"Entre dos silencis" d'Aurora Bertrana & "Víctor Català" de Margarida Casacuberta, per Anna Rossell

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell

http://annarossell.blogspot.com

AURORA BERTRANA, AUTORA UNIVERSAL DE LES LLETRES CATALANES

Aurora Bertrana
Entre dos silencis
Traducció de Núria Sales
Club Editor, 2019, 371 pàgs.

Donar compte d’aquesta novel·la d’Aurora Bertrana resulta especialment difícil. La tasca és doblement àrdua: en primer lloc, pel fet que el text ha sofert nombroses vicissituds de caire divers fins veure la llum en aquesta versió de Club Editor i, en segon, perquè la temàtica —per bé que novel·lada i, per tant, ficció— està inspirada en fets i situacions reals de la Segona Guerra Mundial i la postguerra, que, mutatis mutandis, es van esdevenir històricament, dels quals ens n’ha arribat plural i diversa constància a través d’altres novel·les, cròniques de diaris, pel·lícules i llibres d’història. Que això sigui així convida a la comparació entre l’imaginari que aquest gruix de documents ha creat en la ment del lector i algunes de les escenes que descriu Bertrana, però, sobre tot, pel perfil d’alguns dels personatges que el lector trobarà a les pàgines d’ Entre dos silencis, que, sovint, no sostenen la comparació.

Començaré per les vicissituds:

Aurora Bertrana (1892-1974), que a partir del 1938, fugint dels bombardeigs de la Barcelona de la Guerra Civil, va tornar a Suïssa, on ja havia residit uns anys abans, va seguir els esdeveniments dels darrers anys de la guerra i els mesos de l’armistici a partir del que explicaven refugiats i dels informes dels delegats de la Creu Roja als països ocupats i, més tard, també per pròpia experiència com a acompanyant d’una missió humanitària al poble francès d’Étobon. Seran fets històrics —l’afusellament de tots els homes del poble perpetrat per l’exèrcit alemany, com a càstig per l’execució d’un general nazi per part dels resistents—, però sobre tot l’experiència a Étobon després de l’armistici, la que la impulsarà a escriure la seva novel·la. Escriu el text quan torna a Barcelona, després d’un llarg exili i ho fa en espanyol amb l’esperança de trobar més fàcilment editor. Segons explica Georgina Solà al postfaci, el que escriu Bertrana és «un conjunt de relats» i, en nota a peu de pàgina, completa la informació «El formen tres peces escrites en castellà: La aldea sin hombres (també titulat Cementerio de fusilados), Prisioneros de guerra i La madrecita de los cerdos [...], aquest darrer inèdit.

Son les dues primeres peces, La aldea sin hombres i Prisioneros de guerra les que, sota el títol suggerit pel seu traductor al català, Joan Sales, Entre dos silencis, confegiran la novel·la que veurà la llum el 1958, dividida en dues parts, a l’editorial Aymà, dins la col·lecció Club dels Novel·listes. La segona part, solta, ja l’havia publicat un any abans Santiago Albertí en català (segurament traduïda per l’autora mateixa, segons indica Maria Bohigas a la nota editorial), amb el títol Tres presoners.

Tanmateix, no és la novel·la traduïda per Joan Sales la que Club Editor ha decidit publicar. Amb la seriositat que caracteritza el segell editorial, Club Editor, basant-se en l’acurada feina de recerca filològica de Georgina Solà, autora del postfaci, ens ofereix una edició nova, fidel a l’original. Georgina Solà desvetlla tot un seguit de modificacions importants per part del traductor, sobre tot corresponents a la primera part, algunes de les quals alteraven essencialment el text de Bertrana, que no havia estat consultada. No va ser fins molt més tard que l’autora, que no acostumava a rellegir els seus textos una vegada publicats, va adonar-se de les aportacions personals de Joan Sales i va mostrar la seva disconformitat.

Així és com Club Editor, seguint les aportacions de la recerca de Georgina Solà i sospesant sensiblement els pros i els contres, que Maria Bohigas desgrana a la Nota editorial que acompanya el llibre, decideix encarregar nova traducció a Núria Sales Folch, filla del primer traductor, que elimina les modificacions del seu pare i manté l’esperit de l’original. Aquesta versió és la que Club Editor lliura ara al públic lector, un text d’una autora que mereix la feina feta per l’editorial per la importància que té com a representant de les lletres catalanes en la literatura universal.

Dit això, passo ara al tractament del contingut de la novel·la:

Partint del fet històric de l’execució d’un general alemany per part del maquis i de l’afusellament dels homes del poble com a represàlia, Bertrana situa l’acció de la narració en un poble francès oriental, proper a la frontera alemanya, ocupat pels nazis (primera part) i després de l’armistici, quan han canviat les tornes, a la mateixa localitat, on els presoners de guerra alemanys conviuen amb les dones i treballen al seu servei (segona part). Mèrit de la novel·la és precisament aquesta focalització escènica, perquè la temàtica no ha estat gaire abordada literàriament i també perquè representa un repte proposar-se reflectir, com diu la contraportada «la complexitat de sentiments que s’infiltra en la relació amb l’enemic i la subtilesa de les fronteres que separen els caràcters més fortament que les nacions». Aquest és el tema principal del llibre.

Per la història que ens conta Bertrana hi desfilen un gran nombre de personatges, la majoria dels quals dones del poble ocupat i homes de l’exèrcit alemany, les dones pregonament afectades per l’afusellament massiu dels homes de la família, que es veuen obligades a conviure amb l’ocupant, primer, o amb un treballador forçat, antic enemic, després. Aquesta convivència de proximitat física permet a l’autora fer aflorar sentiments humans que transcendeixen l’odi acarnissat i endinsar-se en un terreny emocional molt més subtil. I aquest és, als meus ulls, el punt fort i alhora el dèbil de la novel·la.

Perquè l’autora, que en Uns mots d’introducció, que precedeixen el llibre, afirma que «Un novel·lista pot mirar els seus personatges amb ulls implacables o bé, entrar-hi, enfocar-los amb certa comprensió, caritativament, [...]. Perquè un home no és mai bo o dolent del tot, llevat dels sants i els monstres», sovint es decanta per mirar-los amb el que sembla un excés de caritat que, en alguns casos, fa difícil creure’s el personatge. El cas del tinent alemany Alexis Greiz, per bé que no és pas l’únic, n’és l’exemple més paradigmàtic. I, malgrat l’autora, en els seus mots d’introducció, es defensa d’algunes de les acusacions d’amics seus, primerencs lectors del seu text, que li retreuen «la candidesa i la bona fe» i que «el Nadal dels soldats sona fals», els seus arguments no acaben de convèncer. Si l’autora va viure les situacions i conèixer els actors que descriu tal com ella els presenta —res no és impossible—, el cas és que tot sovint el lector té la sensació de trobar-se amb protagonistes molt excepcionals, que no donen una visió creïble del que passava en la majoria de situacions paral·leles de la realitat. I, quan és el cas de novel·les basades en fets històrics, trencar la versemblança general és, si més no, delicat.

A banda d’això, i per més d’acord que puguem estar amb Bertrana quan afirma que «un home no és mai bo o dolent del tot», goso dir que hi ha certes incoherències al llibre, una de les quals (segurament la més flagrant) és l’afirmació del tinent alemany Greiz, home recte, intel·ligent i força humà amb soldats al seu càrrec i amb els vilatans del poble ocupat, quan diu: «[...] els camperols, cellajunts i silenciosos, l’odiaven, i ell no havia fet res per merèixer aquell odi. Li costava comprendre-ho.» [la negreta és meva]. No cal dir per què la reflexió de Greiz, que comanda al poble tropes d’ocupació, és del tot inversemblant. També algun altre aspecte de la construcció de l’acció grinyola: en algun moment es parla de tres anys de guerra, mentre que poc més endavant llegim símptomes que només es van donar en els darrers mesos de la comtessa, quan l’exèrcit alemany ja la veia perduda.

Tant el tinent Greiz, personatge de la primera part, la de l’ocupació, com Franz Thorn, presoner de guerra a la segona part de la novel·la, protagonitzen extensos moments de reflexió que donen a conèixer al lector la seva bonhomia, en el primer cas, o la seva obcecació romàntica amb la causa nazi, en el segon, que, malgrat això, deixa entreveure al final una sensibilitat, que el redimeix.

Amb tot plegat el lector acaba la lectura amb un sentiment estrany, una barreja entre el plaer que dona la bona literatura i la desconfiança de no acabar de poder creure’s la història. La impressió general és que, en el fons, tothom té justificació, tothom té un fons de bondat, comandaments i soldats, repressors i reprimits.
Això no treu que el text proporcioni moments excelsos i reeixits, sobre tot a la segona part, que són especialment difícils d’aconseguir per la dificultat que presenta descriure de manera plausible les emocions contradictòries i les relacions sentimentals que es van configurant entre alguns dels personatges dels bàndols oposats.

Un altre punt fort del text són les bellíssimes i diferenciades descripcions del paisatge. Molt lloable la feina de la traductora, que ha donat forma al text en un català exquisit, que proporciona al lector un gaudi afegit extraordinari.

I lloable, altament lloable, el seriós treball d’edició que ha fet Club Editor d’un llibre que, a més dels mots d’introducció de Bertrana, es completa amb una Nota Editorial de Maria Bohigas, donant compte de les decisions preses davant d’alternatives d’edició difícils i el també impagable Postfaci, a càrrec de Georgina Solà, que fa una breu semblança de l’autora i desgrana les modificacions de l’original que va fer Joan Sales, el primer traductor, tot assenyalant-ne les possibles causes.

