EL CAMÍ DE L’EXILI REPUBLICÀ (1939)
Maria Campillo (ed.)
Allez! Allez!, Escrits del pas de frontera, 1939
L’Avenç, 2019, 341 pàgs.
Una gran aportació, aquesta dels Escrits del pas de frontera, 1939. I ho és des de dues òptiques ben diferents. D’una banda, la psicològica i humana, perquè cap trauma no es digereix, cap ferida no es guareix, si no se’n parla; de l’altra, la del coneixement i la difusió dels fets en aquella situació concreta del dolorós moment d’exili, per il·luminar-ne la història i esclarir els fets. I difondre’n el coneixement a les generacions més joves, que no ho van viure directament, és una manera d’impulsar el diàleg i el debat sobre el tema.
Perquè de la Guerra d’Espanya 1936-1939, mal anomenada Guerra Civil, cal parlar-ne i seguir-ne coneixent la Història. Se n’ha parlat prou a les famílies? Quants pares de la generació que va lluitar o viure aquesta guerra ho han explicat als fills? I, fins passat el temps, quants néts han sentit els avis i els besavis parlar-ne? Se n’ha tractat a les escoles com cal i amb la dedicació que mereix? La resposta és evident. Sobre els esdeveniments podríem dir que, en general, s’hi ha fet el silenci o s’ha fet curt.
Un símptoma clar de la dificultat de rememorar els fets és la tardança a editar diaris personals i memòries per part dels protagonistes directes, la majoria publicats molts anys després.
I per bé que els textos ja havien vist la llum anteriorment gairebé tots, integrats en els escrits autobiogràfics de cadascun dels autors, ara se’ns ofereixen recollits sota un tema comú i molt concret: el dels últims dies de la guerra i el pas de la frontera francesa, camí de l’exili. El volum té l’avantatge que aplega l’experiència d’uns fets crucials viscuts per un ampli espectre de personatges —en aquell moment soldats, consellers de la Generalitat, intel·lectuals, artistes, polítics...— i ens permet de percebre’n similituds, diferències i matisos.
Com explica l’editora Campillo al pròleg que serveix d’introducció i aclariment, el volum aplega escrits d’un «ventall representatiu de relats que reflecteixen aquesta experiència, escrits per quaranta-un autors de diversa condició: historiadors, periodistes, poetes, novel·listes, polítics, mares de família, metges o artistes plàstics». El seu criteri de selecció ha estat donar una visió representativa de l’exili republicà en general. És per això que el llibre recull autors de diversa procedència social i ideològica, i hi trobem textos d’autors clàssics, força coneguts (Antoni Rovira i Virgili, Xavier Benguerel, Artur Bladé, Teresa Pàmies, Avel·lí Artís-Gener, Lluís Ferran Pol, com altres menys difosos (Edmon Vallès, Otília Castellví, Jaume Pla...), d’aparició més recent (Carles Fontseré, Sebastià Gasch, Montserrat Julió, Agustí Centelles) o desconeguts fins el moment de la publicació d’aquest llibre (Pere Calders o Francesc Trabal).
Només els quatre primers textos (Pere Quart, Pere Calders, Antoni Rovira Virgili i C. A. Jordana i la conferència de Francesc Trabal pertanyen als anys 1939 i 1940, poc després, doncs, que es produïssin els fets narrats, la resta van ser escrits posteriorment en un llarg període que abasta des de les darreries dels anys 60 del segle passat fins el 2009. Tanmateix, és probable que, al menys en alguns casos, els autors es basessin en anotacions fetes al moment. En tot cas, la vivència d’aquells dies va deixar una empremta tan viva en els seus protagonistes que els relats ens semblen escrits des de la immediatesa. La major part dels textos estan extrets de llibres de memòries, autobiografies i diaris; tanmateix n’hi ha algun de traspassat a la ficció.
