AMOR NEGRE (parts 47-48- 49), per Francesc Oui

 

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. 

Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu. 

 

 

 

 

 

 

Amor Negre (parts 47-48-49)

 

47

Tinc ganes de dir-li amor a aquest amor negre que escombra les parets amb la seva ala hieràtica; tinc ganes de fer-ho amb una pietat no gaire diferent d’aquella que imagino en els místics qui, composant una fantasia de déu, cerquen allunyar-se de tota idolatria i alhora consolar-se davant la certesa de no veure l’invisible durant aquesta existència. Un cop difunts, combreguem quelcom de diví, senyalem l’absència de matèria o, en tot cas, la seva insuficiència. Tu, Simó, em recordes déu: no et veig però sé que em visites; no sé si em veus d’una manera humana però la teva consciència és a prop meu. A allò que els cristians diuen intercessió jo dic importunar – perquè tu sempre arribes, inoportú com l’amor negre, a alguns dels somnis que recordo al matí, et mostres disponible per a la pornografia que dibuixo mentalment cada cop que em buido d’aquesta llet igualment negra, ara apareixes en forma fotogràfica entre els arxius del meu ordinador com un miracle de tecnologia contemporània, però sobretot et presentes davant meu encara que no t’ho demani. Entén-me: tant m’és un suplici veure’t com no veure’t. Sembla que tot s’hagi reduït a una qüestió de morbo o superstició, de sexe o de màgia, com si la realitat hagués estat forjada per societats secretes, per un demiürg talòs, amb una teologia perversa i excloent. Tants anys, Simó, per a arribar a una sola conclusió significativa: l’egoisme és el mal primer. No simplifiquem pas això: el problema ètic no s’ha resolt, l’egoisme no està definit. Podria ser el culte del jo, un culte típicament romà, interessat, l’opció pel meu plaer en detriment de l’altre, com quan he empès la Maria, aquesta tarda, a creure que encara em posa, només per a poder confrontar-la amb la possibilitat de que ella hagués copiat les teves fotos en el disc dur del meu ordinador. Vull dir que no em sembla egoista haver-la enganyada, com ni tan sols em semblaria egoista haver-la violada. L’egoisme el trobo molt abans o molt després, segons com m’ho hagi de mirar: en la voluntat de fer-te viu quan la teva existència no és més que un efecte nefast del meu jo, una fantasia com qualsevol déu, com una mezuzà, com un manat d’alls. Perquè a hores d’ara, escombrat jo mateix pel matí gris i pudent que s’aixeca sobre la ciutat, hauria d’haver après que els déus no són objecte de comprensió i tu, com a déu que ets per a mi, ja no ets susceptible de ser entès ni desitjat. 

48

Allò que no pot ser entès ni desitjat no té per què ser rebutjat. Però això no ho sé fer. Ja és hora de que marxis. No vull que hi siguis; o almenys no vull fer-te lloc. Sé que els vius no tenim cap poder sobre els morts i és possible que alguns morts, havent estalviat l’esperit com qui, vivint, estalvia diners per a la vellesa, el conservin. Així també, molts viuen lluitant per la possessió de la terra com si ella fos el seu propi cos – perquè creuen que, si la perdessin, es perdria l’esperit. No saben que són coses que no es perden perquè tampoc no es poden posseir. Però això no m’interessa, no pas ara. El perfil horitzontal de la ciutat es distingeix perfectament des d’aquí on sóc, malgrat la boira de pol·lució que plana per damunt, escampant un polsim insalubre. Vivim en una planta prou elevada. La Maria tenia por que els nens caiguessin per la finestra, i mira, vas ser tu, Simó, qui va caure, i només et va caldre una terra ben plana, una terra diferent de déu, per cert: desitjada, sí, molt desitjada; però tan malentesa. Bé, estaries dempeus o fins i tot ajupit amb la teva escopeta. M’agrada imaginar-te així, aliè a qualsevol tipus de desig sexual, subjectant un objecte formalment fàl·lic que, no ens enganyem, té com a única funció matar. M’agrada imaginar-te convençut i audaç com un lacedemoni, el braç lligat amb els tefilin com qui arrossegués un manat d’alls, això sí, un manat d’alls amb el teu destí inscrit, el teu, el meu i el de tot un poble, el codi legal dels hermeneutes, la Torà del poble elegit per a morir com qualsevol altre havent viscut com cap altre, l’estat d’excepció imprès a la sang, en el semen. Simó, l’ascensor. Vivim en una desena planta. La Maria tenia por que els nens sortissin al balcó i es desequilibressin. Mai no ha tingut por que es llencessin. Jo no tinc cap por de que es morin. Si tot fos tan maleït com els noms propis, el seu destí estaria escrit: ell es diu Isaac i ella, Judit. Per sort no tinc temor de déu i no ofereixo sacrificis: tota desgràcia ha de caure sobre meu abans que no pas sobre ell. I la Judit, no negaré que amb un any i mig ja encenia llumins i als tres era destra amb els ganivets, però fa temps que la guerra no és una qüestió de principis sinó de capitalització, per la qual cosa la decapitació és generalitzada, i que tots els que no hi tenim res a guanyar amb els conflictes estem condemnats a ser Holofernes: incauts, lúbrics i menyspreables.

49

Els nens s’aixequen d’hora, avesats als horaris d’entre setmana. La Maria els té ben ensinistrats: no venen a córrer cap al meu dormitori ni tan sols piquen a la porta per tal de no despertar-me. No engeguen la tele. De fet, fa anys que no l’engego i ja no deu funcionar. Però saben engegar l’ordinador i no ho fan tampoc. Estan ben ensinistrats. Per això és amb una sorpresa majúscula que me’ls trobo mirant, o més aviat contemplant, en silenci, unes fotografies d’un viatge a Argentina que vam fer la Maria i jo. Era el 1983. No, no, impossible. Em confonc amb les dècades. El 1983 va néixer en Simó. Per un moment em quedo glaçat: hauran vist fotografies del Simó, pornografia del pare? Un instant més tard, reconfortat pel record de la contrasenya que protegeix aquelles carpetes, assaboreixo el lapsus: fotografies d’en Simó, pornografia del pare; perquè no només aquestes imatges m’han permès visitar el rostre del fill més desitjat com si ell mateix em visités, espectral i eròtic, sinó que la seva aparició enigmàtica i nefasta m’apareix com una senyal de que el meu amor per ell ha estat inconfusiblement pornogràfic. Un amor excessiu, amoral en excés, líquid com el pas del temps. Un amor negre com l’absència. És per a pal·liar la doble custòdia que em pertoca, la dels fills que queden i la meva, que m’arrossego el cos fins al forn de pa com si pogués semblar diligent. El forn fa olor de mantega. El pa l’embolcallo en el diari agafat de la bústia com qui amortalla un nadó difunt. De tornada a casa, ferir el pa cruixent amb el ganivet que en revela la molla em reconcilia amb les textures benignes: la superfície dels rostres on la Maria i jo lluïm, difosos, com un llast ansiós i genètic. La genètica, penso, aquesta injustícia sagrada. Tinc una memòria immensa que amb prou feines custodio. Els nens estan servits, semblen contents amb la taula de formatges i melmelades. Juguen amb el menjar i no penso reprimir-los. L’aroma del cafè em crida a la cuina. Recordo la meva mare. Apago els fogons. Tal i com he estimat, no em calia res més per a sentir-me en l’exili: cap genètica, cap mite fundacional, cap identitat. Tot ha estat en va. Ploro. No em senten. Ploro encara. Tot ha estat en va.