Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona (1971):
Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.
La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d'unes societats neoliberals, postindustrials i alienants.
Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l'assaig.
És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.
Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d'esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.
Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros o Noche Laberinto entre d'altres.
Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.
La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d'unes societats neoliberals, postindustrials i alienants.
Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l'assaig.
És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.
Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d'esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.
Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros o Noche Laberinto entre d'altres.
Atelap
Vas notar un esquitx a les sabates.
La lluna es vessa en una insuportable calor, agònica i pestilent, en els teus buits voldries morir, o infeliç amb la simpatia del vent, voldries no haver existit.
Un repertori consagrat per l'espasa; la casa, els fills, el bo de l’Onòfre.
Carmeta Vilarrubí, no et resignes, no t’hi conformes, però et marceixes desvalisant metàfores a la liquadora, t’asseques com les despulles a l’escorxador, en el trànsit en que tot el que conceps fagocita els compromisos a la riba que s’incrusta a les branques.
Tots som l’hivern contingut, assumit. Som l’existència consagrada que et guarda els trossos del germen als pètals resignats de la sang sense temps. Sí, ho som.
El bo de l’Onòfre allí dalt de la bastida, treballador i bon marit, i bon pare.
Després, hauràs de penetrar amb força l'espinada del colibrí, soparàs amb plats de boira, i arrencaràs l'abdomen dels microorganismes fins que la sal dels seus orificis esclati en un record, i plors, i desolació i habitud ... i conhort obligat ... i abans de reposar a terra de pleamar, calces negres i mitges negres, tot en negre. No hi ha joventut, tota sola, els fills creixen, tota sola.
Preparaves el berenar cada tarda per l’Onòfre, pitjor que la violació a la tomba o que una autocastració, i li duies.
Vas notar un esquitx a les sabates.
Com s’enfitava l’Onòfre de fer feina, no hi havia més mestre de cases a Ceciràcap. Treballa sota la llum del carro d'Apol·lo, i en el fosquejar del mirall insensat, sua i xerra amb Dionís traguejant de la bota. Ara una totxana, ara un cop de guix, ara un arrebossat, i ara un tast de vi.
Només s’atura per empiocar al beneït del poble.
Treballa sol, no vol manobres ni tapaforats, mentre ... assaboreix la teva abundància turquesa, com un brau de lidia com el vi que es beu ... espera el berenar que li porta la dona.
Que tu li portes.
La Carmeta Vilarrubí no es resigna, no t’hi resignes, no s’hi conforma, no t’hi conformes, però et vas marcint, t’asseques, com les despulles a l’escorxador.
Entrepà de pernil i vi per la bota.
– Avui triga la Carmeta, ja passo ànsia.
L’Onòfre s’impacienta, l’Onòfre té gana, i s'empatxa del líquid que no l'alimenta.
Després, quan la femta fugi de casa seva com les ferides reben l’esbufec per la boca líquida del son, no hi haurà descans, vida de plors i de passar solemne, a casa i al temple ... a casa i al temple, i lligada amb abandó, la nena es trenca en mil veus que lentament s'esvaeixen. Algun cop amb na Hortènsia Montgrony. Carquinyolis i ratafia, i una estona de conversa, de plors amargs i retretes a la llum que potser només enyori el quitrà, el fred on la passió es fon en un rumor.
Quanta soledat et trepitja els budells fins a rebentar-te, quanta misèria et trenca per diverses parts en un sospir de teranyines, terrible dolor contingut durant anys, assumit, existència consagrada.
L’Onòfre s’impacienta, l’Onòfre te gana, i s'empatxa del líquid que no l'alimenta.
Va arribar la Carmeta Vilarrubí, amb la bossa ben plena. Entrepà de pernil i vi per a la bota.
L’Onòfre s’impacienta, l’Onòfre té gana ...
Un mal moviment i una relliscada, el fan caure daltabaix amb molt mala fortuna, mentre el roseguen les bèsties fosquejant l'horitzó, enfonsant la seva empenta definitiva.
En arribar a terra el cap se li esclafa, i escampa el cervell al peu de l’envestida.
La Carmeta Vilarrubí va notar un esquitx a les sabates ... vas notar un esquitx a les sabates.
Es torbaran els capolls grisos del teu hort, i desenterraràs un picarol perquè arrossegui la fusta fins a l’hospital de la selva. La Carmeta Vilarrubí no es resigna, no s’hi conforma, però es marceix, s’asseca, com les despulles a l’escorxador.
