EL NOU PARIS de Johann Wolfgang Goethe. Traducció de Núria Mirabet Cucala.

NÚRIA MIRABET I CUCALA




ESTUDIS:
Llicenciatura en Filologia Catalana (UAB).
LENGÜES ESTRANGERES:
Alemany, Francès, Italià, Txec
AUTORS TRADUÏTS: Johann Wolfgang Goethe, Molière, Carlo Goldoni, Pablo Picasso, Anne Clément, Karel ČAPEK, Doris Dörrie, Karel Jaromír Erben, Georges Feydeau, Bohumil Hrabal, Ismaïl Kadaré, Marc Levy, Waltraut Anna Mitgutsch, Johann Nestroy, ,Olivier Weber.
PREMIS:
“Vidal Alcover”
“Ciutat de Barcelona”











EL NOU PARIS[1]

Conte per a infants


            Fa poc, la vigília de diumenge de Pentecosta, vaig somiar-me dret davant d’un mirall, emprovant-me les noves peces de vestir estiuenques que els meus estimats pares m’havien fet fer per a la festa. Com sabeu, es tractava d’unes sabates de pell molt elegants amb una gran sivella platejada, unes mitges de cotó molt fi, uns pantalons negres de sarja, i una jaqueta de barragà de color verd amb les ansetes daurades. Hi feia joc una armilla de brocat d’or feta amb l’armilla del vestit de nuvi del meu pare. Anava ben pentinat i empolvorat, els rínxols eren com unes ales petites que em sortien del cap; però no em podia acabar de vestir perquè confonia les peces de roba, i quan ja me n’havia posat una i me’n posava una altra, l’anterior sempre se’m desprenia del cos. Enmig d’aquell desconcert entrà un jove bellíssim i em saludà molt amigablement.

            -Hola, benvingut! –li vaig dir- Encantat de veure-us aquí.

            -Que em coneixes? –replicà somrient.

            -I és clar que sí! –li vaig respondre també somrient- Sou Mercuri[2], i us he vist dibuixat moltes vegades.
            -Sí, sí que ho sóc. –digué- I els déus m’han enviat perquè et faci un encàrrec important. Veus aquestes tres pomes?

            Allargà el braç i m’ensenyà tres pomes que amb prou feines podia agafar, i que eren tan extraordinàriament maques com grosses, una de vermella, una de groga, i l’última de color verd. Semblaven pedres precioses tallades en la forma d’aquella fruita. Les vaig voler agafar, però ell les enretirà i digué:

            -Primer de tot has de saber que no són per a tu. Les has de donar als tres joves més bells de la ciutat, que, d’acord amb la seva sort, trobaran la muller desitjada. Agafa-les i compleix bé el que et demano! –em digué tot acomiadant-se i deixant-me les pomes als palmells ben oberts. Em semblà que es feien més grosses.

            Les vaig alçar, les vaig mirar a contraclaror, i eren totalment transparents; però de seguida començaren a allargar-se i es convertiren en tres noietes belles, bellíssimes, de la mida d’una nina, amb els vestits del color de les pomes inicials. Començaren a lliscar-me dits amunt, i en el mateix moment que vaig intentar d’atrapar-les, per tenir-ne com a mínim una, ja volaven ben lluny i ben amunt, i només podia mirar-les. Em vaig quedar molt sorprès, petrificat, amb les mans encara enlaire, contemplant-me els dits com si hi hagués res a veure-hi. Però de cop vaig adonar-me que al capciró dels dits tenia una noieta maquíssima que ballava, encara era més petita que les altres, però molt graciosa i alegre; com que no fugí com les seves companyes, sinó que romangué ballant i saltant d’un capciró a l’altre, em vaig quedar molta estona contemplant-la meravellat. M’agradava tant que vaig pensar que amb una mica de traça acabaria podent-la atrapar. Just en aquell instant vaig notar un cop a la testa, vaig caure, i vaig perdre el coneixement; no el vaig recuperar fins a l’hora de mudar-me per anar a l’església.

