CRÍTICA LITERÀRIA: AMOR SENSE MÓN de Miquel Esteve, per Mercè Amat Ballester

 

 

Miquel Esteve. Foto @Xulio Ricardo Trigo

 

Miquel Esteve (Mora la Nova, Tarragona, 1969) amb la novel·la Amor sense món ens regala altra vegada una joia literària molt ben ideada i executada en narrar ara una història d'amor apassionat, vitalista i alhora essencialment intel·lectual entre la pensadora i activista jueva Hannah Arendt i el filòsof alemany Martin Heidegger, malgrat els disset anys que els separen. La bona estructura del llibre, tant pel que a la forma com al contingut, sosté en tot moment el relat en els diversos temps narrats, i ho fa amb un llenguatge acurat i viu, un dir fresc i força líric, uns diàlegs precisos i incisius d'uns personatges que encaixen entre si i es complementen, com les peces d'un trencaclosques que des de sempre les conté.

 

(Ed. Navona, setembre 2023)

 

Amor sense món captiva des de l'inici de la lectura amb el tractament literari dels capítols, breus i rítmics que, a poc a poc, van desvetllant, com si es tractés d'una revelació genuïna i completa, el temps i l'espai dels protagonistes amb llurs relacions i pensaments, dubtes i desitjos, retrets i ambicions; en definitiva, encerts i desencerts. Una història emmarcada en els esdeveniments cabdals polítics, socials, culturals i filosòfics del seu temps. Tota una llarga vida de coneixença i passió entre dos amants que s'estimen més de cinquanta anys. També, les avinenteses amb altres amistats i companys, i no pocs feridors desencerts. Amor sense món captiva des de l'inici en ser un gran fresc: el de les estances dels amors i els desencontres interpersonals, les cambres erigides tan subtilment entre les ànsies i la gratitud, els desacords i els vincles afectius indestructibles.

 

La història explicada, però, és la constatació de la perplexitat de l'autor davant la figura de la Hannah, aquella "Dona forta amb una nena fràgil a l'interior", bé que ell es pregunta en diverses ocasions de la novel·la: com és possible que l'assagista exitosa pogués estimar-lo tant i volgués romandre amb el seu amant per sempre, quan en Martin no sempre responia les seves cartes, ni li agraïa haver rebut els seus llibres editats i mai no li comentava les publicacions que ella havia escrit i amb determinació eludia debatre-les?; com és possible que la intel·lectual jueva, doctora en filosofia i símbol de la democràcia, la pública figura de renom i ment insubornable amb els totalitarismes, i, tanmateix, la ploma més crítica en escriure Eichmann in Jerusalem -obra controvertida d'enceses polèmiques, especialment a les universitats jueves-, se sentís tan íntimament vinculada al seu professor, el filòsof més brillant d'aquell temps, que en tot moment és fidel militant i suport del nacionalsocialisme, malgrat que li calgués a ell sempre puntualitzar arreu que no era pas un alemany antisemita que no condemnes els horrors d'Auswbich?

 

 

Amor sense món a les primeres pàgines presenta aquests dos personatges, que s'han conegut com a alumna i professor de Filosofia a la Universitat de Marburg, en una escena d'admiració i devoció inspirades. La Hannah i en Martin són dues ànimes que s'han entès des del primer dia i volen esbrinar juntes això de pensar el món, la tasca humana per excel·lència, però que mai és resolt. La filosofia és qui uneix aquestes dues ments inquietes, tan captivades per la idea del temps i l'esdevenir de la vida del Ser. És des d'aquí, que la jove estudiant jueva i el madur professor alemany poden trobar-se intensament en el passeig del pensament i la carícia, reconèixer-se en tot moment i acompanyar-se. Podem dir que els dos amants, malgrat els anys en què es distancien, mai no van haver de lamentar-se pel que enuncia la cita del filòsof Kant, que l'autor esmenta a l'obra: "L'amistat és com el cafè: un cop fred, ja no torna al sabor original, encara que sigui reescalfat.". I és que s'establia una "(...) comunió que s'havia forjat com una escultura de marbre, ara martellades, ara amb el cisell, adés amb l'esponja polidora, després amb el raspall...". Hi havia entre ells l'esdevenir compartit del pensament, el diàleg socràtic de noble debat i descobriment conjunt, l’admiració , un sincer respecte i la seducció eròtica dels cossos. Fins i tot, "a la tardor de la vida, (...), la seducció de les paraules i els gestos, allà on adés hi havia bravura, esdevé l'ofrena de la passió inextingible.". 

Els lectors mirem atents per les finestres obertes d'unes vides concretes i alhora novel·lades en aquestes pàgines de l'Amor sense món, uns escenaris literaris que destaquen per la seva autenticitat, perquè l'autor va dibuixant amb delicat mestratge literari les diverses relacions triangulars que s'estableixen entre els personatges en espais i temps diferents: la Hannah com a amant d'en Martin casat amb l'Elfride; la Hannah, el filòsof Günther Stern -primer marit seu- i el professor universitari de Filosofia de Marburg; la Hannah, el Heirinch Blücher, el segon espòs tan estimat, i el seu amant en Martin; la Hannah i en Martin i el Karl Jaspers, íntim i preuat amic comú, gran erudit del s. XX; la Hannah, el Martin i el seu mestre, el filòsof Edmund Husserl, que va trair a la Universitat de Friburg; la Hannah, els seus amors (en Martin i el seu segon marit i "el seu gran amic de la seva vida", en Heinrich Blücher) i les seves amistats (la Mary, l'Anne, els Jones, la Lotte, etc.), el triangle màgic de Heidegger (Todtnauberg-Friburg-MeBkirch),…

En Martin, a la novel·la, va estimar tota la seva vida l'alumna talentosa, la dona amiga i amant amb un amor complet. També amb una estima profundament paternal que pretén acompanyar-la en el camí del desvetllament de la veritat (alétheia) -"I prego Déu perquè em conservi les mans i pugui tenir cura d'aquesta joia que ets."-. És reveladora l'escena del II capítol del llibre, la del moment del comiat el dia en què la Hannah universitària, al despatx del professor, se sent trasbalsada de sobte, i, tanmateix, honorada, per una petició: fer la lectura d'un text que en Martin ha escrit per al seminari del professor i teòleg protestant Bultmann. Un prec d’en Heidegger escenificat: "(...) se li va agenollar davant. (...). Va estirar els braços cap a ella en una actitud gairebé de súplica" i li va dir que "Tot ha de ser pur entre nosaltres, senyoreta Arendt.".

La jove alumna universitària va sentir des del principi una gran fascinació pel seu professor i el va estimar profundament també, ens diu el narrador, perquè "En Martin Heidegger tenia un qui-sap-què de singular. Un qui-sap-què que el feia diferent de tots els homes que havia conegut fina aleshores. Un qui-sap-què que la mantenia captiva en un encanteri abellidor" i era alhora "(...) Obscur. Sibil·lí. Inescrutable.". Ell va ser el seu amant tota la vida, però la joia de l'amistat la coneix la Hannah al costat del seu segon marit, "En Heinrich Blücher, (...), catedràtic i professor jueu del Bard College de Nova York, comunista sense fissures, vivaç i amant de les dones guapes"; i és amb ell amb qui viu trenta anys de complicitats a l'apartament del 5è pis de Riverside Drive. Dues experiències amoroses que sorprenen la Hannah des de la senzillesa en què es produeixen i li fan experimentar el que afirma amb determinació Heidegger: el fet d'"arribar-a-la-proximitat de la llunyania...".

El professor estimava l'alumna, malgrat que l'alumna li confessa passats els anys que li ha fet mal com a dona. Ell l'estimava com la seva ment estimava l'existència del Ser, que és malgrat tot i s'esdevé sobretot més enllà de la voluntat humana i tots els seus intents categoritzadors, lingüístics, racionals i lògics, càlculs tots limitadors d'una raó discursiva que vol entendre la realitat i alhora entendre's a si mateixa. L'autor ens diu que aquesta manera d'estimar és talment l'amor que en Martin té també a "(...) Alemanya, la Selva Negra, Todtnauberg, els seus fills, l'Elfride, la filosofia.". Imaginem Heidegger com l'enamorat incombustible dels "(...) boscos espessos de Todtnauberg i els llits verds de falgueres (...)." i com l'apassionat lector de la poesia de Hölderlin.

Però, on pot residir aquest descobriment que ha d'unir en harmonia vida i filosofia? L'escriptor Miquel Esteve, bon coneixedor de la filosofia occidental i del pensament del savi advaita hindú Nisargadatta, ens condueix en diversos moments de la història novel·lada per les preocupacions filosòfiques del nostre viure per poder obrir-hi el camí de les respostes. Les preguntes són moltes, i algunes poden ser: què és la realitat i com hi situem la nostra necessitat de pensar-la i poder saber i entendre'ns? Hem de concebre la història com "(...) una història de la subjectivitat"? Què significa "existir"? Cal preguntar-se amb més radicalitat per l'”ésser de l'home”? El narrador, però, també fa preguntar-nos, com ho fa la Hannah davant "(...) l'actitud d'espera i de passivitat del seu mestre i amant. (...).", per la llibertat. Davant una realitat que tot ho fa ser sense el concurs de la voluntat: "val la pena continuar vivint si no som lliures? (...). I, d'altra banda, val la pena viure si ho som? El quid o l'essència de les dues preguntes raïa en la llibertat.(...)".

El novel·lista insisteix en la pregunta: on pot residir el cau que bressola filosofia i vida? Segons Heidegger, aquest punt d'inflexió radica en el fet d'experimentar internament "el veritable fet de pensar". Perquè "(...) quan hom pensa en una cosa i no la cosa, aleshores hi ha categories del pensament" i gastem "massa energies buscant quan havíem d'esperar i estar oberts", tot sabent que "El pensament que accedeix al sentit de l'ésser és una reflexió meditativa on tot és sense cap perquè, sense cap fonament". (...). La raó discursiva s'allunya d'aquesta manera del "pensament grec pristi" que "vivia des del Logos" i entenia que "Simplement es necessita l'esguard de la revelació.". Molts han estat els pensadors i les tradicions filosòfiques occidentals que, des de Sòcrates, Plató i Aristòtil, han distorsionat aquesta visió immersiva pel fet d'haver pensat "la cosa i no l'ésser de la cosa, és a dir, han cosificat la veritat". L'escena narrada del passeig dels dos amants la tarda del dijous 27 de juliol de l'any 1967 per l'avinguda de la ciutat alemanya de Friburg és un exemple que l'autor ens regala per entendre una mica més "(...) aquest joc meravellós (...) que no podem eludir (...)" i que consisteix a fer "(...) visible allò invisible (...)", i "Deixem que, simplement, sigui.". Com afirma un dels apologetes de Heidegger, Richard Rorty, la veritat és obertura i no pas simple adequació.

Amor sense món o l'última estrofa del poema "Record d'una música" que el poeta lleidatà Màrius Torres escriu el març de 1941:

 

(...)

Ah, no t'apaguis mai! Perquè, com aquell dia,

si tanco els ulls i escolto la teva veu suau,

la tristesa se'm fongui en melangia,

la melangia en pau.

 

Després de la lectura atenta, el lector es preguntarà: per què no té "món" aquest amor? Potser perquè en la seva llarga relació aquests amants no van ser al capdavall dos ens que possibilitessin la desocultació del ser? La seva relació d'amor amagat i clandestí va ser una decisió existencial impròpia en algun moment de les seves vides, la qual cosa no els va permetre ser moments d'una l'alétheia? Dues existències, la Hannah i en Martin, que no van sostenir-se dins la crida a la possibilitat (fons primigeni del no-ser) des del rerefons vivencial del no-res del món o l'angoixa.

L'autor d'un Amor sense món és economista, empresari agrari i professor de Secundària de Matemàtiques i Economia, pagès, escriptor, gran lector i hereu d'un llegat familiar ebrenc, especialment riberenc. També, una persona oberta a la cultura, a la discussió d'idees i fidel conservadora i comunicadora d'afectes. El Miquel, en aquesta novel·la, no només dona vida al ventall de personatges que hi presenta -coneix prou bé el delicat i complicat món relacional humà-, sinó que deixa alhora entreveure com pensa ell i vol viure la vida. Perquè hi ha moltes coses que creu que la fan més bella i potser més intel·ligible: la intensitat compartida de les cambres de l'amor i el seu envers o rerefons de desencontres, la lloança de la terra i dels paisatges que ens amarem en silenci a tots, vius i morts, el plaer que proporciona l'art de la gastronomia viscut amb altres o bé en solitud, les pipades intenses dels cigars que acompanyen el moviment de la ment i la vivència emocional, com ho fan també una copa de bon vi, el ball i la música, la lectura de llibres, la conversa sincera i les confessions de les ànimes que es parlen i es diuen que són, al capdavall, d'allà on han estimat i les han estimat.

 

Per molts anys la ploma del Miquel Esteve continuï regalant-nos històries edificades amb una subtil mirada que res no pretén deixar enrere i "tot ho deixa ser" -potser com l'ésser heideggerià que esdevé i a partir d'ell es genera l'esdevenir de la vida històrica-. Nosaltres, lectors i atents espectadors, també recreem a les nostres vides les paraules que el Miquel deixa escrites en un dels passatges en què Heidegger escriu les cartes a la seva estimada Hannah: "(...) Escriure-li en la intimitat de l'estudi era com conversar-hi. I allò el complaïa molt. Molt.".

Mercè Amat Ballester, professora de Filosofia, diplomada en Ciències Religioses, escriptora i poeta barcelonina. Membre de l’Associació de Relataires en Català, el Projecte Minerva de dones creadores gracienques, la Coral Interreligiosa “Per la Pau” d’AUDIR-UNESCO, el Col·lectiu d’Artistes de Sants i les associacions literàries ebrenques Poetes de l’Ebre i Poemes al vent. Vocal de l’ONG barcelonina Poesía en Acció. Imparteix classes de Filosofía a l’escola “Sant Josep” de Barcelona i és autora de l’obra Ètica per a la Secundària i coautora del Filosofia i Ciutadania per al primer curs de Batxillerat (ed. Edebé). Forma part del grup de poetes que coordina el Festival de Poesia religiosa i transcendent de Barcelona, impulsat pel poeta lleidatà Jordi Pàmias.
El seu poemari A recer de les ventades (Edicions Xandri, 2015) ha rebut diverses ressenyes publicades en revistes (Núvol, Lo Càntich, La Náusea, Las nueve muses, Realidades y Ficciones, Bearn, etc.) i diaris digitals (Eixdiari.com).
La Llum, endins escrita (2017),Llums del Delta (2020) i Cants d’Esperança (2020), són els seus últims treballs d’autoria col·lectiva.Va participar en el 16è Festival Nacional de Poesia 2016 a Sant Cugat (Barcelona).Té poemes publicats en llibres d’autoria col·lectiva, molts d’ells de caràcter solidari: I Antologia Ágora poètica (2010) de l’Associació Luz de Luna, Versos y relatos con Rett (2015), Poesía Plàstica (2016) del Col·lectiu d’Artistes de Sants, 50 Poetes de la Terra (2018), Som amb tu (2017), Lletres blaves per l’autisme (2017), diverses obres de l’ARC en benefici de la Marató de TV3 -Paraula d’Espriu (2013), Somnis Tricentenaris (2014), Per la vida, arts i lletres solidàries (2018), Són pocs, Som molts (2019)-,antologies anuals de Poesia Solidària de l’ONG Poesia en Acció i de les associacions literàries tarragonines, Poetes de l’Ebre i Poemes al Vent.
Col·labora en exposicions multidisciplinars que fan dialogar el mot poètic amb altres llenguatges artístics (pintura, ceràmica, música, fotografia, etc.). Actualment treballa en diversos projectes amb altres artistes.
Participa en recitals poètics arreu de Catalunya.
És membre del jurat del Concurs de Microrelats que organitza cada any l’Associació de Relataires en català.
Amb el Centre Edith Stein ha treballat en projectes artístics a l’Espai von Balthasar, impulsats per la Pastoral Universitària de l’Arquebisbat de Barcelona, com a membre del grup “Art i Espiritualitat”. També, al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona). Aquest any 2020, convidada per 0_Lumen_BCN, ha participat en la recitació poètica i musical amb altres artistes a la Parròquia Sant Pere de Puel·les de Barcelona.
El poema El nostre amor rep l’accèssit de la Flor Natural als Jocs Florals de Ciutat Vella de Barcelona, l’any 2014. El recull Poètica d’Enyor, al VI Certamen Poético de l’Associació Luz de Luna (2013), i la poesia L’ànima i l’avenir, al I Concurs Literari (2012) organitzat pel Centre d’Estudis Humanistes Noesis, van ser obres finalistes.