CICLE DE CRÍTICA LITERÀRIA: "La Cinquena planta" de Manuel Baixauli & "¿Qui et penses que ets?" de Alice Munro, per Anna Rossell


Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell

 
 
 

LITERATURA AMB MAJÚSCULES


 

Manuel Baixauli

La Cinquena planta

Proa, 2014, 294 pàgs.

 

Extraordinària, aquesta novel·la de l’escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que desplega un enginy narratiu insòlit i una qualitat literària fora mida. Sens dubte Baixauli és un dels narradors més innovadors de la literatura contemporània en català-valencià i ocuparà sens dubte un dels llocs d’honor cabdals de la història de les nostres lletres.


I és que Baixauli reuneix totes les qualitats de la millor literatura: explora temàtiques d’interès antropològic i filosòfic i ho fa des d’un plantejament formal absolutament original i gens fàcil.

Diria que el que més interessa a Baixauli és estudiar i recórrer camins ignots dels quals ell mateix en té una intuïció perquè n’ha experimentat vivencialment algun viarany. En aquest sentit Baixauli és un il·lustrat que pren el sapere aude kantià com a far que guia la seva escriptura: no es detura davant els límits, sinó que els ultrapassa, els transgredeix per conèixer i saber. Trenca amb les clàssiques dimensions espacial i temporal per conduir el lector per un univers insegur on aquests punts de referència tradicionals es dilueixen. D’aquesta transgressió en sortim més savis perquè acabem la lectura de La cinquena planta plantejant-nos preguntes essencials que abans de llegir la novel·la no ens havíem fet mai o ens havíem fet poc.

Quant als temes, l’autor ens planteja reflexions inusuals, com ara l’existència de dimensions i mons paral·lels, cerca diferents nivells de coneixement i d’experiència humans a partir de la recuperació de l’inconscient, experimenta la influència de l’arquitectura en el capteniment humà i la concomitància entre vida i literatura...

I aquesta concomitància es fa palesa en la seva pràctica literària: B, el personatge principal de la novel·la —inicial que correspon amb la del cognom real de l’autor— exposa una teoria literària que el propi Baixauli ha manifestat en alguna entrevista: B, escriptor igual que Baixauli, considera totes les seves obres una de sola i afirma, com l’autor, que cal escriure tot allò que ens passa, que escriu per conèixer-se i que la inseguretat ajuda al propi coneixement. També B és autor d’un llibre, L’home manuscrit, que és el títol autèntic d’una novel·la de Baixauli, la qual va rebre en la vida real el Premi Mallorca de Narrativa, igual que en el text “de ficció” La cinquena planta. I va ser poc després d’haver acabat L’home manuscrit que, com B, Baixauli va caure malalt quedant completament paralitzat, però conscient, raó per la qual va haver de ser ingressat i després sotmetre’s a una llarga rehabilitació fins que va recuperar l’autonomia. Fou durant aquest temps de rehabilitació en un sanatori que l’autor va conèixer un seguit de personatges que van inspirar els de La cinquena planta, títol que fa referència també al sanatori. Tot fa pensar que l’experiència de la malaltia extrema que l’impossibilitava absolutament el moviment va afinar més encara la capacitat sensorial i reflexiva de l’autor, que va saber transformar el sofriment en font d’experimentació i d’aprenentatge.

Preguntat sobre les seves influències literàries B/Baixauli respon que les vertaderes influències es produeixen al subconscient. Probablement per aquest motiu B busca espais físics minimalistes que facilitin que el seu subconscient traspuï (no li agraden espais molt decorats, sovint s’asseu davant de parets nues o de llençols estesos per contemplar-los...).

