CICLE CE CRÍTICA LITERÀRIA: "El vent de la nit" de Joan Sales & "El monstre de la memòria" de Yishai Sarid, per Anna Rossell

Anna Rossell (Mataró –Espanya-, 1951). Com a gestora cultural organitza anualment els recitals de Poesia a la Platja a El Masnou (Barcelona) i ha estat membre de la comissió organitzadora de les trobades literàries bianuals entre continents –Translit-. Publica regularment a Quimera, Culturas (La Vanguardia), Contemporary Literary Horizont, Bocadesapo, Crítica de Libros, Otras Palabras, Palabras Diversas, Literarte Digital, Periódico de Libros, Revista Digital La Náusea, Realidades y ficciones, entre altres publicacions periòdiques i a revistes especialitzades de filologia alemanya. L’any 2001, finalista del Premi de Poesia Goleta i Bergantí amb el poemari llavors titulat La veu per companya, la major part dels poemes del qual composen ara Àlbum d’absències (2013). Entre les seves obres no acadèmiques ha publicat els llibres de viatges Mi viaje a Togo (2006), els poemaris La ferida en la paraula, (2010), Quadern malià / Cuaderno de Malí (2011) i les novel·les, Mondomwowé (2011) i Aquellos años grises (España 1950-1975) (2012). És coautora del llibre de microrelats Microscopios eróticos (2006). Els seus poemes i microrelats han estat inclosos en nombrosos blogs i antologies. Gestiona el seu propi blog de literatura: La tertulia literaria de Anna Rossell



AQUELLS ANYS EN QUÈ EL TEMPS ES DETURÀ

 

Joan Sales
El vent de la nit
Club Editor, 2019, pàgs. 321

 

Si em demanessin que resumís molt breument què narra El vent de la nit respondria que l’autor aborda la difícil tasca de fer bona literatura amb una matèria narrativa que es caracteritza precisament per tot el contrari a res de bo: la indigència espiritual que va significar la dictadura franquista, aquells anys en què el temps es deturà.


Perquè l’eix essencial entorn del qual Joan Sales (Barcelona, 1912-Barcelona, 1983) fa girar la vida del seu protagonista, en Cruells, en el moment de la narració vicari rural en un poblet de muntanya, és la d’un temps aturat a partir del moment en què el bàndol republicà va perdre la Guerra d’Espanya, mal anomenada Guerra Civil. No és casualitat que Cruells repeteixi com un mantra «[...] Déu meu, tants anys tots iguals, sempre en la fosca del túnel interminable... [...]». La característica essencial de la història és justament que l’acció és escassa, gairebé inexistent: tècnicament Sales ho fa palès en el fet que el gruix de la narració el formen reflexions en retrospectiva del seu personatge (el diàleg és excepcional) a base dels records relacionats amb la guerra i el seu braç llarg durant els anys després. La novel·la va plena d’aquests records i de les disquisicions de caire filosòfic que aquesta experiència va desencadenar i segueix desencadenant en Cruells. El temps de la narració, la primera meitat dels anys setanta del segle XX, coincideix probablement amb els anys que Sales va començar a escriure la novel·la, el temps narrat són els anys del franquisme, amb algun excurs a moments anteriors.

Si hem de jutjar per l’atmosfera que plasma El vent de la nit, el final del conflicte armat no va significar la fi de res i sí el començament de la llarga, inacabable nit que el vent de la postguerra va anar escampant inexorablement al llarg de quaranta anys.


Cruells, nascut el 1917, que va fer tota la guerra del costat republicà com a voluntari, viu d’esma des que va perdre la il·lusió. El desencant que l’ha anat minant, l’origen del qual no se’ns desvetlla clarament, per bé que es deixa entreveure que va començar amb l’enfrontament entre anarquistes i comunistes durant la guerra (com li succeí al propi autor) es veu enfortit amb la pèrdua dels amics, que han hagut d’emigrar, han desaparegut o segueixen lluitant amb el maquis. Ell, que ha passat algun temps en camps de concentració, primer quinze dies a França i després nou mesos a Espanya, decideix seguir els seus estudis, interromputs amb motiu del conflicte armat, per fer-se capellà. Però les seves conviccions trontollen quan arriba a la trentena: perd la fe, l’arquebisbe el suspèn a divinis; després, una «caiguda», seguida del penediment, que el retorna al sacerdoci. Cruells és enviat dos anys a les Antilles per retornar a Barcelona on ell demana un destí apartat del món per portar una vida retirada.

