LA UNITAT DE DOS, LA DIVERSITAT D’UN, per Eduardo Moga

divendres, 3 de gener de 2014

Fotografía de Mateo de Paz
Eduardo Moga (Barcelona, 1962), poeta, traductor i crític literari, és llicenciat en Dret i doctor en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona.Autor de diversos llibres de poemes, ha traduït a Frank O'Hara, Yoel Hoffmann, Évariste Parny, Carl Sandburg, Charles Bukowski, Richard Aldington, Billy Collins, Tess Gallagher, Ramon Llull, Arthur Rimbaud i William Faulkner. Practica la crítica literària en revistes com "Letras Libres", "Cuadernos Hispanoamericanos", "Turia", "El Cuaderno y Nayagua", entre altres medis. Ha codirigit la col·lecció de poesia de DVD ediciones des de 2004 fins 2012.











LA UNITAT DE DOS, LA DIVERSITAT D’UN

No és freqüent que dos poetes publiquin sengles llibres en un únic volum; de fet, és insòlit. El mite romàntic de l’autoria individual i la preeminència del jo, davant la foscor de l’anonimat o la creació col•lectiva anteriors, perviu en el nostre segle, encara que esmicolant-se en aquest nou exercici de poiesis comunitària que són Internet i les xarxes socials. En el cas de Marian Raméntol i Cesc Fortuny, però, la pluralitat que suposa un volum conjunt s’atenua per les simpaties que s’observen en les seves propostes. Tots dos són poetes de l’amor i el dolor, de la passió i la desesperació: autors que lluiten contra el mal de l’existència –la separació del plaer, l’absurd del que passa, el desconcert de trobar-nos aquí, en un món tan incomprensible com peridor– amb la paraula, amb una paraula visual, ubiqua, matèrica, esquinçada, punyent, amb una paraula que és sovint crit. En aquesta pugna frontal, la paraula, bifaç, denuncia la corrupció de l’ésser i proclama la necessitat de l’amor. El binomi eros-tànatos, que subjeu en tota la poesia occidental, i amb especial intensitat en la de naturalesa existencial, articula el que escriuen Raméntol i Fortuny, o, més aviat, el subjecta amb les urpes. És un diàleg que combina la violència i la delicadesa; que implora la carn i deplora la carn, perquè declina i, finalment, es podreix; que vincula l’hora del naixement, que anuncia l’extinció, i l’hora en què aquesta extinció es verifica. La mort, però, està present, en la millor tradició barroca, en cada instant, fins i tot en aquells en què les pells es freguen, i les llengues s’embrollen, i un ventre cobreix un altre ventre.


Ilustració original interior de Federico Gallego Ripoll

Avui fosquejo morta i El silenci plou sobre les pedres comparteixen aquest caràcter dual, i subratllen la materialitat, la corporalitat: allò que aixopluga l’ésser i allò que, alhora, el soscava i, al capdavall, el destrueix: la malaltia, el patiment, la insània. Tots dos invoquen en els seus versos l’eclosió redemptora del sexe, impregnada, però, de mort. Marian Raméntol escampa al•lusions a la procreació –placenta, úter–, signe, així mateix, d’una feminitat convulsa, i a allò excrementici –esfínter, claveguera–, en una conjuminació que no només atèn a la doble funció dels òrgans implicats, sinó també a la seva identificació existencial, al seu simbolisme escatològic. Singularment, també és pròdiga en referències líquides –aigua, mar, oceà, torrenteres, ones–, i cal recordar que l’aigua és, en gairebé totes les mitologies, la protomatèria, l’esperit inconscient i femení, la mare de la qual tot neix: fons et origo del món. Per a Cesc Fortuny, tot és cos: la naturalesa és un gran cos, i el cos s’arrela en la naturalesa, esdevé naturalesa. El sexe es practica amb el cosmos, frenèticament, com si l’individu perseguís una fusió universal que el rescatés de la individualitat: «M’escorro sobre les cuixes del capvespre». Malgrat això, la pudrició consumeix aquests cossos que s’estimen, i la sensualitat del tacte, de les paraules murmurades en un coit inacabable, es marceix sempre, glaçada per l’alè de la caiguda o sacsejada pels espasmes de la bogeria, especialment perceptibles en El silenci plou sobre les pedres, currull de llampecs patològics, on remuguen els ecos turmentats del comte de Lautréamont i de Leopoldo María Panero, i també la seva lírica cacolàlia: «Em bull la boca, perquè m’agraden/ les drogues antigues,/ cavalcar la merda», escriu Cesc Fortuny; o bé: «A mig camí entre la merda i la flama divina,/ sento el gemec ferotge dels homes»; i fins i tot: «el miracle és a la merda». Això no sorprèn: tant Raméntol com Fortuny projecten en el llenguatge els seus desficis i les seves ànsies. La torsió de la paraula és una forma cabdal de representar el patiment, la dislocació de la consciència, però també d’exprémer la vida, de viure més, de ser més: de sentir, arrabassadament, l’escalfor de la sang i experimentar amb lucidesa el goig negre de la desaparició. Marian Raméntol practica, amb diversos jocs de paraules, una singular sensualitat fonètica, com en aquest tercet amb flaires de haikú: «els meus graons de granit/ són sempre un dividend,/ baixen molt baixament». El seu irracionalisme s’ordena –o s’orienta– pel cos –per la seva presència i pel plaer que proporciona, encara que es fereixi i que decaigui, com ja sabem– i per la paraula, que sovint s’identifiquen. El cos, inexacte, és nom i lletra: llenguatge que es manifesta, que sobreviu, música esquerdada. Per això sovintegen en els seus versos les personificacions: coses que parlen, objectes sonors, inmaterialitats que adquireixen llavis i fonemes i llengua. «El teu cos/ és el meu alfabet perdut,/ no hi ha prou lletres,/ ni prou aire per nuar-les», escriu Raméntol, amb delerosa delicadesa i vigorós romanticisme. Cesc Fortuny és quelcom més violent: conrea un surrealisme sísmic, farcit de paradoxes i oxímores –«la roca és un fluïd»–, en el qual un lèxic torturat vehicula imatges de sofriment i de desig. Sovint recorda a Vicente Aleixandre per la seva vehemència metafòrica, tot i que, en el contingut dels seus versos, sigui, de fet, un anti-aleixandre: en el poeta de Màlaga, tot és amor, l’amor constitueix l’eix de la creació i el destí de l’home; en el català, tot és amor i mort, amor perdut i mort trobada, mort a cada instant. Tots dos, Raméntol i Fortuny, manifesten, amb el seu aclaparador impuls analògic, una voluntat radical d’establir vincles amb el món, entre els elements que constitueixen la nostra trencadissa, famèlica subjectivitat i els que integren allò que ens envolta, i que ens devora amb els seus estímuls, i que ens exalta i ens esclafa amb la seva pell. Sí: trenar lligams amb el món, perquè el món ens salvi; trenar lligams amb els nostre botxí, perquè el nostre botxí ens guareixi. 
 

Moltes són, com acabem de veure, les connexions entre Avui fosquejo morta i El silenci plou sobre les pedres, que justifiquen una presentació conjunta. Tanmateix, la personalitat poètica de cada autor conserva trets específics, com no podia ser d’una altra forma. Marian Raméntol encadena poemes breus i intensos, que parlen d’una relació personal amb un «tu» que és, amb freqüència, l’amat, però que també pot ser qualsevol persona i qualsevol cosa, com l’aigua: «Vull caure pel teu cabell esquerp,/ (…) vull desmaiar-me i deixar-me/ engolir per la teva gravetat blava», li diu, amb voluntat universal, això és, amb la intenció d’abastar l’enlluernadora complexitat d’allò real amb l’instrument fragilíssim de la veu. Els seus poemes revelen també –i aquest és un dels seus més grans atractius– la sorpresa d’existir, l’esbalaïment davant els fenomens inexhauribles de la vida, entre els quals figuren els més nimis, com els objectes domèstics o les menudeses de la quotidianitat: «Una baieta de llum s’acantona a la finestra/ i la remor del dia, encara en dejú,/ frega amb lleixiu l’última vergonya del somni». Raméntol sembla trobar forats a les hores, com si el temps fos una membrana que miraculosament s’esquinçés, i les seves paraules reflecteixen sobtades, momentànies incomprensions o èxtasis: el jo percep instants, inflexions de la llum, volums –arestes– en el que és abstracte, o eteri, o inaprehensible. I la poeta, malgrat dir-les, roman, espantada i meravellada, davant aquestes minúscules explosions de la realitat, davant el batec ilimitat del temps.


Per la seva part, els poemes de Cesc Fortuny observen una estructura sòlida, malgrat el seu cabal imaginístic: alguns comencen amb una afirmació que involucra el verb ésser, es desenvolupen després, igualment abundosos en sintagmes copulatius, i conclouen amb una síntesi o epifonema que ratifica o desmenteix l’afirmació inicial. És, en realitat, una disposició tripartita, d’un aire vagament silogístic. Per exemple, el poema «Soterrat al forat de la vorera» s’inicia amb aquesta estrofa d’un únic vers: «El color dels meus somnis és el negre». A continuació segueixen tres estrofes més, de sis, tres i sis versos, respectivament, narratives, descriptives, i el text acaba amb aquest dístic: «Mai no em va amoïnar el meu nom,/ mentre encara me’n recordava». Però sovint el desenvolupament s’inverteix i és el monòstic final el que incorpora el verb atributiu i la conclusió del poema, sempre pertorbadora: «la selva és la mare», «la meva ment és una pausa», «el sol és un ocell mort», «sóc una infecció, un tel de greix», «el penis és un fantasma líquid i superflu», «sóc un tren que vespreja», «sóc l’epilèpsia del llampec». El silenci plou sobre les pedres incorpora, així mateix, sengles homenatges a dos dels poetes tutelars de l’autor, tot i que molt diferents entre sí: Salvador Espriu i Antonio Gamoneda. Aquests homenatges reben el títol d’«estudis» i es componen de dos i quatre poemes, respectivament. Encerta el nom que Fortuny els ha donat: tota poesia és estudi; tot poema, per irracional que sigui, constitueix un exercici intelectual sistemàtic, un acte de la intel•ligència. També és remarcable que el poeta admiri altres poetes, i que els faci part de la seva pròpia obra: per admirar cal grandesa, deia Ernesto Sábato. 

EDUARDO MOGA