fàbriques, com si l'esquelet de l'heroïna pronuncies l'horitzó a través d’un final.

– M’ho hauries d’haver dit –serà l’únic que sortirà dels seus llavis un dia en sortir de la feina i creuar-se amb el seu pare.

En Magí acotarà el cap i anirà cap a casa sense dir res ...

En Magí Claravall ja mai més tindrà la boca plena, de fet se li empetitirà fins que quasi li desaparegui. Menjarà sopes per aquell trau minúscul com un cap d’agulla, com un forat d’arracada, com un porus mal tancat que amb prou feines el permetrà alimentar-se i molt menys comunicar-se.
Na Eduvigis criarà taüts a l’esquena, i s’enfitarà de buidar orinals.

I els tres ballaran la vida a ritme de cops de martell.