Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951).
Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la
Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió
organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents
–Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia),
Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras
Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros,
Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres
publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia
alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí
amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos
(2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos
blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La
tertulia literaria de Anna Rossell
Extraordinària,
aquesta novel·la de l’escriptor i pintor valencià Manuel Baixauli
(Sueca, 1963), que desplega un enginy narratiu insòlit i una
qualitat literària fora mida. Sens dubte Baixauli és un dels
narradors més innovadors de la literatura contemporània en
català-valencià i ocuparà sens dubte un dels llocs d’honor
cabdals de la història de les nostres lletres.
I
és que Baixauli reuneix totes les qualitats de la millor literatura:
explora temàtiques d’interès antropològic i filosòfic i ho fa
des d’un plantejament formal absolutament original i gens fàcil.
Diria
que el que més interessa a Baixauli és estudiar i recórrer camins
ignots dels quals ell mateix en té una intuïció perquè n’ha
experimentat vivencialment algun viarany. En aquest sentit Baixauli
és un il·lustrat que pren el sapere
aude kantià com a far que guia la seva
escriptura: no es detura davant els límits, sinó que els
ultrapassa, els transgredeix per conèixer i saber. Trenca amb les
clàssiques dimensions espacial i temporal per conduir el lector per
un univers insegur on aquests punts de referència tradicionals es
dilueixen. D’aquesta transgressió en sortim més savis perquè
acabem la lectura de La cinquena planta
plantejant-nos preguntes essencials que
abans de llegir la novel·la no ens havíem fet mai o ens havíem fet
poc.
Quant
als temes, l’autor ens planteja reflexions inusuals, com ara
l’existència de dimensions i mons paral·lels, cerca diferents
nivells de coneixement i d’experiència humans a partir de la
recuperació de l’inconscient, experimenta la influència de
l’arquitectura en el capteniment humà i la concomitància entre
vida i literatura...
I
aquesta concomitància es fa palesa en la seva pràctica literària:
B, el personatge principal de la novel·la —inicial que correspon
amb la del cognom real de l’autor— exposa una teoria literària
que el propi Baixauli ha manifestat en alguna entrevista: B,
escriptor igual que Baixauli, considera totes les seves obres una de
sola i afirma, com l’autor, que cal escriure tot allò que ens
passa, que escriu per conèixer-se i que la inseguretat ajuda al
propi coneixement. També B és autor d’un llibre, L’home
manuscrit, que és el títol autèntic
d’una novel·la de Baixauli, la qual va rebre en la vida real el
Premi Mallorca de Narrativa, igual que en el text “de ficció” La
cinquena planta. I va ser poc després
d’haver acabat L’home manuscrit
que, com B, Baixauli va caure malalt quedant completament paralitzat,
però conscient, raó per la qual va haver de ser ingressat i després
sotmetre’s a una llarga rehabilitació fins que va recuperar
l’autonomia. Fou durant aquest temps de rehabilitació en un
sanatori que l’autor va conèixer un seguit de personatges que van
inspirar els de La cinquena planta,
títol que fa referència també al sanatori. Tot fa pensar que
l’experiència de la malaltia extrema que l’impossibilitava
absolutament el moviment va afinar més encara la capacitat sensorial
i reflexiva de l’autor, que va saber transformar el sofriment en
font d’experimentació i d’aprenentatge.
Preguntat sobre les seves influències literàries B/Baixauli respon
que les vertaderes influències es produeixen al subconscient.
Probablement per aquest motiu B busca espais físics minimalistes que
facilitin que el seu subconscient traspuï (no li agraden espais molt
decorats, sovint s’asseu davant de parets nues o de llençols
estesos per contemplar-los...).
Tècnicament
Baixauli utilitza un narrador omniscient, però dona veu directa molt
sovint als seus personatges, tots ells singulars, alguns obscurs i
misteriosos, d’altres sinistres, com ara: Ferragut, Gelita, Fix,
Fíxia, Úrsula, Astruells, Dr. Mogort, Timoteu, aquest darrer
caracteritzat per les seves afirmacions filosòfiques i poètiques
que recorren el text, o Orofila, l’arquitecta que dona veu a una
interessant teoria de l’arquitectura. Altres personatges —individus
o institucions— semblen tenir una intenció arquetípica; no tenen
nom propi, sinó que l’autor ens remet a la seva professió o a la
seva funció i no hi acompanya article: Sanatori, Arquitectura, Foto,
Superflu, Director, Fisio, Col·leccionista...
