La Náusea en Català: de juliol 2016

Mercè Amat Ballester, Professora barcelonina de Filosofia, diplomada en Ciències Religioses i poeta. Membre de l’Associació de Relataires en Català, del Consell Editorial de la Revista Digital Universitària Creure i Saber del Col•lectiu de Professors Cristians, de l’ONG Poesia en Acció i de la Coral Interreligiosa, Per la pau, de la UNESCO (AUDIR). Forma part del grup Art i Espiritualitat de l’Espai von Balthasar de la Delegació Pastoral Universitària i col•labora com a poeta amb el Centre Edith Stein de Barcelona. És membre del grup Marinada Poètica. I col•labora com a autora i com a jurat de concursos literaris amb la Revista Digital de literatura, art i cultura Lo Càntich.
És autora del llibre de poemes A recer de les ventades (abril de 2015, Edicions Xandri), també de llibres d’Ètica de Secundària i de Filosofia i Ciutadania de Batxillerat (Ed. Edebé) i té poemes editats en dos reculls de poesia, Paraula d’Espriu i Somnis Tricentenaris, de l’Associació de Relataires, i en el llibre solidari Versos y relatos con Rett de l’Editorial Seleer. El poema El nostre amor va rebre l’accèssit de la Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella, el juny del 2014; el recull Poètica d’Enyor va ser finalista al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna, l’any 2013; i el poema L’ànima i l’avenir va ser finalista en el I Concurs Literari del Centre d’Estudis Humanistes Noesis de Barcelona, l’any 2012.
Ha participat en diversos recitals de poesia que es realitzen arreu de Catalunya: “Concentración Mundial de 100 mil Poetas por el cambio” (Barcelona,setembre de 2015), “III Festival de Poesia des dels balcons” (Riba-roja, juliol de 2015), Incitació al Poeticidi (Reus, abril de 2015), Recital del grup Marinada Poètica: “L’art al servei de l’autisme-Univers Agatha Autisme” (Barcelona, juny de 2015), I Recital de poesia de l’Associació Salou Calami (Salou, març de 2015)I Recital “La dona té la paraula” (Barcelona, maig de 2015), “I Recital Solidario Internacional” (Barcelona, desembre de 2014), Recital “Trenquem el silenci”- Contra la violència de gènere (Barcelona, desembre de 2014), “I Jam Poètica dels Països Catalans” (Montblanc, novembre de 2014), etc.

MOSTRA POÈTICA

VEUS DE POEMA

El poema mai no es clou ni s’abandona

a terra mut, inert i en solitud!

Al vespre,

el xerricar dels sons s’hi enjogassa

com florides vinyes que despunten,

com jovenívoles flors que escampen els perfums.

I quan s’hi fa la clariana,

totes aquestes veus van persistint enlaire,

i en els mots creen el gest

del que és excels i en fan imatge

(amagatalls reclosos entre el rocam

i la sorra, entre els silencis dels astres

i el llampegueig d’una mar escumejant,

ens hi esperen imperibles,

captius i pensarosos!).

A mig camí, abandonem el poema

en un comiat que no és del tot sincer.

Els adéus d’amic mai no diuen adéu veritable

i són tan sols els preludis còmplices

d’enyors que nien corprenent-se en la mirada.

I així, són també les veus de la paraula:

línies allargassades reversibles

que poblen el fons de l’ànima

i la relaten, irrepetible!

DERIVA

Hi va haver paraules no dites arreu, escampades.
Sòrdides allaus d’empaitades solituds
que adormien el crepuscle del dolor
dins la nascuda por que humitejava les cendres.

Avui, encara esperen les que foren pronunciades
ser l’anvers d’allò real enllà les aparences,
on res, cap cortesia ni ningú, insolents, no les aturen;
i enlloc més fugen rere ironies de la història.

Si no les reculls, persistiran incansables
en la boscúria, tal com les ombres empaiten
la indigència de les formes. Mira-les!
Dansen com les heures a galop de la cridòria.
Hi ronden folles esqueixant la bardissa de la lògica.

(Creu-me quan et dic:
“temoroses s’apropen, t’estrenyen i, si poden,
t’encerclaran somiant-te”.)

És aquesta hora dels atzars de freturosa fressa
que empeny a fer renéixer un nou llenguatge,
però no saps pas quin i tanques el llum dels ulls.
Despertes. Te’n vas de pressa.

Hi va haver paraules no pronunciades
que llisquen en el fangar d’un subsòl inefable.
I aquelles altres, erràtiques, que foren dites,
violenten el silenci fent trencadissa:
    … dissonàncies … desdibuixades ...
                  … dissemblances ... descapçalades ...
                               ... dissorts … desconstruïdes ...

Vaguen enlaire, irreversibles!
Desencisades.

CLAROBSCUR EN SET TEMPS

(i de fons: la Cavalleria Rusticana. Intermedio d’en Mascagni)

I

Discretament em moc,

quan sé del cert

que de lluny has de venir per poder reprendre’t.

II

¿Te’n recordes que l’hem vist,

darrere fils desgavellats d’un cortinatge,

desdibuixar-se el desig i d’amagat esvair-se

en un temps deslluït,

que el pensa no merescut i maltractat

per les fúries de l’oblit?

Prou saps d’enginys que conjuren,

a mercè de velles arts, els destins en lletanies

de plugims i de meandres,

en accents desmesurats de qui neix submís

d’una passió i creix

sense deixar de ser-ne el seu fidel captiu.

III

I mentre tal vegada et batega aquest delit,

dins la consciència t’amoïna i no fa més

que trasbalsar el teu present que, ara,

sembla desarmar-te.

Els neguits t’immobilitzen. I tant t’atemoreix

ser-ne la presa, que de pressa els esborres.

I així has cregut: ja n’he fugit!

IV

Tanmateix, res no escapça

la cambra d’uns sentits que t’enxampen,

a voltes embriagat i distret; a voltes, covard.

Temorós sempre, si el desconcert et venç.

I arribes a tu, cansat, sotmetent-te!

Ja no coneixes recer si la follia t’empenta (penses).

És un moment inequívoc, aquest, en què revéns.

Revéns irrefrenable i et confies

al moment que t’ha atansat a beure a glops

la gosadia de les nits, a redós del cos que estimes

amb un deix prou destil•lat de placidesa antiga.

V

L’instant és breu, i el temps, ens el capgira.

VI

Tot el teu ésser, el record l’ha cabdellat

Que, a deshora, ha desvetllat

el que tens inscrit, fent-te memòria.

Fent-te saber a on ahir, aferrats, foren desats

l’ombra d’amor i el mateix amor.

VII

Malgrat tot, no te’n pots estar

de vagarejar entre laments per sempre més

i ja res no pot tornar-te sense desfici.

(L’alba és voraç: ens ha engolit de cop i volta.)

Vivim enmig de les petites coses

Vivim enmig de les petites coses que conformen
sense fer massa soroll
el tast que fem del món que ens és desconegut.
Coses senzilles que conviuen
sota el mateix sostre amb posició d’espera còmplice
i semblen fetes per guardar
antics secrets de velles històries.
Coses atentes que ens revelen quines són
les avinenteses entre elles i la consciència
que arreu pretén comprendre’s.

La veu, el tacte, la mirada dins un paisatge.
Un gest amable.
El bes precís.
El despertar dels ulls, la ment inquieta
i un somrís engaltant-se a la mirada
dels llenguatges, mentre les mans més fermes
sostenen el pes del desconsol.
I la claredat en la parla
i la valentia de l’acció, davant petjades
de certesa a contrallum i enmig del desig nu.

ALBADA

La casa parla sola en el ple de la nit

Susanna Rafart

T’escric aquest poema a la porta de casa
amb claus agosarades que descobreixen
com les amplituds llueixen diamantades
a l’alba del nostre capvespre.

A la porta l’escric, on s’asseu
tenaçment la carena i teixeix
les hores d’una vida discreta.
I l’escric al llindar d’una consciència
que sap quan, com i per què
fou vençuda la indigència.

Ressona la cruïlla dels anys viscuts a les finestres,
l’alentiment del vent se sent acaronant-la
i la redreça. Així, talment despreses,
per casa nostra dansen les aromes
que parets i pedres desperten i eleven.

Olors que, nit i dia, van i vénen
i es festegen, com els esclats bells
i fulgurants d’unes nueses
que, conversant d’inquietuds, s’avenen.

Davant meu torna el gest de sempre, i la carícia,
mentre per parlar-se les veus s’engalten
rialleres als vidres. No se n’estan de tastar
la saba blanca del miratge que, amb intens delit,
compassa el risc d’enamorar-se.Hem vingut de lluny i som tal com ens pensàrem:
escletxes amoroses d’un feix de ressonàncies!

ARA

Ara que han passat els anys

i els llampecs del cos s’aquieten,

de versos, en cap cas,

no n’escriuré ni un que enarborat no m’empaiti,

dins meu irreductible;

ara que el temps va desvetllant sense recança

el dany i el guany de l’ànima,

evocant-ne l’inacabable dels missatges;

ara que m’encén la ingravidesa de l’instant

les ànsies i ja sé

com i per què tot ens pertany

molt més que abans, aturo el pas

i et dic que el meu rostre té de l’existir

un fresseig tan incrustat

que, contra el temps, no em deixa caure encara;

ara que el pas és nòmada i s’alenteix el caminar

mentre transito l’oblit entre aurores de memòria;

ara que l’insabut nomeno i em commou

la diligència dels mots quan, enaltits,

llisquen d’insubmissió i de gaubança

per erigir-se de nou;

ara que la mirada no tanca cap porta

a un passat que giravolta les veu amb qui enraona;

ara, sobretot, que el gest és de mesura breu

perquè ja res no és pas sobrer, sàpigues amic,

que hi ha propòsits esperant-nos en nous mosaics,

fets de paraules nobles.