"A la punta de la llengua", per Marta Casadesús.

Marta Casadesús (Berga, 1989). Escric, dibuixo i faig fotografies de manera maldestre pràcticament des que tinc ús de raó, com a forma d’expressió natural i necessària. Em guanyo quatre cèntims amb els números, però les lletres em mantenen viva, i per això tot allò que sé m’ho ha ensenyat el temps. Diàriament intento tocar de peus a terra mentre visc als núvols, m’embolico sovint amb tots els esdeveniments culturals que m’ho permeten, opino a Nació Berguedà mes sí mes no, i dic altres besties al meu blog (http://trobesisirventesos.blogspot.com.es/), això de tant en tant. Si sabés de música també tocaria algun instrument, però per sort els del Col•lectiu Musicofoll em deixen almenys dibuixar-los.

A LA PUNTA DE LA LLENGUA

EXPRESSIÓ

Comunicar només amb mots
és parlar a mitges, desaprofitar
el cinquanta per cent del llenguatge.
La pell no és impermeable i traspua
aquelles justes paraules que,
a la llengua,
s'encallen.
Per això és una llàstima que la culminació
d'algunes converses interessants
sigui només
un punt i seguit,
i no pas un orgasme.
--------

SINTONIA

Perdré aquest meu cos
(expressament)
per estrets carrerons desconeguts
de cases velles i llambordes gastades
tot perseguint el cor despistat
que també s’ha extraviat
(involuntàriament)
per viaranys poc amables.
Espero que així, en l’embolic,
es retrobin i reprenguin
la mateixa direcció unificada.
--------

TUNDRA

Com un camp de batalla
després de la desfeta,
la pell encara fumeja.
L’han abandonat
després de deixar-la erma.
Simplement resta allà,
com un cadàver surant a l’aigua,
bressolat pels fluids elementals.
Només aire i aigua damunt el cos,
fredes llepades d’éssers invisibles.
Tot es glaça i esdevé paisatge àrtic.
El desert que neix als llavis
s’escampa i clivella la pell.
Fa temps que no hi ha carreteres
que ressegueixin el ventre.
Aquell cos és ara un cos inert,
un paradís de tundra verge.
--------

HIVERN

Estalactites al meu llit,
l'edredó és una balma.
Perduda en el bosc humit,
no en sé el camí de tornada.
Sóc jo qui s'ha enfosquit,
la nit és clara.
Les mirades que no he dit,
al meu pit se'm glacen.

Tinc aquella son estranya
de no haver dormit quan tocava,
que no és son:
és martiri, fuetada.

Tot és de textura de gel,
quan et sé feréstec,
escalfant la nit,
en alguna casa.
I el fred, com una adou,
neix de les meves entranyes.
--------

AUTOAJUDA

Mirar la por cara a cara,
adonar-te que és transparent,
veure-t’hi a tu a l’altra banda.
Demanar-te què hi fas, amagada.
Convidar-te a venir, a tornar en tu,
a no viure més en una ment llogada.
Aquell no ser, o ser desfigurada,
no ser tu, ser ningú, ser una altra.

Vine, dic, i m’estenc la mà.
Em dono l’altra.

Vine, dic, i em miro endins.
És només un pas que fa basarda.
Travessar la porta.
Dir adéu.
Alliberar-te.