AMOR NEGRE (parts 53-54 i 55), per Francesc Oui

Francesc Oui (Portugal, 1979) és filòleg i doctor en Humanitats amb una tesi sobre allò que no es pot dir en l'estètica i la mística. 

Ha estudiat i exercit la psicoanàlisi, però també hi havia coses que no es podien dir. Avui dia, escriu i és artista d'acció, com qui diu. 

 

 

 

Amor Negre (parts 53-54 i 55)

53

Jo sí he pagat l’entrada encara que el porter em conegui –de fet, sóc jo qui penso que el conec perquè em recorda molt en Salvador–, jo sí he vingut en taxi amb un taxista rus que m’ha deixat a la porta de la discoteca tot i haver-li demanat que em deixés a la cruïlla anterior, segurament perquè se’m veu el llautó, vaig pensar, però no, el taxista em protegia dels robatoris, certament freqüents en aquest barri de putes i pederastes, un taxista que escoltava Alan Parsons Project i manegava el volant com qui feia ganxet, tot un detall haver-me demanat un cigarro a canvi de poder fumar tots dos al cotxe. Ara que ballo o faig que ballo em pregunto per les intencions del taxista, em pregunto si volia anar més lluny, si era la seva forma eslava de lligar, o si tot era, una vegada més, fruit del meu imaginari. Descobreixo un pèl de la barba enganxat a la copa i aquest pèl té una importància extrema perquè m’adono, quan el veig, que estic a punt de trepitjar un bon tros de vòmit al terra, i el pas que faig immediatament enrere em permet ensopegar-me amb un jove que no hauria gosat destorbar, un noi alt, no pas excessivament, prim però robust, fibrat, sense arracades ni tatuatges, net, amb el cabell pràcticament rapat, un 2 o un 3 diguem-ne, o seria un zero crescut, un cabell tonsurat amb màquina fa un parell de setmanes, però el color... el color burgundi –o serà vermell?– és inconfusible, em magnetitza, no deixo de mirar-lo, i no, no se sembla al Simó però té el mateix color de cabell, i penso en el desastre de tirar-me’l, la catàstrofe moral, catàstrofe finalment inexistent.

54

No vull pensar-hi gaire més. Ell em mira. De cop, no és tan diferent d’en Simó, de fet la complexió física és força semblant, penso que m’estic trobant el meu fill pertot arreu i que me’l vull follar. Entre tants depredadors, sento que no importa qui depreda qui. La meva tragèdia és haver caçat fora del vedat. Però ara sóc al vedat. Els dits no em tremolen. Els llavis potser sí. No tinc cap copa a la mà. Per uns instants, la desaparició sobtada d’un flaix de llum blanca em fa pensar que sóc davant d’un negre i que no m’agraden els negres. Tan bon punt torna la llum, veig que és pàl·lid, em tranquil·litzo i em recrimino. Per uns instants penso que és excessivament blanc, que això és una altra manera de ser racista, que no m’agrada la pell excessivament clara ni excessivament fosca, em pregunto què vol dir excés en aquest context de tares heretades. Sé que els meus llavis tremolen, que no han passat ni tres segons en la realitat augmentada d’amor negre, que la catàstrofe mai no es produeix allà on sembla que tingui lloc sinó arreu, i aquesta és la desgràcia: el desaire menyspreable et reté i fa oblidar allò veritablement greu que està succeint allà fora. La meva boca s’encamina cap a la seva com un dit cap a un anell. Espero un anell, espero or. Em convertiria en una estàtua d’or i em faria fondre. Sento la saliva que creix en la meva boca, sembla com si aquest succedani de fill m’omplís la boca de saliva com qui omple una boca de semen. No és en Simó, no és el meu fill, però l’amor negre té aquestes llibertats: altera els sentits per a sostenir el deliri. Tenir un fill per a follar amb ell és un somni que m’acompanya des de que em recordo. I quan descobreixes que estàs sol, et quedes amb allò que mai no t’ha fallat: la certesa de que moriràs, la tragèdia segura, la pitjor premonició.

55

Fa temps que aquesta sensació m’ennuega: la sensació apegalosa i asfixiant d’un líquid –probablement negre– que aspiro pel nas de forma involuntària però entregada. Un servent resignat, doblegat per anys d’inversió en una relació d’obediència i espera, no seria tan entregat com jo. Un vassall humiliat per l’acumulació de dependències, un maçó lligat per deutes de favor, un acòlit anhelant el protagonisme del mestratge, cap d’ells no s’hi lliuraria pas de forma tan abnegada. Sembla inexplicable la coincidència en un mateix subjecte de l’infortuni i la tossudesa relativament a un mateix objecte. Tanmateix, l’amor negre és una fatalitat. I és ingovernablement real. L’aspiro, el respiro sense voler. M’entra pel nas, em colonitza els pulmons, la sang. En sento l’assetjament selectiu, quirúrgic. Podreix cartílags, descalcifica l’ànima i torba cada somriure fins a fer-lo absurd i compromès. Empal·lideix el rostre, accelera la descomposició de la part orgànica del somriure, als llavis s’obren escletxes com convulsions tectòniques, un tumult sacseja la direcció dels membres. S’aprecia el penya-segat de la mort. El líquid omple les parets internes de les galtes, arrodoneix l’angoixa interior i crea nòduls de metàstasi, purulència i contaminació. Em diu algú que jo hauria de ser canal, que hauria de traslladar aquesta forma cap a l’exterior però no sap que l’amor negre, la pigmentació maligna de l’amor, no és només fruit d’una interioritat condemnada a l’abandó i al fracàs social sinó que és també una entitat pròpia, una autoritat irrevocable que fa prendre decisions no irrevocables però sí infinitament coherents i necessàries per a mantenir els pobres d’esperit en un nivell òptim de satisfacció: ni excessivament alt, per tal de no rebutjar la generositat enverinada dels amos, ni excessivament baix, per tal de no caure en la temptació del suïcidi. Què faré amb l’amor negre, si no em deixa tossir en pau, ni plorar a menys que estigui sol, ni abandonar el vaixell irrisori de l’esperança?