LA VEU DEL SILENCI, per Margalida Garí Font

divendres, 3 de març de 2017

Margalida Garí Font. Petra, Mallorca. 1991.

Vaig nàixer a un poble petit d’una illa envoltada de mar i de dues illes més. Aquest fet m’ha marcat el caràcter, l’estil i la prosa. Tinc la sort d’estar enmig del mar i la muntanya al mateix temps, un avantatge que em manté viva quan em trobo lluny de casa. 
Sóc infermera i escriptora (també he fet dos intents fracassats d’estudiar Filosofia entre i entre) tot i que no em sento ni una cosa ni l’altre. Tampoc concep la meva identitat sense ambdues. He perdut el rumb tants cops que tinc dubtes de si fusionar el Nord i el Sud per fer una sola direcció. Cuidar dels demés és una professió que m’omple el cor d’orgull però facilita que una s’oblidi de cuidar-se a sí mateixa. No obstant, el piló familiar del que gaudeixo són el meu àngel de la guarda i els meus infermers per excel•lència. Encara ara, no puc quedar-me a una llar on no hi hagi llibres ni puc acomodar-me a un mateix lloc més d’un any sense tenir un brot psicòtic. Aquesta és la meva malaltia. La poesia, la natura i l’exercici físic en són la cura. No ho puc evitar, cada vegada que miro les estrelles des de la muntanya penso una nova ruta per arribar-hi.   
 
 
LA VEU DEL SILENCI
 
El meu nom és tots els noms i és el silenci

Els meus ulls són el mirall on es queden tatuades totes les ombres del teu llapis.

Encara ara em passo eternitats per obrir-te els ulls però la teva ceguera és profunda i aspre com l’odi que l’alimenta.

He après a acceptar que prefereixes l’or d’una sola moneda abans de tenir temps per poder viure, per poder estimar. Una afirmació que em destrossa per dintre i no em deixa de decebre pluja rere pluja.

He vist a fills matar als seus pares per menys d’un tarró de sucre.

He vist a pares enterrar als seus fills per no complir les línies desertes d’unes escriptures hereditàries.

Ja no temo la maldat del món perquè és tan perversa que no deixa ni la víctima ni el botxí. Tampoc en queda cap rastre del botí inicial.

Tu has entrat aquí dintre per llegir belles poesies i el que jo et mostro és el que avui queda de la bellesa literària. Tants genis a aquest paradís i tants pocs que sobrevisquin al seu èxit. La humilitat és escassa quan el que està en joc és o la fama o l’ànima.

L’afecte més proporcional al rescat d’emergència de l’esperança es troba enmig del no res, al lloc més pobre i menys capitalista de la Terra. Allà dintre, amagada i protegida d’aquells que deixaren la seva essència entre bitllets i grans internacionals, és on es refugia l’última espurna de salvació que ens queda. A mi, per insistir i a tu, per quedar-te.

Els meus ulls traspassen totes i cada una de les aberracions ja comeses per tal d’adquirir un estatus que ni el mal ni les enveges tenen capacitat de posseir.

El que et mata no és el delicte sinó la teva consciència. Aquesta és la presó que ara et queda per ajustar-te a les direccions exactes de tot un ramat d’ovelles que tenen per intel•lecte una pantalla tàctil i zero connexions neuronals.  La societat moderna.

Tu també ets la societat moderna.

Tu també ets ambició de voler tenir més. Més roba, més amics, més diners, més mida de casa, més cotxe modern, més amants, més vida social, més mentides i més enganys.

Jo, que sóc tots i no sóc ningú, m’abstinc de la teva traïció, de les teves poques forces de lluita, de la injustícia humana en que t’has convertit i de la vergonya de pertànyer a una mateixa espècie animal. Racional o no racional, avui tinc els dubtes d’aquell que vol creure però té tota la tempesta dintre del cor.

Però encara hi tinc espai per la defensa, per no deixar de banda aquells que moren de gana, que moren de set, de bogeria o de ràbia. Per insistir amb cada lletra i tornar a donar veu a aquest silenci. Que d’això tracte l’art, de proporcionar abric i llar a totes i cada una de les persones, essers i coses oblidades i ofegades per muntanyes de petroli, diamants o extensions d’ordi. 

Tu ets la cruel societat moderna i jo sóc la teva mort.

Margalida Garí Font
21.09.2016