Així el relat, majoritàriament en primera persona, adopta el registre de la crònica, que deixa constància detallada dels fets. En tractar-se d’un exili massiu i compartit —les darreres xifres parlen de «460.000 persones (uns 220.000 militars i la resta civils) entre les acaballes de gener i les de febrer del 1939, quan va passar el gruix més considerable»—, segons indica Campillo al pròleg, els textos no només ens parlen de cadascun dels autors i d’aquells més al·legats que feien amb ells el camí, sinó també, indirectament, de les penalitats de tota la corrua de persones que compartien el mateix destí. Una munió de gent envaïa carreteres i camins, amb diversos vehicles o a peu, amb criatures, carregats de maletes, fardells, carros i animals de granja, per les diferents vies d’accés a França.
Els temes són recurrents en tots els relats: l’abatiment de la derrota, la desil·lusió, la decepció, la immensa tristesa, el pregon sentiment de la pèrdua, la fam, el fred, la por, la incertesa, la misèria, la brutícia, la fatiga, l’angoixa, els bombardeigs de l’aviació enemiga sobre els fugitius, les aglomeracions a la frontera (que sovint denominen la ratlla, la línia), la dificultat d’aconseguir la documentació reglamentària per passar a França; a la duana, les muntanyes d’armes que els obligaven a deixar, els vehicles abandonats estimbats pendents avall, els camins plens d’embalums, maletes i roba... Ja a França, l’emoció plaent de poder menjar pa blanc i beure quelcom calent, les experiències de bona o mala rebuda per part de la població i de la policia (solidaritat en uns casos, desconfiança i rebuig en d’altres), els guàrdies senegalesos, els camps de concentració i l’esforç per evitar el confinament.
Una lectura altament recomanable que ens permet compartir la vessant humana de l’exili republicà, una part de la nostra Història, que aquest llibre ens permet recuperar.
El llibre inclou una Nota sobre els autors, que recull breument el recorregut professional i d’exili (o repatriació) de cadascun, i un Índex onomàstic alfabètic que remet a les pàgines corresponents.
Maria Campillo, l’editora (Alhama de Aragón, 1953), fins a la seva jubilació recent professora de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i vicedirectora del CEDID (Centre d’Estudis sobre Democràcies i Dictadures), té una llarga experiència com a investigadora en textos d’autors catalans antifeixistes. Especialista en un àmbit de la literatura catalana que també aporta llum a la nostra Història, és autora i editora de diverses publicacions en aquest camp, entre altres Contes de guerra i revolució 1936-1939 (1981), el capítol corresponent a La literatura i la Guerra Civil de la Història de la literatura catalana (1984) Escriptors catalans i compromís antifeixista, 1936-1939 (1994) i múltiples articles sobre el tema, publicats en diverses revistes.
EMMUDIR PER SOBREVIURE
Santiago H. Amigorena
El gueto interior
Traducció de Jordi Martín Lloret
Edicions 62, 2020, 182 pàgs.
Emmudir per sobreviure a un trauma, aquesta reacció de la psique humana que ens deixa sense parla, en un fals intent de fer recular el temps perquè l'horror no hagués succeït, en un fals intent d'oblidar... I, no obstant, sabem que només parlar sobre l'experiència traumàtica ens ofereix una possibilitat de cert alliberament.
Aquesta és, en essència, la situació emocional que defineix el personatge principal d'aquest relat biogràfic novel·lat que el seu autor ens ofereix ara prosseguint els que ja iniciés fa més de vint anys per narrar la seva vida: Une enfance laconique (Ed. POL, 1998), Le premier amour (Ed. POL, 2004) i Le première défaite (Ed. POL, 2012).
Santiago H. Amigorena (Buenos Aires, 1962), cineasta i escriptor traslladat a França als onze anys es rescata amb aquesta novel·la a si mateix del mutisme en què el seu avi Vicente es va sumir i que va deixar en herència a tota la seva família.
