Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951).
Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la
Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió
organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents
–Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia),
Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras
Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros,
Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres
publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia
alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí
amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos
(2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos
blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La
tertulia literaria de Anna Rossell.
PETER HANDKE O L’ESCRIPTURA COM A LLOC DE REFLEXIÓ
Peter Handke
Infelicitat perfecta
Traducció de Marta Pera Cucurell, 2020, 100 pàgs.
Peter Handke, que ha conreat tots els gèneres literaris i ha guanyat el Nobel de literatura el 2019, ha fet de l’escriptura un lloc de recerca i reflexió. I no s’exclou ell mateix com a objecte d’estudi; ell també hi és, s’observa amb distància. En el qüestionament immediat de cada gest, de cada mot, de cada actitud, Handke és un mestre.
És difícil encabir aquest text de Handke (Griffen, Àustria, 1942) en un dels gèneres literaris en què el món de l’escriptura assaja d’ordenar-se. Tanmateix, aquesta dificultat no fa sinó ampliar els seus valors. Més encara tractant-se d’un llibre escrit l’any 1972, poc després del suïcidi de la seva mare, per la necessitat de digerir emocionalment el fet i probablement també per deixar constància escrita d’una existència extremadament difícil, una de tantes que malauradament mai transcendeix.
El text, que en alemany ha rebut la categoria de Erzählung (literalment, narració, relat, conte) i no de Novelle (novel·la curta) ni de Roman (novel·la), ha estat rebut al nostre país com a novel·la curta, per evitar la confusió amb el conte literari. En tot cas, la categoria forma part del títol, ve a ser el subtítol en la seva llengua original, Wunschloses Unglück. Erzählung, cosa que sembla deixar constància de la voluntat de l’autor de com volia catalogar el text i de no incloure-hi la paraula Biographie (biografia).
I és que Infelicitat perfecta no és únicament el recorregut pel desgraciat periple vital de Maria Handke, nascuda el 1920 en un petit poble de Caríntia, Sud d’Àustria; la seva biografia tenia i segurament encara té molt en comú amb la d’altres dones. El text és també una presa de consciència del fill cap a la figura de la mare i allò que ella representa per a ell. I, més enllà encara, ofereix a l’escriptor Handke un marc de reflexió sobre el fet de l’escriptura i, més concretament, sobre l’escriptura d’una biografia. Conscient que qualsevol passatge, vivència o sentiment que pogués descriure ell de la vida de la mare suposa indefectiblement una traïció, l’autor inclou alguns passatges relatius a la dificultat que implica la tasca que té entre mans. En un gest d’honradesa envers la mare, envers els lectors i envers ell mateix, aclareix (formalment ho indica entre parèntesi, com un excurs, de la pàgina 37 a la 41): «Naturalment, el que aquí s’escriu sobre algú concret és una mica vague; però només les generalitzacions explícitament previstes [...] sobre la meva mare com una possible protagonista singular poden interessar algú que no sigui jo —el simple relat d’una vida canviant amb un final sobtat seria demanar massa al lector. Llavors obliden la persona de qui han partit [...]. El perill d’aquestes abstraccions i formulacions és, de fet, que tenen tendència a fer-se independents. Aquests dos perills —d’una banda, es simple relat; de l’altra, la desaparició dràstica d’una persona entre frases poètiques— alenteixen l’escriptura perquè amb cada frase tinc por de perdre l’equilibri. [...] especialment en aquest cas, en què els fets són tan potents, que gairebé no hi ha res per inventar». En aquest context vull subratllar també les darreres paraules de la cita, que amb gairebé insinuen alguna llibertat presa, desviada conscientment dels records referents a Maria Handke, fet que, de nou, reverteix en la problemàtica de l’adscripció del text a un gènere literari clar i en el desig de l’autor de desviar-se en algun moment dels esdeveniments recordats.
