"BARCELONA, AQUELLS ANYS" nova novel·la d'Anna Rossell, per Manolo Ávila

 

Manolo Ávila. Va acabar magisteri l'any 1969 a l'Escola Normal de Magisteri de Barcelona. Enginyeria tècnica, especialitat informàtica, en 1975 a Bonn i Düsseldorf (Alemanya).
Va cursar estudis d'Enginyeria a l'Escola Superior d'Enginyers de Terrassa i de matemàtiques a la Universitat de Bonn (Alemanya). Durant tota la seva carrera professional ha exercit com a informàtic.
La seva excel·lent formació en humanitats, gràcies a l’educació rebuda als salesians, on va cursar els seus estudis, l’ha permès d’escriure, de manera paral·lela a l’exercici de la seva professió, de manera amateur, esporàdicament, poesia, narrativa breu i crítica literària.

BARCELONA, QUAN LA GRAN VIA ES DEIA AV. JOSÉ ANTONIO

 

Anna Rossell
BARCELONA, AQUELLS ANYS
El despertar d'una consciència
Ed. Círculo Rojo, 2020, 176 pp

La novel·la d'Anna Rossell és polifacètica: dues parts en què salta de la picardia en la primera al drama en la segona. Una obra de factura tècnica coherent, fluïdesa exquisida en el llenguatge, ús molt cuidat de la puntuació, una cosa tan difícil a vegades, i gran capacitat de captar i mantenir l'atenció del lector. L'autora, igual que en la seva producció poètica, gaudeix jugant a embullar paraules i idees.

Laura, el personatge principal de la novel·la, narra en primera persona les seves vivències de nena, adolescent i jove universitària a Barcelona des dels primers anys cinquanta fins a 1975, any de la mort de Franco, i ho fa amb absoluta congruència, amb la veu de la nena, l'adolescent i la universitària, amb gran claredat de criteris adaptats a cada època de la seva vida. El fil de la narració és homogeni, els detalls encantadors i la qualitat lingüística envejable.

La primera part, el dia a dia des dels ulls d'una nena, descriu meravellosament l'esdevenir de la vida a Barcelona en aquells anys. Ja les primeres línies avisen del que ens espera:

Aquest cop, al garatge Diana, tampoc no hi havia cotxe. Per tercera vegada, per Nadal, la meva germana demanava el regal dels seus somnis. En un tres i no res aquell cotxe hauria atorgat a la nostra família el mateix estatus de la família veïna.

La descripció d'un diumenge en missa és antològica:

Els diumenges i les festes de guardar anàvem a missa a la parròquia. Jo no entenia gaire per què calia anar a missa de dotze, però era la que tocava. A l’església, no hi cabia ni una agulla a aquella hora… […]Gairebé tots els que es quedaven al darrere eren homes. Les dones s’espavilaven a trobar sempre un bon lloc, sobretot aquelles que hi anaven a lluir les pells o les joies, que eren la majoria. En la disposició del públic assistent hi havia una curiosa gradació de més a menys, en funció dels abrics de pells i els capells i els guants que portaven. Així doncs, a les fileres més properes a l’oficiant i a l’altar hi havia les senyores i els senyors de la societat més distingida, i a mesura que s’avançava cap al mig la seva presència s’anava fent cada cop més escadussera. […]Els meus ulls quedaven just a l’alçada de les mans dels adults que descansaven al recolzabraços del reclinatori de davant. Aquell vermell lluent de les ungles que tenia al costat atreia la meva mirada amb més força encara cap a allò que ja tot sol constituïa un espectacle: el mostrari de joies carregades de penjolls s’assegurava el protagonisme amb el seu dringar insistent cada cop que calia persignar-se.

La nena Laura intenta veure críticament el seu entorn:

La Gran Via era un carrer molt ample i amb molts cotxes i tramvies, per això l’havien batejat amb un altre nom, que era el d’un senyor important: Avenida de José Antonio Primo de Rivera. Jo pensava que més que ell l’important devia haver estat el seu cosí, perquè a ell només s’hi referien pel nom de pila.

I va madurant a mesura que passen els anys. Ja com a adolescent es manifesta la seva tendència crítica:

Ens van anunciar la visita de mossèn Jaime amb la joia i la gatzara amb què es fa saber a algú una bona notícia que li ha de transformar la vida per sempre, i en el moment de la seva arribada es va organitzar un enrenou tan gran entre les monges que em va resultar inevitable pensar en l’enrenou que armaven les gallines al terrat de la meva àvia Antònia quan el gall s’hi acostava amb la cresta dreta i el pit alçat.

No sols critica l'estament de les monges. La concepció de la dona com a instrument per a servir i agradar a l'home, tan normal en l'època, desperta ja en ella un rebuig absolut.