L'autor sap el que pesa el silenci sobre l'ànima humana, ho sap perquè el pateix i és conscient que per poder «oblidar» (és un dir, perquè un trauma mai s'oblida), per poder al menys descarregar-se, ha de explicar-ho, ho ha d'escriure. «Fa vint anys vaig començar a escriure un llibre per combatre el silenci que m'ofega des que vaig néixer», diu la breu introducció que parla del naixement de la seva obra anterior. Així és com Amigorena aborda la reconstrucció de la vida de Vicente Rosenberg, el seu avi matern, d'ascendència jueva, nascut a Polònia, que als trenta-vuit anys va emigrar a Buenos Aires buscant la llibertat i la independència familiar i deixant enrere la seva mare i dos germans.
Si bé la novel·la arrenca el setembre de 1940, quan comença a gestar-se l’emmudiment per al protagonista, la veu narradora omniscient (en aquest cas identificada amb l'autor) torna la mirada cap enrere per reconstruir la història a partir del moment en què l'avi arriba a l'Argentina, l'abril de 1928.
Ell, que va abandonar la llar familiar en un intent juvenil de deixar enrere l'opressió materna, es distancia de la seva família sense correspondre a les freqüents cartes que la seva mare li envia des de Polònia. I, si bé l'any de la seva partida no permetia intuir els terribles esdeveniments que molt aviat assolarien Europa, aquest fet serà decisiu perquè en Vicente comenci a gestar un profund sentiment de culpa que ja no l'abandonarà.
En aquest recorregut biogràfic i amb l'ajuda de les dues perspectives que incorpora la narració, la de Vicente allunyat d'Europa en aquells anys convulsos i la del narrador omniscient que coneix els esdeveniments històrics posteriors, la novel·la dóna compte de fites essencials en relació amb els fets. Així sabrem de la desinformació en la qual vivia el món pel que fa als horrors desencadenats pel nacionalsocialisme (molt poca informació va transcendir a la premsa i només a la fi de la guerra es va publicar l'existència dels camps d'extermini i les cambres de gas), sabrem de l'evolució progressiva que va patir el pla d'aïllament en guetos, de la insurrecció del gueto de Varsòvia i de l'extermini dels jueus europeus, de com va anar quallant, en les seves diverses fases, l'anomenada solució final, de com es crea la consciència d’identitat... Així mateix se'ns avancen (perquè es diu d'una informació sobre els horrors en un diari abans de la fi de la guerra i quan el protagonista s'adona del seu sentiment) dos dels leitmotiv de la literatura sobre genocidi nazi escrita per supervivents: la incredulitat i la culpa per haver sobreviscut, i s'informa i es reflexiona sobre els diversos intents de nomenar l'innombrable, aquell horror: Holocaust, genocidi, Hurbana o Shoah.
La culpa en què es debat Vicente Rosenberg és la protagonista principal de la novel·la, que va corroint la seva ànima des del moment en què comença a intuir, per les cartes que rep de la seva mare i després per la total absència d'elles i alguna tímida informació, el que pugui estar-li succeint a la seva família. El procés d'enfonsament personal del protagonista acaba per sumir-lo en un estat del qual probablement mai es va recuperar; més tard Vicente va saber que la seva mare havia estat deportada a Treblinka II, un dels camps d'extermini més «eficaços». També va saber que el seu germà i la seva dona van acabar al gueto i el fill d'aquests, de cinc anys, deportat a Auschwitz.
L'últim capítol, a manera de conclusió, ja no el narra una veu omniscient, sinó una primera persona, directament l'autor de el llibre, que dóna compte de la mort dels avis, de la necessitat de la seva escriptura i dels beneficis d'aquesta.
Tanca el llibre una Nota del traductor, Martín Caparrós Rosenberg, cosí de l'autor, qui al seu torn, va escriure la història des del seu punt de vista, Los abuelos(https://www.revistadelauniversidad.mx/articles/2683dea4-0027-451d-91d1-3dac45326f1a/los-abuelos).
La novel·la també ha vist la llum el 2020 en espanyol (Penguin Random House). De Santiago H. Amigorena s'ha publicat també a Espanya Aquellos días que no olvidaré (Ed. Funambulista, 2015).
