Llibre publicat per Témenos edicions que ha vist la llum dels dies en la diada de Sant Jordi 2023. Aquest ha estat el seu millor bateig.
Un llibre, fet a quatre mans, que les autores el tenien acabat tot just abans de la pandèmia, i ara, en el mes d’abril, arriba a llibreries i a les mans dels lectors.
La poeta barcelonina Mercè Amat i la poblatana artista plàstica, Goretti Pomé, ambdues també professores, una de filosofia, i l’altra d’art, han escrit una obra singular i ens conviden a capbussar-nos en un diàleg on convergeixen el mot poètic, la vibració pictòrica i la reflexió intel·lectual. Amat i Pomé conversen sobre quatre fases que han pensat indispensables en tot procés creatiu: observació, interiorització, interpretació i expressió o comunicació. I ho fan de manera molt personal i distesa des d’un marc de recerca espiritual compartit. Pintures, cartes i poemes, i dos textos finals sobre el sentit i l’origen de la creació artística, conformen aquest llibre.
L’obra va dirigida a un públic ampli: lectors i espectadors d’art, creadors, docents i estudiants, persones interessades en reflexions filosòfiques, estètiques i teològiques, també en les vivències i els pensaments explicats directament per les creadores.
Art i Creació. Veus en diàleg reivindica el caràcter transformador i humanitzador de les arts i convida els lectors a fer un camí de recerca i coneixement de tot el que és essencial i esperançador.
PRÒLEG
del poeta Carles Duarte i Montserrat
(selecció de fragments)
L’art dignifica l’existència i li aporta una dimensió transcendent. Més enllà dels aspectes concrets i quotidians de la nostra experiència, l’art uneix en una impressió estètica, en una emoció confluent generacions successives de mirades diverses sobre un món canviant. Quan sentim una obra de Bach, quan contemplem una escultura de Miquel Àngel, quan llegim un llibre de Ramon Llull o de Jorge Luis Borges percebem el que enalteix i fa perdurable la humanitat a través dels segles.
L’escriptora Mercè Amat i l’artista Goretti Pomé -totes dues, a més, professores, és a dir dones compromeses a il·luminar els horitzons dels seus alumnes- ens conviden a capbussar-nos en un diàleg on convergeixen la paraula poètica, el traç del pinzell i la reflexió intel·lectual. Mercè Amat i Goretti Pomé comparteixen una perspectiva espiritual a l’hora de concebre el seu itinerari personal i l’anhel de transcendència les va fer coincidir en àmbits on es trobaven les arts i la religió. En va sorgir l’impuls de dur a terme un projecte singular, el fruit del qual teniu ara a les vostres mans.
(...)
Mercè Amat ens diu que “per escriure versos i poemes cal creure abans en la poesia de la vida”. Sí, l’art no constitueix merament l’aprenentatge i el domini d’una tècnica i d’un llenguatge. Hi ha d’haver el ressò del que és universal i perdurable, del que és immaterial. El batec de l’esperit hi ha de ser nítid. Només així podem aspirar a la plenitud, com ho fan Mercè Amat i Goretti en aquesta reeixida aventura.
ART I CREACIÓ. VEUS EN DIÀLEG
En aquell apartat he fet una selecció de dues de les quatre fases del procés de creació:
fase 1 (OBSERVANT) i fase 3 (INTERPRETANT)
FASE 1.- OBSERVANT
PINTURA
Foto: Eduard Llorens
POEMA
Avui, la nit em convida
a allunyar-me de miratges
com mai m’ho han permès fer
els enrenous de tardes i matins.
Un vespre, alhora sol i lluna,
colors i lletres, so, textures i sabors.
Amagatall de rostres i figures ...
Repòs que ho conté tot.
I on s’hi convoca la vida i sóc alhora
parla i vent, mar i penombres,
la cambra d’un amor en tacte ardent,
el gest cansat sota les pluges,
un camp florit i l’absent.
Glops feréstecs
de vida contínua que es desperten
en el descens de la nit.
