Don Cellini traduït al català per Marian Raméntol


Don Cellini és professor, traductor, poeta i fotògraf Nord americà.
Col·laborador del portal Literari Veneçolà La casa que soy



La traducció al català ha estat realitzada mitjançant la  traducció prèvia a l'espanyol per part de Fer de la Cruz i Carmen Ávila, ambdues col·laboradores del portal literari veneçolà La casa que soy, conduït per Amanda Reverón.



1.-

Early Morning Tepoztlán
A rooster
has fallen in love
with the dawn.
The dogs bark
at the breeze.
The bronze bells
of the great church
ring six times.
A white-haired woman
waters her flowers.
Why so early?
Surely geraniums can wait.
The lady reminds me
of my friend –
gentle writer of
stories for children –
who is dying
of cancer today
and tomorrow
and the next day
and finally.


Tepoztlán de mañana
El gallo enamora
al sol
mañero.
Los perros ladran
con la brisa.
Las campanas de bronce
de la gran iglesia
suenan seis veces.
De cabellos
tan blanco,
una señora
riega ya las flores
¿Por qué tan temprano
si los geranios
pueden esperar?
Me recuerda
a un amigo
-–gentil autor
de cuentos para niños—
quien muere de cáncer
hoy
y mañana
y pasado
y por fin.


*

Tepoztlán de matinada
El gall enamora
al sol
matiner.
Els gossos borden
amb la brisa.
Les campanes de bronze
de la gran església
sonen sis vegades.
De cabells
tan blancs,
una senyora
rega ja les flors
Per què tan d'hora
si els geranis
poden esperar?
Em recorda
a un amic
-–gentil autor
de contes per a nens—
que s'està morint de càncer
avui
i demà
i passat
i per fi.



Orange Blossoms from Granada

Once
it didn’t matter.
Once
it woke him up at night.

Whisper:
honey thigh,
dark love,
mi paloma.

Flee like the sound
of shattering
glass.
Alone?

But what
would happen?
But no.

I cannot tell
you my name.
It’s the same
as yours.

The photo
nearly faded.
A cloud
of gunpowder.

70 years. A love
letter, a sonnet,
orange blossoms
from Granada

in memory of Juan Ramirez de Luca.

Azahar de Granada

Una vez
no importaba.
Una vez
le despertó por la noche.
Susurra:
muslo de miel,
amor oscuro,
mi paloma.

Huye como el sonido
de destrozar
cristal.
¿Solo?

Pero, ¿qué
pasaría?
Pero no.

No puedo decir
mi nombre.
Es el mismo
que el tuyo.

La foto
casi descolorida.
Una nube
de pólvora.

70 años. Una carta de
amor, un soneto,
flores de azahar
de Granada.

Tarongina de Granada

Un cop
no importava.
Un cop
el va despertar a la nit.

Xiuxiueja:
cuixa de mel,
amor fosc,
el meu colom.

Fuig com el so
de destrossar
vidre.
Només?

Però, què
passaria?
Però no.

No puc dir
el meu nom.
És el mateix
que el teu.

La foto
gairebé descolorida.
Un núvol
de pólvora.

70 anys. Una carta
d'amor, un sonet,
flors de tarongina.


3.- 

he moon still
passes the night
crossing borders
without passport
children
in dog cages
shiver under
aluminum blankets
on the wrong side
of the river
thirst a constant mirage
hunger a black noun
the moon
knows
they only want
a familiar lullaby
the cradle of
their parents arms
there are no stars
left in the night sky
these children have
wished them all away
at night they fall asleep
to escape the day
in the morning
they wake
more fearful
of the night

la luna
aún pasa la noche
cruzando fronteras
sin pasaporte
los niños
en perreras
tiritan
en cobijas de aluminio
en la ribera errada
de este río
la sed, un perenne espejismo
el hambre, un oscuro sustantivo
la luna
bien lo sabe
sólo quieren alguna conocida
canción de cuna
en brazos de
sus padres
en el cielo nocturno
ya no quedan estrellas
se han ido en los deseos
de todos estos niños
por la noche se duermen
para escapar al día
despiertan
de mañana
con aún más temor
de la noche.

Traducción de Fer de la Cruz

*

la lluna
supera encara la nit
creuant fronteres
sense passaport
els nens
en gosseres
tiriten
sota mantes d'alumini
al costat equivocat
d'aquest riu
la set, un perenne miratge
la fam, un negre substantiu
la lluna
bé ho sap
només volen una familiar
cançó de bressol
el gronxador als braços
dels seus pares
al cel nocturn
ja no queden estels
han marxat en els desitjos
de tots aquests nens
a la nit s'adormen
per escapar del dia
desperten
de matí
encara més atemorits
de la nit


4.- 

He carried a large basket to the beach. It was the kind of basket used to carry laundry, but today it was empty. He placed it on the sand and began looking for smooth stones along the shore. He tossed in one and another: One for the time he cheated on his income tax, though the IRS never audited him. One for saying “I love you” when he didn’t. Another stone for backing into a car in the parking lot, and leaving without giving his phone number. Stones for his six years of French and his inability to say more than oui. Only the best stones would do. A stone for the time he was a poor college student and left a restaurant without paying. A stone for persuading the officer to give him a warning instead of a ticket. One for not flossing and one for telling his dentist he did. For every time he tried to diet and failed. For the not visiting his friend before he died. For the one, the two, the three who got away because he was too timid to call. For not knowing his father better. And so he spent the afternoon, the taste of salt on his lips, the sun burning his shoulders, filling his basket, a perfect stone for each regret in his life. Since he had neither wings nor fins, he would carry the stones into the water and walk and walk until he could walk no further to make his atonement. When the basket was full and overflowing, it was too heavy to carry.