ANNIE ERNAUX O L’ESCRIPTURA AUTOBIOGRÀFICA
Annie Ernaux
Memòria de noia
Traducció de Valèria Gaillard
Angle Editorial, 2020, 156 pp.
Una
descoberta, aquesta autora francesa, que explora un gènere basat
essencialment en l’autobiografia. La reflexió sobre l’escriptura
autobiogràfica és un camp vast i explorat des de diverses òptiques,
des de la literatura de ficció basada en la vida pròpia fins els
assajos que versen sobre l’autobiografia mateixa o l’escriptura
del diari personal.
Catalogar
com a novel·la la majoria de les obres que Annie Ernaux (Lillebonne,
França, 1940) ha escrit després d’abandonar els seus primers
passos com a ortodoxa escriptora de ficció no sembla correspondre’s
amb el gènere que ella conrea des de fa temps. Més escaient és
referir-nos a ella com a escriptora autobiogràfica, per bé que el
que escriu tampoc és una autobiografia. Perquè el que Ernaux fa és
desplegar en forma d’escriptura, en un exercici de memòria, els
episodis més flagrants i colpidors de la seva vida, en diverses
narracions.
El
seu darrer llibre, Mémoire de fille
(Gallimard, 2016), traduït a l’espanyol pel segell Cabaret
Voltaire el mateix any, en versió de Lydia Vázquez Jiménez i amb
el títol Memoria de chica,
ara publicat en català per Angle Editorial, és un text paradigmàtic
per introduir-se en aquesta peculiar i suggestiva forma d’escriptura.
I per bé que l’autora es planteja la pregunta sobre l’objectiu
que persegueix el fet de posar sobre paper amb la intenció de
publicació una part més que significativa de la seva vida, la
incògnita no s’acaba de resoldre mai del tot amb una resposta
clara i contundent. Llegim que té «Una sospita: qui sap si no he
volgut, obscurament, desplegar aquest moment de la meva vida per
experimentar els límits de l’escriptura, empènyer al límit
l’estira-i-arronsa amb el real [...]. Potser també posar en joc la
figura d’escriptora que em retornen [...], denunciar una impostura
del tipus ‘no soc la que us penseu’».
Quan
parlem d’autobiografia o de diari personal ens demanem fins a quin
punt podem donar per fet que el text sigui absolutament sincer per
part de l’autor o autora (sempre ens queda el dubte sobre la
intenció més o menys conscient de presentar-se de manera agradosa
—també als propis ulls—, encara que no hi hagi d’antuvi
voluntat de publicació). Tanmateix el text d’Ernaux sembla escrit
amb una sinceritat i una autenticitat esfereïdores. No tindria
sentit no escriure amb honradesa quan un dels objectius que sospesa
és deslliurar-se d’un «jo» que vol deixar per sempre enrere, del
qual s’avergonyeix, amb el qual no vol identificar el «jo» del
moment actual en què escriu, que considera un altre.
En
el decurs de la lectura i tenint en compte els fets narrats —que
arranquen amb uns esdeveniments entre vergonyosos i d’enorgulliment
en el moment que ella els viu—, relacionats amb la seva primera
experiència sexual l’estiu del 1958 i que acaben el 1963, quan
ella és estudiant de Lletres a la universitat de Rouen, ens sembla
arribar a la conclusió que el primer objectiu de l’autora és
recuperar per a ella mateixa una memòria que li ha deixat una
empremta abjecte, que l’ha seguit acompanyant massa anys i que té
l’esperança de superar amb l’escriptura. I, si llegim amb
atenció, sembla que ho aconsegueix. Perquè des que comença el
relat fins que el clou, la seguretat de l’autora i el sentiment
d’autoafirmació i d’identificació amb el seu darrer «jo»
semblen anar-se consolidant gradualment. L’autora considera la
memòria com una forma de coneixement. El que sembla perseguir és
reubicar la memòria.
