CRÍTICA LITERÀRIA: "La maleta" de Margarida Camprubí Vendrell, per Anna Rossell

 

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises(España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell.

 

 

FICCIÓ QUE NO ÉS FICCIÓ. CONTES SOBRE EL MALTRACTAMENT

 

 

Margarida Camprubí Vendrell
La maleta. Contes no misògins
Voliana Edicions, 133 pàgs.

 

Si em demanen de definir aquest llibre de ficció que no és ficció en una paraula diria que és un llibre rodó. «Rodó» suggereix un círcol, amb principi i final que es troben; el círcol conté un món tancat, en el sentit que la temàtica és una i el traçat del círcol és nítid, sense accidents que en difuminin la línia.
La temàtica que aborda el recull: la violència masclista. El món tancat: el desplegament de tot un seguit de situacions que tenen en comú el maltractament, per bé que les situacions siguin molt variades i matisades, tal com ho és el maltractament, així com també un variat desplegament de reaccions i de tipus de dona que el sofreixen.

Com explica la pròpia autora al postfaci, el llibre «està organitzat com un cicle contístic en el qual cada conte té entitat pròpia i alhora forma part de la totalitat». Més enllà d’això l’autora el dissenya ordenant els relats amb la intenció concreta de posar al descobert les causes de la violència de gènere, «el marc dins el qual es construeix el patriarcat», amb els quatre primers contes, i de presentar el tràgic ventall de conseqüències anihiladores que té en les víctimes, amb tota la resta de relats, conseqüències en tota la seva gradació.

Margarida Camprubí Vendrell (*Gavà, 1957) treballa les seves històries sense caure en el tòpic, això subratlla, entre altres mèrits, l’autora del pròleg, Maria Rosa Nogué i Almirall, amb raó. Camprubí no descriu en cap moment un episodi de violència física directa. Ben al contrari, quan la protagonista d’algun dels seus contes el pateix, ho fa de passada, ben bé com es manifesta en la societat. La seva manera d’abordar la temàtica és subtil, decidida i realista, i sap transmetre amb precisió els terribles efectes que van fent la seva feina destructiva i anorreadora en les dones que la sofreixen. 

 Margarida Camprubí Vendrell

Però l’autora no cau en cap moment en el maniqueisme; les seves històries segueixen fil per randa una tràgica realitat que no defuig; el patriarcat és assumit i també transmès per algunes de les figures femenines, també coprotagonistes de les històries que narra. Tampoc es deixa portar pel recurs fàcil al dramatisme; no cal desvirtuar amb patetisme afegit allò que ja en té per si mateix de sobres. Fa servir, en canvi, sovint l’humor amb subtilesa i, malgrat això, no resta contundència als fets descrits.

Formalment l’estil que desplega Camprubí té un segell molt personal; els seus finals són concloents en el sentit més literal i no segueix cap patró fàcil dels que trobem en fórmules prefabricades per escriure contes. Ella té el seu propi segell, original tant en l’estructura de les històries com en el registre que empra, amb incursions al realisme màgic (La vaca que volia estudiar) o a l’excentricitat del text en el sentit més positiu (La maleta), on una maleta és la protagonista i té la propietat humana de dialogar i interactuar amb la seva propietària.

Margarida Camprubí Vendrell, que «ha dedicat la vida laboral i personal a lluitar en contra de les desigualtats», com llegim a la solapa del llibre, segueix aquesta mateixa línia de trajectòria escrivint. I ho vol fer clarament palès: cadascun dels contes va precedit d’una cita d’alguna dona (escriptora o destacada en algun altre àmbit), seguida d’un breu apunt biogràfic de la dona citada, amb la qual cosa Camprubí ret homenatge a la tasca femenina en general i posa de relleu la seva vàlua, rescatant-la de l’oblit a què d’habitud es veu condemnada. És una reivindicació de la memòria de la tasca de les dones. Però aquestes cites no esgoten amb això la seva funció; a l’autora li serveixen per impulsar la narració que segueix a cadascuna, de vegades com a mirall, de vegades com a contrapunt…

Una escriptura que paga la pena.

© Anna Rossell
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://twitter.com/Raboliut