És llicenciada en Filologia Catalana i gestora del patrimoni cultural. Interessada en el patrimoni literari del país, col•labora amb la Fundació Joan Brossa fent rutes literàries i d’altres activitats. També escriu articles culturals a la revista Quadern de les arts, les idees i les lletres (Fundació Ars). Ha guanyat dues vegades el premi de relats breus per a dones Joana Raspall (2009 i 2011).
També ha participat en l’antologia poètica Màtria. Noves veus poètiques dels Països Catalans (Editorial Germania, 2014) i en el projecte Lletra UOC, 33 poetes de menys de 35 amb motiu del Dia de la poesia catalana a internet. Envoltada de projectes, idees, paraules i arrels mont-rogenques, sempre alça la mirada amb ganes de recitar allí on faci falta. Creu en les passes, les paraules clares i els remeis antics de la farigola.
LA VEU POÈTICA DE CÈLIA NOLLA
Ecs
Beirut va ser el principi de la descoberta que es podia estimar.
Després dels crits, insults i aquelles violacions transvestides, em van començar a néixer de la boca paraules clares. Em venien del cor.
Tu ja no hi eres. Havies mort o ja no hi eres.
Paraules clares com algues que havien restat ofegades, com la bèstia inconscient que duem dins, com aquelles cendres brutes que no acabem d’apagar mai. Llengua negra, porus malalts, desitjos foscos i insalvables, el purgatori de la roba de les fembres, mel per a les nines. Regalaves por als ossos per morir. Mastegaves pell de ruda per enfollir.
Beirut va ser el vaixell de les mans que encaixen, les paraules tendres i les hores compassades al ressol. Va ser un coixí ple de saliva i el poder sortir al carrer. Mirar-te als ulls. Covards, indecisos. Fills de les llavors agres i seques com bales corcades que premen dins el cor.
Tu no saps què és beirut perquè no tens amor, tu no saps què és beirut perquè menjaves rocs mentre jo rentava les pells de plata amb l’aigua de la matinada.
Ara, tot s’ha desfet i les tardes són de romaní. Camino amb la passa ferma i duc estepa blanca a les orelles. Aquesta llum és de llibertat, aquest cos és de feminitat, i aquell gel ja és un riu que sona com un cascavell de còdols i desemboca mar enllà. Canto beirut i la tranquil•litat arrela.
Canto beirut i és quan crec que no m’has tocat MAI.
Orígens
Ho duc tot a la matriu.
És un cementiri
de flors inundades,
un passeig per l’oblit,
és un camí llarg de
paraules cantades,
és l’arrel de l’ombra,
el precipici buit.
És el lloc on l’amor
quan penetra, hi aflora,
és el lloc que té por
de les gàbies rituals.
És el lloc dels ancestres
quan pintaven cavernes,
és el mite arrencat
de la llum, la raó.
És la casa de l’àvia,
la melmelada encesa,
són les postres del monstre
que ja mai en té prou.
És la metamorfosi
de les ales i escates
és el tot i el principi
de la sang i del cor.
L’orgull ferit i ben podat:
la primavera dels volcans
i les roselles, tan delicades
que es tornen cendra en
un sospir.
Ho duc tot, a la matriu.
Amb les cançons del
rentar roba,
el ventre roig,
cireres belles,
llàgrimes d’ambre,
planter d’estrelles.
Belles guerreres
També som terra. I hem vingut per quedar-nos. Ens enfilem a les branques per destapar el cel de silencis i crits que hem hagut de guardar durant segles, i ara sortim. No tenim fons, ni final, som mars eternes, riuades de vida, i mans arrugades de fer anar el morter.
La revolta és aquesta guerra de les dones fortes. La veu de les àvies, de les mares, i de les parets blanques que encara ens queden per pintar. En els avions dels somnis lletregem R-E-V-O-L-U-C-I-Ó, mentre el mànec de l’escombra no és més que una eina per volar a les hores bruixes.
Estripem les lleis del falus eternum i anem cap a la rebel•lió: tornem al camp, collim paraules, disparem pedres, nem sense calces. Compartim mons, nius i eixams, que no volem ser més xecs dels bancs. I la porta oberta, sempre oberta, perquè mai ens en puguin fer fora.