            Durant la missa vaig anar repetint-me molts cops aquelles imatges; també ho vaig fer a casa dels avis, mentre dinava. A la tarda volia anar a veure uns amics, tant perquè volia que em veiessin amb els vestits nous, el barret a sota del braç, i l’espasa cenyida[3], com perquè els devia una visita. A casa d’ells no hi havia ningú, i com que em digueren que havien sortit a passejar pels jardins, vaig pensar a seguir els seus passos per passar un vespre entretingut. El camí em dugué cap a la ronda, i vaig arribar al lloc que es deia, amb raó, “muralla dolenta”, perquè no és un indret gaire segur. Caminava a poc a poc, pensant en les tres deesses, especialment en la petita nimfa, i de tant en tant aixecava les mans amb l’esperança que fos amatent i em tornés a ballar pels capcirons. Anava avançant pensarós; d’un plegat, al mur, a l’esquerra, vaig descobrir una porteta que no recordava haver vist mai. Semblava més aviat baixeta, però l’ogiva hauria permès passar l’home més alt. L’arc i els muntants estaven delicadament treballats per picapedrers i escultors, però la primera cosa que em cridà l’atenció fou la porta. Era d’una fusta vella i fosca, molt austera, guarnida només amb unes bandes amples de bronze que tenien uns baixos relleus representant uns fullatges on reposaven uns ocells d’allò més naturalistes, i jo no em cansava d’admirar-la. El que em semblava més sorprenent era que no s’hi veia cap forat de pany, ni picaporta, ni balda, i vaig suposar que només es podia obrir des de dintre. No m’havia equivocat: quan m’hi vaig acostar més per tocar els ornaments, s’obrí cap endins i aparegué un home amb uns vestits una mica llargs, amples i insòlits. Una barba venerable li enfosquia el mentó, això m’inclinà a pensar que es tractava d’un jueu. Però ell, com si m’hagués endevinat el pensament, féu el senyal de la santa creu, i em va fer comprendre que era un bon catòlic.

            -Jove, com heu arribat aquí, i què hi feu? –em digué amb una veu i un gest amistosos.

            -Estic admirant el treball d’aquesta porta, –vaig replicar- perquè no n’he vist cap d’igual; se n’haurien de fer trossets i repartir-los entre els aficionats al col·leccionisme.

            -Me n’alegro molt que us agradi com està treballada. –em respongué- La part interior encara és més maca. Si us agrada, podeu entrar-hi.

            No acabava de veure-ho clar. M’anguniejaven els vestits estranys del porter, la solitud, i alguna altra cosa que semblava que flotés en l’aire. Vaig romandre on era amb el pretext d’examinar més la part exterior, i vaig mirar furtivament el jardí, perquè el que s’obria davant meu era un jardí. Just darrere la porta vaig veure un gran espai ombrívol; uns vells til·lers separats per una distància regular amb les branques atapeïdes i entrelligades el cobrien totalment, de manera que a l’hora més calorosa del dia s’hauria pogut recrear sota seu el grup de persones més nombrós. Ja havia traspassat el llindar i el vell sabé atreure’m uns passos més endavant. No m’hi vaig oposar, perquè sempre havia sentit que en aquests casos un príncep o un sultà mai no ha de preguntar si corre perill. A més, duia l’espasa cenyida, i si resultés que l’home era un enemic, podria acabar amb ell. Així és que vaig entrar ben segur; el porter tancà la porta que es clogué tan silenciosament que amb prou feines me’n vaig adonar. Llavors m’ensenyà el treball de l’altra banda, que realment era molt més artístic, i en demostració de la seva benvolença, me’l comentà. D’aquesta manera, ja totalment tranquil, vaig deixar que em guiés per l’espai del voltant de la paret, cobert de fulles, que avançava en línia corba, i vaig trobar admirables moltes coses. Un potent raig d’aigua brollava des de les boques d’uns tritons situats dins d’unes fornícules decorades artísticament amb petxines, coralls i metalls, cap a unes piques de marbre; entremig hi havia gabials i altres enreixats per on saltironejaven tot d’esquirols, de tant en tant corrien tot de conillets d’índies i les criatures gracioses de diverses menes que es puguin desitjar. A mesura que avançàvem els ocells ens parlaven i cantaven per a nosaltres, especialment els estornells que parlotejaven esbojarradament; n’hi havia un que no parava de cridar: “Paris! Paris!” i un altre “Narcís! Narcís!”[4], ho deien amb la mateixa claredat d’un escolar. Em semblava que el vell m’anava mirant amb més circumspecció a mesura que els ocells cridaven aquelles paraules; vaig fer veure que no me n’adonava, i és que en realitat ni tenia temps per fixar-me en ell; ja que vaig remarcar que ens movíem en rodó, i que aquell espai ombrívol en realitat dibuixava una gran circumferència que n’encerclava una altra de molt més important. Tornàvem a trobar-nos davant de la porteta i em feia l’efecte que l’ancià volia deixar-me sortir; però la meva mirada restà clavada a la reixa daurada que semblava que clogués el centre d’aquell magnífic jardí, i que havia tingut ocasió d’observar bastant bé en la nostra passejada, malgrat que l’home havia sabut retenir-me a la vora de la paret i relativament allunyat del centre. En veure que s’adreçava cap a la porteta, li vaig dir amb una reverència:

