UNA HISTÒRIA DE SUSPENS A LA CIUTAT DE BARCELONA
Marcel Fité
La veritable història del llibreter
assassí de Barcelona
Edicions de 1984, 2020, 220 pàgs.
Certament, amb La veritable història del llibreter assassí de Barcelona, Marcel Fité segueix fil per randa l’afirmació d’Umberto Eco, que ell cita com a introducció a la seva novel·la: «Només es fan llibres sobre altres llibres i al voltant d’altres llibres».
Perquè, segons explica l’autor als apèndix, el tema que va inspirar el seu text beu d’altres publicacions anteriors, que, en forma d’article, més o menys breu, de gaseta o revista, o en forma de llibre, s’havien escrit sobre la història d’un llibreter assassí de Barcelona.
Publicada per primera vegada a París, anònimament, el 23 d’octubre de 1836, a la Gazette des Tribunaux, el cas del llibreter assassí barceloní va tenir un gran ressò a tot Europa i fins i tot més enllà, i va passar per història real durant gairebé un segle. En realitat, però, es tractava d’una llegenda, una ficció, que, amb alteracions, es va anar perpetuant amb la rúbrica d’autors de renom del moment. Així, després de la publicació a la Gazette, la revista Le Voleur va reproduir aquella llegenda el mateix any. Gustave Flaubert va escriure’n una versió l’any 1836, que amb el títol de Bibliomania, no va veure la llum fins el 1910; Jules Janin va incloure, l’any 1870, el succés en un volum de col·loquis entre bibliòfils intitulat Le Livre, i Ramon Miquel i Planas, el 1923, va refondre parts dels textos de la Gazette i de Flaubert amb fragments de la seva pròpia collita per confegir La llegenda del llibreter assassí de Barcelona
Cal dir que la dita llegenda tenia un precedent literari de l’autoria d’Ernst Theodor Wilhelm Hoffmann —E.T.A. Hoffmann— (1776-1822), escriptor romàntic alemany, que conreà el conte fantàstic i és considerat l’iniciador del gènere a Europa, i model, més endavant, per als contistes més consagrats dels EEUU.
Tanmateix, el protagonista assassí de Hoffmann, René Cardillac, no era llibreter, sinó argenter, i fou l’autor anònim de la parisina, que subtitolà la seva llegenda Le Bibliomane ou le nouveau Cardillac, qui en va fer la transposició i l’adaptació convertint-la en un relat nou.
Fité s’endinsa amb la seva temàtica en un món semblant al d’Eco amb El nom de la rosa, un univers monacal de llibres, monjos i assassinats.
No hi ha dubte que aquests precedents ja provoquen per ells mateixos la curiositat envers un llibre que reprengui la matèria, més encara quan se’ns presenta com la versió definitiva que corregeix els suposats malentesos de les anteriors, denominant-la la veritable.
La novel·la té l’interès afegit que l’acció està ubicada a la ciutat comtal a la primera meitat del segle XVIII i que sovint inclou anècdotes urbanístiques, històriques i polítiques anteriors de la capital, que Marcel Fité coneix bé, i enriqueixen la trama.
Narrada en primera persona als seus vuitanta-tres anys en veu del seu protagonista, Jaume, nascut a Barcelona el 1818, el lector se sent transportat al casc antic de la ciutat i a les passejades dels personatges pels afores de les muralles, en una època on els oficis artesanals protagonitzaven la vida de les famílies de la burgesia catalana.
Jaume, que creix al si d’una família de sastres de renom, relata la seva vida per emmarcar la història que ens vol explicar, la vertadera versió de la qual només ell coneix, la de l’assassí, i justificar el seu silenci durant anys. Jaume, ingressat a l’orde dels franciscans i dedicat a l’ofici de bibliotecari té, per la seva professió, una connexió amb l’assassí bibliòfil i amb l’autor Fité, pel que deduïm del pròleg,A la recerca d’un llibre inquietant, on l’autor relata de quina manera bibliòfila va concebre el pla de l’obra motiu d’aquesta ressenya.
Marcel Fité, que escriu amb una riquesa de lèxic encomiable, sap dosificar amb encert les pistes que va escampant per la narració sense desvetllar-ne el resultat ben bé fins al final, de manera que manté viva l’expectació del lector, que reparteix el seu interès entre el misteri que embolica l’acció i l’interès per les anècdotes i els detalls que s’expliquen relacionades amb la vida monacal, els oficis i la política i els antecedents històrics relacionats amb la ciutat.
Una novel·la que es llegeix amb gust i d’una tirada.
Marcel Fité (Coll de Nargó, 1949) és autor d’altres novel·les, d’assaig i d’un recull de poemes
VIDES COLPIDES
La perla ardent
Voliana Edicions 2020, 187 pàgs.