La
temàtica narrativa que tracta és senzilla i freqüent en
literatura: la vida d’una noia en els anys més crucials, des la
seva primera experiència de llibertat als divuit, que li proporciona
també la sexual, fins que comença a encarrilar el seu futur com a
dona jove, més segura de si mateixa. Això l’emparentaria, en el
camp de la ficció, amb moltes novel·les juvenils o amb les
novel·les d’aprenentatge. El que fa especial el relat és el com,
la seva qualitat autobiogràfica, que equival a una confessió, a un
alliberament. I el que li dona un valor afegit impagable és la
possibilitat que ofereix al lector de reflexionar sobre l’escriptura
autobiogràfica, malgrat aquest no sigui, al menys no en primera
línia, el tema (conscient) del relat.
Ernaux
escriu el que llegim l’any 2003, amb una distància de
quaranta-cinc anys en relació a aquell estiu del 1958, en què
arranca la seva història quan passarà les vacances fent de monitora
en unes colònies infantils. I escriu manifestant inseguretat quant a
la seva intenció. No l’abandonaran les preguntes, que esquitxen el
text i l’acompanyen constantment a mesura que es desenvolupa. De
vegades afirma directament que la memòria li falla, però
manifestacions indirectes d’incertesa són recurrents: les
expressions com «segurament», «potser», «em pregunto si»,
«[...] el que avui em semblen els primers senyals del que esdevindré
després —o crec haver esdevingut», donen a entendre la seva
honradesa i el sentiment d’impossibilitat de prendre la necessària
distància dels fets per referir-los amb perspectiva. Les seves
eines: la memòria, que ella provoca contemplant fotografies i
rellegint cartes i anotacions fetes en aquella època en llibretes.
Ella,
filla única, nascuda en el si d’una família catòlica de
botiguers (el pare provinent de pagesos), va passar la seva infantesa
a Yvetot, petita població de l’alta Normandia. L’ambient catòlic
que la va acompanyar des de nena, a la família i a l’escola, així
com el fort control a què estava sotmesa per part dels pares,
probablement van conrear en la jove un desig de llibertat que va
marcar fortament la seva primera experiència sexual i els sentiments
antagònics que aquesta experiència li va desencadenar. Malgrat tot,
Ernaux no fa cap hipòtesi en aquest sentit, senzillament descriu
l’ambient de catolicitat que ella coneixia, contraposant-lo
fortament amb el dels «altres». La diferenciació «jo» vs.
«altres» constitueix un leitmotiv que fa palès el seu sentiment
d’aïllament i de raresa en relació amb la resta de monitors i el
fort desig, sovint expressat, de pertinença al grup, del qual se
sent sempre exclosa.
Els
plantejaments que es fa a si mateixa l’autora relatius a les seves
intencions, al funcionament de la memòria, a la seva percepció de
diversos «jo», en funció de l’etapa vital en què es troba...
serveixen al lector per fer-se preguntes essencials sobre
l’objectivitat, la veritat, la parcialitat de la memòria, la
capacitat per a l’autopercepció, la funció de l’escriptura, els
límits entre gèneres literaris...
Formalment
el relat està escrit en primera i en tercera persona; Ernaux empra
la tercera per guanyar distància entre el «jo» actual i el «jo»
de l’estiu del 58 sobre el que escriu. El registre lingüístic és
jovenívol i reflecteix el llenguatge fresc i desimbolt de la noia
d’aquells anys. De tant en tant empra estilísticament el llistat
per fer relació de records o d’objectes, cosa que transmet la
sensació d’espontaneïtat, com si l’autora hagués traslladat
literalment les anotacions de les seves llibretes de noia d’aquell
temps a la narració del text.
L’autora
va rebre el premi Renaudot (1984) per La
Place i el Formentor de les Lletres
(2019) pel conjunt de la seva obra, gran part de la qual ha estat
traduïda a l’espanyol.
Una lectura recomanable.
©
Anna Rossell
http://www.annarossell.com/
http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern
https://www.facebook.com/annarossellliteratura
0 Comentaris