Manuel
Baixauli recrea universos onírics. De la seva mà entrem en un món
surrealista al·lucinatori que recorda en certa manera els ambients
de Kafka. Quant a la seva teoria i pràctica literàries diria que té
punts en comú amb l’escriptor alemany W. G. Sebald, també quant a
la seva manera d’utilitzar fotos en el teixit narratiu.
L’autor
ha publicat, a més, un llibre de relats i microrelats, Espiral,
dues altres novel·les, Verso
i L'home
manuscrit, que
també han rebut diversos premis, i una
recopilació d’articles publicats al suplement Quadern de
l’edició de la Comunitat Valenciana del diari El
País,
amb el títol Ningú
no ens espera,
il·lustrats amb dibuixos del propi autor.
La
cinquena planta va rebre el 2015 el
Premi Joan Crexells de narrativa i el de crítica dels escriptors
valencians.
Un
autor excepcional. Literatura amb majúscules.
SOBREVIURE
AL PROVINCIANISME
Alice Munro
¿Qui et penses que ets?
Traducció de Dolors Udina
Club Editor, 2019, 310 pàgs.
L’escriptura
d’Alice Munro té un marcat segell propi, tant quant a l’estructura
dels seus llibres (relats breus entrelligats, que no novel·les) com
quant al seu estil narratiu, contingut i precís. La temàtica
recurrent: identitat i món provincià. Sobreviure al provincianisme.
Com
sovint en la seva trajectòria literària, centrada en figures de
dones, Munro (Wingham —Ontario, Canadà—, 1931) elegeix una
protagonista femenina per als relats de ¿Qui
et penses que ets? La Rose, qui, com
l’autora, creix en una petita població de província de la regió
d’Ontario, serà el personatge de tots els capítols del llibre,
l’heroïna que donarà cohesió al conjunt.
Tal
com el títol suggereix, el tema principal és el problema
d’identitat d’una dona que ha crescut en un ambient provincià,
que veu amb ulls crítics el seu entorn i busca fugir-ne. Maltractada
pel seu pare, la Rose passa la seva infantesa a la casa familiar, on
viu amb el pare malalt, la seva madrastra (la Flo) i un germà petit,
nascut del matrimoni entre el pare i la seva segona muller. La Rose,
que té inquietuds intel·lectuals més enllà del que pot oferir-li
el poble, aconsegueix deixar-lo i cursar estudis universitaris. A
partir d’aquí anirem veient successivament, en els deu capítols
que confegeixen el volum, diverses etapes de la vida del personatge
principal, una vida desassossegada, emocional i professionalment
inestable, que no arriba a quallar en cap àmbit.
Munro
apunta al viciat brou de cultiu del món rural, a l’estretor de
mires i a l’ofec cultural i intel·lectual que s’hi respira com a
causa determinant del desequilibri de les persones (ho fa sovint en
la seva trajectòria literària). Ja en el primer relat, Pallisses
reials, l’autora remarca la
diferència fonamental entre els dos barris del poble de la Rose: «A
Hanratty l’estructura social anava des de metges, dentistes i
advocats fins a obrers de la foneria, obrers de la fàbrica i
camàlics; a West Hanratty anava d’obrers de la fàbrica i de la
foneria a famílies nombroses i poc previsores, de traficants
ocasionals, prostitutes i lladres fracassats. La Rose creia que la
seva família estava a cavall del riu sense pertànyer a cap dels dos
costats [...]».
La
protagonista viu en el més pobre dels dos sectors. I, també en
aquest primer relat, Munro defineix els personatges de la família,
que ja donen a entendre que d’allà no en pot sortir res de bo: el
pare, maltractador i malalt; la madrastra, que pensa que Spinoza és
una verdura. La Rose aconseguirà lliurar-se de l’espai físic on
ha crescut, però mai no s’alliberarà de la inseguretat que li
dona el complex d’inferioritat que l’acompanya arreu. ¿Qui et
penses que ets? és la pregunta que li fan alguns dels personatges
(la Flo i la mestra) per avergonyir-la, però que també es fa ella
mateixa, víctima de la seva educació infantil.
La
Rose pertany a la categoria dels marginats, personatges que
interessen a l’autora especialment —el llibre n’inclou dos més
molt diferents, però ambdós socialment desplaçats: en Milton
Homer, un noi discapacitat mental, molt popular per les seves
sortides de to i per les seves grotesques actuacions en les
desfilades populars, i en Ralph Gillespie,
un inadaptat com la Rose, raó per la qual congenien molt en
l’adolescència—. De fet, a la Rose no li escauen ni la vida ni
la mentalitat burgeses; és el provincianisme que s’hi reflecteix,
i que contamina fins i tot la vida dels desclassats, el que fa
fracassar el seu matrimoni amb un home benestant que pretén relegar
la seva dona a una existència dependent, dedicada a la llar, al
marit i als fills. Aquest ofegament de la llibertat personal a través
del matrimoni és una altra de les causes del mal, que assenyala
Munro. I ho subratlla amb el títol que dona a una de les històries,
La captaire,
al·ludint a la balada d’ElRei i la Captaire,
del segle XVI, subvertint-ne el significat: el rei-marit, que vol
redimir la captaire-Rose oferint-li una vida suposadament regalada,
fracassa estrepitosament a la versió de Munro.
Tanmateix,
Munro no moralitza en cap moment, ans al contrari, deixa llibertat
absoluta al lector per lligar caps a partir de les escenes
que contempla.
Una
de les característiques narratives del conjunt és que la trama és
inexistent; no hi passa res (o molt poc). Narrat en tercera persona i
alternant la veu omniscient amb els diàlegs, cada relat, cada
història (cada capítol) és una finestra que ens obre Munro a la
vida de la Rose: el microcosmos familiar, l’escola, la universitat,
el matrimoni, la maternitat i les trobades de la parella amb altres
matrimonis amics, escenes
de la relació amb diversos homes després del fracàs matrimonial. I
cadascuna de les escenes
es desenvolupa en una localitat diferent, com un símptoma del
desassossec que arrossega la Rose, que l’empeny a canviar sempre
d’aires i de professió, amb l’esperança de trobar el seu lloc
al món.
L’últim
dels relats, que, per bé que es poden llegir independentment,
segueixen una cronologia lineal, acaba situant la Rose novament a
Hanratty, on ella visita de tant en tant la Flo, que ara viu en una
residència d’ancians. El final dona a entendre que la Rose s’ha
reconciliat, al menys en certa manera, amb el passat que tant havia
volgut oblidar i deixar enrere. En aquest sentit, el llibre té un
cert caràcter de Bildungsroman.
El
fet que Munro es dediqués sobre tot al relat breu (alguns parlen de
conte, la
crítica literària anglosaxona parla de short
story) —difícil encabir la seva
concepció literària en un gènere clarament definit— li confereix
una personalitat remarcable. Munro no va voler dedicar-se a la
novel·la; només en va escriure una Les
vides de les dones (publicada en anglès
amb el títol Lives of Girls and
Women el 1971, i per Lumen el 2011, en
espanyol). De fet, molts dels seus relats, que finalment van veure la
llum compilats com a llibre, havien estat publicats abans, solts.
També sabem que a l’autora li agradava reescriure els seus relats
i que sovint els modificava i els tornava a publicar. Podríem dir
que mantenia vius els seus personatges.
Alice
Munro ha rebut diversos premis literaris importants; el 2013, el
Premi Nobel de Literatura. L’autora ha estat àmpliament publicada
a Espanya, en espanyol, català i euskera.
Hem volgut celebrar el nostre 25è aniversari donant a la Plataforma cultural La Nàusea un nou look, més potent, més funcional i més actual. Migrem a un nou lloc de trobada per continuar difonent l'Art en la seva expressió més àmplia. A partir del set de juny (2024) ens trobareu a: http://www.lanausea.art
![](https://www.pinterest.com/pin/create/button/?url=https://lanauseacatala.blogspot.com/2020/10/cicle-de-critica-literaria-la-cinquena.html&media=https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYHFS7FFhd5f7-6ArL4lFhCmoQP7O5l1q_df5qMcYnqlwcgVPr03wph563mqzlt8IIvYLfNAFMCj2st2mb2PV0h7o5MBJwEE4hhaM4ooaBS4PWA-dJXhCwc30TrQq6EcWvIIiT-ozg1_g/s320/2016-11-25+19.15.15.jpg&description=CICLE DE CRÍTICA LITERÀRIA: "La Cinquena planta" de Manuel Baixauli & "¿Qui et penses que ets?" de Alice Munro, per Anna Rossell){kind=link}
0 Comentaris