CRÍTICA LITERÀRIA: Estimats Anònims de Mireia Farriols, per Anna Rossell

 

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.
 
 

ESCRIURE DES DE DINS. POESIA ÍNTIMA






Mireia Farriol
Estimats anònims
Amados anónimos
Amours anonymew
Anonymous loves
Ònix Poesia, 2023, 141 pàgs.

 
Diria que de la poesia de Mireia Farriol (*Barcelona, 1943) en supura la constant de la intimitat:Adagio, allegro ma non troppo, lento (Stonberg Ed., 2013), Hágase según Arte (Ed. Carena, 2015), Dies d’abelles i sabó (Stonberg Ed., 2017), Síntesi (Ònix, 2020), Nua (Stonberg Ed., 2021); els seus versos cerquen en tots els seus llibres de poesia el sentiment endins. No és que la seva mirada sigui purament introspectiva, són diverses les temàtiques de la seva obra fins ara, i ho són també les emocions i la manera de fer-les aflorar. Tanmateix, tot el que mira i li fa goig d’escriure en clau poètica remou el seu interior i esdevé part de la seva vivència íntima. O és potser que les seves vivències més punyents reclamen amb insistència els seus cinc sentits per retornar-les a reviure redimides per la memòria i poder amarar-se de nou en moments del passat que volen ser retrobats per exigència de l’ànima. És per això que en la seva escriptura poètica hi plana l’enyor, la nostàlgia del moment feliç que ja no hi és i esdevé lacerant, o bé del desig incomplert que crema encara. Però també la delectació en el moment plàcid.

El seu darrer recull, Estimats anònims, no trenca aquesta línia. Farriol ens fa a mans ara vint-i-cinc poemes que ens presenta com un sol cos, enfilats amb el títol que ja és simptomàtic i ens ofereix una pista de com l’autora en percep el que tenen en comú: els estimats anònims són anònims per a tercers, no pas, però, per a la veu poètica, que els coneix bé i els ret homenatge. Ella confegeix un petit àlbum, d’aquests estimats, que poden ser una persona, un moment, una música, un pastís i el ritual del te, una flaire o l’observació de la natura.

El poema que obre el recull posa al descobert una realitat íntima dolorosa per a la veu poètica, un anhel destinat a no ser mai satisfet i restar en forma de dolença permanent: «Tinc por de trobar-te / i vull que em trobis / [...] // Sé que no et trobaré / quan et busqui, /O que no em veuràs a la nit / encara que jo et miri [...]» (El meu amor desconegut). Aquest etern desacord personal es veu compensat pels moments sublims que sap descobrir el jo poètic en Les petites coses: «Es recullen amb les mans, / es guarden amb la mirada, / minúsculs grans de sorra // [...]» i en els subtils plaers dels sentits evocadors de moments passats en una feliç companyia, ara absent: «Obriré la porta del carrer, / per omplir de llum l’estança, / [...] // Un perfum oblidat i una carícia / obririen el calaix / i pararíem taula.» (Esmorzar).
 
 

 Mireia Farriol
 
 

La nostàlgia es deixa sentir arreu, per bé que no l’esmenti la paraula, els seus germans són el silenci, la solitud i la buidor, que miren de trobar escalf en la dolçor d’un pastís: «Prenc te de fruits vermells. / L’escalfor baixa al genoll / millora el turmell dret, / [...] /Una mica més de te / amb pa de pessic d’ametlles [...] / i tot seguit veig la mare / que em porta un got amb aigua i bicarbonat / [...].», o la màgia de la dansa del foc davant dels seus ulls i la seva calidesa: «Les fustes petites crepiten / amb l’escalfor de les pinyes, / el paper i la palla. / Les flames rogenques / són llums a la foscúria / i escalfen les mans. / [...] // llavors és quan cremo / els meus versos / més íntims i fingits.» (Llar de foc).

La lectura de la majoria dels poemes reflecteixen moments de soledat que cerquen conhort en abrigalls sensibles com l’escriptura o la lectura: «El silenci s’ha introduït / en el paper blanc /assedegat de tinta. // [...] // Acompanya la buidor / el moviment imperceptible / [...]» (Silenci). L’escriptura és l’empara del subjecte poètic, esdevé el seu aixopluc: «Instants d’enyorances i quimeres / omplen de presseguers florits / la nit fugaç. // [...] // Audàcia que sosté les meves / dèries, fruit de l’estimació que m’adorm / fins a l’instant clar d’un nou dia. // Tu ets el meu amor secret.» (Poesia). I escriu com a conclusió de Llegir alguns poemes: [...] // Mots que comparteixen estilets / amb gotes de vi dolç als llavis / eixuts, mig morts de tanta / acceptació forçada, / reducte de dies afusellats.»

Els elements (l’aire, l’aigua), les estacions (la tardor), el paisatge natural (jardins, núvols) i l’artificial de l’urbs (balcons i finestres) són també objecte de la reflexió de Farriol, que ressegueix amb agraïment el que el seu esperit rep en forma d’expansió i riquesa: [...] // M’agrada el teu sol diluït en els tubs / de l’autobús mogut pel seu cor de gas silent. // [...]» (Tot el que més m’agrada de tu). O bé: «Què seria de mi si mai no t’hagués vist. // No veuria més enllà de res, del no-res tot nu. //Res d’imatges del teu velam / ni dels flocs de blanc esclarissat. // [...].» (Cúmulus).

Farriol, més enllà de la pròpia escriptura que ens ofereix, ens convida a reflexionar sobre la llengua, i ho fa d’antuvi citant un passatge de la Bíblia, Gènesi 11: 6-9, que fa referència al moment en què Jahvè volgué confondre la humanitat amb els diferents llenguatges de Babel: «Tots ells formen un sol poble i parlen una mateixa llengua. [...]. Baixem i confonguem-los aquí mateix el llenguatge perquè no s’entenguin entre ells».

I es posa a prova ella mateixa lliurant la seva creació poètica a l’exploració d’altres llengües. Així l’original català, ve acompanyat de traduccions: a l’espanyol (de la pròpia Mireia Farriol), al francès (de Sílvia Farriol) i a l’anglès (de Jacqueline Minett). El sensible pròleg de Francesc Parcerisas, que se centra en la gesta humana d’enunciar el món amb paraules i les limitacions del llenguatge i de la traducció, ens acompanya en aquesta reflexió.

Mireia Farriol ha col·laborat en coautoria en diversos reculls de poesia i ha traduït, a més, al català, el llibre de la poeta Pilar Plaza, Espejos de la memoria /Miralls de la memòria (Stonberg Ed.).


© Anna Rossell
(Filòloga alemanya, escriptora, poeta, crítica literària i gestora cultural)
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-catala
http://www.annarossell.com/tags/curriculum-espanol

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris