Andreu Navarra Ordoño és escriptor i historiador. Doctor en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona (2010), actualment treballa al Departament d'Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El seu camp d'especialització és la Generación del 98 i la relació entre l'escriptura i el poder polític durant la Restauració.
Ha publicat la novel•la Nube cuadrada (2012) i els poemaris Canciones del bloque (2010), Fiebre y ciudad (2009) i Suicidio súbito (2006).
Entre les seves publicacions acadèmiques destaquen La región sospechosa. La dialéctica hispanocatalana entre 1875 y 1939 (2012), l'edició de El literato y otras novelas cortas, de José María Salaverría (2013) i el doble assaig Dos modernidades: Juan Benet y Ana María Moix (2006).
Combina la investigació històrica amb la creació literària.
Els seus treballs han estat publicats en revistes especialitzades com Letras de Deusto, Sancho el Sabio, Revista de Literatura, Impossibilia y Bulletin de l’Histoire Contemporaine de l’Espagne.
Més informació a: https://sites.google.com/site/autorslh/index-d-autors/andreu-navarra-ordono
Bahia Mahmud Awah, escriptor Bahia Mahmud Awah, escriptor saharauisaharaui
Surto de l’estació d’Atocha ben abrigat i prenc el camí que he consultat abans a casa. Em separen del palauet neomudèjar que és la seu de la Casa Árabe de Madrid dues avingudes rectilínees i congelades, des d’on admiro els plataners del Parque del Retiro i les absents intal·lacions per a nens. A l’altra banda del carrer d’Alfonso XII hi ha un mena de ministeri bastant gris i les tanques del que crec que és el Jardí Botànic. El caos circulatori és considerable darrere meu. El conjunt és poètic i fred a la vegada: el granit és ara deshabitat, deu ser perquè els nens encara no han sortit de l’escola. M’hagués agradat fer la ruta pel parc, tornar a veure l’Ángel Caído, però porto una maleta amb rodes que vaig comprar a Aguadilla, Puerto Rico, i que per aquesta mateixa raó m’aprecio bastant, i amb la sorra mullada la faria totalment malbé.A tot arreu hi ha crisi però no sembla que hagi fet gaire estralls aquí. Caldria saber què passa al Pozo del Tío Raimundo o la Barranquilla, però el cert és que les cases són tan sumptuoses com les que rodegen Hyde Park a Londres, i d’una arquitectura no del tot estrambòtica. Rondant per la Plaça de la Independencia m’assabento que José Ortega y Gasset i José Bergamín van néixer gairebé porta per porta. Hi ha una estàtua enorme d’un home a cavall, l’Espartero, el tipus més aviat arbitrari que gairebé van coronar com a Baldomero I. La seu del simposi és un espai magnífic, hi ha monitors que surten de l’interior de la taula, pantalles per tot arreu, sistemes de so d’última generació, jo que vinc de la misèria de les universitats públiques catalanes em sento una mica aclaparat.Però el millor de la Casa Árabe és, sens dubte, el restaurant, i també la llibreria. A a botiga hi trobo exactament el que no trobo mai. Entre d’altres volums, compro un que té un títol molt curiós: La maestra que me enseñó en una tabla de madera (Málaga, Sepha, 2011), d’un tal Bahia Mahmud Awah. El fullejo i és una mena de crònica familiar escrita per un autor saharaui. El compro immediatament.Dins l’auditori, les discussions s’acaloren, sempre dins de la cordialitat més extrema. Surten multitud de temes, la sessió dura de dos quarts de cinc de la tarda fins a les nou de la nit. No ens hem adonat que fa hores que s’ha fet fosc. El programa l’hem enviat a pastar fang. Parlen homes que hi van ser, l’any 75. He estat xerrant amb un autor saharaui, per a mi era molt important conèixer-ne un. He anat a Madrid amb molts dubtes, i només un saharaui me’ls podia resoldre. Per exemple: ¿els exiliats són comunistes? Algun estudiós s’ha rigut d’aquest dubte tan infantil, però jo no ho considero pas una qüestió secundària. S’ha dit que en el context dels anys setanta era impossible plantejar una guerra d’alliberament nacional que no es relacionés, d’una manera o altra, amb el maoisme, els trotskisme o alguna altra corrent semblant. Jo mateix m’he criat entre antics leninistes, i he conegut exmilitants d’organitzacions extraparlamentàries amb algun tipus de vinculació terrorista. Ara bé, jo he llegit en un altre llibre que els saharauis es consideren, abans de tot, musulmans. El que és segur és que només ells ho poden dir amb seguretat.Jo duia apuntades una bona quantitat de cites de saharauis que se’n reien una mica del marxisme i es declaraven obertament islàmics. En català hi ha un llibre mol valuós (Veus del Sàhara, Valls, Cossetània, 2011) on hi ha recollit el testimoni d’un home del Polisario, Mohamed Lemin, que va anar a veure Leonid Breznev l’any 1980 i li va dir a la cara que era un home d’interessos i no de principis. No està gens malament, això, déu n’hi dó.Durant el col·loqui, l’escriptor saharaui, que parla un castellà precís, m’explica que, en hassania, abans que arribessin els del Polisario, no existien els conceptes de “dreta” i ”esquerra”. És clar, en una comunitat nòmada, exempta de collonades… L’escriptor m’explica que els del Polisario, per fer-se entendre, parlaven de “pensament reaccionari” i “pensament revolucionari”. Aquestes coses només te les pot explicar un saharaui, o un antropòleg, a tot estirar; però jo no sóc antropòleg, no sóc més que un pobre poeta ficat a historiador.S’acaba el seminari, és l’hora d’intercanviar adreces i encaixar les mans dels nous amics. Surto de l’edifici i segueixo la comitiva dels que van a sopar a la plaça de Santa Ana. Que bé. A Madrid sempre menjo sumptuosament. Em remiro el llibre que he comprat abans, i resulta que el de la foto és l’home amb qui acabo de parlar no fa ni mitja hora! Casum l’olla, podria haver-li fet firmar-me’l! Tant és, no tadaré en escriure-li.La maestra que me enseñó en una tabla de madera és un homenatge a una dona, la mare de l’escriptor, la Detu (són freqüents els homenatges a les dones saharauis, Ana Tortajada en va escriure un l’any 2002, i Cèsar Rufino un altre l’any passat, alguna cosa especial han de tenir aquestes matriarques), que conté històries increïbles: la del beduí que va estripar una bandera d’Espanya per fer-ne regnes pels seus petits dromedaris, la de l’avi que va sobreviure a una tempesta de sorra menjant-se poc a poc la cua de la seva cavalcadura... Detu, la mare de Bahia Mahmud Awah, era una mena de literatura ambulant. La seva memòria era una d’aquelles que conté tota la saviesa i la poesia d’un poble. Nosaltres, per compensar la nostra decadència i la nostra desorientació, podem llegir llibres com els d’en Bahia, i així conèixer de ben a prop com vivien les comunitats nòmades abans que arribessin els exèrcits de dalt i de baix, i d’encara més a dalt i ho arruïnessin tot.Un cop a casa, tanco el llibre i me’n vaig a buscar el meu fill a l’escola. Després el porto al parc i allà observo la gent. Un nen que jugava amb el seu germà petit l’ha fet rodar sense voler per terra. La seva mare s’aixeca i li clava una puntada de peu a la columna vertebral. El nen plora i la seva mare li crida i li diu que li volia clavar la patacada al cul. Com si això importés. Una mica més enllà, un nen l’emprèn a cops de puny amb la seva àvia, que no li volia comprar una joguina o un ou de xocolata, i li crida insults a la cara com si fos un boig.Pegar l’àvia, o que la mare et pegui. Vivim sense valors. Vivim sense música. Quina merda de país.