Que ningú ens enfonsi, que ningú ens faci callar, que a la propera vegada sapiguem dir “prou” o aturem la mà de qui ens l’alci. Que pelem bajoques amb amor, que bullim patates perquè tenim gana, no perquè en té l’altre. Que ningú ens digui “estàs cansada”, o “tens la regla” i que rentem la roba perquè estimem l’aigua, no la obligació de la rentadora.
Llencem el maquillatge si ens l’obliguen! Cremem el davantal si mai ens ha agradat cuinar! Notem com la lluna s’intal•la dintre nostre i palpem-nos els batecs de vida. Toquem-nos. I que ens toquin si nosaltres també ho volem. I fem l’amor amb qui de gust ens vingui.
Que decidim si volem ser mare. I en acabat, que decidim si volem un pare. I que cap anunci ens faci replantejar la bellesa del nostre cos, belles guerreres, que d’arrels en som plenes i d’ovaris també.
Tot això o res: la revolució és aquest món, però del revés. O sigui, tot el que hauria de ser normal, i no ho és.
Bressol
Vèiem el món a un pam de terra sense asfaltar
i posàvem nom a tots els gats que passaven pel carrer.
Alguns es quedaven, i els donàvem les engrunes del sopar:
espines de sardina, pa sec sense mullar.
Cada matí els controlàvem des del terrat, amb un got d’aigua
amb sabó a la mà i una canya a la boca. La hi sucàvem, bufàvem,
i el món de l’estiu era una bombolla cosida amb música de tractors.
Volíem ser grans i caminar ràpid. Direcció mar.
I menjar olives i figueres, collir ametllons sense parar,
els peus descalços per les branques; la bicicleta, vora el tancat.
I beure síndria i estimar els avis
i picar pedra per esmolar.
Llegir l’escorça de les paraules i entendre els garrofers. Perquè hi ha arbres que t’ensenyen, t’estrenyen i t’engoleixen: et confessen veritats. És llavors quan camines lenta per veure que et fas gran. És llavors quan la nit t’encega amb el dol dels grills. És llavors que les arrels cap al cel són la buidor infinita. I vés, que plores! Direcció mar.
Perquè és llavors quan t’adones que dins la butxaca sempre has dut una maleïda espina que mai vas donar als gats.
I t’acompanyarà sempre.
Quan m’alci diré el nom del monstre
No em fa falta cap arma
que duc la veu. I no m’amago
rere cap gest. I no em faig feble
en cap moment. Ni més petita
quan tu no em veus.
Duc la veu i en tinc prou
per convertir-te en pols,
monstre escarabat.
Aixeca el cap, mira’m als ulls,
a poc a poc ja vas morint.
Et put l’alè de sang podrida
i pèls virils mig enquistats
-cabells rissats que et fan més home-.
Però ets un malson
que mors de dia, mors amb la llum,
i amb les paraules intel•ligents.
Mors amb l’enyor i en ple oblit.
Mors amb l’amor perquè et fa por.
Mors quan tinc ales pel mal d’alçada.
Mors amb les flors que duc al cap.
I amb peus de plom no saps on vas.
Mors quan jo vull cremar-te en somnis.
Dins un conjur, vas beure sang
i busques víctimes ben dolces.
Però ja m’he alçat. Tinc pit i veu.
I sóc més dona que les dones
i que la terra amb farigola.
Duc les armes a la veu
que et sulfura les orelles
i et fa petits els timpans
i el penis tan depravat.
Monstre dels contes, i de les ombres,
el teu alè ja no m’espanta.
Has nat morint a cop de vers,
mig ennuegat per la veritat.
Mort i ben mort i cel rogent.
Plantaré flors, en el teu nom,
cantaré amor, en el teu nom,
m’aixecaré, en el meu nom.
Com un trofeu, mort i ben mort. Vet aquí un gos.
Anava a dir el nom del monstre,
i ja no el recordo.
Torno a tenir mans de cirera i
les llavors em floreixen als dits.
Postal
Estimar sense ressaca
és estimar per primer cop.
No et puc estimar
per primer cop:
massa fanals invertits
a la llum de la lluna,
infinites hores comptades
amb devoció,
munts de sal als
talls de sang,
en tolls de flors,
en plecs de llit
i en gots de vi.
La ressaca de l’amor
és el vi de la vida.
No et puc estimar
per primer cop.