Fet aquest advertiment relatiu a la dificultat de narrar el que es proposa, l’autor es pot esplaiar en el relat. En aquest cas, la vida de Maria Handke, una dona, el destí de la qual, escrit com el de tantes altres des del naixement mateix com una sentència de mort, transcorre en la trista monotonia d’una rutina sense horitzó ni amor. La quotidianitat imposada ofega el desig de desenvolupament d’una personalitat pròpia, aniquila, abans de néixer, qualsevol intent de desviar-se del patró imposat i fa esvair tota esperança de concebre cap projecte, fora de l’estret ambient limitador de pares i germans. El seu destí s’esdevé entre la cuina, la feina a la llar i al camp, la cura dels fills, un parell d’avortaments voluntaris i suportar un marit alcohòlic i malalt. De fet, l’ofec és de tal magnitud que els pocs anys de felicitat del personatge que se’ns descriuen tenen a veure amb l’embriaguesa que van produir les consignes del nacionalsocialisme sobre tanta gent humil i desorientada, que entenia els eslògans de Hitler com una redempció de la seva misèria existencial. Per primera vegada es percebien subjectes protagonistes d’una missió gloriosa, que donava sentit a la seva vida.
Crida
l’atenció l’afirmació que fa l’autor relativa als sentiments
que tenia durant el vol que va agafar per anar a l’enterrament de
la seva mare: «[...] em vaig anar fonent en una agradable sensació
de benestar fatigat, impersonal. Durant tot el vol m’omplia
d’orgull que la mare s’hagués suïcidat». Aquest sentiment
d’orgull per un fet tan contundent i traumàtic com és llevar-se
la vida sembla que només té una explicació si l’entenem com la
interpretació del fill que el suïcidi de la mare fou un acte de
rebel·lia i d’autoafirmació, l’única sortida que té la
protagonista de la seva novel·la curta per salvar la dignitat. El
sentiment d’orgull encaixa si l’expliquem com a reacció al seu
oposat: el de rebuig o avergonyiment del fill pel que havia suportat
la mare fins aquell moment. Simona Škrabec, al seu impagable epíleg
—Retrat d’una desaparició
silenciosa—, resumeix, amb paraules
molt encertades, aquesta narració, dient que l’autor ha fet «un
estudi quirúrgicament precís del conformisme dels febles». És
d’aquest «conformisme dels febles» del que Handke es distancia;
el text ve a ser, també, la presa de consciència del fill, en la
primera fase de la seva carrera com a escriptor, d’allò que mai
hauria d’acceptar cap ésser humà, tampoc ell mateix.
Encara un esment a la traducció del títol Wunschloses Unglück, que ha provocat fins ara tres versions diferents al nostre país: dues en espanyol, Desgracia indeseada (traducció de Víctor León Oller, Barral Editores) i, posteriorment, Desgracia impeorable (Alianza Editorial, a càrrec d’Eustaqui Barjau), a més de la traducció catalana de Marta Pera, publicada ara, que ha optat per traduir literalment, en el seu sentit etimològic, la paraula Unglück de l’original, Infelicitat, i que, fidel a la contundència dels esfereïdors fets narrats, ha optat per acabar el títol amb un cop d’efecte paradoxal: Infelicitat perfecta. Perquè wunschlos, en alemany literalment sense desig, mancat/da de desig, es pot entendre com la intenció de caracteritzar la protagonista, però també en el sentit d’una infelicitat causada per la impossibilitat de fer real cap desig, una idea de mal encabir en un títol.
Un text valuós dels de la primera època d’aquest premi Nobel de literatura.
Encara un esment a la traducció del títol Wunschloses Unglück, que ha provocat fins ara tres versions diferents al nostre país: dues en espanyol, Desgracia indeseada (traducció de Víctor León Oller, Barral Editores) i, posteriorment, Desgracia impeorable (Alianza Editorial, a càrrec d’Eustaqui Barjau), a més de la traducció catalana de Marta Pera, publicada ara, que ha optat per traduir literalment, en el seu sentit etimològic, la paraula Unglück de l’original, Infelicitat, i que, fidel a la contundència dels esfereïdors fets narrats, ha optat per acabar el títol amb un cop d’efecte paradoxal: Infelicitat perfecta. Perquè wunschlos, en alemany literalment sense desig, mancat/da de desig, es pot entendre com la intenció de caracteritzar la protagonista, però també en el sentit d’una infelicitat causada per la impossibilitat de fer real cap desig, una idea de mal encabir en un títol.
