Daniel Quintero (Argentina) traduït al català per Marian Raméntol

 

Daniel Quintero. Buenos Aires 3 de desembre de 1959. Publica el seu primer poemari el 1986 "Después de una larga noche" (Després d'una llarga nit) Ed. Amaru, l'any següent des de la Terra del Foc funda El Castor Literario (El castor literari) juntament amb Oscar Barrionuevo i Julio Leite, i participa en diversos esdeveniments culturals. Treballant per a la Direcció de Cultura del Territori Nacional de la Terra del Foc genera un treball de recerca sobre la poesia de la Illa "Aires de Archipiélago" (Aires d'Arxipèlag), publica en diverses Antologies de la Província, de la Regió Patagònica. L'any 1994 torna a Buenos Aires, crea al costat del poeta Oscar Barrionuevo el segell editorial Parque Chas Ediciones i participa en diversos cicles, trobades i Festivals de Poesia a Argentina, Uruguai, Xile, Bolívia, Equador, Cuba, Espanya i EUA. És un dels organitzadors del FIP de Parc Chas en homenatge al Poeta LUIS LUCHI. Té publicats diversos llibres de poesia i relats breus: "Cementerio de Payasos" (Cementiri de Pallassos), "Inusual" (Inusual), "Malhoja" (Mala herba) ,"0Killed" entre d'altres.

Poemas Catalunya

Todo está guardado
en el poema que aún
no sé escribió

los huesos cuentan
recuerdan ese juego
a la sombra como
si fueran niños
en un verano que
lo quema todo

pero el papel sobrevive
sale de su propio fuego
hecho cenizas
sólo para evocarse
a sí mismo
como si en ese acto egoísta
salvara humo y literatura

después /cuando no
queda nada para el abandono
emerge como el árbol
que recuerda haber sido
hasta da frutos
aunque le pidan peras
o cualquier otro poema.

Poemes Catalunya

Tot està guardat
al poema que encara
no s’ha escrit

els ossos expliquen
recorden aquest joc
a l'ombra com
si fossin nens
en un estiu que
ho crema tot

però el paper sobreviu
surt del seu propi foc
fet cendres
només per evocar-se
a si mateix
com si en aquest acte egoista
salvés fum i literatura

després /quan no
queda res per a l'abandó
emergeix com l'arbre
que recorda haver estat
fins i tot dóna fruits
encara que li demanin peres
o qualsevol altre poema.

Noción de arquitectura

La ciudad ideal está armada
con partes de todos los viajes
la escalinata de un templo
el edificio de correos
un banco de plaza
un puente
la luz que cada tanto resucita
en ese bar de buena muerte
las boticas los almacenes
las carnicerías
los colegios
el consultorio del dentista
las dudas las caricias
una boca de tren subterráneo
un ala de avión en el esfuerzo
el casting para una película muda
de bajo presupuesto
las manos nombrarnos hacer fuego
un campanario el cementerio
la casa derrumbada
de un último poeta
las ferias las bocas de tormenta
las maternidades
las fondas los copetines
los ciclos de poesía
las puestas de sol
zancadillas
gritos
terminaciones
los residuos
besos al aire en los andenes
palmadas en la espalda
todos los vuelos
el deseo colgando de los balcones
la incertidumbre del crepúsculo
no más de tres perros
rascándose las pulgas
como si la vida fuera algo
que sucede a lo lejos
como si se tratara del olvido.

Noció d'arquitectura

La ciutat ideal està bastida
amb parts de tots els viatges
l'escalinata d'un temple
l'edifici de correus
un banc de plaça
un pont
la llum que cada tant ressuscita
en aquest bar de bona mort
les botiques els magatzems
les carnisseries
els col·legis
el consultori del dentista
els dubtes les carícies
una boca de tren subterrani
una afanyada ala d'avió
el càsting per a una pel·lícula muda
de baix pressupost
les mans anomenar-nos fer foc
un campanar el cementiri
la casa esfondrada
d'un darrer poeta
les fires les boques de tempesta
les maternitats
les fondes els aperitius
els cicles de poesia
les postes de sol
travetes
crits
terminacions
els residus
petons a l'aire a les andanes
copets a l'esquena
tots els vols
el desig penjant dels balcons
la incertesa del crepuscle
no més de tres gossos
rascant-se les puces
com si la vida fos alguna cosa
que passa a la llunyania
com si fos l'oblit.

Con este crepúsculo quedan saldadas las luces que te debo

Muchos trabajadores perecieron
construyendo este puente
pero hoy toca el paisaje
ya es sabido que la muerte hizo
grande esta ciudad

imagina Buenos Aires sin
el 17 de octubre
qué sería del puente de La Boca
La Noria todo el Riachuelo

volvamos al punto de partida

hay que cruzar el puente
tener a un lado
el emblema con que Francia hizo
que New York evitara el uso
de la guillotina como recurso
inaugural de la República

ahí estoy otra vez yéndome
por los hierros sin decir nada
mis palabras no alcanzan
ni siquiera como remaches
acaso sostengan la deuda
que vengo a saldar
entre las luces que Manhattan
nos acerca

vamos los dos
como luciérnagas tardías
tomadas de las alas

yo te obligué a este verbo

caminar caminar
que al paso este puente
muestre su alma dolida
por la historia

¿quién hubiera hecho
de Buenos Aires
una camino parecido
al infierno que adeudo?

ahí asoman las luces con que pago
que de esta postal sin decir muertos
tires una sonrisa para la foto
para que sirva como recibo
de mi ingratitud

demoremos nuestro paso
cobrame cada lámpara
que hace paraíso
mañana tu retina
será la garantía
de haber quedado a mano

bajemos
entremos al Chinatown
busquemos fortuna
entre el destino final
de una lata de galletas
que por cábala
o futuras deudas
jamás me atrevería
a destapar.

Amb aquest crepuscle queden saldades les llums que et dec

Molts treballadors van morir
construint aquest pont
però avui toca el paisatge
ja és sabut que la mort va fer
gran aquesta ciutat

imagina Buenos Aires sense
el 17 d'octubre
què seria del pont de La Boca
La Noria tot el Riachuelo

tornem al punt de partida

cal creuar el pont
tenir de banda
l'emblema amb què França va fer
que New York evités l'ús
de la guillotina com a recurs
inaugural de la República

aquí estic una altra vegada fugint
d’estudi sense dir res
les meves paraules no són prou
ni tan sols com a reblons
potser sostinguin el deute
que vinc a saldar
entre les llums que Manhattan
ens apropa

anem tots dos
com cuques de llum tardanes
preses de les ales
jo t'he obligat a aquest verb

caminar caminar
que al pas aquest pont
mostri la seva ànima dolguda
per la història

qui hagués fet
de Buenos Aires
un camí semblant
a l'infern que tinc en deute?

aquí treuen el cap les llums amb què pago
que d'aquesta postal sense dir morts
llencis un somriure per a la foto
perquè serveixi com a rebut
de la meva ingratitud

demorem el nostre pas
cobra'm cada lluminària
que fa paradís
demà la teva retina
serà la garantia
d'haver saldat els comptes

baixem
entrem al Chinatown
busquem fortuna
entre la destinació final
d'una llauna de galetes
que per càbala
o futurs deutes
mai m'atreviria
a destapar.