Cesc Fortuny i Fabré, Barcelona (1971):
Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.
La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d'unes societats neoliberals, postindustrials i alienants.
Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l'assaig.
És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.
Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d'esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.
Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros o Noche Laberinto entre d'altres.
Escriu narrativa tant en català com en espanyol i ha publicat relats a diverses revistes especialitzades, tant en paper com virtuals. El 2020 publica la seva novel·la Quirófano en el bosque a través de La Nàusea ediciones, amb pròleg de la Marian Raméntol, un treball bastard entre el terror i la ciència ficció amb clara vocació experimental.
La seva narrativa com la seva poesia, és finalista, escatològica, nihilista, i neoexistencial. El seu treball narratiu ofereix en termes generals un reflex de la incomunicació i el sense sentit d'unes societats neoliberals, postindustrials i alienants.
Actualment cultiva un relat terrorífic, experimental i avantguardista, és a dir, que busca el terror en els límits del gènere o fins i tot en la fusió amb altres temàtiques. En concret, barrejant el terror amb la ciència-ficció, la poesia i l'assaig.
És conductor del bloc Radiografia de la Conspiranoia on difon informació crítica sobre grups cohercitius, pseudociències, conspiranoies, noticies falses i enginyeria social. Sobre aquests temes també condueix un podcast homònim.
Manté també un bloc personal on publica ressenyes de llibres i de cinema, així com cròniques d'esdeveniments artístics i notícies sobre el seu propi treball.
Col·labora amb la revista La Nàusea, i ha col·laborat en revistes com BaBab, Kokoro, Alkaid, Iguazú, Periscopio, Joescric, Alfabet, Paper de vidre, El Humo, El coloquio de los perros o Noche Laberinto entre d'altres.
Serbmo dravoc ercús
Demà que per a endogalar-nos plouran les ombres tímides en la solitud lleugera, la fotesa en constant contradicció, l’estupidesa del romandre tot i sabent el dolor que provoca, la roca somriurà tot notant l'aigua salada, omplint tots els porus de la resseca crosta.
El rastre dels perduts que seran l’amulet d’aquells que ja no hi són, que seran cames i branca vella per als que ja no hi seran més, que seran maig i desert i una pluja de mosques que s'esgotarà buscant refugi als fèretres, vindrà a prendre la píndola d’udols i misteris.
Les fetors del carnús a les afores de Ceciràcap anunciaran les carns fermentades perquè la mare descobreixi els taurons que eclipsen les muntanyes.
Somriu, estaràs nedant.
Penso més que mai en els gossos dislocats de la medul·la que l'home llança i miro com no podran acatar la pluja de l'Arquitecte als brins dels pins suats, enfangats als ravals de la seva fredor, somrient tímids, sense que les suors de la carn agegantada, insípida sobre les mantes de les retines suades, trobin la seva foguera a la matèria que aferrarà l'abundància a les branques dels moribunds. Els vostres rellotges renaixeran al vèrtex d'un llit suïcida, a l'hostilitat dels fongs, a la solitud de les xifres, i al mar, que es despenja de l'instant, per bordar per les mares que floreixen deixant anar l’escorça del no-res.
I aquest món infectat d'oligofrènia es quedarà cec amb la sordesa de la llum que pretén cultivar floridura, que s’amaga abans que els conills enfonsin el cap a la carn de la terra i que els afectats plens de raó, com formigues que moren sense rostre, discuteixin, i com a idiotes rius que parlen i es barallen a la boca del fangar, acabin on avui la nit que ha fet olor de bèstia, i escamparà les nostres morts de colors essencials.
Àcida llar, aroma de fruit i de sàvia.
Ensumat a la Bíblia negra la meva glacera ara esborrada cavalcarà oscil·lada per no respirar-me dins de les tardes fosques, i la gana serà un mirall lent que se sabrà vehicle de llimacs a la perifèria de l’aigua. Els rius seran un llit secret i terrible que caurà sense carn pels magatzems de records glacials, adormits als escorxadors del món.
Gravades a la nostra amnèsia les plantacions d’espelmes es trencaran adormides sobre la mort dels esquirols.
I en el moment previ, el pare estendrà l'arbust pel rierol ramificat de les despulles, en aquella hora en que les tenebres que estan practicant el forçat matrimoni amb el desfer-se, menjaran tinta per repassar mentalment les dents íntimes de la mort.
La pedra filosofal exhumarà les mosques cancerígenes d'una mare, a la guerra dels fantasmes que s’afartaran al vent del sepulcre, i que llogaran el seu esperit a la pluja, mentre el suïcidi de les esglésies s'ha tornat caníbal i cerca la sala a la foscor, aquesta on flirtegen amb el teu patiment i les teves relíquies.
El desert gegant, serà un llit buit ... milions de mans darrere el tremolor de les meves parpelles somiaran llunes de petites xeringues de fusta. Catifes de fantasmes sobre rierols de rovell vomitaran vestits de rates translúcides. El semen es vessarà a la ceguesa dels bojos i clavarà paisatges nocturns al ventre de la fusta. Els nostres boscos esdevindran famolencs i em lligaran a mars de morfina, allà on els ossos forniquen segons ordena el celibat del ionqui i on el penis del món entonarà un rèquiem a la roba brutalment violada de les nenes de pedra.
Vull que el meu mirall mort que se'm clava sota les aigües del riu, fugi com aquest cau explotat en estrelles, o com el rostre que prega a la neu del volcà que amputa la meva boca de pedra i la fa plorar negant-me el meu monstre. Seràs la teva angoixa, la teva estimada bèstia, un murmuri de pus que es capbussarà com difunts immersos en l'udol d’un exèrcit de versos. Dorm al reflex dels ulls, a la manera d’una màscara famolenca, el múscul que batega excitat pel ganivet de la foscor que cavalca incansable el cuc que s’arrapa al teu cervell on petites cuques de llum fan l’amor des del fons del pou, bussejant igual que un grapat de flors empenyen el teu cos, lluny d'aquesta nit víctima del càstig.
Cavalcaràs els gessamins trencats, veuràs el teu cos abocat a la gola, la teva deshonra d'identitat que creix com el vigor dels llums oscil·lats que suren a la tenebra i somniaràs amb deixar de ser el gat negre al vidre o en prostituir als teus difunts més estimats ...
El rastre dels perduts que seran l’amulet d’aquells que ja no hi són, que seran cames i branca vella per als que ja no hi seran més, que seran maig i desert i una pluja de mosques que s'esgotarà buscant refugi als fèretres, vindrà a prendre la píndola d’udols i misteris.
Les fetors del carnús a les afores de Ceciràcap anunciaran les carns fermentades perquè la mare descobreixi els taurons que eclipsen les muntanyes.
Somriu, estaràs nedant.
Penso més que mai en els gossos dislocats de la medul·la que l'home llança i miro com no podran acatar la pluja de l'Arquitecte als brins dels pins suats, enfangats als ravals de la seva fredor, somrient tímids, sense que les suors de la carn agegantada, insípida sobre les mantes de les retines suades, trobin la seva foguera a la matèria que aferrarà l'abundància a les branques dels moribunds. Els vostres rellotges renaixeran al vèrtex d'un llit suïcida, a l'hostilitat dels fongs, a la solitud de les xifres, i al mar, que es despenja de l'instant, per bordar per les mares que floreixen deixant anar l’escorça del no-res.
I aquest món infectat d'oligofrènia es quedarà cec amb la sordesa de la llum que pretén cultivar floridura, que s’amaga abans que els conills enfonsin el cap a la carn de la terra i que els afectats plens de raó, com formigues que moren sense rostre, discuteixin, i com a idiotes rius que parlen i es barallen a la boca del fangar, acabin on avui la nit que ha fet olor de bèstia, i escamparà les nostres morts de colors essencials.
Àcida llar, aroma de fruit i de sàvia.
Ensumat a la Bíblia negra la meva glacera ara esborrada cavalcarà oscil·lada per no respirar-me dins de les tardes fosques, i la gana serà un mirall lent que se sabrà vehicle de llimacs a la perifèria de l’aigua. Els rius seran un llit secret i terrible que caurà sense carn pels magatzems de records glacials, adormits als escorxadors del món.
Gravades a la nostra amnèsia les plantacions d’espelmes es trencaran adormides sobre la mort dels esquirols.
I en el moment previ, el pare estendrà l'arbust pel rierol ramificat de les despulles, en aquella hora en que les tenebres que estan practicant el forçat matrimoni amb el desfer-se, menjaran tinta per repassar mentalment les dents íntimes de la mort.
La pedra filosofal exhumarà les mosques cancerígenes d'una mare, a la guerra dels fantasmes que s’afartaran al vent del sepulcre, i que llogaran el seu esperit a la pluja, mentre el suïcidi de les esglésies s'ha tornat caníbal i cerca la sala a la foscor, aquesta on flirtegen amb el teu patiment i les teves relíquies.
El desert gegant, serà un llit buit ... milions de mans darrere el tremolor de les meves parpelles somiaran llunes de petites xeringues de fusta. Catifes de fantasmes sobre rierols de rovell vomitaran vestits de rates translúcides. El semen es vessarà a la ceguesa dels bojos i clavarà paisatges nocturns al ventre de la fusta. Els nostres boscos esdevindran famolencs i em lligaran a mars de morfina, allà on els ossos forniquen segons ordena el celibat del ionqui i on el penis del món entonarà un rèquiem a la roba brutalment violada de les nenes de pedra.
Vull que el meu mirall mort que se'm clava sota les aigües del riu, fugi com aquest cau explotat en estrelles, o com el rostre que prega a la neu del volcà que amputa la meva boca de pedra i la fa plorar negant-me el meu monstre. Seràs la teva angoixa, la teva estimada bèstia, un murmuri de pus que es capbussarà com difunts immersos en l'udol d’un exèrcit de versos. Dorm al reflex dels ulls, a la manera d’una màscara famolenca, el múscul que batega excitat pel ganivet de la foscor que cavalca incansable el cuc que s’arrapa al teu cervell on petites cuques de llum fan l’amor des del fons del pou, bussejant igual que un grapat de flors empenyen el teu cos, lluny d'aquesta nit víctima del càstig.
Cavalcaràs els gessamins trencats, veuràs el teu cos abocat a la gola, la teva deshonra d'identitat que creix com el vigor dels llums oscil·lats que suren a la tenebra i somniaràs amb deixar de ser el gat negre al vidre o en prostituir als teus difunts més estimats ...
0 Comentaris