Per a les noies només hi havia un destí (fer-me monja, ni m’ho plantejava, amb prou feines em semblaven dones, elles, més aviat un gènere a part): casar-se, ser mares, cosir, rentar, treure la pols i fregar i, si es feia cas a les recomanacions de la Secció Femenina pel que fa als consells preparatoris per al matrimoni, també una cosa força semblant a exercir de prostitutes, només que amb la benedicció de la Santa Mare Església i sense cobrar:

Però és en la segona part, amb l'ingrés en la universitat, on Laura, malgrat els seus dubtes i les seves pors, pren consciència i madura, forçada pels vaivens emocionals i l'esdevenir polític. Malgrat els seus temors s'implica en el moviment estudiantil. En aquesta segona part el seu llenguatge ja s'ha fet major:

Vaig conèixer la Irene una tarda del mes de gener al bar de lletres. Lletres era el nom abreujat que li donàvem tots a la nostra facultat. Era un dia rúfol i desagradable dels que jo aprofitava per treballar a la biblioteca. […]En una de les taules del fons vaig veure en Julián, un dels pocs companys de curs amb qui havia establert una relació personal. Estava tot concentrat en el que tenia tot l’aspecte de ser una discussió acalorada amb una noia rossa, de cabells llargs i llisos, que se’l mirava amb ulls vius i desafiadors.

I la implicació política de Laura ja és present:

… gaudia amb tot el que anava aprenent pel sol fet d’escoltar: les exigències de Felip IV, el comte-duc d’Olivares, l’alçament dels segadors, el Corpus de Sang de juny de 1640, Rafael de Casanova, l’assalt de les tropes de Felip V a Barcelona, el Consell de Cent, la resistència de Barcelona i de Cardona, l’abolició l’any 1716 de les institucions catalanes amb els Decrets de Nova Planta.

Anna Rossell desgrana hàbilment l'esdevenir de la joventut universitària en uns anys en què la rebel·lia davant el sistema va ser motiu de tancaments, manifestacions i escaramusses de tota mena. Va ser una època inestable que Anna Rossell descriu detalladament conservant l'expressió novel·lada. Hi ha moments tendres, amorosos, tràgics, lligats fluidament entre si.

Com de costum hi havia en Julián, que en veure’m entrar a l’aula em va saludar amb un somriure ampli i fent-me l’ullet, com a conquistador nat disposat ja de bon matí a gairebé tot. Vaig correspondre a aquella mostra de simpatia asseient-me al seu costat, li vaig demanar una cigarreta… […] El claustre ja començava a bullir d’agitació i la tensió augmentava cada minut amb el nerviosisme que s’apoderava de tots nosaltres davant la perspectiva que fessin aparició els temuts homes grisos amb la mà empunyant el mànec de la porra, capitanejats pel seu cap, un personatge sinistre dels de cigar havà entre les dents, ulleres de vidres foscos i cara de torturador sanguinari. […] La bota negra li va esclafar la mandíbula, fogonades d’ira van descarregar mort damunt un cap atordit. La sang li va esclatar a la cara. Absent en el seu paroxisme embogit, un rostre enfollit d’ulls buits, cec per a un altre rostre, roig i trencat, un vertigen al·lucinat, dement. Paralitzada en el meu racó fosc vaig presenciar aquella voràgine d’odi fins al final: un bassal de sang, el garbuix d’una carpeta oberta, papers escampats, unes ulleres trencades.

I, en l'entramat, les relacions i els problemes familiars. Rossell narra una vida íntegrament. Descriu en una frase un drama:

Quan l’horror i el dolor ho ocupen tot la vida es fa insuportable.

És una novel·la històrica, també en traducció al espanyol, que no deixa indiferent a la ment interessada en els convulsos últims vint-i-cinc anys del franquisme.

D'Anna Rossell, que ha conreat tots els gèneres, s'ha publicat en l'àmbit de la ficció:
Poesia: La ferida en la paraula, Quadern malià / Cuaderno de Malí, La Veu per companya, Àlbum d'Absències, Alma escarchada / Ànima gebrada / Suflet înghețat, Auschwitz-Birkenau. La prada dels bedolls / La pradera de los abedules Novel·la: Mondomwouwé, Aquellos años grises (España 1950-1975), Aquells anys grisos (Espanya 1950-1975) Llibres de viatje: Mi Viaje a Togo, El meu viatge a Togo, Viaje al país de la tierra roja: (Togo y Benín), Viatge al país de la terra roja: (Togo i Benín) Dramatúrgia: SIUATL (Història de Mèxic a través de tres generacions de dones mexicanes, Work in progress), SIUATL - De huidas, guerrillas y fandangos (En coautoria) Traduccions: El Elegido (Der Erwählte, de Thomas Mann), Thomas Mann y los suyos (Thomas Mann und die Seinen, de Marcel Reich-Ranicki), ¡Happy birthday, turco! (Happy birthday, türke!, de Jakob Arjouni)

© Manolo Ávila Urbano