Per bé que indirectament se’n desprenen moltes de les misèries de la postguerra franquista, l’interès de Sales sembla centrar-se molt més en l’evolució ideològica i anímica del seu personatge principal. Que el representant dels vençuts sigui precisament un «sacerdot roig», com molts l’anomenen, dona a entendre la voluntat de l’autor de fer justícia a un col·lectiu que, també existent en el bàndol republicà, mai ha volgut reconèixer l’Església espanyola. La contrafigura d’en Cruells la representa en Lamoneda, del bàndol dels vencedors, que serveix a Sales per donar l’oponent necessari al primer i perfilar els dos caràcters, tan contraris.

Lamoneda, barroer, fanfarró, arrogant i sense escrúpols, disposat a tot per obrir-se camí entre els de les seves files, acaba sent un pobre diable arraconat, que buscarà la glòria literària escrivint una novel·la rocambolesca, d’ínfima qualitat, amb la que ell pretén passar a la posteritat amb més fama que Stendhal, a qui es considera superior. Lamoneda, que tenia quaranta-tres anys en vigílies de la guerra i ja llavors coneixia en Cruells, considera el capellà el seu amic per allò de l’associació fàcil entre sotana i franquisme. Com a home arraconat i sense qualitats humanes que li permetin assolir cap relació que li doni caliu, necessita Cruells, el busca constantment, i aquest el defuig perquè sent cap a aquell la profunda aversió que a voltes deriva en odi. Malgrat tot, el lector té la impressió que també en Cruells necessita Lamoneda, ni que sigui com a única persona viva que li resta a prop, d’un temps que el sacerdot idealitza.

Un dels grans mèrits de la novel·la és precisament que reix en la difícil tasca de no caure en el maniqueisme. Ben al contrari, Sales desplega un elenc de personatges, sobre tot del bàndol dels vençuts, però també dels vencedors, als qui clarament vol fer justícia mostrant els clarobscurs dels caràcters, si exceptuem en Lamoneda. Coneixerem en Picó, en Lluís i la Trini, que han acabat fent una gran fortuna a ultramar, Llibert Milmany, el Pare Gallifa, jesuïta, la tieta Llúcia, Soleràs, a qui Cruells ha perdut la pista i amb qui desitja vehementment retrobar-se, l’arquebisbe de Barcelona, que al principi desperta en Cruells desconfiança i rebuig com a representant de l’espanyolisme ocupador i en qui acaba per veure-hi una persona senzilla i molt limitada, però bona... Ens trobem, doncs, davant d’un retrat que defuig els caràcters plans i els dibuixa en la seva humanitat complerta. I és el mateix propòsit el que porta a l’autor a deixar algunes qüestions només insinuades, com ara el perquè i el qui de la mort d’en Lamoneda o les raons més pregones del capteniment d’en Soleràs durant la guerra.
I, per l’escepticisme que es desprèn dels pensaments del personatge principal —a qui al final només la fe en Déu salva—, acabem per endur-nos la impressió que el protagonista, però també l’autor, ha perdut la confiança en el poder dels humans per canviar la història.

Per bé que hi trobem recurrències que tenen la funció de leitmotiv, la narració en conté algunes que no s’expliquen com a tal ni com a caracterització dels personatges i que sembla que l’autor va passar per alt a l’hora de fer l’última supervisió del text.
Tampoc s’explica als meus ulls la importància que li dona Sales a l’acció de la novel·la d’en Lamoneda, a la que dedica una extensió i una intensitat que, personalment, no veig necessària.

Joan Sales és autor d’Incerta glòria (1956), la novel·la que més reconeixement li ha donat, per la que va rebre tres premis literaris, també publicada a Club Editor, com moltes de les seves obres.

Tanca la novel·la el postfaci de Gonzalo Torner, És fosca l’aventura de la nit, que ens ajuda a seguir analitzant la lectura amb matisades i oportunes observacions.

El vent de la nit, que es va publicar per primera vegada el 1969, ha estat reeditada per Club Editor en diverses ocasions i ha vist la llum en espanyol el 2012, en traducció de Carlos Pujol, de la mà de l’editorial Destino.



LA (DE)CONSTRUCCIÓ DE LA MEMÒRIA

 
Yishai Sarid
El monstre de la memòria
Traducció de Roser Lluch
Club Editor, 2020, pàgs. 185

Magnífica, aquesta novel·la de l’israelià Yishai Sarid (1965), advocat, periodista i novel·lista, que ens ofereix una amplíssima plataforma de motius per a la reflexió sobre una temàtica universal que cal mantenir viva per a la vigilància i la prevenció dels horrors que l’ésser humà pot desencadenar i el sofriment que pot ser capaç d’infringir al seu proïsme.

El monstre de la memòria, que versa sobre la Xoà, concretament sobre els camps d’extermini nazis de Polònia —Chelmno, Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek i Auschwitz-Birkenau—, no és, com pot semblar d’antuvi, la història de supervivents d’aquests camps. El propòsit de l’autor és ben diferent: el que interessa a Sarid és la gestió de la memòria històrica tant des del punt de vista institucional com individual-personal i, més enllà d’això, plantejar si l’ésser humà és capaç de gestionar aquesta memòria. En tot cas, el text té el mèrit impagable d’ultrapassar els límits de la ficció i la història narrada, en tant que obliga al lector a fer-se preguntes incòmodes, que són sempre les més urgents i productives. Un altre gran valor del llibre és la sòlida documentació en què es basa quant a la descripció dels camps, molt minuciosa, i a detalls històrics relatius a la maquinària nazi de l’extermini, raó per la qual interessarà també sens dubte a l’estudiós.

Narrada en primera persona i sense diàlegs explícits, la novel·la adopta la forma de l’informe que el seu protagonista envia al president de l’Iad-va-Xem, institució creada a Jerusalem el 1953 amb l’objectiu de mantenir viva la memòria de les víctimes de l’extermini nazi, per aclarir uns fets relacionats amb un encàrrec que la institució li havia fet: servir de guia per alguns dels camps a un director de cinema alemany que es proposa rodar una pel·lícula. Amb la intenció de contextualitzar i justificar els esdeveniments, l’informador comença la descripció dels fets des dels inicis de la seva trajectòria com a guia i fins intercala moments de la seva vida privada i familiar.

El personatge principal, jove historiador israelià que ha escrit una tesi doctoral sobre els mètodes d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial, n’ha esdevingut bon especialista, raó per la qual l’Iad-va-Xem el recomana a les agències de viatges per fer de guia a estudiants de secundària israelians en les seves Rutes de la Xoà, quan visiten Polònia. Així el lector acompanyarà aquestes visites, que més endavant canviaran el tipus de públic —membres de l’exèrcit israelià primer i turistes internacionals de la tercera edat després—, entrarà amb ells als camps i escoltarà les explicacions del guia. Tanmateix el lector té el privilegi afegit de llegir també els seus pensaments, de participar en els sentiments que li provoca la seva feina i les reaccions dels visitants.

Sarid és enormement crític amb les institucions d’ensenyament israelianes, que, fruit de les polítiques culturals dels governs del país i lluny d’educar els seus joves en la veritat històrica, transmeten als estudiants una versió de la Xoà construïda en funció de determinats interessos. Assistim sovint a enfrontaments entre el guia i alguns professors acompanyants.

Però Sarid no es limita a la crítica de la manipulació o la ocultació de la veritat històrica, també es planteja fins a quin punt tot ésser humà porta dins la llavor del nazisme. I ho fa sense erigir-se en cap moment en jutge. A través del seu personatge planteja el col·laboracionisme d’altres nacions i dels propis jueus amb els nazis, i apel·la sovint a la pròpia consciència, posant el seu personatge en el punt de mira. En aquest sentit l’autor sembla participar de la tesi d’Hannah Arendt (Culpa organitzada, Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal), que desmunta la teoria de la culpa col·lectiva com a tret biològic d’un poble o una raça. Els factors que apunta com a possibilitat del desencadenant de l’odi o la violència són d’una varietat esfereïdora, sovint fregant el caprici, de vegades fins i tot són raons estètiques. L’autor intercala en el seu informe històries que a primera vista semblen anecdòtiques, com el problema del seu fill petit, agredit pels seus companys constantment a la guarderia, i que serveixen per il·luminar la reflexió que vol impulsar. En aquest reguitzell de possibilitats inclou la breu durada de la memòria, que es manifesta en la indiferència amb la qual molts dels estudiants israelians acullen les seves explicacions, dels quals el guia afirma que fins semblen sentir admiració cap als alemanys, l’aversió inexplicable que manifesten envers els jueus asquenazites, l’anècdota dels jueus ultraortodoxes, que es fabriquen la història a la seva mida, la banalitat d’incloure una visita a Auschwitz com a part d’un viatge turístic en unes hores d’oci entre compra i compra a les botigues, la transformació de l’extermini nazi en un videojoc com qualsevol altre o l’organització dels actes commemoratius del 75è aniversari de la Conferència de Wannsee com una posada en escena en què l’efectisme i els focus es posen per sobre de la veritat.
Una novel·la altament recomanable.

Yishai Sarid és autor d’altres novel·les, entre les quals Limassol (2012), traduïda a vuit llengües, guanyadora del Premi de Novel·la Negra estrangera a França, que ha publicat també Club Editor. L’editorial Sigilo ha publicat en espanyol la que aquí ressenyem, El monstruo de la memoria, en traducció d’Ana María Bejarano.

© Anna Rossell

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura



Publica un comentari a l'entrada

0 Comentaris