            -Heu estat tan excepcionalment amable amb mi, que encara us voldria fer un altre prec abans d’acomiadar-nos. No podria mirar de més a prop la reixa daurada que sembla que encercli l’interior del jardí?

            -És clar que sí. –respongué- Però hauríeu d’acceptar unes determinades condicions.

            -Quines? –vaig preguntar de seguida.

            -Heu de deixar aquí el barret i l’espasa, i no heu de desfer-vos de la mà amb què us acompanyaré.

            -Amb molt de gust! –vaig replicar- I vaig deixar el barret i l’espasa al primer banc de pedra que vaig trobar.

            Immediatament m’agafà amb força la mà esquerra amb la seva dreta i em conduí cap a endavant amb una certa autoritat. Quan arribàrem a la reixa, la meva admiració es transformà en sorpresa: mai no havia vist res de semblant. Damunt d’un sòcol de marbre bastant alt s’alineaven incomptables piques i llances, unides entre elles pels extrems superiors estranyament decorats, de manera que formaven un cercle complet. Vaig mirar entre els espais lliures, i just darrere vaig veure un corrent d’aigua que fluïa suaument entre uns límits de marbre, el fons era cristal·lí amb una gran quantitat de peixos daurats i platejats que s’anaven movent amunt i avall, tant aviat a poc a poc com de pressa, a vegades sols, i d’altres en grup. També m’hauria agradat mirar per sobre del canal per descobrir com estava fet el cor del jardí; però desgraciadament vaig veure que l’altra banda de l’aigua estava guarnida amb una reixa igual, i d’una manera tan artística, que en els seus espais lliures cabia exactament una pica o una llança de la reixa anterior, de manera que si es tenen en compte els altres ornaments no es podia veure res, només era possible deixar volar la imaginació. A part d’això, l’ancià, que em continuava agafant, m’impedia de moure’m lliurement. La meva curiositat creixia més i més amb tot el que anava veient, i vaig fer el cor fort per preguntar a l’home si també hi podia anar.

             -I per què no? –em respongué- Però amb unes noves condicions.

            Quan li vaig preguntar quines em va fer saber que m’havia de canviar de roba. Em vaig posar la mar de content; em va portar cap al mur, a una saleta molt endreçada amb tot de vestits d’aire oriental penjats a les parets. Em vaig canviar ràpidament; em recollí el cabell en un ret virolat, després d’haver-lo desempolvorat amb energia, cosa que m’esborronà. Em vaig mirar en un gran espill, em vaig trobar molt atractiu amb aquella disfressa, i m’agradava més que la roba de diumenge tan encarcarada. Vaig fer uns quants moviments i uns quants saltirons, com els que havia vist fer als ballarins al teatre de la fira. Mentrestant, anava mirant el mirall, i per casualitat vaig veure la imatge d’una fornícula de darrere meu. Del fons blanc penjaven tres cordetes de color verd, totes tres entrellaçades d’una manera que no podia distingir a aquella distància. Em vaig girar amb una certa precipitació, i vaig preguntar a l’home per les cordes i la fornícula. Molt complaent, en va agafar una i me la va ensenyar. Es tractava d’un cordó de seda verda d’una certa resistència, amb els dos extrems units a un tros de cuiro verd amb dos talls que li donaven l’aspecte d’un estri amb una finalitat no gens desitjable. Em vaig quedar pensarós i vaig preguntar què significaven. Em contestà amb molta tranquil·litat i benvolença, que era pels que abusaven de la confiança que allí s’estava disposat a concedir. Tornà a penjar la corda al seu lloc i a continuació m’exigí que el seguís, perquè aquella vegada no m’agafà, i podia caminar lliurement al seu costat. 

A partir d’aquell moment la meva màxima curiositat era saber on es devien trobar la porta i el pont que ens permetrien travessar el canal, ja que encara no l’havia pogut descobrir. Mentre ens hi apropàvem bastant de pressa, vaig observar atentament la tanca daurada; en un instant la cara se’m transformà: inesperadament les piques, llances, alabardes, javelines, començaren a moure’s i a agitar-se, i tots aquells moviments estranys acabaren amb les puntes de les armes abaixades, com si dos exèrcits antics, armats amb piques, es volguessin atacar. El desgavell per als ulls, el fragor per a les orelles, eren gairebé insuportables, però em sorprengué infinitament veure que les armes, un cop a terra, cobrien el cercle del canal i formaven el pont més esplèndid que hom es pugui imaginar: davant dels meus ulls s’estenia un parterre de flors d’allò més acolorides. Estava dividit en paneres entrellaçades que en el seu conjunt formaven un laberint ornamental; totes estaven voltades per una planta verda atapeïda i baixa que jo no havia vist mai; a ran de terra tot estava florit, cada panera d’un color diferent, i es podien distingir clarament les formes que dibuixaven. Aquella visió exquisida de què vaig poder gaudir a ple sol em captivà la mirada; però gairebé no sabia on havia de posar els peus, perquè els viaranys serpentins estaven coberts de la sorra més blava, semblava un cel fosc a la terra o un cel reflectit a l’aigua; i vaig anar avançant una estona amb el ulls clavats a terra, al costat del meu guia, fins que vaig descobrir que enmig dels parterres i platabandes hi havia un gran cercle de xiprers o alguna mena de pollancre que impedia veure-hi a través, ja que era com si les branques més baixes sortissin del terra. El meu guia, sense empènyer-me directament pel camí del costat, em conduí de seguida cap al mig, i en trepitjar el cercle d’aquells arbres tan alts vaig quedar molt sorprès: davant meu vaig veure el pòrtic d’una glorieta deliciosa que a les altres bandes devia tenir unes vistes i unes entrades semblants. Però una música celestial que sorgia de l’edificació encara em va encantar molt més que aquell exemplar de l’art de la construcció. Tan aviat em semblava que sentia un llaüt, com una arpa o una cítara, i a vegades un so que no sortia de cap d’aquests instruments. Ens dirigíem cap a una porta que s’obrí de seguida després que el vell la toqués suaument; però, ¡que meravellat que em vaig quedar, en veure que la portera era idèntica a la graciosa noia que durant el somni havia estat ballant sobre els meus dits! Em saludà com si ja ens coneguéssim i em pregà que passés. El vell es quedà enrere, i vaig avançar amb ella, per un curt passadís de voltes bellament ornamentat, fins a la sala del mig, d’una magnífica alçada catedralícia, que només entrar atragué la meva mirada i em causà admiració. Efectivament, els meus ulls no podien quedar-se aturats perquè els seduïen un espectacle encisador. Sobre una catifa, exactament sota el centre de la cúpula, hi havia tres dones assegudes formant un triangle, amb els vestits de tres colors diferents, vermell, groc i verd; les butaques eren daurades i la catifa era un parterre de flors impecable. Agafaven els tres instruments que havia pogut distingir des de fora: ja que en entrar les havia destorbades i havien deixat de tocar.