El llibre es tanca amb un document històric escrit pel qui fou alcalde d’Étobon el 1944, Charles Perret, de títol Étobon, poble de terroristes. La tragèdia d’Étobon, un dels crims més odiosos perpetrats pels botxins nazis.

VÍCTOR CATALÀ, UNA DE LES GRANS FIGURES DE LES LLETRES CATALANES

Margarida Casacuberta
Víctor Català,l’escriptora emmascarada
L’Avenç, Barcelona, 2019, 222 pàgs.

Necessari aquest assaig de Margarida Casacuberta sobre Víctor Català, una de les grans figures de les lletres catalanes. Perquè, malgrat els esforços en la recuperació i les rectificacions que els especialistes estan fent des de ja fa uns anys de la imatge de l’escriptora, aquesta encara no ha assolit del tot l’objectivitat que li pertoca en justícia.

L’estudi de Casacuberta, professora i investigadora de literatura contemporània de la universitat de Girona i especialista en literatura catalana del segle XX, no és, com el títol podria donar a entendre, cap biografia, sinó una panoràmica de les vicissituds que va haver de travessar la seva obra.

El llibre de Casacuberta mostra fins a quin punt la recepció (o no) d’un autor està sempre influïda per un seguit de factors que poc o res tenen a veure amb la qualitat de la seva literatura. Caterina Albert n’era ben conscient quan va decidir ocultar-se darrera el pseudònim de Víctor Català.
Però les dificultats que va haver d’afrontar l’escriptora empordanesa no es devien només a la seva condició de dona. El recorregut que fa Casacuberta, molt ben documentat a partir dels treballs dels especialistes, mostra els moments més sensibles d’encontres i desencontres entre Català i els autors i crítics literaris més influents del moment. I ho fa aportant profusament la correspondència sobre el tema en qüestió entre els implicats i els articles de crítica amb què era rebuda cada nova publicació de l’autora. Així seguirem els canvis que es van anar produint en la relació amb Maragall, arran de les cartes que van intercanviar entorn a la poesia, o veurem la influència que les crítiques més o menys negatives de Carles Riba, Josep Carner, Domènec Guansé o Manuel de Montoliu fins a Gabriel Ferrater van tenir sobre els moments de silenci públic de Català-Arderiu. I la relació directa d’associació entre moda o percepció de modernitat i qualitat literària. Així també tracta a bastament la polèmica entre vuitcentisme-ruralisme-novel·la modernista i noucentisme-novel·la ciutadana, sobre tot arran dels «Drames rurals» i de l’etiquetació de Català com a «ruralista».

Però, a banda d’això, i precisament per això, Casacuberta ens permet conèixer l’extraordinària personalitat i fermesa d’una figura que, volgudament aliena als poders literaris més instaurats del moment, es manté fidel a la seva concepció de la literatura i no dona el seu braç a tòrcer. Casacuberta insisteix en la idea d’obra d’art total que l’autora tenia dels seus textos, que fonamentava en la visió totalitzadora del món, i, contradient l’etiqueta de «ruralista» que li penjaven, amb intenció de menysvalorar-la, posa de relleu la modernitat de la seva escriptura, fins i tot com a molt avançada al seu temps. Català-Arderiu ho era, en molts sentits: va trencar els límits entre els gèneres i fins i tot es va avançar a la teoria de la recepció per la importància que donava al lector, al qual es dirigia sovint als pròlegs o als postfacis, com a figura integrant de l’obra literària. Perquè, per bé que Català-Arderiu, hagi passat a la història de la literatura sobre tot com a narradora, també fou poeta i escriptora de monòlegs teatrals, i, seguint la seva idea de «Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir», reivindicant la seva llibertat d’escriure com volgués en el moment que li semblés oportú, va sorprendre amb el seu canvi d’estil amb la novel·la Un film (3000 metres), que no va ser ben acollida.

Casacuberta inclou també —no podia ser d’altra manera— els malentesos que va haver-hi arran de la publicació en espanyol de Retablo, en anys de la dictadura franquista i la prohibició de la llengua catalana, sobre tot pel fet que el seu Post scriptum, on n’aclaria les raons, havia estat censurat i eliminat.

Els capítols en què es divideix el llibre palesen, per l’encert dels seus epígrafs, el contingut: Víctor Català: una obra d’art total, De Caterina Albert a Víctor Català, La poesia de la vida, L’inici del «cicle ombrívol»: La infanticida i altres «fantasmes dolorosos», Drames rurals, una visió de la tragèdia humana,Solitud, novel·la modernista, Els caires vius del ruralisme, Crisi de creativitat?, Bocí a bocí:Un film (3000 metres),

Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir, Una peça de mal encaixar, Les últimes peces del mosaic, Post scriptum

El volum es completa amb un índex de les Edicionsde les obres de Víctor Català, Notes d’aclariment, Bibliografia citada i una Nota de l’autora, que dona compte de la gènesi del seu assaig.

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura