Amor Negre (parts 29,30 i 31), per Francesc Oui




Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.







AMOR NEGRE (parts 29,30 i 31)


29

De petit em banyava ma mare. Un dia em va dir que la calder no anava bé i que trigaria més en omplir la banyera d’aigua. Era un senyor bany. Jo, petitó, assegut a dintre, jugant amb dues esponges velles amb fongs. M’atreien els fongs i la meva mare no em reprenia. El sabó no feia gaire escuma i la visió de la part submergia del cos era neta i clara com un rostre que et saluda darrera un finestral. Vaig esperar assegut al llit dels meus pares. La banyera trigava a ser plena. Jo anava jugant a passar els dits de les mans entre els dits dels peus i com que desprenien una olor forta els abocava més al nas i ensumava amb un inspiració forta. Quin gust! Ensumar als peus la suor barrejada amb pols del terra i fibres despreses dels mitjons de franel·la, tot formant boletes fosques, essència de la meva olor corporal en contacte amb la brutícia constant de la realitat. Mentre portava les mans als peus, el cap quedava ben situat entre els genolls i el cobrellit m’acaronava les natges. Em vaig adonar que si les separés una mica, fins i tot podia sentir com aquell teixit rugós rascava un xic i això feia molt i molt de gustet. Recordo haver començar a provar el moviment en diverses direccions per tal de verificar si el gustet anava a més, i potser mai com en aquell instant vaig ser tan a prop d’allò que deu sentir algú que tblanc virginal. Per primera vegada tcobrellit blanc de mons pares. ig veure que hi havia una taca al cobrellit, no pas un taca dé cony de descobrir el plaer de la masturbació solitària. Però sembla que tot plaer té un preu i un cop em vaig aixecar amb la tovallola penjant de les espatlles vaig veure que hi havia una taca al cobrellit, no pas una taca de merda pròpiament, com qui l’hagués cagat, sinó una taca petita, marronosa, indici només de la fricció del meu cul a punt de seure en la banyera ja plena d’aigua calentona. No vaig sentir cap vergonya ni necessitat d’explicar a la meva mare que el meu cul havia deixat una taca al cobrellit blanc virginal – perquè algú de la família sempre deia que feia goig aquell cobrellit i que amb quin sabó el rentava per a deixar-lo sempre d’un blanc virginal. Per primera vegada –que jo en sigui conscient, és clar– es van trobar al meu cap la imatge d’un cul –el meu– i la paraula virginal, i el resultat no va ser més ni menys que, davant del mirall que adornava de dalt a baix la paret del passadís entre el dormitori i el lavabo, la visió del meu cos sencer despullat, la tovallola caient pel tors, un heroi en miniatura, la mirada compositiva, i un pensament, un de sol: el meu cul és meu. 

30

La memòria precisa d’aquesta visió de mi davant d’un mirall es fon la visió de mi darrere del Simó, tots dos davant d’un mirall, un dia després del seu bany, com qui registra una fotografia fugaç. Però jo no he estat per a en Simó la mà curosa que ha estat la meva mare per a mi. Si els meus banys eren tristos, això no era perquè li faltessin carícies o el somriure inextingible de la meva mare, qui em segueix somrient des de la república dels morts. Però tot i saber que ella es ficava la meva roba interior entre la seva i la que duia a sobre per què, un cop sortit del bany, la sentís calentona sobre la meva pell (quins pares, quines mares ho faran a dia d’avui?), tot i saber que ella em deixaria sucar un parell de galetes en el seu cafè mentre m’eixugava els cabells amb una tovallola, jo podia sentir la tragèdia de viure en cada gest que feia, sentia el seu dolor en aquell espai que les ciències mudes no poden descriure ni tan sols reconèixer: l’espai de sensacions, com diu un amic que fa temps que estimo. La memòria del Simó petit m’és relativament dolorosa, i amb això vull dir que m’és relativament indiferent perquè l’he estimat més com més s’ha fet gran, i això que va caure tan jove. El mateix em passa ara amb l’Isaac i la Judit, que per cert avui (o serà demà?) vindran de la mà de la Maria, a qui no diuen mare sinó Maria perquè fa modern. El cas no és que sigui modern sinó que a mi em solen dir papa perquè pràcticament no tinc nom.

31 

M’aixeco de la butaca per a llençar les flors marcides que va portar la Maria, primfilades com les espines de peix que la meva mare llençava als gats del carrer, resseques com la Maria. Les agafo i gairebé se’m desfan a les mans. No sento cap núvol a la gola, no sento cap magma ofegant-me. Sembla que l’amor negre m’hagi donat treva. Penso en els pètals de rosa que en Simó arrencava discretament i guardava entre les pàgines de biografies de generals i polítics, algunes il·lustrades, i sobretot enmig dels àlbums d’avions de guerra on sortien austers i llunyans els pilots d’ambdós bàndols. En Simó nodria una afecció admirativa que no pas homoeròtica, almenys que jo sàpiga, per aquells que eren els seus herois, però la manera romàntica com adornava aquelles pàgines i la discreció que posava en arrencar els pètals quan la seva mare no hi era em feien dubtar si era la mare, tan gelosa de les seves flors, qui temia que el renyís, o si era ell mateix qui defugia. L’homosexualitat i l’antiga religió sempre s’han passejat per aquesta casa com objectes tan indesitjables com desitjats. En el moment en què obro el cubell d’escombraries per a llençar les flors, veig una ampolla buida de vi negre i no sé per quin motiu recordo un altre amor. Sabia que la treva no duraria. Em sembla que la Maria vindrà avui a deixar els nens i hauria d’endreçar una mica el saló i el rebedor però no puc evitar enfonsar-me una altra vegada, ara a la chaise longue, per a tocar-me mentre recordo els mugrons tous i hipersensibles d’aquell admirable pianista que recercava la música dels condemnats. L’assetjava el pes d’un judici indeterminat. Sempre bevia vi negre en molta quantitat i aquest Priorat m’ho havia fet rememorar. Dorian es deia, i es mereix una bona palla i un parell de capítols.

Publica un comentari

0 Comentaris