-Benvingut! –em digué la del mig, que seia de cara a la porta, duia el vestit vermell i sostenia l’arpa.

-Asseieu-vos al costat d’Alerta, i si us agrada la música, escolteu-nos.

Just en aquell moment vaig veure més avall un banc transversal bastant llarg amb una mandolina a sobre. Aquella noia tan bella l’agafà, s’assegué, i em va atreure al seu costat. Llavors vaig observar una altra dama, la de la meva esquerra; duia el vestit groc i agafava una cítara; i si l’arpista era de bon veure, alta i amb una fesomia i un comportament majestàtics, en la citarista es descobria una persona alegre i gentil. Era rossa i prima, mentre que l’altra estava guarnida per una cabellera castany fosc. L’harmonia i la diversitat de llur música no em privava d’observar la tercera bellesa, amb el vestit verd, que tocava el llaüt d’una manera que alhora m’emocionava i em sorprenia. Era la que es fixava més en mi i semblava que toqués per a mi; però jo no la podia entendre: tan aviat em semblava plena de tendresa com d’extravagància, de franquesa com d’obstinació, segons com la fessin canviar l’expressió i la música. Tan aviat semblava que em volgués commoure com que es rigués de mi. Però, fes el que fes, no en trauria gran cosa: perquè la meva veïna menuda que tenia asseguda costat per costat, ja m’havia captivat completament; i com que en aquelles tres dames veia clarament les tres sílfides del meu somni i els colors de les pomes, vaig entendre que no hi havia cap raó per retenir-les. Si no hagués estat pel record del cop que m’havia donat en somnis, de bon grat hauria agafat la petita i gentil. Fins llavors s’havia estat ben quieta amb la mandolina, però quan les seves mestresses acabaren, li van manar que interpretés de la millor manera unes quantes peces divertides. Tot just havia començat a tocar amb entusiasme les melodies d’unes danses, va fer un salt cap amunt; vaig imitar-la. Ella tocava i ballava; jo estava embadalit acompanyant els seus passos, interpretàrem una mena de ballet que alegrà molt les dames: ja que quan acabàrem ordenaren a la petita que  em donés alguna cosa mentre esperàvem el sopar. Jo havia oblidat completament que existia un món a part d’aquell paradís. Alerta em conduí a l’entrada pel mateix passadís per on havíem entrat. A una banda tenia dues habitacions molt ben parades; vivia en una on em serví taronges, figues, préssecs i raïms, i vaig gaudir amb molt de gust, tant de les fruites de països estrangers, com de les dels nostres que encara trigaríem uns mesos a tenir. Hi havia un devessall de caramels; va omplir una copa de cristall tallat amb un vi escumós, però jo no necessitava beure perquè ja m’havia assaciat a bastament amb les fruites.

-Ara anirem a jugar- em digué i em va portar cap a l’altra habitació.

Semblava una fira de Nadal; però en cap mercadal no s’havien vist mai uns objectes tan delicats i exquisits. Hi havia nines de tota mena, amb vestits i accessoris; cuinetes, habitacions i botigues per jugar; i moltes altres joguines. Em conduí per tot de vitrines que conservaven aquells treballs artístics. De seguida tancà la primera vitrina i digué:

-Sé prou bé que això no és per a vós– i afegí:

-Però aquí podeu trobar material de construcció, torres i parets, cases, palaus i esglésies, per bastir una gran ciutat. Ara bé, aquest joc no em diverteix; n’agafarem un altre que ens entretingui tots dos.

Va portar unes capses on vaig veure un petit exèrcit apilat, immediatament vaig reconèixer que mai no havia vist una cosa tan maca. No em deixà temps per contemplar les peces detingudament, sinó que es posà una capsa sota el braç i jo vaig agafar l’altra.

-Anem al pont daurat, allí és on es pot jugar millor amb els soldats, les piques indiquen la direcció en què s’han de situar els exèrcits enfrontats –em digué.

Arribàrem al daurat terra bellugadís; a sota sentia com fluïa l’aigua i com xipollejaven els peixos, estava agenollat plantant les meves línies. Llavors em vaig adonar que només hi havia soldats de cavalleria. Ella es vantava de tenir la reina de les amazones com a guia del seu exèrcit femení; en canvi jo tenia Aquil·les[5] i una magnífica cavalleria grega. Els exèrcits estaven davant per davant, era la cosa més bella que s’hagués pogut veure. No es tractava de soldats de plom plans com els nostres, sinó d’homes i cavalls amb un cos i un volum treballats d’una manera molt delicada; era difícil d’entendre com mantenien l’equilibri, s’aguantaven sols, sense cap tira a sota.

Quan ja havíem examinat els nostres exèrcits amb gran satisfacció, m’anuncià el primer atac. A les capses també havíem trobat peces d’artilleria, unes capsetes petitones plenes de boletes d’àgata molt polides. Amb això havíem de lluitar contra l’altre a una certa distància, amb la condició explícita que no havíem de disparar amb més força de la necessària per fer caure les figures: no n’havíem de fer malbé cap ni una. Les canonades començaren per torns, al principi provocaren satisfacció a totes dues bandes. Però així que la meva adversària s’adonà que jo tenia millor punteria, i que podia guanyar la batalla, que depenia de les figures que quedaven en peu, se m’acostà, i els trets femenins aconseguiren l’èxit desitjat. Va abatre una gran quantitat de soldats de les meves millors tropes, i com més protestava jo, amb més aplicació disparava ella. Al final em vaig enfadar, i li vaig dir que jo també faria el mateix. No només em vaig acostar, sinó que, enutjat, vaig disparar amb molta més força, i no vaig trigar gaire a destrossar algunes dones centaure. Estava tan absorta en el joc, que no se n’adonà de seguida; però em vaig quedar petrificat en veure que les figuretes trencades es recomponien totes soles, l’amazona i el cavall tornaven a formar un tot unit, al mateix temps adquirien vida, s’allunyaven del pont daurat al galop, per sota dels til·lers, i emprenent una cursa, de tant en tant acabaven perdent-se pel mur, no sé com. Tot just la bella adversària se n’adonà, començà a plorar i a gemegar, i es posà a cridar que li havia ocasionat una pèrdua irreparable, molt més gran del que es podia expressar amb paraules. Però jo, que estava empipat, em vaig alegrar d’haver-li fet una mica de mal, i vaig llençar cegament, amb fúria, contra la seva pila d’amazones, unes quantes boletes que em quedaven. Per desgràcia vaig tocar la reina, que fins llavors, seguint les regles, havia quedat exclosa del joc. Sortí disparada en trossets, i les seves ajudants de camp foren anorreades; però de seguida es tornaren a compondre i partiren com les anteriors, galopant amb gràcia per sota dels til·lers i es perderen pel mur.

