Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Des de 1978 s’ha dedicat a l’ensenyament de la llengua i la literatura alemanyes, així com a la traducció literària de l’alemany a l’espanyol, a la crítica i a la recerca literàries a Barcelona, Bonn i Berlín com a professora titular de Filologia Alemanya del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la Universitat Autònoma de Barcelona fins el desembre 2009. Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit- . Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura:
La tertulia literaria de Anna Rossell
Origen: Tambakunda.Brau Edicions, 2013, 232 págs.
Com novel·lar una biografia? La literatura
anomenada de ficció
obre infinites finestres al món, a molt diversos mons i, per més
fabulats que aquests siguin, sempre tenen el seu referent, en major o
menor grau, en la realitat, encara que la història pertanyi en
concret al gènere fantàstic. S'ha dit sovint, amb raó, que la
literatura de ficció és capaç de reflectir millor la realitat que
la realitat mateixa. Certament, la realitat és tal com és,
qualsevol intent de retratar-la serà parcial i, d'alguna manera, tot
retrat la modifica. Però, substancialment, l'afirmació és certa si
precisem que la literatura de ficció és capaç de reflectir millor
l'essència
de la realitat. I és fàcil arribar a aquesta conclusió quan
considerem que qui escriu té la llibertat de decidir sobre la
història, els ingredients, la intensitat, el registre, entre altres
aspectes que configuren l'escriptura. La llibertat de l'autor és
absoluta i, quan aquest es proposa reflectir fidelment la realitat i
té bona mà per separar el gra de la palla, eliminar redundàncies
no significatives i donar el to adequat a l'ambientació, el resultat
és una història, com a mínim, versemblant, tal com reivindicava
Aristòtil en la seva Poètica.
No
obstant això, la genealogia de Tambakunda suposa una volta de rosca
més en la relació realitat-ficció: com novel·lar fets
biogràfics?, on situar la frontera entre novel·la i història
personal? La dificultat és evident. Malgrat tot, és possible
plasmar els fets sense trair ni el gènere ni l'assumpte. Mariona
Masferrer (Barcelona, 1953) surt molt més que airosa del
compromís. Un compromís que va assumir quan Samba Guaye, un jove
senegalès llavors acabat d'arribar a Barcelona a la recerca de
mitjans per poder tornar al seu país amb perspectives de futur, li
va proposar amb insistència convertir el relat de la seva vida en
novel·la. Acceptar el repte no era fàcil, no només perquè la
futura autora s'enfrontava a les dificultats inherents a la relació
realitat-ficció a què he al·ludit, sinó, a més, perquè la vida
que se li proposava narrar estava immersa en una cultura allunyada de
la pròpia, situada en un continent que l'escriptora desconeixia per
complet.
L'autora
va accedir a la proposta amb totes les seves conseqüències.
Conscient de l'obstacle que podia representar aquesta distància
cultural, després de llargues i detallades sessions de gravació del
relat oral del protagonista, va viatjar al Senegal, i va conèixer
llocs, persones, costums i creences. Masferrer sabia que amb l'oïda
no n'hi ha prou per al coneixement; havia d’implicar-hi tots els
sentits: la vista, l'olfacte, el tacte, l'emoció. Sense ells no
hagués pogut escriure la història de Samba bu n'daw (SambaEl
Petit) tal com ho ha fet. No hi ha
dubte que Tambakunda està escrita des de la més profunda honradesa,
des de la implicació més sincera, des de la intenció d'aconseguir
franca autenticitat. I el resultat evidencia que ho aconsegueix.
Perquè, com diu el subtítol de la versió espanyola (Tambakunda.
Un viaje en dos direcciones), aquest és
un viatge en dues direccions,
el de Guaye a Espanya (Tenerife, Fuerteventura, Madrid, Miraflores de
la Sierra, Barcelona) i el de Masferrer al Senegal (Tibay
-Tambakunda-, Tanka, Nekaane, Soma, Dakar). En
dues direccions en el sentit físic
literal, però sobretot en el seu significat metafòric de vertader i
profund aprenentatge, tant per part del protagonista com de
l'escriptora, que s'incorpora com a tal al text de la novel·la, fent
partícip al lector del procés de creació.
