AMOR NEGRE (parts 56 i 57) per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. 

Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu. 

 

 

 

Amor Negre (parts 53-54 i 55)

56

L’amor negre precedeix en antiguitat la Grècia antiga. Hipòcrates va parlar de la melancolia: humor negre. Però l’humor negre no és l’amor negre. L’humor negre és el trànsit d’una influència. Són els vasos que la contenen. La influència, segons va explicar aquella ínfula terefà que és en Harold Bloom, prové dels estels i plou com una malaltia sobre les voluntats humanes. La influença va acabar designant el resultat de l’acció d’un virus. L’amor negre no és una grip ni tampoc una sífilis o un virus de la immunodeficiència d’aquests que els culers i els drogoaddictes es reparteixen com el pa a missa. L’amor negre no necessita canals ni porus o mucoses on penetrar. L’amor negre, potser, és la metamorfosi, la deformació sobtada i misteriosa que dota de noves qualitats éssers que, per naturalesa, poden més que els humans. Déu, no volent fer l’home partícip de la seva saviesa infinita, haurà concedit, per intercessió d’aquell Príncep que ningú no pot esquivar, el repartiment d’aquell amor filtrat en els gresols de l’Altre. Quina mà patètica haurà descrit l’oferta de la serp com una temptació, i aquell jardí fèrtil i apàtic com un paradís? Aleshores com aquesta nit, no hi ha temptacions sinó invitacions. El mal sempre convida a l’abandó de la moral i del judici, al rescat de la grandària que Déu ha pretès concentrar en el seu latifundi d’ànimes. Sió és el record de Déu inoculat en el cor dels febles; Babel, l’ebullició poètica. La seva llengua i la meva intercanvien cada cop més saliva. Els nostres orificis s’obren com cràters devoradors, plantes carnívores que el moviment de les esferes ha despertat. Ens fonem en el gresol particular de les goles, les dents es toquen per accident en un brindis d’esmalt que esgarrifa i deleix, i les puntes dels nostres sexes se cerquen sota els pantalons xops de presemen.


57

Desperto parcialment de la nostra promesa de fusió alquímica amb el pensament de que la Judit i l’Isaac són a casa i que la Maria me’n traurà la custòdia si arriba a saber que jo surto de casa amb els nens sols al llit; que, mentre dormen, surto a caçar un sexe amb cos; i que aquest cos ni tan sols la substitueix a ella sinó a un fill que tampoc no era el seu. Desperto d’una alquímia a mitges amb el nom d’en Simó que ara, davant d’aquest bon home, em desperta tots els fantasmes de la no-identificació, de la pèrdua del meu amat, del meu únic i veritable amat. Penso que no vindrà d’una setmana, que el proper dissabte no em toca fer de pare i podré tornar a sortir de caça. M’atemoreix pensar que no sobreviuré una altra setmana, que en Simó està tornant d’una forma perniciosa i que la carpeta burgundi al meu ordinador és un atzar oriünd dels auguris més nefastos, un prenunci certament atziac, una ferida oberta en un cadàver que respira encara, sobrenatural. No és possible que ell torni. No pot tornar – no pas perquè és mort sinó perquè no ha marxat mai. La Maria no va permetre que marxés, penso amb histèria. La culpa ara la té la Maria. La Maria, boc emissari – me la imagino amb banyes de boc, barba de boc, i penso que el cabró és una bèstia prou noble perquè sigui manlleu metafòric d’una dona tan insignificant i desagradable com la Maria. Sóc conscient de la meva histèria, de la meva manca de justícia però em permeto el flux invertebrat de menyspreu envers la mare dels petits que ara dormen. “Me’n haig d’anar”, li dic sota la reverberació electrònica de la música. Unes paraules inaudibles, una fuga massa coneguda. Recupero l’americana abans de precipitar-me cap a la vorera i enfilar-me en un taxi aparentment anodí. Penjant del retrovisor, sarcàstic i inquisidor, em somriu un Bafomet perfectament dibuixat.