La meva adversària m’escridassà i em renyà; però jo, posats a fer, em vaig ajupir per recollir unes boletes que corrien per les piques daurades. El meu desig enverinat era destruir-li tota la tropa. En canvi ella, amb diligència, va fer un salt cap a mi i em donà una bufetada que em va fer veure les estrelles. Jo, que sempre havia sentit a dir que la bufetada d’una noia anava acompanyada d’un bon petó, la vaig agafar per les orelles i la vaig besar repetidament. Però ella va fer un crit tan estrident, que em va espantar a mi i tot; vaig deixar que se n’anés, i aquest fet va ser la meva sort: no sé què em va passar en aquell moment. El terra començà a tremolar i a grinyolar sota els meus peus; ràpidament em vaig adonar que la reixa es tornava a posar en moviment: no tenia temps de rumiar-m’ho, només podia fugir. Tenia por de ser travessat d’un moment a l’altre: les llances i les alabardes s’estaven alçant i m’esparracaven la roba; la veritat és que no sé què em va passar, vaig perdre la vista i l’oïda, i em vaig refer de l’espant i de l’atordiment al peu d’un til·ler contra el qual m’havia llençat la reixa devastadora. Amb el despertar també se’m desvetllà la malícia, que cresqué amb vehemència en sentir a l’altra banda les paraules burletes i les riallades de la meva adversària, que també havia caigut a terra, a l’altre cantó, amb més suavitat que jo. Em vaig aixecar d’un bot i al meu voltant vaig veure Aquil·les, el cap, amb la tropa, la reixa, en pujar, l’havia projectat al mateix temps que a mi, al primer moment vaig agafar l’heroi i el vaig llençar contra un arbre. Llavors, que es tornés a formar i fugís encara em va agradar el doble, perquè associava el plaer de fer mal amb una imatge del món encantadora, i quan estava a punt d’enviar-li al darrere tots els altres grecs, de sobte començà a rajar un espurneig d’aigua que brollava de tot arreu, de les parets i de les pedres, de les branques i del terra, l’aigua es creuava i em fuetejava anés on anés. El vestit lleuger que em cobria de seguida quedà amarat; estava tot esparracat, i no vaig vacil·lar a arrencar-me’l del cos. Vaig llençar les plantofes davant meu, i després un embolcall rere l’altre; al final vaig trobar agradable que en un dia tan calorós com aquell uns dolls d’aigua em caiguessin a sobre. Absolutament despullat i ple de solemnitat em vaig posar a caminar entre aquelles aigües benvingudes, i pensava que m’hi podria quedar una estona ben llarga. La meva ràbia es refredà, i només desitjava reconciliar-me amb la petita adversària. En un instant l’aigua s’estroncà i em vaig trobar xop sobre un terra xop. No m’agradà en absolut la presència del vell, que entrà sense que m’ho esperés; ja que no em podia amagar, com a mínim, m’hauria agradat poder-me cobrir. La vergonya, els calfreds i els esforços per tapar-me una mica feien que tingués un aspecte deplorable; l’ancià aprofità l’instant per fer-me els pitjors retrets:

-Què m’impedeix agafar una de les cordes verdes i mesurar-te si no el coll almenys les espatlles? –cridà.

Vaig prendre’m molt seriosament l’amenaça.

Li vaig cridar:

-Guardeu-vos de pronunciar aquestes paraules, i també de pensar-les, si no voleu perdre-us vós i les vostres senyores!

-I tu qui et creus que ets  per parlar d’aquesta manera? –preguntà amb supèrbia.

-Un escollit dels déus. –vaig dir- De mi depèn que aquestes dones trobin un marit respectable i siguin felices en la vida, o envelleixin i morin en aquest convent encantat.

L’ancià reculà uns quants passos.

-Qui t’ha revelat tot això? –em preguntà sorprès i pensarós.

-Tres pomes, tres joies –vaig dir.

-I quin premi exigeixes?

-Per damunt de tot l’ésser petitó que m’ha conduït a aquest estat maleït.

