Amor Negre (parts 7 i 8), per Francesc Oui

divendres, 6 d’octubre de 2017

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.















Amor negre (parts 7 i 8)

7

Què he fet de què me’n hagués de penedir – o de què hagués de no penedir-me? Ho diré millor si puc: hauré fet alguna cosa relativament a la qual s’hagi de plantejar la qüestió del penediment? No penso que el penediment sigui una consciència de culpa per allò fet sinó una lletra del pensament. Aquesta lletra indica el desig de tornar enrere per a viure-ho d’una altra manera i transformar el fet. No crec, però, que sigui en primer lloc una qüestió de culpa sinó un oportunisme d’estil. Ah, que en seria, de bo, tornar a casa de la Maria i no tocar-la! Ah, hagués estat bé quedar-me a casa en comptes de fer-li visita al Màrius. Ah, si arribo a saber, no li hagués demanat consell a la Mar. Ah, ah, ah. La nostàlgia poètica de les coses fetes, en general mal fetes, transformada en un desig de tornada a la situació, com si canviés alguna cosa. Com que sabem que res no canviaria perquè, a més, aquesta tornada no és factible, fem castells en l’aire amb els actes pretèrits. Jo no canviaria res. És imprecís dir que m’hauria agradat que la Maria hagués estat el meu primer objecte posseït, sexualment posseït, és imprecís, no podria haver-me agradat en cap moment real, aquest temps verbal no existeix, no d’aquesta manera, no amb aquest sentit. El penediment és la lletra culpable d’aquest condicional. Quan em vaig follar la gossa vella, no ho vaig fer pensant en la Maria ni hòsties, jo pensava en tot el bestiar que em podria follar, observava els animalots i pensava enginyosament de quines maneres en podria treure plaer sexual. Aquest condicional sí que és veritable, sí que és real. És el condicional del desig referit amb posterioritat, no pas d’una falsa voluntat sobre una realitat que ja no existeix. Mirava els cucs bavosos, els cargols bavosos, i imaginava com podria aprofitar aquella bava com a lubricant per a un sexe que encara no exercia la funció ejaculatòria. Les vaques ni tan sols se’m acudien com a objectes possibles: eren grosses i les mamelles em semblaven vertiginoses – era aquesta la paraula. El burro, aquell, era molt impàvid i em causava angoixa. No me’l podia cardar, no, i a més no es veia pràctica la possibilitat, la bèstia era molt alta i tanta femta al cul no m’atreia, tot i que mai no m’ha atret allò que es veu massa possible. Potser no em desagrada tant el condicional.

8

Follar amb animals, zoofília, bestialitat – totes aquestes formes de senyalar la deposició del desig sexual en un animal no humà em semblen mancades de rigor, preconcebudes i malfixades. Apropar-me a la gossa vella no pas perquè fos un substitut de la Maria o de qualsevol altre mamífer parlant sinó perquè era aquella gossa concreta, això no ho podien entendre els meus amics, ni tampoc ho explicaria als meus fills, que podrien sospitar que en algun moment o per algun motiu podrien ser també objectes del meu desig, la qual cosa és perfectament veritable i necessària. Com pot un home ser pare si no estima el propi desig de ser pare? I com podrà ensenyar la llibertat a la progènie si no la desitja sexualment? Això no vol dir que efectivament faci amb ells allò que amb la gossa vella no vaig tenir cap recança de dur a terme, muntat incòmodament sobre ella, d’una forma, però, que li permetia defugir el meu intent. Amb els fills, el desig sexual és, en el meu cas, aquella latència que fa perenne l’objecte. Als fills no me’ls follo per a poder desitjar-los sempre. Són bells, són lluminosos, no són gasius ni mandrosos, vesteixen bé amb pocs diners, saben cuinar i cuidar les coses que fan servir i les dels altres, són respectuosos però tenen hutzpà, i em fa l’efecte que el desig sexual ja abunda en els seus cossos joves tant com el desig de saber. La Maria encara és un fantasma. Em torna a la ment quan penso en els meus fills perquè n’hauria estat la única mare possible. Sinó, no m’explico com tinc aquests fills meravellosos ni per què me’ls estimo tant. És a la Maria a qui estimo en ells, en la manera com la Judit es corda les sabates, sempre tan elegant de tan malgirbada, en el aquesta voracitat protectora i galant d’en Isaac... La veig en el comiat continu dels seus somriures. I tinc por de perdre’ls aviat. Temo que hagin heretat el meu amor negre.