Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951).
Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la
Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió
organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents
–Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia),
Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras
Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros,
Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres
publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia
alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí
amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos
(2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos
blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La
tertulia literaria de Anna Rossell.
EL SUBJECTE ESCINDIT
Akwaeke Emezi
Aigua dolça
Traducció d’Albert Torrescasana
Edicions del Periscopi, 2020, 254 pàgs.
Les raons que atorguen a una novel·la excel·lència literària per part del lector crític no són senzilles d’esbrinar. L’espectre dels aspectes que garanteixen la qualitat és ric i divers; i la unanimitat de criteri, difícil. Conjuminar bé la forma amb el fons fora una manera simple i concisa de resumir allò que cal per reeixir en l’escriptura. Però, deixant de banda el fet que el judici sobre la forma i el fons van lligades al gust personal de cadascú, el cas és que el bon observador, capaç d’analitzar a fons un text literari, estaria d’acord a dir que l’interès universal de la temàtica i l’originalitat formal hi són essencials.
Atès que cada cultura immergeix aquells que hi participen en un imaginari propi, podem pensar que és més que probable que, com més allunyades siguin les cultures de l’autor i del lector d’un text literari, més es pot produir, per contrast de tradicions culturals, la percepció d’originalitat. Urgeix tenir-ho en compte, perquè la bona literatura d’autors de cultures allunyades de la nostra ha estat molt de temps —massa— ignorada al nostre país. Per sort, literatures poc visionades van ser el centre d’atenció d’alguns col·lectius a casa nostra a partir dels anys noranta del segle passat. Les seves trobades literàries bianuals (Translit) van donar el seu fruit i des de llavors s’han anat publicant algunes obres d’autors africans i asiàtics que beuen d’altres tradicions. Malgrat hi ha encara molta feina a fer en aquest sentit, Aigua dolça ens ve a les mans com una conseqüència d’aquells primers passos.
Aigua dolça, de la nigeriana Akwaeke Emezi, és just un exemple del potencial artísticament productiu que pot tenir l’entroncament de distintes tradicions culturals. No hi ha dubte que l’evolució depèn de l’enriquiment que prové de fora i fecunda la llavor de dins; recordem, si no, el naixement del realisme màgic (Elena Garro), impensable sense el brou de les cultures indígenes mexicanes.
No cal conèixer l’ascendència d’Akwaeke Emezi (Umuahia, Nigèria, 1987), de tradició cultural igbo i tamil, per adonar-nos que la seva escriptura està amarada d’un imaginari que difícilment hagués pogut forjar una ment educada en territori «occidental». L’originalitat no rau en l’arquitectura de la novel·la, sinó en l’imaginari. Aquesta és la genialitat de la narració, allò que la fa sorprenent i li atorga el segell d’originalitat que li ha fet merèixer l’acollida internacional que ha tingut.
Aigua dolça narra la història d’una precoç noia nigeriana, l’Ada, que, només amb setze anys, es trasllada a Virgínia (EEUU) per estudiar una carrera universitària. Del rerefons de la infantesa en sabrem ben poc: pares separats, dos germans, mare que treballa a l’estranger. La de l’Ada serà una vida d’estudiant com la de tants altres: primeres i successives experiències amoroses, festes estudiantils, trobades d’amics i amigues, contactes amb coneguts i familiars... Però són les característiques psíquiques de la jove el que configura l’eix central de la novel·la. L’Ada pateix una disfunció de la personalitat, que podríem associar amb una esquizofrènia, que la fa conviure mentalment amb tot un reguitzell de personalitats dissociades. Aquestes es manifesten a l’Ada i al lector en forma d’esperits, una mena de petits déus que parlen entre ells, determinen la seva conducta i transmeten al lector una identitat confegida. L’Ada és, doncs, el producte d’un món esbocinat i tornat a refer en forma dels múltiples esperits que habiten l’Ada (els més ancestrals i els nouvinguts com a conseqüència de la colonització cristiana), fins al punt que el lector mai sabrà qui és qui. Perquè tots són l’Ada.
Escrita en primera persona, són múltiples les veus que ens parlen, ara un esperit, ara l’altre, ara la suposada vertadera Ada...
La història de l’Ada és, en definitiva, la descripció de les tribulacions d’una identitat escindida, que afloren en clau de trastorn malaltís greu i es manifesten en el llenguatge del gresol cultural del personatge, inclosa la desorientació de gènere.
Akwaeke Emezi, que als cinc anys ja escrivia relats com a cuirassa escapista-protectora de les pors i el totalitarisme amb què el seu entorn l’amenaçava, ha estat finalista per la seva primera novel·la, Aigua dolça, d’inspiració autobiogràfica, de diversos guardons. L’any 2018 va obtenir el premi 5 under 35 (atorgat als cinc millors escriptors de menys de trenta-cinc anys) de la National Book Foundation.
0 Comentaris