(Mercè Amat)
CARTES
He fet selecció de dues cartes, les corresponents a les dues fases seleccionades.
CARTA PRIMERA (selecció de fragments)
OBSERVANT
MERCÈ: Barcelona 19 de febrer de 2019.
Estimada Goretti
Aquesta és la primera carta que t’escric, amiga meva, i amb ella, iniciem l’aventura artística que vam comentar de fer juntes quan ens vam retrobar a la cafeteria de la llibreria Laie de Barcelona i vam apostar per fer una obra conjunta: una anàlisi personal de la creació artística. A través d’aquests escrits creuats, que ens enviem per email periòdicament, anem dialogant sobre què és l’art per a nosaltres. Vivències, obres i pensaments que hem anat acumulant en els anys i ens han anat constituint com a creadores i, ara, els diem en veu alta i a través del gènere epistolar en el decurs d’aquests últim anys en què hem treballat juntes.
GORETTI: He rebut la teva carta i em sento molt il·lusionada de fer aquest procés de col·laboració artística que va néixer fa pocs dies però que rau en el nostre interior des de fa temps.
MERCÈ: Vam pensar que el primer aspecte de tota creació és l’observació, una finestra oberta que ens connecta a l’entorn i a nosaltres mateixos. Aquí tens, Goretti, els pensaments que n’he escrit, i amb ells, el meu sentir il·lusionat per aquesta tasca nostra tan engrescadora i estimulant que ens hem proposat.
Abans d’escriure’l, el món m’impacta.
(....) I és que la vida ens enxampa i ens captiva, ens sacseja i ens fereix, i, al capdavall, ens interpel·la i ens instrueix de cop. Som inevitablement éssers afectats per ella sempre, per una vida que ve de fora i alhora ve de dins.
Em mou a escriure la carícia d’una mare, les llàgrimes, el somriure d’un amic, la meravella d’albes i crepuscles, les aigües indòmites dels rius, el magnetisme musical i la dansa, la llum radiant dins una cambra, els records i llurs efectes en nosaltres, l’escuma oxigenada de mar damunt les roques, el caminar humà en ciutats massa anònimes, el temps i el joc de personatges, escenes i paraules de novel·les que he llegit.
GORETTI: De l'observació, me’n venen tres idees que miraré de desenvolupar com tres processos. La primera, és alliberar la ment de les interferències del context i de mi mateixa per poder captar l'essència de tot el que observo. La segona, és connectar més fondament amb el tema a observar i, la tercera, és sentir una fusió plena amb el tema observat.
MERCÈ: No et sembla que, fins i tot, la realitat pacientment espera de nosaltres que hi formem part activa, ben decidida? Que siguem agents de petjades noves que continuen el cercle de la vida?
GORETTI: Quan em comentes si la realitat ens espera, no ho sé, però el que sí que et puc dir és que m’hi sento compromesa.
Em pregunto on ens porta tot aquest cabussament interior, aquest mirar a fons les nostres misèries per alliberar-les. Realment ens porta a ser millors persones? Potser cal mirar la realitat d’altri i actuar-hi després. Podem ser espectadors de la vida i éssers passius o participar de les coses i observar-les per elles mateixes.
(...) Quan penso en com oferir la possibilitat d’aprendre a observar, penso en l’experiència que he viscut en la docència de l’expressió artística i em venen instants compartits amb alumnes de 16, 17 i 18 anys que duien molt soroll dins seu. Hi ha dues maneres que sempre funcionen: la primera, deixar que buidin neguits i entrin directament en l’espai pictòric (es podria fer també amb un altre llenguatge: corporal, musical, literari, etc.) i que expressin el que tenen a dins seu. És un anar de dins a fora, observant-se interiorment mitjançant la mateixa expressió; i la segona, una tècnica de fora cap a dins que crea silenci visual, auditiu, corporal i predisposa el cos a la nova observació, des de la presa de consciència del context fins un entrar més endins. A partir d’aquest viatge interior, l’alumnat ja pot explicar què ha observat.
Una abraçada gran.
FASE 3.- INTERPRETANT
PINTURA
Foto: Eduard Llorens
POEMA
Se t’obre la mirada vora el llac,
on tot és més serè i es deixa veure.
Fas un viatge a la memòria,
i escrius un vers al fons d’un temps
que sembla quiet; i res cau en l’oblit.
Les ànsies i les penes, no gaire
lluny de tu s’hi enfilen
per l’altell distret d’un bell jardí.
Ets, una nova veu que crida:
“què se n’ha fet del clam
que s’alça i no tem dir
els rostres d’aquest món
davant l’horror i el cant devastador?”
(Mercè Amat)
CARTA TERCERA (selecció de fragments)
INTERPRETANT
MERCÈ: Barcelona, 29 d’agost de 2019.
Estimada Goretti.
Sobre la interpretació, tercer moment del procés creatiu, escric en l’última setmana d’agost. Uns dies que són, per a mi, moments de recreació i conscienciació del que ha estat el descans estiuenc i què significa ara la represa imminent de la feina. El temps de vacances, una meravella de vida familiar enmig del cultiu de passejades, lectures i una escriptura sense pressa i plena de somieig en paisatges estimats de la Costa Brava i la Ribera d’Ebre. Un temps necessari, sens dubte, per seguir endavant amb la vida amb una atenció fonda que, per a P. Celan, és “la pregària natural de l’ànima”. Tu i jo havíem de deixar enrere la immediatesa del treball, tal com em deies en la teva carta anterior, i despertar ressonàncies internes -tot i que la nostra feina, la docència, tu de l’art, jo de la filosofia, no és pas ni mecànica ni rutinària. Educar és l’art d’un descobriment fascinant i l’acompanyament amable que fa créixer la cosa bella que la persona sempre és.
GORETTI: Barcelona, 29 de setembre de 2019.
Estimada Mercè.
Passen els dies, rellegeixo la teva carta, i veig que aprofundeix molt en la teva manera d'entendre el món. També recordes el lloc on et vas formar, aquests llocs que estan plens de persones que ens acompanyen sempre en el nostre recorregut. Mestres amb majúscules. M’has evocat la meva escola, La Sagrada Família de la Pobla de Segur, el Col·legi Major de la Consolació i les Escolàpies de Barcelona. També el Mossèn J. Amiell, Rector del meu poble, els Escoltes de Pobla i el Moviment de Joves Cristians d’Urgell.
MERCÈ: Ens cal, com l’aire que respirem, interpretar l’existència, representar-la.
(...)
Per comprendre, la poesia m’ha ofert, i des de molt jove, grans eines. Sempre agrairé les classes de literatura i llengües clàssiques, filosofia i història que vaig rebre a l’Institut Antoni Cumella de Granollers. També les classes de metafísica, ètica, història de la filosofia i estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona (...). M’hi van fer descobrir la inquietud del pensament (...) i em van engrescar a llegir, escriure i cultivar una altra mirada per viure. I ara, sé que un poema és un coneixement genuí, una cartografia d’un món possible, un “potser” tothora desafiant per “contradir la nit” (J. Vinyoli). I cada estrofa, una estança, com diu G. Leopardi. Un lloc intern on contenir la vida i sentir-nos-hi continguts també.
GORETTI: Interpretem segons hem viscut, la nostra història personal i la nostra cultura. No té res a veure entendre el món, si has nascut a Occident o en terres d’Orient. Interpretem la vida des de la perspectiva particular, que és única.
(...)
Quan una obra es concreta sempre pot ser un moment de conclusió personal per al creador, però per a la persona que l’observa o “sent” l’obra, pot ser el punt de partida per interpretar alguna cosa més. Fins i tot, el mateix creador pot reprendre la seva pròpia obra per continuar noves reinterpretacions.
MERCÈ: I com reflexionem quan l’entorn va en direcció contrària? La societat del desig, l’ara i aquí que les pantalles satisfan en la voràgine consumista, redueixen el pensament imaginatiu. (...) . Sense privació, lluites, caigudes, observació silent i escolta de cop s’anul·la la cerca de l’inefable, i la infinitud sembla deserta perquè ja no la trobem endins nostre.
GORETTI: L'art ens connecta amb l'Absolut. (...). I la transcendència és abstracta, i per això, s’escapa a moltes persones. L’espiritualitat també ho és i costa entrar-hi, ja que se’ns defuig quan la volem abastar en termes humans. El que és immaterial és més difícil d’expressar que el que és material. Per tant, no és fàcil d’interpretar.
MERCÈ: M’adono que cal saber-nos nus, immersos en l’ofici de ser mortals, per sentir que tan sols per la ferida pressentim de debò l’infinit, comprenem i ens descobrim, com creixen les llavors dins l’obscuritat confiades a la llum que desconeixen.
Una forta abraçada
PER QUÈ CREAR? (selecció de fragments)
MERCÈ
Els humans, tot i que han de morir, no han nascut per a això, sinó per començar.
H. Arendt.
Iniciar vida, un caminar constant que cartografia itineraris possibles. Viure és el relat d’una història que neix i s’obre pas de manera persistent. Els versos tan coneguts del poeta A. Machado mostren ara tota la seva força: “Caminante, son tus huellas el camino y nada más; caminante, no hay camino, se hace camino al andar”.
(...)
Sense imaginar no hi ha cap mena de sortida dels límits de la realitat fàctica. Haver de viure-hi ens suposa limitar-nos a l’adequació conformista, a l’existència subjugada i sense crítica, a la complaença cega i a la inèrcia; en definitiva, a la claudicació. L’art d’imaginar no és pas fugida o evasió, sinó immersió compromesa que contempla el fet de viure i el duu a la seva plenitud. En aquest sentit, l’art acull la vida, tota ella, per fer-ne cura contínua. Però, com ho fa? Visibilitzant i habitant el que és dispers, amagat, incomprensible, buit, el que és arreu invisible, el que és possible, la terra dels desafiaments. Un ritu de resurrecció és tota creació artística, transformació i recuperació d’allò que no s’hauria d’haver extingit mai en l’univers humà; i ara, ho anem buscant amb certa urgència.
(...)
L’art no defuig l’espant, no nega “la memòria del naufragi” (C. Duarte), camina el pendent i pels penya-segats, no silencia contradiccions, no anul·la el moviment i fondament vol descobrir quin és el si del no-res. Davant la nuesa irremeiable de l’existència, davant el buit i l’enigma, amb un desig innegable de bellesa, ens va empenyent, no cap al no-res, sinó cap a la creació.
(...)
L’art, on trobem revelació i consol metafísic, és fidel guardià i transmissor de les diverses experiències humanes: optimisme vitalista, pessimisme ontològic, nihilisme, mirada escèptica, fraternitat filial i còsmica, sentit sagrat, actitud solipsista, etc. Crec que un munt de formes esperen encriptades, formes que sense perfil pul·lulen en l’espai i s’oculten en l’interior de la matèria o es troben enmig d’ombres i endins nostre. (...)
(...)
Crear, sempre. Crear, quan cal també anomenar el no-res aclaparador i poder ser denuncia de representacions manipuladores que ens cossifiquen i mutilen i ser arma de revolta. Crear, quan sembla que no cal dir res perquè el cel davant els nostres ulls s’ha esquinçat i l’horitzó no es deixa veure enmig de la deshumanització, l’horror, la manipulació o la indiferència que massa vegades han estat el distintiu de les societats. Crear a contracorrent. Ser creació dramàtica que fa que la bellesa pugui erigir-se arreu i habitar també els paratges anorreats, perquè “(...) l’art ens allibera del sofriment transformant la vida en contemplació de la vida” (A. Schopenhauer), perquè l’objecte de l’estètica és sanador.
Barcelona, 10 de novembre de 2019.
GORETTI
Segueixo reflexionant amb la necessitat de pensar per què creem.
Crear art em permet fer un procés d’autoconeixement que va més enllà d’un mateix, que transcendeix, i fa que assagi de fer un procés de conèixer el món. Aquest acte s’inicia des de fora a dins. Quan es va resolent la mirada al món i la mirada endins de mi mateixa em queda una mena de pau profunda que sembla un alliberament.
(...)
Crear és estar en silenci i soledat, estar en un mateix. Sentir la veritat en mi, la força en mi, la bondat en mi, l’amor en mi, la transcendència en mi. Potser, Déu en mi.
Crear és generar una experiència fora d’un mateix per tornar-hi d’una altra manera, i alhora, brindar una experiència per als altres perquè també els transformi. De fet, crear és fer una proposta d’experiència en l’altre i en un mateix quan se surt de si. En termes espirituals, crear és proposar una experiència espiritual. Generar un espai d’interioritat on la persona es descobreix i es fa amb la veritat i la bellesa ètica.
(...) Un estat de plenitud que es correspon amb un espai de diàleg íntim i personal amb l’univers, amb la força que ens configura, amb el transcendent o amb Déu.
(...)
El fet de crear també és sentir por quan et trobes coses que no t’agraden en la descoberta, o sentir plaer de resoldre allò que creies impossible de trobar-li resposta. També dolor per no trobar el camí a la llum de la creació durant temps i temps fins a resoldre el problema. Sentir que el neguit del procés creatiu porta a una resposta clara i concreta que es pot reelaborar i mirar de resoldre d’altres maneres.
(...)
Crear és somiar, crear és pregar, és estar plenament, és sentir que existim i formem part d’un tot que ens transcendeix. (...)
(...)
Vivim avui una crisi de valors i cal generar experiències positives de bondat, bellesa i veritat perquè la societat s’ humanitzi, també per generar espais de pau simbòlica, especialment visual, que transformin els neguits interns del fet de viure de pressa.
Les societats van canviant i els artistes tenim el deure d’explicar el que passa. A vegades es denuncien fets socials, altres cops es recreen o es destaquen. L’art immortalitza i explica la història. (...)
(...)
Si creem, ajudem una societat a madurar, a transformar-se, a evolucionar, a pensar-se, a qüestionar-se, a viure amb serenor i a simplement “ser”.
(...)
L’art pot generar experiències per aconseguir societats més madures i evolucionades. Vivències que han experimentat els altres i ara ens alerten del perill, ens expliquen el sentit, ens ajuden a ser més íntegres davant diferents situacions que se’ns presenten, ens fan ser més sensibles i, per tant, més empàtics. Potser, ens fa vibrar.
Barcelona, 7 de desembre de 2019.
EPÍLEG
del crític d’art Ramon Casalé Soler
(selecció de fragments)
El que expliquen Goretti Pomé i Mercè Amat en aquest llibre és com es produeix el fet artístic a partir de les seves experiències, tant en el món de la pintura com en el de la poesia, a través d’una profunda reflexió on la filosofia i la teologia també hi són presents d’alguna manera, ja que per a elles “l’art i l’espiritualitat han estat els dos camins compartits que ens ha portat a fer finalment aquest llibre”.
Es pot afirmar que la configuració d’un llibre a mode d’epistolari no és cap novetat, però sí que ho és el fet d’incorporar-hi la pintura i la poesia, ja que permet una visió més propera del que pensen ambdues creadores respecte a la qüestió “per què crear”, i a mida que ens anem endinsant en el seu contingut, ens adonem que el diàleg és essencial per entendre aspectes i consideracions que, a vegades, solen passar desapercebuts a la majoria de la gent. Per això és necessari saber escoltar abans que parlar, per poder captar millor el que l’artista està fent.
(...)
Finalment, les dues autores arriben a la conclusió de que les pintures i els poemes tenen un component espiritual, tant des del vessant dels sentiments i de la raó com els relacionats amb la religió. Al principi del llibre ja fan referència a l’espiritualitat i a l’art des d’una òptica integradora que permet entendre millor el món, o el que és el mateix, les persones. L’esperança, el silenci, la soledat, són aspectes que conflueixen en una obra d’art, com també ho són les experiències personals i els diàlegs interiors que serveixen per a l’acte de crear.
0 Comentaris