Amor Negre (parts 9 i 10), per Francesc Oui





Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu. 










Amor negre (parts 9 i 10)

9

Què pot fer l’amor negre contra algú com jo? Trobo que és massa d’hora per a fer la pregunta. En tot cas, hauria de preguntar-me per la causa d’aquest amor negre. Però és massa tard per a fer la pregunta perquè segurament he oblidat la resposta. Rau en la ignorància i petitesa humanes la incapacitat de retenir la raó de la desgràcia. Bé, no diré que sigui un tret de tota la humanitat quan es tracta d’una incapacitat meva i d’altres més. El prejudici de saber-me incapaç de conservar la consciència de per què la desgràcia s’esdevé i queda fixada d’una manera molt precisa em fa suposar que els altres també en són incapaços. Curiosament, aquesta discriminació de la meva persona és un indici de la causa del meu mal: sabent que no valc una merda per als altres, puc preveure el rebuig de cadascun dels meus intents de seducció, ja siguin propostes o insinuacions, fortament intencionades o inconseqüents i prosaiques, de caràcter laboral o sexual; les que siguin. No valc una merda per als altres i sospito que són pocs aquells que valen més que això si li traiem els objectes circumdants. Què són els objectes circumdants? En la gossa vella, la capacitat d’ensumar el perill i bordar, tot vigilant el bestiar i la casa; en la Maria, les tetes franques i disteses, les mamelles grosses, els llavis perfilats i magnètics com una daga, la saviesa i el moviment estàtic d’un quadre de Giorgio de Chirico; en mi, l’aparença d’heterosexual quan follava amb homes i l’aparença d’homosexual quan ho feia amb la Maria i, en general, des de que vaig començar a fer vida com si no hagués estat mai del ram de l’aigua. Objecte circumdant no és una manera prou exacta de reunir capacitats més valuoses que la que té la femta –i s’ha de distingir entre la humana i les que són fèrtils– o qualitats que et fan més atractiu que una tifa –sense desmerèixer qui aprecien els excrements. També cal desitjar la merda humana per a poder estimar-la. Això ho he tingut per cert des de l’edat més tendra: estovat pel menyspreu de qui jo volia que m’estimés, m’he fet merda amb l’esperança de ser desitjat. I encara no he començat a parlar dels desperfectes. 

10

Dormo a deshores. Sento el cos mòlt però el núvol no ha tornat. Tot i que em costa reconèixer-ho, pensar en la Maria em desvia l’atenció dels meus amors veritablement foscos, subjectes de l’amor negre. Tanmateix ara ho dic i ja es desperten, un aquí, un allà, entre la sorra del jardí de la Sagrada Família i la gespa feréstega de Montjuïc. Artur és un cas exemplar de com l’amor i la foscor no només es confonen en mi sinó que es materialitzen, encarnen com un dimoniet que no trobarà repòs mentre no pernocti en l’ànima torba i famolenca d’un humà. Aquella nit, en què han quedat confoses dues o tres, vaig conèixer l’Artur, qui duia una gorra irlandesa i ballava amb un grup d’amigues. Em recordava un presentador de tele, cosa que li vaig dir més tard per a lligar amb ell. Sempre he comès l’error de dir veritats a l’hora de lligar. Això deu explicar alguns fracassos. Però no tots. Així doncs, no serà ara que em complauré en les raons del meu fracàs i seguiré parlant de l’Artur, qui havia practicat esport durant molts anys però aleshores, per algun motiu que no recordo o que no va explicar, ja no ho feia. Ho deia en to confessional com qui, envoltat de cossos més tònics o musculosos, justifica per què ja no es veu tan fort. Allò que l’Artur no sabia era que a mi m’importava un rave el cos que tenia perquè eren els ulls allò que de debò m’atreia, i m’atreia molt: uns ulls verds i lluents com maragdes i alhora magnètics i penetrants com els d’un serp. Aquella nit jo seria Eva o Adam o allò que calgués amb la condició de jeure al costat d’aquells ulls oberts, mirant-me com espases d’esgrima. Ni tan sols demanava penetrar-lo com vaig fer amb la gossa vella, contenint els seus malucs entre les meves cuixes, després les seves cuixes, deixant-li espai per a evitar el meu sexe. No ho demanava però, un cop al llit, després de tots aquells cigarros que es fumen per a tenir el pretext de sortir de la discoteca i xerrar sense que la música amortitzi les paraules, després de la passejada fins casa seva, un cop mirant-me als ulls tal com jo havia desitjat, em va oferir el cul amb tanta gana que vaig decidir follar-me’l com si fos un objecte menyspreable, i tant m’era si m’escorria o no perquè l’amor negre té això d’obnubilar el plaer pel mer gaudi de satisfer una pulsió de mort, com si el meu sexe fos un canó que el pogués destrossar més categòricament que un Qassam.

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris