Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951).
Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la
Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió
organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents
–Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia),
Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras
Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros,
Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres
publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia
alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí
amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos
(2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos
blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La
tertulia literaria de Anna Rossell.
Edicions del Periscopi (2020)
Boris Pahor
La pira al port
Traducció de Simona Škrabec
Edicions del Periscopi, 2020, 288 pàgs.
«L’obra de Pahor és un al·legat contra els totalitarismes i un cant a la llibertat», sentencia la portada d’aquest recull de relats de l’autor eslovè. La selecció que ha fet de les seves narracions la traductora i prologuista Simona Škrabec ho confirma de ple. Perquè, malgrat la diversitat dels episodis que ocupen el centre de cada relat, el tret essencial que els lliga a tots és precisament la violència i els seus efectes. Més que deixar testimoni dels distints períodes concrets de la història en què Pahor ubica les seves narracions, el que mou l’autor a escriure és la voluntat i la necessitat de donar veu i protagonisme a les víctimes en un gest d’amor envers elles. Tanmateix no trobarem en la seva escriptura ni un bri de victimisme, no hi ha descripció directa de crueltat i, quan excepcionalment, hi és («Una història inaudita»), la tracta com de passada, com si allò fos, en aquell context, el més normal del món. La seva és una manera indirecta, subtil, més pregona i exacta, de mostrar-ne les conseqüències. Així doncs, és la ignorància d’una família envers el seu fill a «El clau clavat al pany», la humiliació que sofreix el nen protagonista de «El naufragi» per la seva insuficiència en el domini de la llengua italiana, el pànic que li sobrevé a la protagonista adolescent quan el seu amic se li acosta a «Entre els esculls» o la cosificació absoluta dels presoners del cap de concentració nazi, reflectit en l’ús del llenguatge literari, a «Una cúpula de cendra», entre tants altres signes, el que tradueix la pregonesa de la ferida infringida.
Boris Pahor (Trieste, 1913), escriu des de la seva pròpia ferida. Les narracions que inclou el llibre en són el fruit. Tant si estan escrits en primera persona com si la veu narradora és omniscient, als relats hi traspua una sensibilitat extrema, que només atorga el coneixement en carn pròpia. Tots estan ubicats temporalment al segle XX i a Trieste, una regió que es va veure especialment maltractada pels anys més convulsos de la història europea recent. La cultura eslovena, menystinguda, perseguida i anul·lada, que va viure la repressió ja per part del feixisme italià arran de la dissolució de l’imperi austrohongarès en acabar la Primera Guerra Mundial i l’esquinçament del seu territori després de 1945, va acabar diluïda entre Itàlia i Iugoslàvia. En aquest sentit, llegir Pahor és també endinsar-se en uns escenaris, temporalment encara prou recents, que van afectar profundament la geografia del nostre continent i, sobre tot, les vides dels seus habitants.
Que l’autor escriu des de la seva pròpia vivència, sobre tot de la infantil i juvenil encara que no exclusivament, n’hi ha prou senyals: el remarcable coneixement que el narrador té d’aquesta regió, el fet que els protagonistes són en la seva majoria nens o joves, que sovint els personatges de diferents relats siguin els mateixos i que visquin a Trieste, la ciutat on va néixer l’autor, on encara resideix actualment. També el fet que les úniques narracions fora d’aquest àmbit geogràfic siguin les que s’esdevenen en camps de presoners nazis, com «L’adreça escrita en un tauló bast» o «La cúpula de cendra», als quals Pahor parla dels Vosgues, en referència al temps que ell mateix va estar internat al de Struthof-Natzweiler (Alsàcia) per la seva militància antifeixista (l’autor va passar també per Dachau, Dora i Bergen-Belsen).
Perseguit per Mussolini i per Hitler i desautoritzat pel règim comunista de Iugoslàvia com a «burgès occidentalitzat», Boris Pahor és un exponent de la integritat humana, de la conseqüència de qui no es deixa subornar per cap esquer. Escriptor en llengua eslovena a contracorrent, pel fet que la cultura eslovena fou prohibida, la seva escriptura és un posicionament, el d’aquell que no se sotmet i reclama el reconeixement de les cultures com a baluard de la dignitat de les persones.
Boris Pahor (Trieste, 1913), escriu des de la seva pròpia ferida. Les narracions que inclou el llibre en són el fruit. Tant si estan escrits en primera persona com si la veu narradora és omniscient, als relats hi traspua una sensibilitat extrema, que només atorga el coneixement en carn pròpia. Tots estan ubicats temporalment al segle XX i a Trieste, una regió que es va veure especialment maltractada pels anys més convulsos de la història europea recent. La cultura eslovena, menystinguda, perseguida i anul·lada, que va viure la repressió ja per part del feixisme italià arran de la dissolució de l’imperi austrohongarès en acabar la Primera Guerra Mundial i l’esquinçament del seu territori després de 1945, va acabar diluïda entre Itàlia i Iugoslàvia. En aquest sentit, llegir Pahor és també endinsar-se en uns escenaris, temporalment encara prou recents, que van afectar profundament la geografia del nostre continent i, sobre tot, les vides dels seus habitants.
Que l’autor escriu des de la seva pròpia vivència, sobre tot de la infantil i juvenil encara que no exclusivament, n’hi ha prou senyals: el remarcable coneixement que el narrador té d’aquesta regió, el fet que els protagonistes són en la seva majoria nens o joves, que sovint els personatges de diferents relats siguin els mateixos i que visquin a Trieste, la ciutat on va néixer l’autor, on encara resideix actualment. També el fet que les úniques narracions fora d’aquest àmbit geogràfic siguin les que s’esdevenen en camps de presoners nazis, com «L’adreça escrita en un tauló bast» o «La cúpula de cendra», als quals Pahor parla dels Vosgues, en referència al temps que ell mateix va estar internat al de Struthof-Natzweiler (Alsàcia) per la seva militància antifeixista (l’autor va passar també per Dachau, Dora i Bergen-Belsen).
Perseguit per Mussolini i per Hitler i desautoritzat pel règim comunista de Iugoslàvia com a «burgès occidentalitzat», Boris Pahor és un exponent de la integritat humana, de la conseqüència de qui no es deixa subornar per cap esquer. Escriptor en llengua eslovena a contracorrent, pel fet que la cultura eslovena fou prohibida, la seva escriptura és un posicionament, el d’aquell que no se sotmet i reclama el reconeixement de les cultures com a baluard de la dignitat de les persones.
Boris Pahor Claude TRUONG-NGOC
La seva novel·la Necròpolis (1967), la més destacada, escrita molts anys després del seu retorn del darrer camp de concentració on va estar presoner, és també autobiogràfica i s’ha publicat en català, també en traducció de Simona Škrabec, per Pagès editors (2004) i, en versió de Barbara Pregelj, per Anagrama (2010).
Menció destacada mereix el pròleg de Škrabec, que jo recomanaria de considerar dues vegades, una abans i l’altra després de la lectura dels relats. Abans, perquè la sensibilitat filològica de la prologuista i el seu profund coneixement de l’autor situen el lector en un context que fàcilment se li pot escapar en la seva totalitat i li dona eines per capir millor les subtileses de Pahor, i després, perquè fa sovintejades referències al contingut dels relats, referències que el futur lector encara no pot discernir sense haver llegit els textos. Amb molt d’encert Škrabec ha seguit el criteri de basar-se en la darrera versió publicada dels relats seleccionats, mentre que els ha ordenat al llibre cronològicament, segons data de la primera publicació.
Clou el volum una llista de la procedència dels textos traduïts, així com una relació de les diverses versions/edicions publicades de cadascun.
Menció destacada mereix el pròleg de Škrabec, que jo recomanaria de considerar dues vegades, una abans i l’altra després de la lectura dels relats. Abans, perquè la sensibilitat filològica de la prologuista i el seu profund coneixement de l’autor situen el lector en un context que fàcilment se li pot escapar en la seva totalitat i li dona eines per capir millor les subtileses de Pahor, i després, perquè fa sovintejades referències al contingut dels relats, referències que el futur lector encara no pot discernir sense haver llegit els textos. Amb molt d’encert Škrabec ha seguit el criteri de basar-se en la darrera versió publicada dels relats seleccionats, mentre que els ha ordenat al llibre cronològicament, segons data de la primera publicació.
Clou el volum una llista de la procedència dels textos traduïts, així com una relació de les diverses versions/edicions publicades de cadascun.
© Anna Rossell
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura
0 Comentaris