L’ancià se’m llençà als peus sense espantar-se pel fang i la humitat del terra; després s’aixecà ben net i eixut, m’agafà la mà amistosament, em portà a la primera sala, em tornà a vestir ràpidament, i al cap de molt poc ja tornava a estar net, pentinat i endiumenjat com al començament. El porter no digué ni una paraula més; però abans de deixar-me al llindar, em va fer aturar i m’assenyalà uns objectes de la paret, a l’altra banda del camí, alhora que, tot reculant, m’indicava la porteta. El vaig entendre molt bé: de fet volia que se’m gravessin aquells objectes per poder trobar un altre cop la porteta, que per cert tancà en sec darrere meu. Llavors em vaig fixar en el que tenia al davant. Les branques d’unes nogueres vellíssimes sortien del mur elevat i tapaven una part de la cornisa que el limitava. El brancam arribava fins a una làpida de pedra, encastada decorativament, fàcil de distingir, però amb una inscripció que no podia llegir. Reposava en la mènsula d’un nínxol, on, receptacle rere receptacle, una font artísticament treballada vessava aigua a una gran pica que formava un petit estany abans que el líquid es perdés per la terra. La font, la làpida i les nogueres, l’un per damunt de l’altre, formaven una vertical: volia dibuixar-ho tal com ho havia vist.

És fàcil d’imaginar com vaig passar la tarda i els dies següents, quantes vegades em vaig repetir aquella història que jo mateix amb prou feines em podia creure. Així que vaig poder, vaig tornar a anar a “la muralla maleïda”, per refrescar, com a mínim, la memòria dels senyals i contemplar l’exquisidesa de la porta. Però per la meva gran sorpresa, ho vaig trobar tot canviat. Tot de nogueres sobresortien de la paret, però no creixien costat per costat. També hi havia una làpida encastada, però molt a la dreta dels arbres, sense ornaments, i amb una inscripció ben llegible. Més a l’esquerra hi havia un nínxol amb una font, però no tenia res a veure amb la que jo havia vist; de manera que gairebé vaig veure’m obligat a creure que la meva segona aventura, com la primera, només havia estat un somni: no hi ha ni rastre de la porteta. L’única cosa que em consola és la constatació que sembla que aquells tres elements canviïn contínuament de lloc: quan vaig tornar a l’indret les nogueres se’m presentaren una mica més pròximes i la làpida i la font estaven més juntes. Potser la porta tornarà a ser visible quan els tres elements coincideixin, i faré tot el possible per enllaçar amb aquella aventura. Encara no sé si us podré explicar com continuarà tot plegat, o si em prohibiran explícitament de fer-ho.

Johann Wolfgang Goethe, dins De la meva vida. Poesia i veritat.


 Johann Wolfgang Goethe una de les figures cabdals de la literatura alemanya (1749-1832) poeta, novel·lista, dramaturg, teòric d'art, científic i polític alemany. Autor d'una obra molt extensa. Les seves obres més conegudes són Els sofriments del jove Werther (1784) (Die Leiden des jungen Werthers ), Faust. Una tragèdia (1808) (Faust. Eine Tragödie) i Faust. La tragèdia segona part (publicada pòstumament l'any 1832) (Faust. Die Tragödie zweiter Teil). Entre 1808 i 1831 va publicar l'obra autobiogràfica De la meva vida. Poesia i veritat (Aus meinem Leben. Dichtung und Wahrheit)





[1] Príncep troià, fill de Príam i d’Hècuba. En el Judici de Paris hagué de triar entre tres deesses (Juno, el poder; Minerva, la saviesa;  i Venus, la bellesa) havia de donar una poma d’or a la dea escollida. Va triar Venus, l’amor, que li permeté raptar Helena, fet que originà la guerra de Troia. (N. de la t.)
[2] Divinitat romana antiga, missatger dels déus, protector dels mercaders. (N. de la t.)

[3] Regal del seu pare en el seu dotzè aniversari. Només els membres de la classe superior podien cenyir-se una espasa. (N. de la t.)
[4] Personatge de la mitologia grega. S’enamorà de la pròpia imatge reflectida en una font, morí ofegat i es convertí en la flor que porta el seu nom. (N. de la t.)
[5] La reina de les amazones era Pentesilea; amb el seu exèrcit de dones lluità contra els grecs en la guerra de Troia, ella personalment s’enfrontà al jove heroi Aquil·les, que s’enamorà d’ella just després d’haver-la ferit mortalment. (N. de la t.)

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris