AMOR NEGRE (parts 50-51 i 52), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. 

Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu. 

 

 

 

Amor Negre (parts 50-51 i 52)

50

Plorar d’amagat ha estat un dels grans corriols de l’amor negre. El plany enllesteix el curs de les edats: als joves els instal·la en l’avantcambra de la vellesa, als madurs ens arruga, diligent, la seda de la pell, i a tots ens contamina amb la toxicitat de la melangia que s’escampa, subcutània. Ploro i ploro encara. No em senten i estan jugant però tard o d’hora haig de tornar al menjador. Hauré de fer el pare. Hauré de treure’ls a passejar tot i que no em ve de gust. És això el deure, és això la custòdia: fer allò que és de justícia encara que no respongui al cant inexorable del desig. També és deure contradir l’herència, el mal heretat, les paraules que no han arribat a ser-ho i han tacat el record amb la sensació pudent d’una violació discreta i fonamental. Allò que precedeix la paraula és allò que et deixa mut. Aquella mà furtiva als meus testicles (cap paraula), aquella instrucció que aleshores ja em va semblar sinistra (si has de fer pipi, fes-ho aquí mateix), aquella mà que em sufocava el moneder indistint dels genitals, sexe i testicles, tot tan petit com les miniatures de massapà que després em comprava per a segellar el meu silenci. La Judit i l’Isaac són al balcó. Els braços els hi pengen a cada costat del tors, com mitjons molls agafats per pinces de colors. Si no fossin germans de sang, podrien ser marit i muller, miniatures d’un amor més diàfan. Observen en silenci el perfil de la ciutat. No saben que són observats. O sí? Sobtadament recordo l’entrevista que em van fer per als serveis d’intel·ligència. Em sento com ells, petits, desarmats, sota la mirada del pare. Hi havia un apartat filosòfic en aquella entrevista per la qual, i per motius que aleshores no podia comprendre, em van descartar amb benevolència. Em demanaven un comentari sobre la qualitat de fer-se invisible. Lluny de qualsevol pretensió talmúdica, vaig insistir, però, com una idea que trastoqués la raó sencera, en el caire diví d’aquesta qualitat. Ara penso, mentre porto al rostre la mà desocupada, que en Simó només ha pogut morir perquè no era perfectament invisible; i de forma no menys sobtada desitjo veure’l encara. M’asseco les llàgrimes i deixo la cafetera a la taula amb la determinació hieràtica de qui inicia un ritu. O un final.

51

Els millors finals han estat aquells que no han existit. Per això, aquesta consciència de ser buit, de l'absència intractable del meu fill estimat, encara no és un final. Dic fill estimat quan podria dir, senzillament, estimat. L'estimat havia de ser família. Havia de ser prohibit. Quan desitgem, dividim les nostres possibilitats reals per un objecte imaginari. D'aquesta divisió obtenim un coeficient d'insatisfacció i un residu que ens ensenya alguna cosa sobre les nostres obsessions o tendències. I és així com, de residu en residu, ens fem pidolaires de la mort, l'últim i més avorrit dels finals. La relació entre la prohibició de l'objecte de desig, en aquest cas el meu fill decés, i la necessitat de fer-se invisible per tal de no ser assassinat – aquesta relació em sembla ara més explícita que mai, tan explícita que la veig tan vulgar com les revistes eròtiques enganxades a la vitrina de l'estanc que hi havia davant de l'institut. S'hauran assabentat que en Simó era sensible, que deien. Sensible, un dels eufemismes per a marica, eufemisme com qui diu marxar en comptes de dir morir, eufemisme com qui diu «fill, et tinc molta estimació» en comptes de dir «Simó, em tornes boig», eufemisme com qui diu amor negre en comptes de dir ganes de fer-me visible per a mi mateix i triar el meu final, en comptes de dir la solitud que em nua la gola i m'ofega l'estómac i la uretra com si, a punt per a acomiadar-me de tot, una última trempera em recordés els plaers de la vida. És tard. Trec l'Isaac i la Judit a passejar. Els porto al barri comercial. Mengen tota la merda que volen. Els compro gairebé tot el que em demanen. El suplici acabarà aviat. Suplici, dic. No els estimo. No, no és cert. Els estimo molt menys que no pas a en Simó. Ells no són ni seran en Simó. Amb prou feines passa el dissabte. Em veig al mirall del lavabo. Aviat aniran a dormir. Li envio un missatge a la Maria. Sí, estan bé. No sé si li pagaré a un puto. La discoteca és més barata i si porto l'anell de casat lligaré. Segur.

52

Penso com la tremolor dels dits de la núvia dificulten la penetració inversa que consisteix en fer-se enfilar l’orifici preuat. L’or presenta un comportament divers quan tremolen els meus dits per l’excitació i el retrobament. Per molt temps d’abstinència que porti, el zoològic es manté intacte, afamat, les barbetes salivant, les feromones intrusives. Les colònies barates, les colònies on es distingeixen la vainilla i el coco, afrodisíacs de supermercat, les notes d’oli de castor, de pèl d’ós, d’esperma refredat, tot empal·lidit pel rumor d’un after shave, aquestes olors conviuen amb el tabac i les alens de vodka i ginebra, anuncien l’apropament erràtic d’algun depredador, s’enduen l’ànima als racons foscos que envolten la pista de ball. Hi ha gent que paga entrada i gent que no ho fa, bé perquè són habituals, bé perquè consumiran compulsivament, copa rere copa, la mà buida se’ls farà estranya, necessitaran subjectar la copa a l’alçada del pit, refrescar-se amb glops compassats, glaçons besats mentre fixen la mirada en la presa, es toquen els mugrons amb la copa, els ulls com ullals, els mugrons en punta, samarretes arrapades que fan disparar la llàgrima superficial, aquella menys emocional i més humectant, la que vicia la mirada amb el regust d’un orgasme anticipat – o seran aquells altres acumulats, sense amo, separats fa molt dels cossos on s’han desfermat? Les mirades túrgides, els ulls desorbitats, les venes exorbitants, tots els indicadors de coca aspirada amb presses i d’amagat en els lavabos – o serà només l’obra del desig en aquesta hora en què porto tres Campari soda, en què recordo amb una satisfacció moral tan absurda com entretinguda que el meu anell de matrimoni és tan fals com el meu matrimoni?