"Us deixo el meu llegat per si algun dia... Oratori en XVII cants" d'Anna Rossell per Manolo Àvila

 

Manolo Ávila. Va acabar magisteri l'any 1969 a l'Escola Normal de Magisteri de Barcelona. Enginyeria tècnica, especialitat informàtica, en 1975 a Bonn i Düsseldorf (Alemanya).
Va cursar estudis d'Enginyeria a l'Escola Superior d'Enginyers de Terrassa i de matemàtiques a la Universitat de Bonn (Alemanya). Durant tota la seva carrera professional ha exercit com a informàtic.
La seva excel·lent formació en humanitats, gràcies a l’educació rebuda als salesians, on va cursar els seus estudis, l’ha permès d’escriure, de manera paral·lela a l’exercici de la seva professió, de manera amateur, esporàdicament, poesia, narrativa breu i crítica literària.

Clam d'angoixa al cel i al món

Anna Rossell
Us deixo el meu llegat per si algun dia...
Oratori en XVII cants
Ed. In-VERSO, 2021, 57 pp.

En el text citat a continuació, l'autora, Anna Rossell (Mataró, 1951, filòloga), resumeix el sentit dels disset cants que componen aquest Oratori, un clam d'angoixa al cel i al món, en una curosa edició d’In-VERSO:

« Després d’una catàstrofe apocalíptica, una supervivent –la veu poètica– sent propera la fi de la seva existència. En les que creu que poden ser les seves darreres hores i davant la possibilitat que sigui ella el darrer ésser humà, reflexiona sobre les causes del cataclisme provocat per l’humà. Al llarg dels XVII cants de què es composa l’Oratori, el subjecte poètic medita sobre la naturalesa humana, el patriarcat i la idea que l’ésser humà s’ha fet de Déu, adaptada a les seves necessitats. El seu desig –la seva esperança–: que algú altre sobrevisqui i les seves paraules li siguin un llegat d’aprenentatge.»

Fer una ressenya d'una obra poètica és una empresa difícil, pel que té de personal, no sols la gènesi de la idea, sinó també la forma externa, expressiva i gramatical, que li dona la poeta al seu pensament. Anna Rossell, filòloga, excel·lent coneixedora de les estructures i els tecnicismes de les llengües que maneja, té tots els avantatges per manipular-les i permetre's trencaments que, no obstant això, respecten meticulosament l'esperit de la gramàtica. De la mateixa autora s’ha publicat la traducció espanyola, Os dejo mi legado, por si algún día...

Comença l'Oratori descrivint el cataclisme d'un món que s'enfonsa, dins del qual el subjecte poètic dubta i es desespera, desesperació descrita d'una manera esgarrifosa, amb una introspecció absoluta, paral·lela a l'hecatombe exterior. Els versos citats a continuació són només el principi d'un especejament anímic de sentiments i sensacions veritablement apocalíptics:

«El cos no és el meu cos, només els ulls,
la sorra m’embolcalla, m’oprimeix,
el cos és el meu cos, la llengua es mou
a penes lenta pel vòmit fangós,
aspre i llefiscós, grinyolen les dents,
i el pes, el pes, la llosa sobre el pit
en respirar;»

El primer cant desemboca en una increpació desafiadora, provocativa, blasfema, a Déu, demanant-li comptes de la seva bondat:

«Quin Déu, Jahvè, quina excelsa bondat
hagués creat un ésser de paor,
un ésser posseït per l’ambició,
capaç de maquinar tant patiment?
Quin Déu del Bé, Jahvè, hagués volgut
per Ell els cruents sacrificis que hem
comès.»
[…] «tú feies de bufó, Jahvè, però cap
acotación prescrivia al final
un histrió;»

I continua desgranant amb una lírica intensa, els records mons passats, aparentment feliços, i reprèn contínuament la idea d'un Déu, que, per desídia o per ingenuïtat, deixa la humanitat indefensa, desembocant en el cant VI en una seqüència d'interrogants sense resposta, per acabar preguntant:

«Ho sap ningú?
                Ho sap algú?
                            Ho sabem tots?»

Reclama límits, defineix dependències i interrelacions i nomena hereva del món la petitesa dels éssers menyspreats i destruïts:

«Ella posseirà la meva Terra
quan jo —l’últim individu de l’espècie
humana— hauré lliurat el darrer alè
al no-res.»

Aquesta obra, escrita en hendecasíl·labs amb llicències, és densa i no perd ni un vers supèrfluament. Totalment reflexiva, és un veritable tractat filosòfic-teològic de les inseguretats i els anhels humans que fan buscar desesperadament als éssers inquiets l'explicació natural o sobrenatural que no troben i que el món defuig, refugiant-se en la transcendència. De l'últim cant extrec aquests versos, que donen títol a l'Oratori:

«Des d’aquest últim cau del meu cos
d’eruga rememoro la història
de la Nostra estirp, ara que ningú
pot llegir el meu pensament, cap oïda
pot sentir la meva veu i no em queden
mans per deixar-ne testimoni escrit.
I res desitjo més que poder dir:
Us deixo el meu llegat, per si algun dia…»

Com a darrera anotació haig de citar l'enllaç que inclou l'edició, al final del text, a un arxiu sonor, on el recitat en veu de la poeta és acompanyat pel cant i els efectes sonors de Mercedes Delclós (Madrid, 1953, filòloga, poeta i música).


D'Anna Rossell, que ha conreat tots els gèneres, s'ha publicat en l'àmbit de la ficció:

Poesia: La ferida en la paraula; Quadern malià / Cuaderno de Malí; La Veu per companya; Àlbum d'Absències; Álbum de ausencias; Alma escarchada / Ànima gebrada / Suflet înghețat; Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls / La pradera de los abedules.
Novel·la: Mondomwouwé; Aquellos años grises (España 1950-1975); Aquells anys grisos (Espanya 1950-1975); Barcelona, aquells anys. El despertar d'una consciència; Barcelona, aquellos años. El despertar de una conciencia.
Llibres de viatge: Mi Viaje a Togo; El meu viatge a Togo; Viaje al país de la tierra roja: (Togo y Benín); Viatge al país de la terra roja: (Togo i Benín).
Dramatúrgia: Siuatl (Història de la violència a Mèxic a través de tres generacions de dones mexicanes, Work in progress); Siuatl - De huidas, guerrillas y fandangos(En coautoria).
Traduccions: El Elegido (Der Erwählte, de Thomas Mann); Thomas Mann y los suyos (Thomas Mann und die Seinen, de Marcel Reich-Ranicki); ¡Happy birthday, turco! (Happy birthday, Türke!, de Jakob Arjouni).