Tècnicament Baixauli utilitza un narrador omniscient, però dona veu directa molt sovint als seus personatges, tots ells singulars, alguns obscurs i misteriosos, d’altres sinistres, com ara: Ferragut, Gelita, Fix, Fíxia, Úrsula, Astruells, Dr. Mogort, Timoteu, aquest darrer caracteritzat per les seves afirmacions filosòfiques i poètiques que recorren el text, o Orofila, l’arquitecta que dona veu a una interessant teoria de l’arquitectura. Altres personatges —individus o institucions— semblen tenir una intenció arquetípica; no tenen nom propi, sinó que l’autor ens remet a la seva professió o a la seva funció i no hi acompanya article: Sanatori, Arquitectura, Foto, Superflu, Director, Fisio, Col·leccionista...

Manuel Baixauli recrea universos onírics. De la seva mà entrem en un món surrealista al·lucinatori que recorda en certa manera els ambients de Kafka. Quant a la seva teoria i pràctica literàries diria que té punts en comú amb l’escriptor alemany W. G. Sebald, també quant a la seva manera d’utilitzar fotos en el teixit narratiu.

L’autor ha publicat, a més, un llibre de relats i microrelats, Espiral, dues altres novel·les, VersoL'home manuscrit, que també han rebut diversos premis, i una recopilació d’articles publicats al suplement Quadern de l’edició de la Comunitat Valenciana del diari El País, amb el títol Ningú no ens espera, il·lustrats amb dibuixos del propi autor.

La cinquena planta va rebre el 2015 el Premi Joan Crexells de narrativa i el de crítica dels escriptors valencians.

Un autor excepcional. Literatura amb majúscules. 

 

 

SOBREVIURE AL PROVINCIANISME

 

Alice Munro

¿Qui et penses que ets?

Traducció de Dolors Udina

Club Editor, 2019, 310 pàgs.

 

L’escriptura d’Alice Munro té un marcat segell propi, tant quant a l’estructura dels seus llibres (relats breus entrelligats, que no novel·les) com quant al seu estil narratiu, contingut i precís. La temàtica recurrent: identitat i món provincià. Sobreviure al provincianisme.


Com sovint en la seva trajectòria literària, centrada en figures de dones, Munro (Wingham —Ontario, Canadà—, 1931) elegeix una protagonista femenina per als relats de ¿Qui et penses que ets? La Rose, qui, com l’autora, creix en una petita població de província de la regió d’Ontario, serà el personatge de tots els capítols del llibre, l’heroïna que donarà cohesió al conjunt.

Tal com el títol suggereix, el tema principal és el problema d’identitat d’una dona que ha crescut en un ambient provincià, que veu amb ulls crítics el seu entorn i busca fugir-ne. Maltractada pel seu pare, la Rose passa la seva infantesa a la casa familiar, on viu amb el pare malalt, la seva madrastra (la Flo) i un germà petit, nascut del matrimoni entre el pare i la seva segona muller. La Rose, que té inquietuds intel·lectuals més enllà del que pot oferir-li el poble, aconsegueix deixar-lo i cursar estudis universitaris. A partir d’aquí anirem veient successivament, en els deu capítols que confegeixen el volum, diverses etapes de la vida del personatge principal, una vida desassossegada, emocional i professionalment inestable, que no arriba a quallar en cap àmbit.

Munro apunta al viciat brou de cultiu del món rural, a l’estretor de mires i a l’ofec cultural i intel·lectual que s’hi respira com a causa determinant del desequilibri de les persones (ho fa sovint en la seva trajectòria literària). Ja en el primer relat, Pallisses reials, l’autora remarca la diferència fonamental entre els dos barris del poble de la Rose: «A Hanratty l’estructura social anava des de metges, dentistes i advocats fins a obrers de la foneria, obrers de la fàbrica i camàlics; a West Hanratty anava d’obrers de la fàbrica i de la foneria a famílies nombroses i poc previsores, de traficants ocasionals, prostitutes i lladres fracassats. La Rose creia que la seva família estava a cavall del riu sense pertànyer a cap dels dos costats [...]».

