Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell

TRANSGREDIR I/O MORIR

Llivià
No anireu al paradís
2021, 165 pàgs.

Una novel·la amb ingredients interessants, aquesta primera de Llivià, el pseudònim amb què se’ns dona a conèixer l’escriptor, qui, a manera de presentació, elegeix per introduir el seu text aquella famosa dita de Mae West «Les nenes bones van al cel i les dolentes van a tot arreu». L’autor subscriu amb aquesta cita les paraules de l’actriu de Hollywood i la història que ens relata a continuació n’és la prova.

No hi ha dubte que la West fou transgressora en el seu moment i no n’hi ha tampoc cap que, si Llivià assumeix la cita en l’època en què situa la història que narra, l’actual, vol dir que ara aquelles paraules ho segueixen sent, i amb majúscules. El sexe i tot el que l’envolta era i és encara tabú en els nostres dies, malgrat alguns avenços (reconeixement públic d’identitat sexual no tradicional, matrimonis entre persones del mateix sexe, reivindicació i assoliment de drets dels col·lectius LGTBI...), que no estan encara arrelats en la consciència col·lectiva general ni acceptats com a normals. Això sembla indicar l’augment que experimenten els darrers anys les agressions a qui gosa mostrar obertament la seva identitat, si no encaixa amb la moral ancestral tradicional. I és per això que el llibre de Llivià és de rabiosa actualitat.

Però la novel·la de Llivià no tracta només d’identitat sexual i les injustes i extremes dificultats que tenen per viure una vida de ple dret i en llibertat les persones que se surten del cànon. La temàtica que desplega el text és molt més rica; el relat aborda una corrua de temes que fàcilment es connecten entre si: la relació entre fonamentalisme, autoritarisme, repressió i suïcidi, la importància de l’argumentació i el foment de l’esperit crític i la reflexió en l’educació, les conseqüències dels abusos sexuals en la infantesa (complexos de personalitat, exclusió, soledat, parafílies sexuals adolescents, fort sentiment de culpabilitat...), la transmissió en cadena de capteniments sexuals per causa d’una sexualitat mal viscuda... i apunta també l’escàs coneixement que l’ésser humà té sobre la seva pròpia naturalesa.

L’autor, coherentment amb la seva convicció, s’allunya de l’autoritarisme, de la pedanteria, de les veritats absolutes, i confegeix la seva història convidant a la reflexió temperada sense defugir opinions enfrontades.

El llibre de Llivià és alhora una denúncia i un gest de pedagogia, en tant que és també un clam al respecte envers l’altre, el diferent. És denúncia, en tant que, com a subjecte protagonista representant del fonamentalisme, elegeix una secta religiosa intransigent i els seus membres (pastors i seguidors), a la qual dona el nom fictici de Veritables Deixebles de Jahvè.
Una de tantes, que podem associar a qualsevol secta amb les característiques que presenta la de la ficció: el control estricte dels hàbits personals de cada membre, aïllament del món exterior fora de les seves activitats dins del l’Església dels Veritables Deixebles, foment d’estratègies d’autopunició i invocació de la culpa quan un membre es desvia de la doctrina, i judici sumaríssim, humiliació pública i càstig quan un dels fidels és denunciat o es rebel·la.

Protagonistes n’hi ha de dos tipus: els membres de la congregació i els seus pastors —els guies— i les noies i els nois de fora del seu món —sobre tot representats per alumnes de l’últim curs de batxillerat d’un institut de secundària— i el seu professor de filosofia. Tanmateix, no hi ha dubte de cap a quin costat es decanten les simpaties de l’autor, que pren partit per la gent jove, posant de relleu la importància de l’educació en el respecte i en el diàleg, que obre la ment de les persones i les fa avançar cap al ple desenvolupament de la seva personalitat. Destaca en aquest sentit el capítol cinquè, on Llivià descriu amb detall una classe del professor de filosofia, a partir de la burla que una de les alumnes fa d’una companya de classe per les seves creences religioses i de les preguntes de l’alumnat. Una classe que va adquirint cada cop més interès fins a culminar en l’explicació de la diferència entre deisme i teisme. La màxima del professor, «esperit crític i humilitat intel·lectual» es posa de manifest clarament com a exemple de l’ideal educatiu i s’oposa absolutament al model obscurantista dels Veritables Deixebles, que recorden molt de prop la intransigència calvinista del segle XVI o les persecucions i judicis del Tribunal de la Santa Inquisició

El pes de la temàtica que interessa a l’autor recau en la jove protagonista, la Clara Barenys, filla de pares membres d’aquesta Església fonamentalista, una noia desperta, interessada en la ciència i àvida de coneixement, la qual en despertar a l’adolescència i a la seva homosexualitat veu amenaçada perillosament la seva existència. La problemàtica en què es veurà immersa la porta a la voluntat de suïcidar-se, sense aconseguir-ho. La història que ficciona Llivià és un clàssic de l’educació i, per tant, universal. I ho és en la seva intenció conscient de no donar un nom real de cap congregació fonamentalista (n’hi ha moltes) i malgrat ubicar l’acció alternativament entre Reus i L’Ametlla de Mar (el que conta pot succeir a qualsevol altra regió o continent).

Tècnicament el text tria una veu narradora omniscient, que s’alterna amb molt diàleg ben aconseguit entre els personatges. La cronologia no és lineal, sinó que va avançant i retrocedint en el temps, cosa que atorga un cert suspens a la història i incita a seguir llegint, anys que comprenen del 2004 al 2018. No hi manquen les referències culturals amb què l’autor acompanya encertadament els ambients i les converses, referències culturals, musicals o literàries, com ara el grup de rock Sangtraït, Aldous Huxley, The doors of perception; Bertrand Russell, Why I am not a Christian, Steven Hassan, Las técnicas de control mental de las sectas y cómo combatirlas...

La novel·la de Llivià té molts ingredients per interessar a adolescents, joves i educadors de joves, que poden trobar en aquest llibre ajuda i orientació. Tanmateix, els dos darrers capítols es desmarquen del to general realista i adopten un registre histriònic i de divertiment per a l’escriptor, que sembla voler acabar despatxant-se a gust amb qui es mereix ser castigat com a dolent de la pel·lícula. Cosa que no resta qualitat a un text, que, per bé que és d’inspiració real, se’ns ofereix en clau de ficció.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://twitter.com/Raboliut