Així,
també el lector fa el viatge (en sentit físic i figurat), s'endinsa
al poble de Samba per veure-l créixer, participa amb ell de la seva
por en veure’s obligat a separar-se del seu pare i dels seus avis
paterns, amb els quals viu, per acompanyar-lo a la nova població,
on, amb sis anys, serà l'alumne més petit de l'escola alcorànica i
començarà una vida d'explotació i maltractaments, sotmès a tota
mena de penalitats. De viva intel·ligència i caràcter rebel,
arrencat a una edat tan primerenca del càlid niu familiar i de la
protecció amorosa dels seus avis, Samba es marca l'objectiu
d'estudiar per ser amo del seu destí i arribar més lluny que els
seus antecessors familiars. Diverses vicissituds en el camí li fan
plantejar-se viatjar a Espanya, la terra
promesa, en la que ell suposa que podrà
trobar feina fàcilment i tornar al seu país amb estalvis suficients
per seguir perseguint els seus somnis. Per consell dels savis del
lloc, Samba es deixarà convèncer per emprendre el viatge per la via
més perillosa: la mar.
Lluny
de mostrar un panorama dramàtic, la novel·la és una lectura amena
i simpàtica, cosa que no impedeix a l'autora mostrar els aspectes
rudes i desagradosos de la vida quan la realitat ho exigeix. I si bé
la història que llegim és la de Samba Gueye, la seva podria ser la
de tants altres. En aquest sentit el text de Mariona Masferrer (i no
cal dir que també de Samba Gueye, en tant que narrador oral) és un
text universal, un Bildungsroman,
una novel·la d'aprenentatge, ja que mostra l'evolució del seu
personatge fins a la seva maduresa.
Masferrer
utilitza la tècnica del narrador omniscient i intercala diàlegs
aquí i allà. No obstant això, tot i estar escrita en tercera
persona, la seva prosa és propera, particularment empàtica,
agudament sensible, i aconsegueix transmetre el caràcter específic
de cada un dels personatges fins i tot quan no dialoguen i els
descriu la veu narradora. L'autora sent gran simpatia per la majoria
dels protagonistes, en la seva mirada es trasllueix la tendresa, un
afecte que de vegades esdevé afabilitat maternal.
La
prosa de Mariona Masferrer, és fresca, fluida i el text està
impregnat d'un subtilíssim humor, mai amb intenció crítica, sinó
gairebé sempre com a eina de caracterització, quan reflecteix els
pensaments del petit Samba, de ment perspicaç i espavilada. Són
qualitats que Laura Vaqué trasllada molt adequadament en la seva
traducció. La novel·la bé pot ser qualificada de picaresca.
Psicòloga
de formació, Mariona Masferrer va exercir durant anys aquesta
professió, però la va abandonar per dedicar-se de ple a
l'escriptura. Tot i que ha explorat també la poesia, l'autora s'ha
donat a conèixer principalment per la seva obra en prosa: El
fil d'Arianna (Ed. Deriva, 1999,
traduïda a l'espanyol: El hilo de
Ariana, Amat Ed. 2005), El
cosí de Cuba (Alba Ed., 2002;
traducció espanyola: El primo de Cuba,
publicat el mateix any que l’original sota el mateix segell
editorial), Màxima
(Ed. Actéon, 2006), A punt de neu
(Ed. Actéon, 2009), Cartes a destemps
(Hakabooks, 2012) són alguns dels seus títols.
Origen:
Tambakunda va
ser finalista del premi Setè Cel de Salt i es va publicar 2015 a
càrrec del segell Editorial Indicios, amb el títol de Tambakunda.
Un viaje en dos direcciones i traducció
de Laura Vaqué.
Entrevista
al protagonista real de la història, Samba Gueye, i a l'autora de la
novel·la, Mariona Masferrer:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Origen-Tambakunda/video/4596931/
(en català)
© Anna Rossell
0 Comentaris