Quin terrible dolor contingut durant anys, assumit, existència consagrada.
Calces negres, i mitges negres, tot en negre, no hi ha joventut, tota sola, els fills creixen, tota sola ... els fills creixen, tota sola ...
La lluna es vessa en una insuportable calor, agònica i pestilent, en els teus buits voldries morir, o infeliç amb la simpatia del vent, voldries no haver existit.
Un repertori consagrat per l'espasa; la casa, els fills, el bo de l’Onòfre.
Carmeta Vilarrubí, no et resignes, no t’hi conformes, però et marceixes desvalisant metàfores a la liquadora, t’asseques com les despulles a l’escorxador, en el trànsit en que tot el que conceps fagocita els compromisos a la riba que s’incrusta a les branques.
Tots som l’hivern contingut, assumit. Som l’existència consagrada que et guarda els trossos del germen als pètals resignats de la sang sense temps. Sí, ho som.
El bo de l’Onòfre allí dalt de la bastida, treballador i bon marit, i bon pare.
Després, hauràs de penetrar amb força l'espinada del colibrí, soparàs amb plats de boira, i arrencaràs l'abdomen dels microorganismes fins que la sal dels seus orificis esclati en un record, i plors, i desolació i habitud ... i conhort obligat ... i abans de reposar a terra de pleamar, calces negres i mitges negres, tot en negre. No hi ha joventut, tota sola, els fills creixen, tota sola.
Preparaves el berenar cada tarda per l’Onòfre, pitjor que la violació a la tomba o que una autocastració, i li duies.
Vas notar un esquitx a les sabates.
Com s’enfitava l’Onòfre de fer feina, no hi havia més mestre de cases a Ceciràcap. Treballa sota la llum del carro d'Apol·lo, i en el fosquejar del mirall insensat, sua i xerra amb Dionís traguejant de la bota. Ara una totxana, ara un cop de guix, ara un arrebossat, i ara un tast de vi.
Només s’atura per empiocar al beneït del poble.
Treballa sol, no vol manobres ni tapaforats, mentre ... assaboreix la teva abundància turquesa, com un brau de lidia com el vi que es beu ... espera el berenar que li porta la dona.
Que tu li portes.
La Carmeta Vilarrubí no es resigna, no t’hi resignes, no s’hi conforma, no t’hi conformes, però et vas marcint, t’asseques, com les despulles a l’escorxador.
Entrepà de pernil i vi per la bota.
– Avui triga la Carmeta, ja passo ànsia.
L’Onòfre s’impacienta, l’Onòfre té gana, i s'empatxa del líquid que no l'alimenta.
Després, quan la femta fugi de casa seva com les ferides reben l’esbufec per la boca líquida del son, no hi haurà descans, vida de plors i de passar solemne, a casa i al temple ... a casa i al temple, i lligada amb abandó, la nena es trenca en mil veus que lentament s'esvaeixen. Algun cop amb na Hortènsia Montgrony. Carquinyolis i ratafia, i una estona de conversa, de plors amargs i retretes a la llum que potser només enyori el quitrà, el fred on la passió es fon en un rumor.
Quanta soledat et trepitja els budells fins a rebentar-te, quanta misèria et trenca per diverses parts en un sospir de teranyines, terrible dolor contingut durant anys, assumit, existència consagrada.
L’Onòfre s’impacienta, l’Onòfre te gana, i s'empatxa del líquid que no l'alimenta.
Va arribar la Carmeta Vilarrubí, amb la bossa ben plena. Entrepà de pernil i vi per a la bota.
L’Onòfre s’impacienta, l’Onòfre té gana ...
Un mal moviment i una relliscada, el fan caure daltabaix amb molt mala fortuna, mentre el roseguen les bèsties fosquejant l'horitzó, enfonsant la seva empenta definitiva.
En arribar a terra el cap se li esclafa, i escampa el cervell al peu de l’envestida.
La Carmeta Vilarrubí va notar un esquitx a les sabates ... vas notar un esquitx a les sabates.
Es torbaran els capolls grisos del teu hort, i desenterraràs un picarol perquè arrossegui la fusta fins a l’hospital de la selva. La Carmeta Vilarrubí no es resigna, no s’hi conforma, però es marceix, s’asseca, com les despulles a l’escorxador.
Quin terrible dolor contingut durant anys, assumit, existència consagrada.
Calces negres, i mitges negres, tot en negre, no hi ha joventut, tota sola, els fills creixen, tota sola ... els fills creixen, tota sola ...
0 Comentaris