Un text valuós dels de la primera època d’aquest premi Nobel de literatura.
SEBASTIÀ PERELLÓ,UNA FESTA PER A LLETRAFERITS
Sebastià Perelló
La mar rodona
Club Editor, 2020, 302 pàgs.
La mar rodona
Club Editor, 2020, 302 pàgs.
Més
que remarcable, aquesta novel·la de Sebastià Perelló. Un goig de
llegir, una festa lingüística i un encert quant a la construcció
de la trama. Sebastià Perelló (Costitx, Mallorca, 1963) mereix
ocupar seient d’honor a les primeres files de les lletres del
moment en llengua catalana. I crec observar que és a les Illes
Balears i al País Valencià, on la llengua catalana sembla més
amenaçada encara que al Principat, on aquells que conreen
l’escriptura ho fan amb una exquisidesa lingüística i filològica
que abelleix fins al punt de crear addicció. I hi ha addiccions que
no només són desitjables, sinó que cal promoure. Perquè és
aquesta espècie d’escriptors la que està cridada a redimir la
llengua, cada cop més assolada i empobrida.
La mar rodona, confegida a base de tres capítols a primera vista solts (Paper banyat, La peixera i A lloure) és una única narració lligada i molt ben lligada. Ho és amb majúscules. Perquè, més enllà de presentar tres moments de la història de Mallorca que mostren l’evolució social i econòmica de l’illa des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat —una transformació feta a una velocitat esfereïdora, impossible de gestionar—, la novel·la se’ns planteja com el paradigma de les tendències de vida que s’han anat imposant vertiginosament en una part del món i que, lamentablement, amb les noves tecnologies i amb l’accelerada imposició del model imperant, creen escola arreu.
Paper banyat, situa l’acció a la postguerra immediata, en una barberia, el lloc ideal on concorren veïns de tota idiosincràsia, condició i ideologia, un ambient que dona peu a desplegar un matisat ventall dels més diversos personatges enfrontats durant la Guerra Civil. La peixera és una finestra oberta a la societat mallorquina dels anys setanta del segle XX, una panoràmica que Perelló ens ofereix a partir de la mort sobtada d’una dona, enmig del carrer, que congrega una munió de vilatans que la coneixien, que van i vénen i acompanyen la morta fent safareig, i A lloure, el més extens dels tres relats, que, a diferència dels altres dos, no cerca tant presentar ambient social, desgrana una teoria de l’evolució de les societats contemporànies en general, en l’exemple concret del fenomen turístic, a través dels ulls d’un intel·lectual de la professió que fa de recepcionista en un hotel punter.
Cadascun dels tres relats se’ns transmet a través dels ulls d’un narrador jove, extraordinàriament crític i observador de detalls i replecs. Malgrat que es tracta de tres narradors diferents, no hi ha dubte que tots tres tenen molt en comú: una capacitat infinita de copsar què s’hi amaga darrera les paraules, els gests, les mirades i els capteniments, una habilitat fora mida per desemmascarar hipocresies i impostures, una aptitud esbalaïdora per entrellucar fins els racons més inconscients de l’ànima humana. Una mirada penetrant, de la qual no en queda exclosa la pròpia veu narradora, sobre tot en el tercer episodi, on qui narra adquireix un especial protagonisme i esplaia la seva teoria del turisme com a exponent de la superficialitat en què ha derivat la vida de l’ésser humà del segle XXI. Una vida on tot és menja de consum, tot decorat i parc temàtic. És en aquest tercer relat on sembla que traspua més la personalitat de l’autor i on aquest fa una esplèndida exposició de la seva pregona erudició, un festival d’autors literaris i obres, sobre tot relacionades amb la temàtica de l’hotel, documents que acompanyen la teoria del narrador.
La mar rodona, confegida a base de tres capítols a primera vista solts (Paper banyat, La peixera i A lloure) és una única narració lligada i molt ben lligada. Ho és amb majúscules. Perquè, més enllà de presentar tres moments de la història de Mallorca que mostren l’evolució social i econòmica de l’illa des dels anys cinquanta del segle passat fins a l’actualitat —una transformació feta a una velocitat esfereïdora, impossible de gestionar—, la novel·la se’ns planteja com el paradigma de les tendències de vida que s’han anat imposant vertiginosament en una part del món i que, lamentablement, amb les noves tecnologies i amb l’accelerada imposició del model imperant, creen escola arreu.
Paper banyat, situa l’acció a la postguerra immediata, en una barberia, el lloc ideal on concorren veïns de tota idiosincràsia, condició i ideologia, un ambient que dona peu a desplegar un matisat ventall dels més diversos personatges enfrontats durant la Guerra Civil. La peixera és una finestra oberta a la societat mallorquina dels anys setanta del segle XX, una panoràmica que Perelló ens ofereix a partir de la mort sobtada d’una dona, enmig del carrer, que congrega una munió de vilatans que la coneixien, que van i vénen i acompanyen la morta fent safareig, i A lloure, el més extens dels tres relats, que, a diferència dels altres dos, no cerca tant presentar ambient social, desgrana una teoria de l’evolució de les societats contemporànies en general, en l’exemple concret del fenomen turístic, a través dels ulls d’un intel·lectual de la professió que fa de recepcionista en un hotel punter.
Cadascun dels tres relats se’ns transmet a través dels ulls d’un narrador jove, extraordinàriament crític i observador de detalls i replecs. Malgrat que es tracta de tres narradors diferents, no hi ha dubte que tots tres tenen molt en comú: una capacitat infinita de copsar què s’hi amaga darrera les paraules, els gests, les mirades i els capteniments, una habilitat fora mida per desemmascarar hipocresies i impostures, una aptitud esbalaïdora per entrellucar fins els racons més inconscients de l’ànima humana. Una mirada penetrant, de la qual no en queda exclosa la pròpia veu narradora, sobre tot en el tercer episodi, on qui narra adquireix un especial protagonisme i esplaia la seva teoria del turisme com a exponent de la superficialitat en què ha derivat la vida de l’ésser humà del segle XXI. Una vida on tot és menja de consum, tot decorat i parc temàtic. És en aquest tercer relat on sembla que traspua més la personalitat de l’autor i on aquest fa una esplèndida exposició de la seva pregona erudició, un festival d’autors literaris i obres, sobre tot relacionades amb la temàtica de l’hotel, documents que acompanyen la teoria del narrador.
Sebastia Perelló, Fotografia de Jean Maria del Moral (revista Nuvol)
Estilísticament
la novel·la és una meravella, un foc d’artifici enlluernador.
Llegir Perelló és llegir un deixeble avantatjat de la Víctor
Català. I això és impagable. No només per la precisió expressiva
que aconsegueix l’autor amb l’immens cabal lingüístic que
desplega, sinó també per la seva més que extraordinària habilitat
per derivar i interpretar, per aplicar a la pròpia experiència de
vida allò que observa a l’exterior. Així, l’equiparació li és
la característica d’estil més escaient, el com
si
o és
com
és una constant en el relat, el lligam entre l’exterior i
l’interior amb què la veu narradora i l’autor assagen de
mantenir una connexió entre fora i dins: «En aquest vertigen
camaleònic de vides clandestines i desemparament, de nomadisme i
errància, on la intimitat ja és una nostàlgia i una amnèsia
efervescent, un lloc on esquivar-se i ser tots els homes i totes les
dones, refugi de covardies i decadència, hi volíem veure el
col·lapse de la vida de cada dia, com si fos un espai d’ingravidesa
i d’evacuació, un mostrador i una escaparata, escuma i vides
despreocupades, sempre lluny, molt lluny, com si fossis en un
claustre o un castell encantat, hotels que mai no són cases, ni una
llar, només llumets i festes i abjecció».
No cal dir que el seu estil és un estímul constant a la reflexió. No us la perdeu.
No cal dir que el seu estil és un estímul constant a la reflexió. No us la perdeu.
© Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut
0 Comentaris