Un goig, aquest llibre de contes literaris que ens fa a mans Voliana Edicions. Guanyador el 2019 del I Premi Ciutat de Terrassa Anna Murià, el recull submergeix el lector en vides colpides per diverses raons i de diverses maneres i ho fa amb una sensibilitat extraordinària. Sens dubte Jaume Ferrer Sancho és un escriptor de qualitat. També sens dubte, però, la seva excel·lència literària va acompanyada d’una sensible capacitat d’observació per percebre i saber transmetre els replecs de l’ànima humana, els seus matisos, els seus anhels, les seves pors, els seus dubtes i les seves contradiccions.
Jaume Ferrer Sancho (Palma de Mallorca, 1958), metge i filòleg, ens ofereix nou històries encisadores, colpidores i confortadores, retalls de vida que ens presenten els protagonistes en moments crucials de la seva trajectòria vital. I és en el capteniment que els seus personatges tenen envers aquests moments que els coneixerem, que sabrem del seu passat i el seu present, i en podrem albirar el futur.
Per bé que el reguitzell d’herois que protagonitzen els contes presenten caràcters ben diferents, tots ells tenen en comú l’emotivitat pregona. L’autor escull els seus herois segons el criteri sensible de la seva humanitat. Ferrer Sancho s’estima els seus protagonistes, són els seus models, els seus admirats, aquells amb qui comparteix una bona part de l’ànima (o l’ànima sencera). La humanitat dels seus personatges principals se’ns mostra il·luminada pel contrast amb els secundaris. I aquells són el far, el paradigma que impulsa l’ésser humà en el seu camí vital. I ho fa sense cap bri de dogmatisme, ho fa des del convenciment emocional al qual no li cal passar pel sedàs de la raó, directament, des de l’emoció més sentida i, per tant, més vertadera.
Un dels valors afegits del llibre (molt valuós és el fet que els contes d’en Jaume Ferrer Sancho tenen una personalitat que entronca amb la tradició universal dels contes literaris del segle XX, abans que es desenvolupessin les escoles d’escriptura arreu en els nostres entorns més immediats. Entre els alumnes d’aquestes escoles improvisades hi ha autors i autores destacats. Tanmateix n’han anat sortint generacions d’escriptors i escriptores, que, amb diferències de qualitat, segueixen un model estructural imposat, al qual les joves generacions difícilment se saben sostreure (mai sabrem què haurien donat sense haver passat per aquestes escoles). Contràriament, Jaume Ferrer Sancho entronca amb una tradició anterior, que, sense imposició d’estructures enfaixades, deixa un marge propi de llibertat a la creativitat individual. D’això es tracta en la vertadera literatura. És coneguda la idea que els autèntics genis són aquells que saben trencar amb les normes: cal conèixer-les, però només, i precisament, per trencar-les. Només fer-ho així permet fer emergir la genialitat.
Jaume Ferrer Sancho no segueix les instruccions d’un model exigit per una demanda de moda que molts —masses— han cregut útil. La seva escriptura construeix l’estructura que remet a una tradició molt més arrelada en la seva convicció, assumida com a pròpia en allò que ell ha volgut assumir. I és molt d’agrair.
Tècnicament l’autor fa ús del monòleg interior d’estil indirecte lliure, sovint alternat amb el diàleg, la veu narradora omniscient es combina amb les altres tècniques al·ludides de narració literària.
Un especial esment mereix el conte que clou el volum, Abril, que es desmarca de la resta per la seva originalitat quant a la construcció de la seva arquitectura: la temàtica, que reviu el suïcidi de Primo Levi, supervivent d’Auschwitz —l’imaginari d’un admirador, que repassa en la seva fantasia els moments abans del suïcidi de Levi a la seva ciutat natal—. Remarcable la capacitat de condensació de la informació que conté; els detalls posen en evidència el pregon coneixement que té l’autor tant de les obres de Primo Levi com, en general, de la literatura sobre el genocidi nazi. Aquest darrer conte inclou el diàleg imaginat entre Levi i Amery. No és freqüent la condensació, entre línies, de tanta literatura, de tant sentiment i de tanta Història en tant poc espai físic d’unes pàgines.
Jaume Ferrer Sancho és autor també d’altres reculls de contes, La llum dels orfes, guanyador del premi 7lletres (2007), de Falenes (2017) i de la novel·la Aians.
L’ENCÍS DE LES HISTÒRIES ENTRANYABLES
Núria Castellsaguer Maynegre
T’escolto, Samsó
Voliana Edicions, 284 págs.
No hi ha dubte que Núria Castellsaguer té la mà trencada per a l’escriptura. Llegint la seva prosa tenim la impressió que per a ella contar una història és com bufar i fer ampolles. Tanmateix, això no és res més que una aparença. Perquè que una novel·la es llegeixi sense entrebancs i d’una tirada no significa que sigui fàcil d’escriure. Ben al contrari, aconseguir-ho comporta ofici i un olfacte fi per trobar la destra manera de triar els múltiples factors que intervenen en la tasca, combinar-los hàbilment i vestir-los amb les paraules adients per donar vida als personatges que protagonitzen l’entrellat. És un art. I l’autora reix en el propòsit.
Castellsaguer opta per una història senzilla, la vida de Fèlix Samsó no té res d’extraordinari; ell és un home com tants altres. I és precisament d’aquesta senzillesa d’on l’autora treu la força de la novel·la, que permet al lector veure en el personatge un individu corrent (que no simple) com podria ser ell mateix. El mèrit rau justament a posar de relleu que ningú n’és, de corrent, que cadascú té un passat que li condiciona la vida i un pou de sentiments amb què ha de bregar per assolir l’equilibri i l’harmonia.
L’autora, mataronina, ubica la narració a Mataró (per bé que mai hi trobem la ciutat amb el seu nom hi ha prou indicis que s’hi inspira directament), i corre la primera dècada dels 2000. En Fèlix Samsó és un home de més de seixanta anys, psiquiatre infantil, que al final del llibre s’acaba de jubilar. Així seguirem les inquietuds del protagonista en els darrers temps de l’exercici de la seva professió: coneixerà la Gina, una dona de poc més de trenta anys, que segueix tractament al seu hospital i en Roc, un nen amb problemes familiars, pacient d’en Fèlix. Però Castellsaguer ens vol donar a conèixer el seu heroi al complert i se les empesca per fer-nos entrar amb mirada retrospectiva en el passat de Samsó, a l’infantesa poc amable que l’ha lligat positivament a la mare i negativament al pare. I és sobre tot en aquest altre nivell narratiu que també el seu pare i la seva mare juguen un paper important.
Narrada en primera persona, és la veu d’en Fèlix qui ens condueix, però els nombrosos diàlegs permeten al lector conèixer de primera mà els seus companys de viatge i percebre matisadament el seu caràcter.
Castellsaguer empra una prosa fresca i quotidiana, molt fluïda i rica en frases fetes i un lèxic planer molt encomiable, que contribueix a definir essencialment els seus personatges. L’autora construeix les seves criatures amb subtilesa destacable, i a la encertada caracterització hi contribueixen tant les descripcions que en fa el Fèlix mateix, la veu narradora, com les reaccions de cadascun en cada situació. Se sap posar en la pell de la seva mare, una dona tendra i intel·ligent sense estudis, amorosament lligada al seu fill; del pare, un home frustrat i sense escrúpols; d’en Roc, un nen profundament afectat per l’abandonament i un context familiar desestructurat; de la Gina, la jove vídua enèrgica i geniüda, segura d’ella mateixa i de tendència egocèntrica; d’en Fèlix, a qui el passat impedeix portar una vida emocionalment satisfactòria i de la Maria José i en Juli, companys de treball a l’hospital. Tots ells se’ns fan extraordinàriament propers per la seva autenticitat.
El muntatge temporal és la tècnica que empra l’autora per cobrir la narració de la infància i l’adolescència d’en Fèlix, qui, assegut una nit amb la mare a l’estació de França de Barcelona, rememora els moments més sensibles de la seva vida passada. Així la novel·la juga amb l’alternància dels capítols del moment actual amb els del passat, sense seguir la cronologia natural i sovint lligant associativament el final dels uns amb el principi dels altres. El primer capítol (primera part) i el darrer (tercera part) constitueixen tècnicament una excepció; són els únics en què s’hi fa present una veu narradora omniscient, cosa la qual permet a l’autora primer posar-nos en situació i presentar el seu protagonista i el seu entorn, i després, donar-nos a entendre que és ell qui escriu la història (segona part) en el record. La trama va dosificant així les informacions que convé desvetllar en cada moment i deixar-ne algunes en suspens, cosa que afegeix intriga al desenvolupament dels fets.
Una novel·la que abelleix llegir i ha d’interessar a un públic lector molt ampli.
© Anna Rossell
![](https://www.pinterest.com/pin/create/button/?url=https://lanauseacatala.blogspot.com/2022/04/cicle-ce-critica-literaria-la-veritable.html&media=https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEij-bBG5DQEcgHhPMmba9ILEmcvQaeGX8Gncw9YPSya_lkgdEwmprko7DPvtNTn9I4x_j6Mph_MSBp95RcyeYjazFO7TlgbjJdathtL9MGJpfVEn_xSLwMqMAFjZF3uXQsKJoiqeSCiePU/s0/220px-Anna_Rossell_Ibern.JPG&description=CICLE CE CRÍTICA LITERÀRIA: "La veritable història del llibreter assasí de Barcelona", "La perla ardent", "T’escolto, Samsó", per Anna Rossell){kind=link}
0 Comentaris