Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística.
Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.
Amor Negre (parts 58 i 59)
58
A déu l’has de buscar. El dimoni te’l trobes. Déu és invisible, inaparent; tan excessivament sublim que l’has d’inventar en el rostre de qui odies, abans no puguis veure’l en qui creus estimar. Creure és cansat. Però el dimoni, amb tots els rostres que té, màscares sens dubte, se’ns apareix quan més li convé, i amb tal mestratge ho fa que podem creure, sense esforç, que la seva aparició també ens serà propícia. El dimoni no se la juga: els símbols que té són els del poder. No veuràs mai en aquesta vida un dimoni en un cos deforme, o en un cos pudent, a més que tinguis una inclinació natural cap a la pudor. Aquest, però, és el meu cas. Poc a poc, s’esvaeix l’atordiment de la música que fins fa poc picava a les meves oïdes com una campana descontrolada. A mesura que el taxi avança cap a casa, la discoteca va quedant més lluny, el ritme del techno es descompon en petites fractures acústiques i s’hi aglomeren els sons metàl·lics i voluptuosos del Mercedes antic. Assegut al seient de darrere, puc tornar a mirar el Bafomet que penja, un cop i un altre, mentre el conductor somriu per a ell mateix amb la certesa, ara, de que en sóc conscient. El taxista és un emissari. No fa cara de jueu. No fa cara de policia. És absurd pensar que has de tenir cara de jueu o de policia, com si uns o altres tinguessin rostres específics. Només déu té un rostre específic, i tot i així és invisible. Des de darrere considero tots els trets demoníacs que no em permeten demanar-li al taxi que s’aturi: la no frontalitat, la contracció de les parpelles superiors, el somriure poc més expressiu que el de la Gioconda però suficientment contingut per a romandre indesxifrable. El taxista duplica Bafomet. És el seu doble odorífer, voluminós, humà. No fa olor de sofre sinó de suor, una suor intensa i metàl·lica de qui no només porta hores sense dutxar-se sinó que tria no fer-ho ni amagar la olor corporal sota el vel químic d’una colònia o un desodorant. Intento enraonar. No hi ha res diabòlic en aquest taxista. He begut massa. De seguida recordo no haver begut més d’un parell de Campari. L’home acosta el cotxe a la vorera d’un carrer transitat que, en aquell moment, està buit com un escenari irreal. Ens envolta una boira que fa un minut no hi era. Estic segur que no hi era. S’atura, apaga el motor, s’instal·la aquell silenci necessari a les confessions tràgiques i el taxista, amb una veu benèvola que contrasta significativament amb la negror lluent de la mirada, m’ordena: “Seu davant.”
59
A déu, si existeix, li pots dir que no. Al dimoni, però, no t’hi pots resistir. El temps entre que vaig sortir per la porta de darrere i entrar per la de davant no va ser suficient per a sentir el fred a la pell. El taxista no fa cara de policia però fa cara de nazi, un nazi bondadós i sàdic com aquests fills de camperols que s’han anat a la ciutat a llegir i urbanitzar-se per a acabar votant a partits populistes de dretes. Em recorda el porter de nit de la pel·lícula amb la Charlotte Rampling, el porter per qui ella, una jove jueva submisa, pateix un enamorament entranyable i totalitari. El taxista no està complint el rol d’emissari. Percebo algun tipus d’equivocació en aquesta pel·lícula, o en aquesta realitat que la boira envolta com un entramat de filferro moll i ancià. El taxista, més antic que qualsevol personatge o temptació, no emet cap so. Com si el rol que té fos escàs en paraules i, tot i les poques paraules, les hagués oblidades. Puja del cos la mà dreta, com un membre separat, i baixa el mirall de cortesia que hi ha davant meu, gairebé sobre el meu cap. No trigo dos instants en adonar-me de la imatge que el mirall em torna. La meva pell, sobtadament envellida, supura un líquid subtil però tímid, que ix en petits coàguls perfectament secs d’un vermell exhaurit, marronós, gairebé negre. La llum groguenca dels fanals, penso, falseja la percepció dels colors. Porto la meva mà dreta al rostre però sento de seguida l’aspror d’una mà molt més antiga i arrugada. Em miro la mà. És la mà de mon pare. Els mateixos dits gruixuts i desconfiats, les mateixes ungles blanquinoses, làctiques. La visió dels dits em fa tornar al pensament dels meus fills, sols a casa, i a la ira de la Maria. També jo sóc pare. Torno a veure’m reflectit en el mirall. Ara el meu rostre es veu rejovenit. No tinc cap arruga. Em veig com volia ser quan tenia vint-i-cinc anys i en realitat no atreia ningú més que aquells que envejaven els diners del meu pare. Em sento poderosament atractiu. Miro a la meva esquerra. El taxista encara és més atractiu que jo. Ara sento la mateixa atracció pel taxista que la que imagino que la jove jueva hauria sentit pel seu botxí. I, per una aritmètica segurament diabòlica i per això infal·lible, dedueixo que és amb ell, no pas amb mi, amb qui he de fer l’amor, l’amor mortal, l’amor negre.
 per Francesc Oui){kind=link}
0 Comentaris