AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS LLAVIS (part I), per Marian Raméntol

divendres, 3 d’octubre de 2014

Marian Raméntol (Barcelona, 1966). Poeta i traductora. Membre del grup musical O.D.I. Ha traduït a poetes contemporanis italians al català i al castellà. Ha publicat onze poemaris i ha estat inclosa en deu antologies. Ha estat premiada en diversos concursos nacionals i internacionals, i la seva obra ha estat àmpliament difosa a revistes especialitzades on ha publicat poesia, assaig i articles d'opinió. Ha estat traduïda a l'anglès, italià, romanès, armeni, búlgar i estonià, i ha prologat varis llibres de poesia. La seva activitat a l'àmbit poètic l'ha portat a formar part de festivals, exposicions, recitals i diferents actes patrocinats per ajuntaments, editorials i altres entitats culturals.

marianramentol.blogspot.com 









UN PROJECTE AMB COMPROMÍS: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA ALS  LLAVIS


Definint l'art poètic:
L’art, com qualsevol disciplina que contempli l’abstracció, o que intenti comunicar més enllà del llenguatge, és difícil de “classificar”, “encasellar”, “compartimentar”, i molts altres “ar” que sens dubte podrien afegir-se, i que al final, ens duen irremeiablement a un carreró sense sortida, és a dir, és gairebé impossible de definir. I ho és perquè el concepte mateix d’”abstracció” implica l’aïllament conceptual, el qual  atempta directament contra els mecanismes habituals de la nostra ment. És el que ens lliga de peus i mans, i la capacitat mental del ser humà per a poder “deduir”, “intuir” o “olorar” l’essència d’un concepte, és l’únic llenguatge que podrà servir-nos de suport per a intentar “torejar” el repte d’una suposada definició de la poesia.


Partint d’aquesta base, dir que la poesia és la manifestació de la bellesa o dels sentiments per mitjà de la paraula, em sembla, sent tremendament amable, molt pobra.

La poesia no pot ni ha d’explicar-se, perquè el seu camp d’acció cobreix aquella esplanada on ho real és intangible, on la paraula s’aprima fins a convertir-se en un mer perfil, una silueta de la seva veritable naturalesa. Mai arribarem a la poesia únicament a través de la paraula; la poesia no “explica”, no “narra”, el seu idioma és suggerir, convidar al lector a deixar que les seves fibres es sacseixin sense intentar identificar quina d’elles ho fa o per què, provocar que una pupil•la es dilati, que hagi un curtcircuit en els porus de la pell, que el ritme cardíac senti de manera primària, no conscient.

I aquí hem arribat al quid de la qüestió, quan un poema es converteix en poesia es situa en “una altra escena”, i allí no ens serveix per res el conscient, el repte és deixar de considerar aquest altre tipus d’idioma com animal mitològic i lliurar-nos sense reserves al poder dels sentits, perquè en realitat, la poesia bé podria ser el llenguatge d’una psique que està més enllà de la raó.

La sonoritat i complexitat idiomàtica:
Cada llengua té un mon sencer de sonoritats diferents i precises. I aquestes sonoritats tenen també geografia i fins i tot orografia. Així és exactament la llengua catalana, àmplia, extensa, rica i complexe.

El projecte sota el títol: AMB TOTA LA NIT DE CARN CLAVADA AL LLAVIS,   comprèn un poemari en vers lliure d’uns 800 a 1000 versos (dels quals aquí en publicarem tant sols una mostra), realitzat sota un criteri d’inclusió de les distintes variants lingüístiques que conformen la nostra llengua, disposa per tant de diversos registres propis del català de les distintes zones culturals, pronuncia, mots, dites, figures, fraseologia, metàfores, les fórmules de tractament, etc,  Despertar interès per una figura lingüística, per un so, per un joc de paraules, amb la mateixa força tant en català oriental com occidental o balear, dotar-ho d’unitat sonora sense oblidar les particularitats àmplies i riquíssimes de la llengua catalana, és un dels objectius del desenvolupament d’aquest treball.


Mostra poètica:

LA MEVA POBRA PARAULA DESMUNTADA

Rellisca la paraula,
les veritats baixetes i rodones
dimiteixen dels titulars i del cafè a peu de pàgina,
s’amuntonen en la caixa del pit
que res sap de respiracions de fusta,
es contreuen en la gola blava del bolígraf,
i m’ofereixen el seu cos assetjat
per ones d’ofecs i naufragis.

Pobra paraula desmuntada,
que malament et veig a aquest costat de l’inèdit,
amb els punts dels teus ulls suspensius
penjats del front, dels núvols
sotmesos pel Jazz  que no cap en la nit.

Si m’haguessis mostrat el teu cor
de braços allargats, la teva deformitat
congelada en l’ego majestàtic de la teva arquitectura
t’hagués dit sense recel que la vida val més,
encara molt més que la humitat del sol en els teus dits,
i encara que no m’haguessis cregut en absolut,
almenys, el meu cor de valleta hauria sobreviscut
un minut més
a la viduïtat d’aquest rellotge sense temps.


AMB ES CLOTELL OBERT PENJAT DE SA CONDEMNA

Me reconec lliure d’horabaixes,
emancipada de desaparicions i fantasmes,
eximida de tots els punts suspensius
que rastregen els meus penya-segats de sang,
progenitors de ses dents que supliquen
en cada execució, en cada tomba.

Sa condonació de sa meva gramàtica
està implícita en sa suor del vers,
en cada patíbul
embarassat de crims, en es malbaratament
de llençols il•legítims en s’exili del blanc,
assassinats en un calaix totpoderós,
mossegades ses puntes més públiques.

Me reconec exceptuada de sa paràlisi de s’aire,
exclosa del part de ses fulles, del desmai
dels globus de colors, amb es clotell obert
penjat de sa condemna.


L’ESCAMOT DE CAPS QUE HE DUT A LA TRINXERA DEL VERS

La paraula posada en peus
m’indica l’eixida
on la sang fa cua enfront del cor,
i m’acusa de frivolitzar l’ombra, de cavar-li
un fossa al món, de morir així,
de cop i volta, sobre la cicatriu de les meves parets,
sobre la pluja del meu cos, sobre la debilitat
de la llum que respectuosament em suïcida.

Un rober impecable espera, impacient,
a l’escamot de caps
que he dut a la trinxera del vers,
a aquesta cavitat orgànica de teixidura encesa,
amb l’esperança gravada
en les pedres que s’esquitxen d’infern,
en el cànem d’un horitzó armat,
que vigila tot sofert,
l’auba de la meva promesa
sobre les vísceres de l’oblit.


UN NÀUFRAG D’ESGUARD VEGETAL


En el claustre de la meva boca
escric per a penedir-me.

Los dits es tornen locos en aquest desert
d’olles interminables
on el fang és de dona cristal•lina
quan t’ofega lo cor sencer,
mort de fe i oracions.

Llavors semblo un nàufrag
d’esguard vegetal,
amb els peus de tornada als petons
reunits dins un febrer de sandàlies amples,
molt gastat de ribes i safrans
que camina perdent lo nom en les ones, en les dents
primerenques d’una ciutat, en los silencis
habitables més enllà de l’aigua,
en la humilitat d’un acomiadament
pegat als llavis
o en qualsevol racó del meu cos.


UNA RECEPTA DE NIT INTERMINABLE

Se me’n va la dignitat sota les rodes,
neda per una rambla sense llei a la boca ,
els somnis passen sense fer soroll,
es refreda la pell, l’aritmètica d’una besada es deté
per agranar els soterranis de llum molt magre
i contar d’un en un els verbs
que s’avien ,dolorosos,
cap a l’àcid desguassat entre les síl•labes.

En aquesta habitació amb la maternitat als braços,
la pressa és el nou sobrenom d’un litoral
on lactar la veu
des del primer embornal obert.

L’hi llevo els vestits a les brànquies,
i els peixos són corxeres sostingudes
en el palmell de la mà,
callo boira, boquejo plom,
imagino excessos de carn, el mar,
la seva llengua i la textura del dol
em lliura un món postrat en coma,
amb la llei de la tragèdia a l’abdomen
i una cintura ablaïda de tirs.

La conca dels meus ulls és el límit de la fugida
quan rebenten les parets,
una recepta de nit interminable
a la butxaca, una foguera d’aigua no molt neta
tan real com allò que oblidem,
i el volum d’un infinit relliscant pel tòrax
d’aqueixa tarda que es queda.

UNA PEPA AMB PÈL DE LLUNA

Uns ulls de pelfa fan balanç,
repassen ses batalles entre els pits,
conten ses vegades que se van fregar
amb una careta consagrada,
i la varen engronsar a poc a poc,
amb sa complicitat dels grapissos,
en un acte de tendresa clandestina.

Un cos de drap pot ser un regalimó
de centímetres de besades, pot aprendre
dels grills i acompanyar s’horabaixa
en el seu mutisme, pot mirar pels repunts
i descobrir-nos saborosos, enfornats,
amb es faiçó tranquil,
pot mirar-nos dues vegades i aprimar sa tristesa,
ficar-se al llit i abraçar els nostres desembarcaments,
aterrar sobre els silencis autoritzats
que ens amoraten i mos podreixen ses primaveres.

Una pepa amb el pèl de lluna,
pot venir avui a perdonar-me.