Él cargó una canasta grande para la playa. Era el tipo de canasta usada para cargar la ropa para la lavandería, pero ahora estaba vacía. Él la puso en la arena y empezó a buscar piedras lisas a lo largo de la costa. Arrojó una y otra: una por la vez que él mintió en su declaración fiscal, pues la oficina de impuestos nunca lo auditaba. Una por decir: “Te amo” cuando no lo sentía. Otra piedra por chocar con un carro en el estacionamiento, e irse sin dejar su número telefónico. Piedras para sus seis años de aprender francés y su incapacidad para decir más allá de un oui. Solo las mejores piedras lo harían. Una piedra para el tiempo en que era un pobre estudiante de universidad y se fue de un restaurante sin pagar. Una piedra para persuadir al policía de darle un regaño en lugar de una multa. Una por no limpiarse con el hilo dental y otra por decirle al dentista que sí lo hizo. Por cada vez que intentó una dieta y falló. Por no visitar a su amigo antes de que muriera. Por la primera, por la segunda, por la tercera vez que huyó porque fue demasiado tímido para llamar por teléfono. Por no conocer mejor a su padre. Y por pasar la tarde, el sabor de la sal en sus labios y el sol quemando sus hombros, llenando su canasta; una piedra perfecta por cada arrepentimiento de su vida. Puesto que no tuvo ni alas ni aletas, él cargaría las piedras dentro del agua y caminaría y caminaría hasta que no pudiera llegar más lejos por la carga que tenía que expiar. Cuando la canasta estuvo llena y rebosante, era muy pesada para cargar.

Traducción al castellano de Carmen Ávilia

*

Va portar un gran cistell a la platja. Era el tipus de cistell per portar la roba, però avui estava buit. El va posar a la sorra i va començar a buscar pedres llises al llarg de la riba. Va llançar-ne una i una altre: una per la vegada que va falsejar la renda, tot i que Hisenda mai el va auditar. Una per dir "t'estimo" quan no ho feia. Una altra pedra per xocar contra un cotxe a l'aparcament i marxar sense donar el seu número de telèfon. Pedres pels seus sis anys de francès i la seva incapacitat per dir més que "oui". Només ho farien les millors pedres. Una pedra per l'època que era un estudiant pobre i va deixar un restaurant sense pagar. Una pedra per convèncer al policia perquè fes la vista grossa i no el multés. Una per no utilitzar fil dental i una altra per dir-li al seu dentista que ho va fer. Per cada cop que intentava fer dieta i fracassava. Per no visitar el seu amic abans de morir. Per la primera, segona y tercera que es van escapar perquè era massa tímid per trucar. Per no conèixer millor el seu pare. I així va passar la tarda, el gust de la sal als llavis, el sol cremant-li les espatlles, omplint el seu cistell, una pedra perfecta per a cada penediment de la seva vida. Com que no tenia ales ni aletes, portaria ell les pedres a l'aigua i caminaria i caminaria fins que no pogués caminar més per fer la seva expiació. Però quan el cistell va estar ple i sobreeixien les pedres, era massa pesat per carretejar-lo.


Altres poemes traduïts al català els podeu trobar a LA CASA QUE SOY, portal veneçolà de literatura 

 

 

Traducció a càrrec de:

Marian Raméntol, (Barcelona, 1966).
Poeta, traductora y directora de la revista cultural La Náusea. Miembro del grupo musical O.D.I con el que ha editado vídeo-libros y diversos álbumes además de bandas sonoras de cortos y mediometrajes. Ha trabajado con músicos experimentales en múltiples recitales y performances. Ha traducido a poetas contemporáneos al catalán, castellano e italiano. Ha publicado diecinueve poemarios y ha sido incluida en dieciséis antologías. Ha sido premiada en diversos concursos nacionales e internacionales, y su obra ha sido ampliamente difundida en revistas especializadas donde ha publicado poesía, ensayo y artículos de opinión. Ha sido traducida al inglés, alemán, italiano, rumano, armenio, portugués, búlgaro y estonio. Su actividad en el ámbito artístico y poético le ha llevado a formar parte de festivales (tanto poéticos como de cinematografía), exposiciones, recitales y diferentes actos patrocinados por ayuntamientos, editoriales y otras entidades culturales. Es autora de varios guiones cinematográficos y de varios films de corte experimental y también conductora (junto a Cesc Fortuny i Fabré) del podcast mensual SINTAGMA de la Plataforma Cultural La Náusea. Blog personal, Blog antiguo

Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris