Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu.
Amor Negre (parts 32,33 i 34)
32
Dorian feia un ús tan extensiu de les nebulitzacions d’analgèsic per al mal de queixals que la gruta on vivia sempre feia olor de menta odontològica. No li feien mal els queixals amb tanta constància tot i que les rajoles de xocolata no duressin gens a les seves mans. Això sí, no les trencava amb els dits, que s’embrutarien i embrutarien les tecles del Bösendorfer. Escalfava les rajoles de xocolata al bany maria fins que les extremitats es liqüefeien, el centre s’estovava i les línies de separació de les quadrícules acusaven un desdibuix accelerat. Després passava el contingut de l’olla més petita a una font oblonga on la xocolata adquiria de bell nou una solidesa dòcil. Llavors se la menjava a cullerades i, si ja era molt sòlida, amb un ganivet de peix. Dorian –sense article definit perquè ell era molt escocès– estenia la roba en fils de pesca que creuaven la gruta longitudinalment de tal manera que els nostres jocs sexuals més cruents eren amenitzats per la candidesa d’aquell escenari. Allò sí que semblava no pas un camp de refugiats sinó un refugi a la muntanya, un amagatall de militars. Dorian s’hi sentia protegit i no temia, fins i tot quan marxava del país, que robessin el piano. Per algun motiu que encara desconec però que penso estar relacionat amb la meva semblança física amb un amant anterior, em va confiar l’adreça de casa seva, si allò era una adreça. Al començament no tocava davant meu. Un dia, però, vaig arribar més d’hora i ell, que no m’esperava, estava absort per l’estudi de la Strumming Music de Carlemagne Palestine i jo, de lluny estant, vaig poder gaudir del crescendo durant una bona mitja hora. No em va costar suportar-ho tot i que avui aquesta obra em sembli prou atroç: era la primera vegada que la sentia i que el sentia a ell tocant el piano, i les altres tortures que conveníem m’havien entrenat en l’art de patir qualsevol de les seves activitats.
33
Les arribades no sempre eren tan discretes. De fet, algun cop van ser estrepitoses. Recordo particularment una nit en què jo, tornant de gresca a les sis del matí, vaig pujar a la gruta per un camí que no l’era pas, o sí, però no era un camí obert sinó una seqüència de trampes, cabres o records de cabres, males herbes espinoses que em dilaceraven les cames, tot això sota l’última foscor abans de sorgir en la celístia el primer estel matutí. Feia olor de fred i fang. Hi havia merda de cabra o de vaca. Havia dit que n’hi havia, de merda? Doncs sí, n’hi havia. Dorian no estava tocant el piano. Tampoc no era al llit. Gaudia d’un dels seus moments luxosos a la gruta –el bany en la fossa d’aigua tèbia– i per les bosses sota les parpelles vaig deduir que no havia dormit i potser havia estat tocant fins tard. Dorian no era allò que dirien un personatge. Dorian no era més personatge que Catalina d’Alexandria, que els monjos del Sinai deien haver trobat morta en una gruta, però aquest feia olor de santedat, una olor freda i redemptora que recordava el vent d’hivern colpint la casa on vaig néixer. Aquesta olor no l’eliminava cap perfum, però sí l’alcohol. Dorian bevia força quan ho feia, i aquella nit ho havia fet. Per un instant vaig pensar que estava en coma etílic. Però es va girar amb un crit de por com si hagués vist en mi una ànima en pena, un crit d’espant que deu haver arribat a l’oïda del bestiar llunyà fins a penetrar-ne els somnis. Somiaran els xais el seu sacrifici? Vaig avançar cap a aquell rostre interrogant i exasperat fins que, atònit, va fer l’intent de sortir de la fossa. L’ebrietat no ho permetia. En canvi, em va seduir a desvestir-me per a entrar-hi, cosa imprudent atès l’estat del pianista. Des de que, molt petit jo, algú em va portar de la mà a un bar de pescadors i un home de pell poc bronzejada va revelar un braç tatuat amb la consigna “Amor de Mare” abans de que passés quelcom que vaig oblidar, no he pogut mai més desfer l’associació entre l’alè alcohòlic en un artesà i el desig de ser maltractat per ell.
34
Llavors, com totes les grans empreses, vaig decidir apropar-m’hi poc a poc amb gestos lents i mesurats, mimetitzant el seu estat i la densitat que percep d’ell mateix un cos ebri, una cos la massa del qual es manté sensiblement igual però que, sota l’efecte torb de l’alcohol, sembla d’una espessor màxima, els àtoms amuntegats com xinesos a la porta d’un botiga de mòbils esperant un nou Samsung com si fos el Messies, bé, no, el Messies vindria sense preavís, sí, una espessor de nit fosca com les que em senyalen l’origen d’allò que temo, i cridant-me em fan capbussar en les runes atziagues d’amor negre. Vaig baixar poc a poc, però sobtadament, com qui fos posseït, em va destralar amb el safir dels ulls precisos, llençant una mirada judiciosa i infinita de judici final. Jo no recordava que tingués els ulls blaus però tampoc no recordava que a la fossa hi hagués llum, i tanmateix de la fossa eixia llum, un llum fumosa de nacre incendiari, gemma lluent feta polsim, un groc solar que pujava dels inferns. Dorian infernal, Dorian dimoni, Dorian dual. Dorian m’esperava, o potser esperava només i jo, havent vingut, vaig ocupar la posició de l’objecte d’espera, aquell que necessàriament no coincideix amb allò que s’espera i com a conseqüència esdevé objecte de frustració, dipositari de la ira, buc emissari. El cos de Dorian semblava més dens, més ple, massiu, vascular, veneri. Vaig submergir. Em va agafar el clatell violentament. Em va submergir el cap en la fossa. Al cap de pocs segons vaig recordar que no sóc un peix, els meus alvèols pulmonars no saben treure de l’aigua oxigen per a portar aquí i allà, no, sento que m’empeny i la seva mà té una força terrible, i quan hi penso crec que si el Salvador de la Nit era d’un tipus dur, Dorian era el príncep de les tenebres. Em va forçar la boca contra el sexe, que despuntava de l’aigua com l’agulla dels minuts d’un rellotge immens i grotesc. No estava circumcidat. Vaig vomitar.
, per Francesc Oui){kind=link}
0 Comentaris