La protagonista viu en el més pobre dels dos sectors. I, també en aquest primer relat, Munro defineix els personatges de la família, que ja donen a entendre que d’allà no en pot sortir res de bo: el pare, maltractador i malalt; la madrastra, que pensa que Spinoza és una verdura. La Rose aconseguirà lliurar-se de l’espai físic on ha crescut, però mai no s’alliberarà de la inseguretat que li dona el complex d’inferioritat que l’acompanya arreu. ¿Qui et penses que ets? és la pregunta que li fan alguns dels personatges (la Flo i la mestra) per avergonyir-la, però que també es fa ella mateixa, víctima de la seva educació infantil.

La Rose pertany a la categoria dels marginats, personatges que interessen a l’autora especialment —el llibre n’inclou dos més molt diferents, però ambdós socialment desplaçats: en Milton Homer, un noi discapacitat mental, molt popular per les seves sortides de to i per les seves grotesques actuacions en les desfilades populars, i en Ralph Gillespie, un inadaptat com la Rose, raó per la qual congenien molt en l’adolescència—. De fet, a la Rose no li escauen ni la vida ni la mentalitat burgeses; és el provincianisme que s’hi reflecteix, i que contamina fins i tot la vida dels desclassats, el que fa fracassar el seu matrimoni amb un home benestant que pretén relegar la seva dona a una existència dependent, dedicada a la llar, al marit i als fills. Aquest ofegament de la llibertat personal a través del matrimoni és una altra de les causes del mal, que assenyala Munro. I ho subratlla amb el títol que dona a una de les històries, La captaire, al·ludint a la balada d’El Rei i la Captaire, del segle XVI, subvertint-ne el significat: el rei-marit, que vol redimir la captaire-Rose oferint-li una vida suposadament regalada, fracassa estrepitosament a la versió de Munro.

Tanmateix, Munro no moralitza en cap moment, ans al contrari, deixa llibertat absoluta al lector per lligar caps a partir de les escenes que contempla.

Una de les característiques narratives del conjunt és que la trama és inexistent; no hi passa res (o molt poc). Narrat en tercera persona i alternant la veu omniscient amb els diàlegs, cada relat, cada història (cada capítol) és una finestra que ens obre Munro a la vida de la Rose: el microcosmos familiar, l’escola, la universitat, el matrimoni, la maternitat i les trobades de la parella amb altres matrimonis amics, escenes de la relació amb diversos homes després del fracàs matrimonial. I cadascuna de les escenes es desenvolupa en una localitat diferent, com un símptoma del desassossec que arrossega la Rose, que l’empeny a canviar sempre d’aires i de professió, amb l’esperança de trobar el seu lloc al món.

L’últim dels relats, que, per bé que es poden llegir independentment, segueixen una cronologia lineal, acaba situant la Rose novament a Hanratty, on ella visita de tant en tant la Flo, que ara viu en una residència d’ancians. El final dona a entendre que la Rose s’ha reconciliat, al menys en certa manera, amb el passat que tant havia volgut oblidar i deixar enrere. En aquest sentit, el llibre té un cert caràcter de Bildungsroman.

El fet que Munro es dediqués sobre tot al relat breu (alguns parlen de conte, la crítica literària anglosaxona parla de short story) —difícil encabir la seva concepció literària en un gènere clarament definit— li confereix una personalitat remarcable. Munro no va voler dedicar-se a la novel·la; només en va escriure una Les vides de les dones (publicada en anglès amb el títol Lives of Girls and Women el 1971, i per Lumen el 2011, en espanyol). De fet, molts dels seus relats, que finalment van veure la llum compilats com a llibre, havien estat publicats abans, solts. També sabem que a l’autora li agradava reescriure els seus relats i que sovint els modificava i els tornava a publicar. Podríem dir que mantenia vius els seus personatges.

Alice Munro ha rebut diversos premis literaris importants; el 2013, el Premi Nobel de Literatura. L’autora ha estat àmpliament publicada a Espanya, en espanyol, català i euskera.

 

 

© Anna Rossell

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura

 
 

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris