Francesc Oui (Portugal,
1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no
es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la
psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia,
escriu i és artista d'acció, com qui diu.
Amor Negre (parts 44, 45 i 46)
44
Aquesta nit no podré dormir tot i que la Maria no ha trigat en marxar. Els nens són a l’habitació del costat i m’assetgen pensaments innecessaris. Vull ser a prop d’altres jueus. Dormo lleugerament. Somio que vaig en tren, hi ha homes alts als costats del túnel, em volen avisar però no els sento, el tren fa soroll. Em desperto amb la sensació que hi ha un home mort al meu costat. No penso en el Simó. Penso en un home prim, de pell molt morena, el cos recobert per una capa de suor freda. No és veritat. És una al·lucinació. Entren per la finestra les llums blaves d’un o més cotxes de policia. No hi ha ningú al meu costat. Les ombres d’objectes que desconec pugen i baixen per les parets del dormitori. No és en Simó en aquesta realitat. No me n’han ensenyat d’altres. No som gent supersticiosa, deia la meva mare. No som – sempre aquest plural que alhora ens distingia i ens segregava, ens identificava i ens desprotegia. Entenc i gairebé envejo els supersticiosos, no pas perquè cregui que estan més protegits, sinó jo seria igualment supersticiós, ni perquè siguin ingenus, sinó jo seria prou ingenu com per a creure que la meva intel·ligència supera la seva. Mai no he cregut en la superioritat de la meva intel·ligència; només en la superioritat de la meva lluita. No deixo de gaudir amb aquestes paraules on ressona la mà de l’enemic: mein Kampf! Ah, la lluita sense llei, la lluita sense límit, la lluita sense cap consideració per l’altre, que no cerca superar-se sinó aniquilar-lo. Qui haurà aniquilat el meu Simó? L’Isaac, tan jove, amb un nom tan funest... què en serà, del seu desig? Quina serà la seva lluita? He decidit donar-li la llibertat que en Simó no ha rebut, no pas en el moment decisiu: la llibertat de triar la seva lluita. En Simó no ha triat la seva lluita, no ha pogut dir “aquesta és la meva lluita”, no ha pogut fer seves les paraules de l’enemic històric, ni tan sols ha pogut triar les armes ni el moment de morir. Cosa que jo encara penso fer.
45
No puc dormir i em poso a escriure, sec davant de la taula com un bèstia invertebrada. Sento com si l’ànima fos la meva columna vertebral i només el cos s’hagués aixecat. Sóc testimoni de les ombres. La processió d’objectes desconeguts segueix oficialment desperta, ornant les parets de crits de desolació. Recordo aquelles paraules terribles d’un evangeli que encara recordo, inexplicablement, d’un recital: “A Ramà se sentí un crit, plor amarg, dolor immens: Raquel plora els seus fills i no vol que la consolin: ells ja no existeixen.” Per primera vegada veig l’amor negre. És ell qui empeny aquests objectes misteriosos, qui llença les seves ombres com felins ferotges avançant cap a mi com qui ja llepa la presa. Sembla la por però és pitjor que la por, és més dens, és objectivament menys perillós perquè mai no es confondria ni amb el temor de déu ni amb el terror dels homes, homes armats, evidentment, amb Kalashnikov, amb Galil, poc importa la marca, poc importa la identificació: quan emprem el plural, el plural de poble elegit i de poble delmat, el plural que ens ha distingit i ens ha segregat, el plural que ens separa a nosaltres de vosaltres, aquest plural ho diu, ho diu: odio, odio aquest plural perquè és el mateix –el mateix, estimat Simó– que ens ha separat, no pas a nosaltres dels altres, sinó a mi de tu. A tu i jo ens ha separat aquest plural sagrat, aquest plural infame, aquest plural que no para de parir objectes i més objectes que no conec i que no sé si són teus. Les ombres pugen, em cobreixen la pell com una malaltia. Sóc una pantalla de malediccions, tots els discursos heretats sense interpretar (no sabien que els textos s’han d’interpretar, fins i tot els apòcrifs – sobretot els apòcrifs!); i l’home que jeu al meu costat, aquest home que és al·lucinació i alhora fa la mateixa olor de suor que tu feies quan tornaves del tenis, Simó, aquest home qui és?
46
La gent més supersticiosa del poble de la meva mare penjava un manat d’alls a la porta per a espantar el dimoni, però el supersticiós, el sospitós, aquell a qui primmiraven era jo, qui tenia una petita mezuzà a la portada. Concedeixo que la paraula, un cop investida d’un valor màgic, és tan susceptible de superstició com un objecte; i que si li donem valor sagrat fa tant per la idolatria com una icona de la Verge. Però amb el pas dels anys, jo que la conservava a la porta malgrat la reputació d’amulet que tenia –perquè em recordava quina era la meva família– he començat a creure en el dimoni a mesura que la creença popular anava caient en desús. Això explica que, per una banda, aquella mezuzà, estigui on estigui, segueix tenint per a mi el mateix poder de convocar una protecció que necessito i, per una altra, que el meu esperit racional s’ha anat sotmetent a la necessitat de quelcom que em protegeixi de la temptació d’estar segur. És per això que, amb paraules o amb objectes, em tranquil·litza saber que em puc agafar d’imatges d’incertesa, de figures esquifides però solemnes com les de Giacometti, caminant cap a un destí que només elles podrien conèixer. Penso fermament en la imitació de la Plaça que em van regalar, hi penso amb una fermesa devota per tal de dispersar l’atenció, de desviar-la del fantasma que jeu al meu costat questa nit, que em treu la son, que fa la mateix olor de suor que tu quan tornaves del club de tenis o de córrer. No sé per què et parlo com si fossis un déu d’aquests que no existeixen, o senzillament per què et parlo com si fossis aquí quan ja no existeixes. A la Plaça de Giacometti hi ha cinc figures humanes. Segons com les miris, les veus que caminen o esperen, aturades. És així com et sento, Simó: ja no estàs entre els vius però cada nit, segons com em moro, encara et veig amb mi.
45
No puc dormir i em poso a escriure, sec davant de la taula com un bèstia invertebrada. Sento com si l’ànima fos la meva columna vertebral i només el cos s’hagués aixecat. Sóc testimoni de les ombres. La processió d’objectes desconeguts segueix oficialment desperta, ornant les parets de crits de desolació. Recordo aquelles paraules terribles d’un evangeli que encara recordo, inexplicablement, d’un recital: “A Ramà se sentí un crit, plor amarg, dolor immens: Raquel plora els seus fills i no vol que la consolin: ells ja no existeixen.” Per primera vegada veig l’amor negre. És ell qui empeny aquests objectes misteriosos, qui llença les seves ombres com felins ferotges avançant cap a mi com qui ja llepa la presa. Sembla la por però és pitjor que la por, és més dens, és objectivament menys perillós perquè mai no es confondria ni amb el temor de déu ni amb el terror dels homes, homes armats, evidentment, amb Kalashnikov, amb Galil, poc importa la marca, poc importa la identificació: quan emprem el plural, el plural de poble elegit i de poble delmat, el plural que ens ha distingit i ens ha segregat, el plural que ens separa a nosaltres de vosaltres, aquest plural ho diu, ho diu: odio, odio aquest plural perquè és el mateix –el mateix, estimat Simó– que ens ha separat, no pas a nosaltres dels altres, sinó a mi de tu. A tu i jo ens ha separat aquest plural sagrat, aquest plural infame, aquest plural que no para de parir objectes i més objectes que no conec i que no sé si són teus. Les ombres pugen, em cobreixen la pell com una malaltia. Sóc una pantalla de malediccions, tots els discursos heretats sense interpretar (no sabien que els textos s’han d’interpretar, fins i tot els apòcrifs – sobretot els apòcrifs!); i l’home que jeu al meu costat, aquest home que és al·lucinació i alhora fa la mateixa olor de suor que tu feies quan tornaves del tenis, Simó, aquest home qui és?
46
La gent més supersticiosa del poble de la meva mare penjava un manat d’alls a la porta per a espantar el dimoni, però el supersticiós, el sospitós, aquell a qui primmiraven era jo, qui tenia una petita mezuzà a la portada. Concedeixo que la paraula, un cop investida d’un valor màgic, és tan susceptible de superstició com un objecte; i que si li donem valor sagrat fa tant per la idolatria com una icona de la Verge. Però amb el pas dels anys, jo que la conservava a la porta malgrat la reputació d’amulet que tenia –perquè em recordava quina era la meva família– he començat a creure en el dimoni a mesura que la creença popular anava caient en desús. Això explica que, per una banda, aquella mezuzà, estigui on estigui, segueix tenint per a mi el mateix poder de convocar una protecció que necessito i, per una altra, que el meu esperit racional s’ha anat sotmetent a la necessitat de quelcom que em protegeixi de la temptació d’estar segur. És per això que, amb paraules o amb objectes, em tranquil·litza saber que em puc agafar d’imatges d’incertesa, de figures esquifides però solemnes com les de Giacometti, caminant cap a un destí que només elles podrien conèixer. Penso fermament en la imitació de la Plaça que em van regalar, hi penso amb una fermesa devota per tal de dispersar l’atenció, de desviar-la del fantasma que jeu al meu costat questa nit, que em treu la son, que fa la mateix olor de suor que tu quan tornaves del club de tenis o de córrer. No sé per què et parlo com si fossis un déu d’aquests que no existeixen, o senzillament per què et parlo com si fossis aquí quan ja no existeixes. A la Plaça de Giacometti hi ha cinc figures humanes. Segons com les miris, les veus que caminen o esperen, aturades. És així com et sento, Simó: ja no estàs entre els vius però cada nit, segons com em moro, encara et veig amb mi.
, per Francesc Oui){kind=link}
0 Comentaris